dimecres, 15 d’agost de 2018

Finalment he pujat a l'avió!


Trenta dos anys són molts, possiblement massa, per fer finalment quelcom que tenia pendent! Però han estat trenta dos i l'important, més enllà de la demora, és que finalment ho he fet!

Trenta dos anys després he anat a veure les restes de l'avió francès que, col·laborant en les tasques d'extinció del gran incendi del 1986 a l'Alt Empordà, es va estavellar prop de Requesens, sobre Cantallops; els quatre integrants de l'avió (Jean Pierre Davenat, Jacques Ogier, Roland Denard i Jack Le Bel) van deixar-hi la vida i les restes de l'avió resten allà, formant part de la muntanya i, inevitablement, de la tràgica i trista història i relació d'aquesta amb el foc.

El camí el vam fer des de Requesens, on vam deixar el cotxe; el camí és una pista forestal (practicable per a vehicles 4x4) que voreja primer la muntanya de Requesens, més ombrívola, per passar després a la més assolellada de Cantallops, poble que des d'aleshores resta a la dreta i que es veu a vol d'ocell, juntament amb la plana de l'Empordà, fins allà on la vista, els núvols, la boira o la calitja la deixen veure. Només per aquella vista paga la pena.

Una placa commemorativa, una de les dues que hi ha, adverteix de la proximitat de l'avió; l'altra és just al costat de l'avió, prop d'un dels motors que va sortir disparat i que ha acabat encastat a la muntanya. L'avió és ben bé uns metres per sobre el camí, abraçat per la natura que, des d'aquell fatídic dia, ha anat fent el seu curs.

La visió a peu del camí de la cua de l'avió, entre els arbres, impressiona; a mi fins i tot em va commoure, emoció que creix a mesura que t'hi apropes. L'avió és allà, embolcallat per la muntanya, quasi com si la volgués acabar de grimpar; però no pot ni va poder, aquell dia, superar per poc els pocs metres d'aquell vessant que amenaçava el foc i que el va sentenciar a mort.

Em sap greu haver tardat tant en pujar-hi, i alhora estic content d'haver-hi anat finalment. Ja hi he pujat i sé que hi tornaré, tot i que espero no tardar de nou trenta dos anys...

Hi tornaré per veure l'avió i també, ho reconec, per tornar a veure Cantallops com fins fa ara no havia vist mai!