L6, una millora que alhora necessita millorar

Fins a mitjans de novembre de l'any passat, el bus urbà que passa pel meu barri, la Línia 6, circulava entre setmana cada mitja hora en direcció Girona, cada mitja hora en direcció Sarrià de Ter. Des d'aleshores ho fa cada quart d'hora. L'increment de la freqüència ha suposat una millora notable del servei i s'ha traduït en un augment considerable dels viatges d'aquesta línia.

De fet, la línia s'ha desdoblat, i mentre l'L6 va i torna cada quart d'hora entre setmana de Girona a Sant Julià de Ramis passant pel barri de Pont Major, el meu barri, la nova L16 va i torna cada quart d'hora entre setmana de Girona a Sant Julià de Ramis passant per l'Hospital Trueta. La valoració d'aquests primers mesos, més enllà d'alguns ajustaments, és en general positiva.

Les dades també ho refermen: tal com informava aquesta setmana el Diari de Girona, els viatges han crescut un 24%, passant dels 77.319 viatges entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2022, als 95.575 viatges entre el mateix període de l'any 2023.

Les franges horàries amb més viatges són les que coincideixen amb l'horari d'entrada i sortida de l'alumnat de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, entre quarts de vuit i les vuit del matí, i quarts de tres i les tres de la tarda. Aquestes són les hores crítiques d'aquesta línia de bus i tot i l'augment de freqüència i l'increment de viatgers, persisteixen els problemes per absorbir tota la demanda de viatgers que van i tornen de l'institut.

Al matí hi ha alumnes que arriben tard perquè el bus, que ja surt ple de Girona, no s'atura a les següents parades i deixa alumnes palplantats al carrer, amb un pam de nas. Si van a peu fan tard; si esperen el següent bus, tot i l'augment de freqüència, també fan tard. A la sortida de les classes a la tarda, tres quarts del mateix, hi ha alumnes que no poden pujar al bus i han d'esperar el següent...

És innegable que amb l'increment de la freqüència s'ha millorat notablement el servei; també és innegable que l'increment de la freqüència no ha resolt el problema d'absorció de tota la demanda de transport d'alumnat. La solució seria reforçar la línia amb un "bus escombra" a les hores punta d'entrada i sortida de l'institut.

Podem començar per no pintar de negre a ningú.

Avui, per començar, alguns reconeixements.
Reconec que segueixo donant voltes al tema de les cares pintades de negre de les cavalcades; reconec que no és un tema tan senzill com, aparentment, sembla, que és complex i, per tant, les solucions ni són fàcils, ni són màgiques. També reconec que el tema va més enllà de les cavalcades, que és més extens i profund (diversitat, inclusió, xoc cultural, religiós, etc.), però també que tot i els dubtes i les dificultats, hi ha algunes decisions que es poden prendre per començar a endreçar correctament, i de forma col·lectiva, aquesta qüestió.

I és per això darrer que voldria seguir, per les tres mesures que es podrien prendre per a totes les cavalcades:

1. No pintar de negre a ningú, ni al rei Baltasar ni a cap membre del seu seguici.
2. Diversificar totes les comparses; de la mateixa manera que una persona rossa no necessàriament ha de formar part del seguici del rei Gaspar, una persona negra no ha de formar part necessàriament del seguici del rei Baltasar.
3. Alternar cada any l'ordre de sortida dels reis, que el rei Baltasar no sigui sempre el darrer; en algun municipi ja es fa, i no ha de suposar cap problema.

Donant voltes al tema, entenc les dificultats que les entitats organitzadores poden tenir a l'hora de trobar persones negres per a participar en les cavalcades. I les dificultats poden ser moltes i variades, des de la manca d'interès, la manca d'oportunitat o la negativa pel fet de ser una celebració cristiana.

Davant la manca d'interès només pot actuar-hi la possibilitat de despertar alguna motivació, de trobar-hi algun al·licient; no em refereixo a res econòmic, naturalment.

Davant la manca d'oportunitat és on la inclusió ha de jugar el seu paper, en el sentit d'obrir espais de participació en les entitats organitzadores. Les barreres poden ser culturals, econòmiques, de xarxa relacional...

Davant la negativa religiosa, només queda, evidentment, respectar la decisió.

Entenc les dificultats, les resistències i fins i tot les reticències, però com he dit abans hi ha una decisió que podem prendre, independentment del nombre de persones negres que participin en les cavalcades: podem començar per no pintar de negre a ningú. Només això ja seria un gran avenç.

El calendari de paret

Fa més d'una setmana que el mes de gener de 2024 llueix a la cuina de casa, en forma de calendari de paret. Anys enrere vam començar a fer calendaris d'aquests personalitzats i la col·lecció ja fa patxoca.

Són calendaris de paret a mes vista i cada mes s'acompanya amb fotografies familiars de l'any anterior que recorden els aniversaris, les celebracions, les vacances i altres moments immortalitzats.

Al calendari, en el dia corresponent, també hi ha els sants i aniversaris de la família, i en el requadre de cada dia hi ha prou espai per anotar-hi, quan s'escau, alguna activitat, esdeveniment o cita.

Aquest calendari físic, en paper, que pengem a la paret de la cuina, es va fent al llarg de l'any anterior a mesura que anem recopilant les fotografies de trobades i esdeveniments familiars, i es confecciona cap a finals de novembre per tenir-lo enllestit abans de Nadal; i té vida més enllà de l'any en qüestió.

Quan despengem el calendari de l'any que ja ha finat, l'endrecem juntament amb els altres, els dels anys anteriors, i tots ells en el seu conjunt acaben configurant un testimoni gràfic del pas del temps; és per això que els guardem, i no llancem, perquè ara amb prou feines s'imprimeixen fotografies, les d'aquests calendaris familiars acaben configurant una mena de resum de l'any.

Amb les fotografies d'aquestes darreres festes de Nadal ja he obert una nova carpeta: fotos per calendaris 2025...

"Blackface" reial

No sé si els Reis d'Orient us han portat tot el que els heu demanat; la nit de Reis sí que ens van dur una mica de pluja, i farien bé de deixar-nos-la, en abundància, aquí. També ens han deixat, un any més, el debat sobre fins a quin punt hem de pintar de negre els participants de la comparsa que acompanya el rei Baltasar, i el mateix rei inclòs.

A Girona una senyora que seguia la cavalcada prop nostre es queixava, precisament, que el rei Baltasar fos una persona negra, i no una de blanca pintada de negre com s'havia fet sempre, tradicionalment; per més arguments que un familiar li va donar, la dona no es movia de la seva posició: millor un rei Baltasar pintat que no un de negre de debò. Interpreto que la dona preferia que qui fes de rei Baltasar fos un destacat prohom de la ciutat, no un home negre qualsevol...

Hi ha qui va observar que enguany, el rei Baltasar de Girona portava barba, quan tradicionalment és un rei que no llueix barba; entenc que tal pilós accessori, naturalment postís com les barbes dels reis Melcior i Gaspar, tenia per missió "masculinitzar" les faccions de la dona negra que feia de rei Baltasar. És clar que avui en dia ja sabem que la barba no és patrimoni exclusiu dels homes, però això ja és una altra història...

Penso de nou en aquesta senyora de Girona, que si poc li agradava que el rei Baltasar no fos un home blanc pintat, potser encara li agradaria menys que ho fos una dona negra. Això de les cavalcades ha de deixar de ser una cosa d'homes blancs; semblava que el debat sobre el rei negre ja l'havíem superat anys enrere arran de la campanya "Un Baltasar de veritat", però resulta que no...

I no només ho dic pel rei Baltasar pintat del districte de Chamartín de Madrid, governat pel Partit Popular, també pel Baltasar pintat del municipi veí de Sarrià de Ter, governat pel PAS i el PSC. És clar que mentre en el primer l'Ajuntament deriva la responsabilitat en l'empresa contractada per fer el vídeo, en el segon l'Ajuntament ho justifica com a homenatge de la comissió organitzadora a la persona que durant anys havia fet aquest paper. 

Arguments a banda, això de pintar blancs per a fer de negres té un nom: "blackface". I sobre aquesta qüestió en parla molt, i a criteri meu molt encertadament (i críticament), el gironí Aliou Diallo en l'article "La meva pell no és la teva disfressa" del diari Ara.

No només és qüestió de no pintar el rei Baltasar, tampoc la seva comparsa; i aquí la qüestió ja és més profunda, i potser caldria parlar de les entitats que organitzen les cavalcades, algunes vegades molt tancades en si mateixes i amb privilegis interns, caldria parlar d'inclusió...

També caldria començar a plantejar que no cal que les persones negres, o les pintades de negre, només acompanyin el rei Baltasar, potser també podríem diversificar les comparses, com diversa és també la nostra societat. Però és clar, si les persones negres ens fan nosa a la nostra societat, també ens en fan, com va deixar clar la senyora, a les (nostres) cavalcades...

Porteu-me carbó. Minuts Musicals de Nadal

Potser no podem fer que tot l'any sigui com Nadal; potser seria insuportable i, només pels àpats, només pel menjar, difícilment arribaríem sans i estalvis a finals d'any...

Potser no podem fer que tot l'any sigui com Nadal, potser no cal que tot l'any sigui com Nadal, però sí que podem, durant tot l'any, escoltar cançons de Nadal, que és una altra manera de viure'l i recordar-lo, sense posar tant en risc la nostra salut... I a més, hi ha grans cançons de Nadal que, precisament pel fet de ser grans cançons, venen de gust i sonen molt bé durant tot l'any.

I quina millor manera que començar aquests minuts musicals de 2024 que amb aquesta nadala de Marc Parrot, "Porteu-me carbó", publicada l'any 2005 dins el disc "Mentider", i que també va formar part del disc "Altres cançons de Nadal 3". Una cançó molt escaient el dia d'avui. 

Si anessis lluny. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Si anessis lluny

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

Joan Salvat-Papasseit

Els primers catalans de l'any

A Catalunya s'està consolidant una nova tradició de Cap d'Any, al costat dels salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen, del concert de valsos de la Filharmònica de Viena i de la primera capbussada de l'any: criticar els noms i l'origen dels primers catalans de l'any.

Ja fa anys que de Joans, Joseps i ases no n'hi ha a totes les cases, que en la mesura com s'ha diversificat la societat catalana, també ho han fet els noms dels nadons catalans, que són, ni més ni menys, els que neixen i viuen a Catalunya, més enllà de l'origen ètnic, cultural, religiós o nacional de la seva família.

En Jacob, en Matteo Alexander, en Víctor i l'Ayah són els primers nadons catalans d'aquest 2024 i en tot cas haurien de ser ells qui, ja grans i amb prou maduresa, decideixin si a banda de ser catalans (pel fet d'haver nascut a Catalunya), també se'n senten.

Fa un any van ser en Yousaf, l'Alex Adrián, l'Abdul Jabbar, la Dayla Mia, en Pau i la Yasmin, i els anys anteriors els primers catalans van ser l'Alexa el 2022, la Yinara el 2021, l'Àlex el 2020, l'Emma el 2019, la Raisa el 2018, la Lara el 2017, l'Erik el 2016, la Noèlia el 2015, en Tanai el 2014, en Gerard el 2013...

Convindria recordar una dada que vaig compartir dies enrere, parlant del repte de la diversitat: el 1987 la població de nacionalitat estrangera representava l'1,1% de la població catalana, el 2023 el 16,3%. Els anys vinents és possible que aquest percentatge creixi, en previsió de l'increment de població que anem consolidant, combinat amb la baixa natalitat; ja sabem que l'increment de població es produeix més pel factor migratori que per la natalitat...

Convindria que aquesta tradició no arrelés; aquesta crítica conté importants traces de racisme i xenofòbia, alimenta l'odi i no contribueix a la convivència. Quedem-nos amb els salts d'esquí, els valsos de Viena i la primera capbussada!

Cap d'Any, amb més emoció que cotilló

Aquest Cap d'Any no vam comprar cotilló, ja sabeu, aquelles bosses que venen als supermercats que van farcides d'antifaços, d'acolorides perruques, d'ulleres amb nas, de ridículs barrets i d'espanta-sogres: "ja aprofitarem tot el que tenim d'anys anteriors", va dir la Sira. 

Durant tot el sopar la bossa amb les restes de cotilló va restar en un racó del menjador; la taula feia goig, primer amb uns entrants variats i molt complets, d'aquells entrants que conviden a dir que amb ells ja en faríem prou: brandada de bacallà, taula de formatges i de patés, quiches, pernil (pernil del bo, acabat de tallar!), endívies amb rocafort, gambes... Després van aparèixer dues cassoles: llom de porc amb salsa de foie gras i galta de vedella amb bolets.

Vam començar a sopar a quarts d'onze de la nit; la taula era plena de menjar, també plena de comensals, vint-i-tres, si no em vaig descomptar, repartits en tres generacions de la meva família paterna. Personalment, m'agraden molt, aquestes trobades familiars, el bon menar està garantit, també la bona conversa, a vegades més distesa i desimbolta, d'altres més seriosa i transcendent. I sí, a vegades hi hauria motius per fer alguna esmena a la totalitat a algun familiar, per dir alguna astracanada, però amb un mínim nivell de tolerància, la sang no arriba al riu.

Amb bon menjar i millor companyia, només calia deixar passar el temps fins que arribés el de descompte, amb el cava en fresc i els grans de raïm comptats i repartits. I amb el temps de descompte se'ns va anar fent present, cada vegada més, i més intensament, el nostre gran absent d'aquest 2023, i l'emoció ja ens embolcallava prou, que no calia el cotilló, i l'emoció finalment ens va desbordar just acabades les campanades...

Vam començar el 2024 amb més abraçades que petons, amb més emoció que cotilló; abraçades intenses i emotives, abraçades amb llàgrimes galtes avall, abraçades d'enyor i de record, també de consol, reconfort i suport. 

El vam tornar a plorar i ho farem tantes vegades com ho necessitem; ja no era aquell plor desconsolat d'aquells primers dies de sense ell, a mitjans de juny; era un plor naturalment trist, més amarat d'enyorança i record.

Va ser el primer Cap d'Any sense ell, també el primer Nadal... Jo el vaig trobar a faltar, especialment, l'endemà, primer d'any, a l'hora d'esmorzar, quan ens feia riure amb la seva divertida, i tantes vegades exagerada, fatxenderia... No és només el buit que deixa a la taula, és sobretot el buit d'aquests moments en què que hi fos o no marcava la diferència, perquè sabies que amb ell la conversa i les rialles estaven assegurades.

L'endemà, dia 1 de gener, el cotilló seguia allà mateix, immòbil, quiescent dins la bossa en aquell racó del menjador, aliè a la festa de la nit anterior; i tal com el vam dur, ens el vam endur de nou cap a casa. Qui sap si fins a l'any vinent, si fins al següent Cap d'Any.

Any nou, Ràdio Sarrià nova!

Avui l'objectiu, l'únic objectiu, és que Ràdio Sarrià soni, es pugui sintonitzar.

Si al llarg del dia d'avui Ràdio Sarrià es pot sintonitzar, s'haurà produït un petit miracle; no uns d'aquests miracles divins, sinó un d'aquests miracles fruit de la perseverança i el compromís d'alguns dels seus col·laboradors, que aquests darrers dies, setmanes i mesos han estat treballant per recuperar el model d'una emissora municipal del i pel poble.

Aquests darrers quatre anys Ràdio Sarrià ha estat gestionada per una empresa externa; l'anterior equip de govern va optar per transformar el model i externalitzar-ne la gestió, i en aquest procés de canvi es va produir una crisi per la maldestra defenestració (per dir-ho d'alguna manera) de qui fins aleshores havia estat l'ànima i la veu de l'emissora.

Aquesta crisi va fer que la gran majoria dels i les col·laboradores de l'emissora, persones voluntàries que hi fèiem programes, seccions, falques, etc., decidíssim suspendre la nostra col·laboració amb la ràdio. D'aquesta decisió conjunta en va sortir el comunicat "Tots som Ràdio Sarrià", fet públic a finals de gener de 2020.

Els i les col·laboradores signants del manifest, lluny de quedar-nos resignats i de braços plegats, vam decidir seguir en contacte i treballar per recuperar el model de ràdio, que en essència, pensem, ha de tenir (com havia tingut sempre) aquests dos pilars: la informació local i la participació ciutadana.

L'any 2023 ha estat especialment intens, ja que els i les col·laboradores hem actualitzat i revitalitzat l'Associació Cultural Ona Sarrià, una entitat que sempre ha estat vinculada a la ràdio, és la seva raó de ser, fins fa quatre anys. La voluntat d'Ona Sarrià és vetllar pel bon funcionament de l'emissora i alhora ser el paraigua per als i les col·laboradores, ser l'entitat que els acull i dona suport en la seva tasca voluntària de col·laborar amb Ràdio Sarrià, de fer ràdio.

Hem actualitzat la Junta de l'entitat i ens hem posat al servei de l'Ajuntament de Sarrià de Ter per treballar conjuntament en la recuperació del model participatiu i col·laboratiu de Ràdio Sarrià, participant activament al Consell de Cultura i Comunicació del poble, també en reunions amb La Xarxa de Comunicació Local, per anar definint el model de gestió municipal.

Les darreres eleccions municipals de maig de 2023 van desembocar en un canvi de govern, i el nou govern de Sarrià de Ter ha apostat fermament per recuperar el model de gestió municipal i de participació ciutadana. Des del primer dia de mandat hi hem estat treballant i ara, amb el canvi d'any, s'ha finalitzat la gestió externa.

Sabem que engegar la nova Ràdio Sarrià no serà cosa d'un dia. El traspàs de l'empresa concessionària no ha estat precisament un camí de roses, més aviat una permanent cursa d'obstacles que potser algun dia (no avui) caldrà explicar.  L'Ajuntament té previst convocar una plaça de coordinació de l'emissora, i els i les col·laboradores ens hem començat a activar per anar preparant nous programes i seccions.

És per això que als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, als i les oients de Ràdio Sarrià, els demanem paciència i comprensió. Avui, dia 2 de gener de 2024, el nostre principal objectiu és que Ràdio Sarrià es pugui seguir sintonitzant, que soni; us asseguro que el dia 31 de desembre no ho teníem gens clar, que avui pogués sonar... I a poc a poc, les setmanes i mesos que venen els continguts de Ràdio Sarrià s'aniran ampliant amb programes propis sobre esports, música, cultura, actualitat, entrevistes...

Amb el nou any neix una nova Ràdio Sarrià, reneix Ràdio Sarrià. És molta la feina que hem fet fins ara per arribar fins aquí, per arribar a aquest 2 de gener que teníem marcat al calendari. Sabem que és molta més la feina que ens espera, feina tornar a fer de Ràdio Sarrià la veritable veu del poble.

Dilluns, 1 de gener

Dilluns, 1 de gener de 2024. Aquest primer dia de l'any no només enceta l'any i el mes, també la setmana. No és gaire habitual que un any comenci en dilluns, els darrers 50 anys, des de 1974, només ha passat cinc vegades: els anys 1979, 1990, 1996, 2001 i 2007. L'anterior a aquest cicle de 50 anys va ser el 1973, i no serà fins al 2029 que l'1 de gener tornarà a ser un dilluns.

No sé si hi ha una fórmula matemàtica que permeti calcular i preveure quins anys començaran en dilluns; entenc que el càlcul és complex, tenint presents els anys de traspàs... Què voleu que us digui, jo així a simple vista no sé veure-hi una correlació numèrica, una lògica matemàtica. És clar que el fet que jo no la vegi, no vol dir que no hi sigui...

Matemàtiques a banda, que un any s'estreni en dilluns, el nostre primer dia de la setmana, no deixa de ser curiós i fa que, tot i que sabem que no és cert, reforci encara més la idea que tot comenci de bell nou. Amb el nou any, com amb el nou curs, s'inicia un nou cicle vital en el qual ens donem l'oportunitat de fer com si comencéssim de zero, com si algunes coses de l'any anterior ja haguessin prescrit, haguessin caducat, i que amb l'estrena del nou calendari, de la nova agenda, podem plantejar-nos reptes nous, nous propòsits.

D'alguna manera, amb el canvi d'any mudem la pell i amb la pell estrenada sentim, tot i ser un any més grans que el primer d'any anterior, una energia renovada que ens empeny a pensar, fins i tot il·lusionar-nos, que podem ser un xic millors (allò de la versió millorada de nosaltres mateixos) que aquest primer dia de l'any ens brinda l'oportunitat de fer una mena de tabula rasa i començar de nou. 

Ja sabem que no és exactament així, que amb el canvi d'any res s'acaba, ni res comença, més enllà de l'any, del número de l'any. Però el desig és fort i el compartim, acabades les campanades i amb el raïm coll avall, mentre brindem i ens abracem amb els que ens estimen, amb els que estimem.

Bon any nou!