Messi es treu l'espina

Lionel Messi fa 14 anys que tenia una espina clavada, una dolorosa espina que al llarg d'aquests anys s'ha anat clavant més endins al ritme de finals perdudes, i que fins aquest cap de setmana no s'ha pogut arrancar.

Messi ha guanyat, finalment, un títol amb la selecció absoluta de l'Argentina, el gran deute pendent que tenia Messi amb el seu país, i segurament el futbol amb Messi. L'Argentina de Messi ha guanyat la Copa Amèrica d'enguany sense que Messi brillés especialment a la final, sí rotundament en el conjunt del torneig. Amb el xiulet final Messi va caure agenollat, plorant emocionadament, traient-se la dolorosa espina, alliberant-se del feixuc pes de la història, i tot l'equip el va anar abraçar i, minuts més tard, el va mantejar alçant-lo per a la història!

Al 2007 un joveníssim Messi va perdre la primera final amb l'absoluta, perdent la Copa Amèrica contra Brasil; l'any 2015 Argentina va perdre la final contra Xile a la tanda de penals, i l'any següent, en una edició especial de la Copa Amèrica, va tornar a perdre la final contra el mateix rival, i també a la tanda de penals, fallant-ne un l'astre argentí.

Però no totes les finals disputades per l'Argentina de Messi les ha perdut disputant la Copa Amèrica; també va perdre la final del Mundial 2014 a la pròrroga contra Alemanya. La malastrugança de Messi amb l'Argentina semblava irremeiable, un mal endèmic, essent incapaç de vèncer a les finals, quelcom que feia més habitualment amb el Barça...

Fins aquest any, fins aquest estiu, fins que aquest cap de setmana Messi finalment s'ha tret l'espina clavada i, d'alguna manera, s'ha reconciliat amb l'Argentina, i l'Argentina amb ell... 

Hi ha dues dades que aparentment no tenen res a veure amb aquesta victòria, però que com a dades són allà: aquesta ha estat la primera final que Messi ha jugat sense Maradona, i sense estar vinculat a nivell contractual amb el Barça...

"Ahí lo dejo!"

"Hello, Dolly!" Minuts Musicals amb nom propi

Em fascinen, ho reconec, les històries que hi ha rere els càstings de moltes pel·lícules, en el procés d'elecció de l'elenc artístic que la protagonitza, els actors i actrius que han descartat temeràriament papers, també els i les que, tot i no ser la primera opció, ni la segona ni la tercera, els han acabat protagonitzant i esdevenint icona de la pel·lícula.

Del primer cas no puc oblidar el de Tom Selleck, l'etern Magnum, que precisament per seguir fent aquest paper d'intrèpid investigador privat, va rebutjar el de Indiana Jones que finalment faria, per a glòria seva, Harrison Ford.

Del segon cas podem parlar de Barbra Streinsand i la seva participació a la pel·lícula "Hello, Dolly!", adaptació cinematogràfica del musical de Broadway. Descartada l'actriu que va fer la versió a Broadway, la primera opció del director, Gene Kelly, va ser Judy Garland, descartada pels productors, i fins a 4 actrius van optar al paper, entre elles Bette Davis i Julie Andrews.

Barbra Streisand va arribar al projecte després del seu debut cinematogràfic amb "Funny Girl", amb Oscar inclòs, lligada pel contracte que tenia amb la productora.

Streisand, molt més jove que les altres actrius descartades o que havien descartat el paper, molt més jove que el personatge, Dolly, que va acabar interpretant, va haver d'encaixar en un rodatge del que sempre ha dit que es va sentir incòmode...

La pel·lícula va ser un èxit, i també la cançó, "Hello, Dolly!", popularitzada per Louis Armstrong anys abans... 

A vegades, com en aquest cas, el que passa a la rerebotiga de la pel·lícula bé valdria una pel·lícula!

Les cites dels llibres. "¡Arriba el campo!", de Jordi Font i Agulló

Podem pensar que el franquisme és quelcom llunyà, fins i tot aliè a nosaltres; llunyà en el temps, llunyà en la distància... Podem pensar-ho i seguir-nos enganyant, o bé recórrer a la història i acceptar que el franquisme ni ens és tan llunyà, ni tan aliè, per més que el situem al segle passat, i l'identifiquem i el situem, avui per avui, més enllà de les nostres comarques...

"¡Arriba el campo!: primer franquisme i actituds polítiques en l'àmbit rural nord-català" (Diputació de Girona, 2001), de l'historiador Jordi Font i Agulló, ens retrata com el franquisme va penetrar, també, en l'àmbit rural de les nostres comarques, observant especialment l'Empordà, a través de la recerca arxivística i de la recollida de testimonis orals.

El llibre, que certament té una mirada local, pren també universalitat per les semblances del fenomen amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. D'aquí que no resulti gratuïta, ans al contrari, aquesta cita del polític, escriptor i historiador italià Angelo Tasca amb la que s'inicia el prefaci del llibre:

"Para nosotros, definir el fascismo quiere decir ante todo escribir su historia. Una teoría del fascismo tendría que partir del estudio de todas sus formas, de las encubiertas como de las manifiestas, de las reprimidas tanto como de las triunfantes; pues hay varios tipos de fascismo, y cada uno encierra tendencias múltiples y a veces contradictorias, que se desarrollan y pueden llegar a modificar algunos de sus rasgos fundamentales. Definir el fascismo equivale así a comprender esa evolución, a captar la "diferencia específica" en un país determinado y en una época determinada."  Angelo Tasca.

No sé si el coneixement del nostre passat és un deure; com a mínim és una responsabilitat ineludible...

Les llàgrimes de la derrota

Diuen que les tandes de penals són un cara o creu, però diria que no vaig ser l'únic que va témer que Espanya la perdria just abans de començar-la, en el sorteig, moneda enlaire, per escollir la porteria i qui llançaria primer: mentre a Giorgio Chiellini, el veterà capità italià, se'l veia, tot murri, molt segur del que volia, Jordi Alba, capità des de la substitució de Busquets, se'l veia perdut, com si no entengués res... 

Allò va ser un mal presagi. Itàlia va fallar menys i va passar. L'Espanya de Luis Enrique, que va fer un gran partit, es va quedar a les portes de la final... 

El jove Pedri, la darrera perla del Barça i de la selecció espanyola, i que en aquesta Eurocopa ha brillat i madurat a parts iguals, va plorar desconsoladament al final del partit, perduda la tanda de penals... 

La imatge no és nova, i es reprodueix cada temporada davant eliminatòries i finals perdudes, descensos consumats o ascensos que s'escapen... 

És inevitable que, en aquests moments, les emocions aflorin, i si l'eufòria inunda a qui guanya, la tristesa i desolació s'apodera de qui perd.

Luis Enrique, el seleccionador espanyol, a la roda de premsa posterior a l'eliminació va parlar de les llàgrimes:

"Estoy cansado de ver en los torneos de alevines a los jugadores llorando. Hay que empezar a gestionar la derrota de otra manera. Hay que felicitar al rival. Esto enseña a los niños que cuando se pierde no hay que llorar. Hay que felicitar al contrario y levantarse."

Tenint clar que les llàgrimes de la derrota són inevitables, també naturals i, per tant, s'han de deixar baixar, entenc i comparteixo amb Luis Enrique la necessitat de gestionar la derrota d'una altra manera. 

Perdre no sempre és sinònim de fracassar, i en aquest cas l'eliminació de la selecció espanyola a les semifinals de l'Eurocopa no és un fracàs, sinó que, tot i no passar a la final, la trajectòria de "la roja" al torneig ha estat notable. 

Segurament Pedri, ja amb el disgust digerit i havent-se eixugat les llàgrimes, acabarà valorant positivament la participació de la selecció espanyola en general, i sobretot la seva participació i el seu joc en particular. I més tenint present que la selecció espanyola està consolidant un nou grup de joves jugadors.

Hi ha derrotes que curteixen, i sens dubte aquesta n'és una, més enllà de les llàgrimes... 

L'aire que respira l'Àngel de la Catedral

Fullejava l'altre dia un exemplar del Punt Diari de l'estiu de 1979. És molt entretingut fullejar diaris antics, i no només per les notícies i personatges que hi surten, també per la cartellera de cinema, la graella de la programació de televisió, molt més curta que l'actual, i pels anuncis classificats.

Passant pàgines em va sorprendre un macro anunci immobiliari de Montjuïc, sector de Girona que aleshores s'estava urbanitzant, deixant enrere el seu passat erm i de refugi de barraques, adossades al castell que presideix la muntanya.

El reclam de l'anunci avui també seria molt actual: "Ha pensat què vol dir viure a 2 minuts del Centre de Girona i respirar el mateix aire que l'Àngel de la Catedral?"

A l'anunci fins i tot s'ofereix un estudi per una prova de franc per un cap de setmana o 3 dies, i a banda de l'estació i el tren de rentat, en dos minuts, els mateixos que per baixar al centre de Girona, s'informa de l'estat del temps amb dades comparades entre la ciutat de Girona i el Parc de Montjuïc!

A jutjar per com s'ha urbanitzat, des d'aleshores, la muntanya de Montjuïc de Girona, són moltes les persones i les famílies (més de 2.700 habitants) que hi han cercat, entre d'altres atractius, respirar el mateix aire que respira l'Àngel de la Catedral.

Altra cosa és si avui l'aire que respira l'Àngel de la Catedral, també la resta de gironins i gironines, és tan net i pur (?) com el que l'anunci deia que respirava fa 42 anys... 

Esmena a la totalitat

Ahir em vaig descarregar l'informe de la meva vida laboral. A dia d'avui els dies computables per a prestacions econòmiques de la Seguretat Social són 9.595, que representen 26 anys, 3 mesos i 9 dies.

Tot i que ja havia treballat abans, sense contracte, el meu primer contracte laboral, a jornada parcial i com a subaltern, és de finals d'octubre de 1993. I des de principis d'abril de 1995 que estic treballant, quasi ininterrompudament, a jornada sencera.

Als meus 47 anys, estrenats tot just avui, en porto més de 26 treballant, més de la meitat de la meva vida, com moltes i molts de vosaltres, ho sé, i compto que encara me'n queden uns 20 més abans no em jubili; aleshores se suposa que portaré més del 68% de la meva vida treballant i cotitzant, i aquests dies el govern espanyol m'està dient que podré triar entre treballar més, o cobrar menys de pensió, quan pugui jubilar-me...

Entenc la complexitat del sistema, i que la demografia i l'economia no hi ajuden, però la perspectiva no és massa bona, ja no per albirar una jubilació daurada, sinó mínimament digna!

L'esmena a la totalitat però, no és només per aquesta qüestió; també és perquè ara resulta que jo, nascut al 1974, també sóc un "baby boomer"... Serà possible!

Resulta que els afectats per aquesta reforma del sistema de pensions seríem les persones nascudes entre els anys cinquanta i mitjans dels setanta, i suposo que per economitzar el llenguatge se'ns posa a tots en el mateix sac de "baby boomers".

A veure, se suposa que jo sóc de la "Generació X", que no ho dic jo, que ho diu la Viquipèdia!
- Baby boomers: persones nascudes entre el 1946 i el 1964, fruit de l'augment de la natalitat a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.
- Generació X: persones nascudes entre 1965 i 1980.
Tan difícil és?

En fi, que entre una cosa i l'altra m'estan esguerrant l'aniversari titllant-me de "boomer" (on s'és vist!) i proposant-me una jubilació impossible... Mentrestant, això sí, jo anar cotitzant, com des de fa més de 26 anys...

L'Espanya de Luis Enrique

La selecció espanyola de futbol ja és, per sorpresa d'uns quants i disgust de molts, a les semifinals de l'Eurocopa 2020! Hi és amb un bri de sort, certament, i també per mèrits propis.

Luis Enrique va fer una convocatòria valenta i atrevida, i no precisament per no convocar cap jugador del Real Madrid, ni per descartar Sergio Ramos; el seu atreviment ha estat configurar un equip jove (mitjana de 26 anys, amb 10 jugadors de menys de 25 anys) convocant molts jugadors amb poques participacions a la selecció espanyola absoluta, però d'un talent inqüestionable: dels 24 jugadors convocats 16 tenen menys de 15 participacions a la selecció espanyola, alguns d'ells titulars, com el joveníssim Pedri!

L'Espanya de Luis Enrique possiblement és la menys ibèrica, tot i que en "Manolo" segueix animant-la des de la grada amb el seu inconfusible "bombo". La majoria de jugadors que formen part de la selecció a l'Eurocopa 2020 juguen o han jugat fora de la lliga espanyola, en equips europeus: un total de 14 pertanyen a clubs europeus, la gran majoria de la lliga anglesa. La lliga espanyola i els clubs espanyols no saben (o no poden) retenir el talent, que se'n va a Europa , però aquesta és una altra qüestió...

És clar que l'Espanya de Luis Enrique és un equip que té mancances a les dues àrees; si el mig del camp és el seu fort, amb el veterà Busquets,  el jove Pedri i el solvent Koke, a les àrees l'equip pateix més, concedint massa en defensa, més enllà del gol que es va empassar el porter Unai Simón, i no mostrant-se letal en atac, com sí han demostrat Itàlia, la propera rival, o Anglaterra.

Luis Enrique està fent un relleu generacional, i aquí caldria sumar-hi el lesionat Ansu Fati, i està fent aquest relleu signant una gran Eurocpa, situant a la selecció entre les quatre millors del torneig.

Espanya no era favorita a l'inici del torneig i tampoc ho és ara, a les semifinals que es jugarà contra una pletòrica i combativa Itàlia. A aquestes alçades la selecció espanyola ja no té res a perdre, i molt a guanyar, i això sempre és un factor que pot jugar a favor; d'altra banda el seleccionador Luis Enrique segur que encara pensa en el fatídic partit de quarts de final del Mundial de 1994, quan Espanya va caure contra Itàlia, i Luis Enrique va acabar ensangonat per un cop de colze que va rebre de Tassotti...

Al seu dia Luis Enrique i Tassoti ja van fer les paus, però una victòria de l'Espanya de Luis Enrique contra Itàlia no deixaria de tenir un mínim element de justícia poètica, o com a mínim futbolística.

"Barbra Streisand". Minuts Musicals amb nom propi

L'any 1973 el grup alemany Nighttrain va publicar una cançó "Hallo Bimmelbahn", cançó que va versionar el grup Boney M. l'any 1979 amb el seu "Gotta Go Home". La tercera parada d'aquesta cançó és la que, inspirada per aquestes, va publicar el duet Duck Sauce l'any 2010, i que van titular "Barbra Streisand" en homenatge a l'actriu, i també cantant, Barbara Joan "Barbra" Streisand.

A vegades els camins de la música són més inescrutables que els del Senyor!

Les cites dels llibres. "Intel·ligència emocional", de Daniel Goleman

Aquest llibre, publicat l'any 1995, és un dels llibres que, sense cap mena de dubte, va marcar el tombant del segle, sobrepassant els límits de la psicologia, la pedagogia i l'educació, i esdevenint en un dels grans "best-sellers", imprescindible per entendre la condició i relacions humanes.

El concepte de intel·ligència emocional va venir per quedar-se, i no per a competir amb la intel·lectual, sinó per a complementar-se i enriquir-se, per a conèixer-nos i comprendre'ns millor a nivell individual i col·lectiu.

D'intel·ligència no n'hi ha una ni dues, de fet n'hi ha moltes i abans de Goleman altres psicòlegs ja havien parlat i escrit sobre intel·ligència emocional (Mayer i Salovey) o intel·ligències múltiples (Howard Gardner); Daniel Goleman va tenir l'encert de socialitzar aquest concepte, de popularitzar-lo i posar-lo a l'abast de tothom.

En el llibre, abans de desplegar la intel·ligència emocional en diferents parts, s'inicia amb un capítol previ, "El desafiament d'Aristòtil", que conté, com bé haureu deduït, una cita del filòsof grec:

"Qualsevol pot enfadar-se, això és quelcom molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, no resulta, sens dubte, tan senzill." Aristòtil, "Ètica a Nicòmac"

La intel·ligència, també l'emocional, es pot fomentar, entrenar i enriquir, no és un quocient que ens defineix i ens cataloga, és quelcom que forma part de nosaltres i del que n'hem de tenir cura...

La senyora Conxita

Des de fa uns anys veient passejar a la senyora Conxita pels carrers de Sarrià de Baix veies quin dels seus fills o filles se'n feia càrrec aquell dia. I a la senyora Conxita, centenària des de feia uns anys, era fàcil veure-la passejant, acompanyada, pels carrers de Sarrià de Ter...

La senyora Conxita (per mi i per molta gent sempre la senyora Conxita) era tota una institució, a Sarrià de Ter, i ho era per mèrits propis, més enllà de ser, també, la dona de l'Andrés Rodríguez, mestre del poble durant quasi quatre dècades i, com ella, impulsor de l'activitat social, cultural, política i esportiva del poble: la biblioteca, el Patronat de Pares de Família, l'handbol...

Més d'una generació de veïns i veïnes de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis la recordaran com a cuinera de les colònies d'estiu a la casa de Granollers de Rocacorba; a casa la Sira la recorda especialment repartint la llet amb Cola-Cao del ressopó, "un Cola-Cao boníssim!", recorda la Sira, un Cola-Cao que no era com el que prenia a casa seva gràcies al secret (un xic de sucre) que la senyora Conxita hi afegia!

Al llarg dels seus intensos 103 anys són molts els records que la senyora Conxita ha sembrat entre totes les persones que l'hem conegut o saludat, i el record que ens deixa és dolç i bondadós com el Cola-Cao que preparava...

Els pobles, també els barris i algunes ciutats, basteixen el seu caràcter a través del caràcter de la seva gent, i la senyora Conxita, juntament amb el senyor Andrés i la seva família, també ha contribuït a definir part del que ha estat, és i serà Sarrià de Ter. Hi ha qui hi som de pas i la nostra petja l'esborra la pols del camí, hi ha qui, com la senyora Conxita, amb el seu pas ferm i decidit obren i tracen un camí...

A la senyora Conxita la trobarem a faltar; ara quan vagi a Sarrià de Ter ja no podré dir, com feia sempre quan la veia passejant pel carrer Lloses, o el carrer Dr. Trueta, "mira, la senyora Conxita!"

Veure-la caminar, fins fa ben poc, a la seva centenària edat més que una lliçó de longevitat, és una lliçó de perseverança. DEP