No m'interessa, gràcies!

Dimecres 10 de març, quarts d'una del migdia; truquen al timbre de casa i, quan obro la porta, apareix un comercial d'una empresa de seguretat que ven alarmes. Tot ell sembla un anunci i la marca comercial, sens dubte coneguda, no dissimula les seves intencions, ans al contrari. 

- "Bon dia, no m'interessa, gràcies!", li dic d'entrada...

- "Miri, vinc de casa el seu veí, en tal, que li hem arreglat una cosa, res, un cable, i està molt content...", em respon.

- "Ostres, a mi no m'agradaria, en cas de ser client vostre, que anéssiu donant informació meva, sobre si tinc o no alarma, a l'altra gent...", li responc, sobre actuant una mica, ho reconec.... 

- "Bé és el seu veí, bé que es coneixen, no? També he parlat amb les veïnes d'aquesta altra casa...", i m'assenyala la de l'altre costat de la casa dels meus veïns, a qui també conec. No el deixo acabar i l'interrompo de nou. 

- "Precisament són ells qui han d'explicar si tenen contractat tal servei o tal altre, no?"

- "Bé, ja tinc el seu permís...", s'afanya a respondre.

- "Bé, doncs ja ho parlaré amb ells... En tot cas, ja li he dit al principi, no m'interessa, gràcies", dic amb un gest i intenció que volen ser concloents.

- "I perquè no li interessa?", em pregunta, intentant mantenir la possessió de la paraula i no perdre la conversa.

- "Em sembla que no li he de donar tantes explicacions, ja li he dit que no m'interessa, no cal que insisteixi."

- "Jo faig la meva feina", em diu, volent justificar la seva insistència.

- "Jo també", li responc, i amb un "moltes gràcies i bon dia" tanco la porta de casa.

Reconec que a vegades aquestes accions comercials, per telèfon o a la porta de casa, em treuen de polleguera. Ja entenc que és la seva feina, i que en el conjunt els dóna resultat, però no m'agrada quan insisteixen i insisteixen, i menys quan em comencen a interrogar o, encara pitjor, a qüestionar. 

També és cert que darrerament, especialment en les trucades telefòniques, aquestes accions comercials solen ser més amables, i hi ha qui fins i tot amb el primer no, educadament s'acomiada! En aquests casos, per a mi, el valor de l'empresa que hi ha al darrere cotitza a l'alça, al contrari de les que opten per estratègies més agressives i expeditives.

Em sembla que el comercial de les alarmes tornarà a passar per casa; ja van fer-ho dies enrere i tard o d'hora tornaran... I si no són alarmes, tornaran a ser plaques solars, o qui sap què!

La propera vegada els respondré des de la finestra, o directament des de l'intèrfon, o simplement no respondré, que també dec tenir-hi dret, no? 

Algun dia caldria parlar-ne, de dret a no respondre...

Es diu Maria, i és molt valenta!

Es diu Maria, i és molt valenta!

I si us sóc sincer, penso que no caldria afegir gaire res més, perquè el que sobretot m'agradaria, més que em llegíssiu a mi, és que l'escoltéssiu a ella!

La Maria, filla d'un meu cosí, és molt valenta, i aquest és el seu relat:

Gràcies Maria per la teva valentia, i per la generositat de compartir les teves vivències amb nosaltres!

 

Laporta president, més enllà de la polèmica

Joan Laporta tornarà a ser president del Barça; el resultat de les eleccions de diumenge és inapel·lable.

Els i les sòcies del Barça no només han triat canvi, sobretot han triat rauxa, tot i que durant la campanya, en general, Laporta ha estat menys arrauxat, i s'espera que també ho sigui la seva nova presidència.

És inevitable que la rauxa es desfermés la nit electoral, i aquesta rauxa quasi li costa un primer disgust, amb el desafortunat comentari, que fora de context sens dubte grinyola, que li va adreçar a una sòcia... La pròpia noia va aclarir el fet, desactivant la polèmica.

Més enllà d'aquesta polèmica, de la nit electoral blaugrana em va generar un altre dubte sobre l'excèntrica personalitat del president: tothom va convenir que Laporta va saber guanyar i, alhora, Font i Freixa van saber perdre. No tinc tan clar si, en cas de perdre, Laporta hagués acceptat tant esportivament la derrota, doncs ell mateix no va oferir aquesta imatge d'esportivitat quan va perdre les eleccions de 2015 davant el decaigut Bartomeu, i aquella nit electoral es va fer fonedís...

En tot cas Laporta sap guanyar, i la seva victòria ha insuflat optimisme al barcelonisme, i s'espera que també l'injecti al primer equip de futbol, en dinàmica ascendent. Laporta ja parla de París i de remuntada!

Sigui com sigui avui el Barça està millor que la setmana passada; la vessant institucional ja està enfilada positivament, i els primers moviments de Laporta com a president electe (encara no proclamat) evidencien que no li costarà prendre el timó del club i redreçar el seu rumb: la vessant esportiva vol paciència, fe i que la pilota, de tant en tan, entri, i l'econòmica necessitarà quelcom més que quatre "power points" ben intencionats, però ara que el club serà de nou governable, amb una directiva amb plens poders executius, sembla que tot plegat serà més fàcil, fins i tot retenir Messi, i si més no es podran prendre decisions.

Laporta, més enllà de la polèmica que l'arrossega, i que algunes vegades encara l'envolta i persegueix, té el gran repte de superar-se a sí mateix, doncs serà inevitable comparar el seu nou mandat amb el seu anterior, comparar el Laporta d'ara amb el del millor Barça de la història!

Fins i tot així les comparacions són odioses... Per no ser esclau de les comparacions, potser el millor títol que Laporta podria guanyar amb el seu nou Barça és, amb el permís de l'abastable Copa del Rei, la complicada Lliga i la impossible Champions, retenir Messi!

Diuen que segones parts mai van ser bones, Laporta ho pot comentar amb Florentino Pérez... Ens esperen sis anys apassionants!

8 de març, 2 dades i un temor

Al mes de gener, i ja em les dades de 2020 tancades, toca revisar alguns dels indicadors del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" més enllà de les insercions totals, entrar un xic més en el detall per a confirmar o refutar el que el nas i la intuïció semblen ensumar.

Generalment comparo les dades d'un any amb les del seu anterior, en aquest cas les dades de 2020 en relació a les de 2019. Un indicador que observem és el de les ofertes que hem gestionat i que han acabat en inserció, i aquí més que la dada global, el que ens interessa és la seva segmentació per la Classificació Nacional d'Ocupacions (CNO) en els seus tres nivells.

Fent una primera visió de les dades del grup de Girona del programa Incorpora vaig observar un increment notable de les ofertes del CNO de nivell 1 "O - Trabajadores no cualificados en servicios (excepto transportes)", que inclou, en els nivells 2 i 3 el personal de neteja.

A l'any 2019 aquestes ofertes van representar el 26% de les ofertes tancades amb insercions, i juntament amb les del CNO "G - Trabajadores de los servicios de restauración y comercio", amb un 25,2%, van representar pràcticament la meitat de les ofertes tancades amb inserció al 2019.

Al 2020 la situació va ser molt diferent: mentre les ofertes tancades amb inserció relacionades amb la restauració i el comerç van caure fins al 19,5%, les relacionades amb el personal no qualificat en serveis es van enfilar fins al 34,7%.

Les dades confirmen el que ja vam veure, viure i patir: la restauració i gran part del comerç van patir (encara ho fan) molt, i els treballs no qualificats en serveis es van incrementar. Convé apuntar que el 90% de les ofertes del CNO de nivell 1 "O - Trabajadores no cualificados en servicios (excepto transportes)" es corresponien amb personal de neteja.

Uns altres indicadors que observem són el de persones ateses i persones inserides; els analitzem per col·lectius i també per gènere. En clau de gènere històricament no observem diferències significatives en l'atenció i les insercions de dones i homes, amb uns percentatges que es mouen al voltant del 51% - 49%, punt amunt, punt avall.

Aquest 2020, però, sí que vaig observar una certa desviació en clau de gènere, i no en l'indicador de persones ateses (51% dones - 49% homes), dades semblants a les de 2019, sinó en l'indicador d'insercions: mentre que al 2019 el 52% de les insercions van ser de dones i el 48% d'homes, aquest 2020 les insercions de dones van representar el 55% de les insercions totals, i les dels homes el 45%.

Aquests 3 punts d'increment del percentatge de dones inserides el vaig relacionar directament amb la dada anterior, amb l'increment de les ofertes tancades amb inserció del personal de neteja, posicions en les que majoritàriament es contracten dones.

Les dades confirmen el que ja vèiem que ens passava al llarg de l'any passat, amb l'esclat de la pandèmia, una realitat que el prospector d'empreses de Càritas Diocesana de Girona i tècnic d’inserció laboral del programa Incorpora Ezequiel Mir Casas ja va copsar, posant en valor la importància del treball de totes aquestes dones.

Aquesta realitat, la de les dones que, també i especialment durant aquesta pandèmia, ocupen i s'ocupen dels "treballs essencials", fa aflorar un temor que aquests dies CCOO ha denunciat: el risc que aquesta situació no perjudiqui encara més la precarietat laboral de les dones i eixampli més la bretxa salarial en clau de gènere.

Seria una llàstima que, lluny de reforçades, les dones i les seves condicions laborals encara en sortissin més perjudicades, i és que les dones no només ocupen la majoria de les posicions que estan a la primera línia del Covid-19 (personal sanitari, personal de residències i personal de neteja), també s'han emmalaltit i emmalalteixen més que els homes.

No ens falten motius, doncs, per a seguir reivindicant el 8 de març, dia internacional de les dones.

"Me and Mrs. Jones". Minuts Musicals amb nom propi

 
Aquesta cançó és un clàssic del soul dels anys setanta, número 1 a les llistes d'èxits, i principal èxit del cantant Billy Paul, una de les grans veus del so Filadèlfia, que per cert, ja que parlem de noms propis, en realitat es deia Paul Williams...

"Me and Mrs. Jones" narra la història d'amor entre un home i una dona, la senyora Jones, casats, però no entre ells. L'home, el protagonista, descriu com creix i s'intensifica l'amor, tot i ser conscients (ho reconeixen ells) que aquesta relació extramatrimonial no està bé...

Però l'amor entre ells és massa fort i la seva relació, com la pròpia cançó, sembla ser tan sensual com eterna!

D'aquesta cançó en destaca sobretot la versió que en va fer el "crooner" Michael Bublé...

Les cites dels llibres. "La gatera", de Muriel Villanueva i Perarnau

Ella, valenciana, en diu gatera, i hi ha qui en diu gatonera; jo sempre n'he dit i sentit dir, al "forat rodó en una porta o en una paret per on poden entrar i sortir els gats", forat gatiner!

El que l'escriptora Muriel Villanueva i Perarnau va obrir al llibre "La gatera", premi Just M. Casero 2011, entre els dos pisos simètrics que hereta la protagonista de la novel·la, ens endinsa en una intrigant dualitat entre la realitat i la ficció, la vida i la mort, la masculinitat i la feminitat...

El llibre, que compta els capítols per mesos, s'inicia amb dues cites i en la darrera intuïm que aquesta gatera és, també i alhora, un llindar...

"- La missió de l'art no és copiar la natura sinó expressar-la! No ets un vil copista, sinó un poeta! [...] Ni el pintor, ni el poeta, ni l'escultor no haurien de separar l'efecte de la causa que són irresistiblement l'un dins l'altre!"
Honoré de Balzac, "L'obra mestra desconeguda"

"El trencament, l'aïllament, el tancament en si mateix com a causa principal de la pèrdua d'un mateix. No allò que succeeix a dins sinó allò que s'esdevé en la frontera entre la consciència pròpia i l'aliena, en el llindar."
Mikhaïl Bakhtin, "Estètica de la creació verbal."

Miau!

Sí al futur, perquè estimem el Barça!

Aquest diumenge hi ha eleccions, i jo no estic cridat a les urnes!

El Barça viu, aquesta temporada, en una muntanya russa institucional, esportiva i emocional, i no sé si de cada una d'aquestes muntanyes russes en sortirem indemnes!

Potser la més preocupant és la institucional, sí, més que l'esportiva! Com més aviat es resolgui aquesta més es podran resoldre les altres, sempre que aquesta es resolgui bé, positivament.

És evident que les eleccions a la presidència permetran passar pàgina de la pèssima gestió de la darrera presidència, tot i que és cert que els titulars escandalosos de fitxatges fallits, i les recents sonades detencions, tapen la bona feina que, s'ha de dir, també s'ha fet.

Tres són els candidats a la presidència i em sembla que el que jo votaria, cas de ser soci del Barça, no sortirà. Del triumvirat m'agrada especialment Víctor Font, no em convenç Toni Freixa i el cos em diu que no tinc ganes de més Joan Laporta...

Em sembla que de ser-ho, Víctor Font serà millor president que candidat; aquest és un escull que tenen molts polítics, que al final es queden amb la mel als llavis, i no m'agradaria que fos el seu cas. I de Víctor Font m'agrada la gent que l'acompanya, i això sempre és un valor a tenir en compte. De no guanyar ara Font s'hauria de replantejar el que ha dit, o insinuat, que potser no es tornaria a presentar, ja que penso que és un actiu i és el que ha posat més es focus en la mirada llarga del model de club.

També em sembla, però, que l'avantatge competitiu que té Joan Laporta, a banda de l'ascendència de la seva figura i presidència, és que amb el club en hores baixes a tots nivells, sembla el millor preparat per entomar aquesta situació crítica i remuntar, mentre que Víctor Font sembla millor preparat per a fer un posterior canvi de rumb.

Sigui com sigui, sigui qui sigui finalment el president, sembla que la situació institucional del club només pot anar a millor, per poc bé que es faci, per pocs errors que es cometin.

I un dels errors que no s'hauria de cometre, penso jo, és prescindir de Koeman; de moment Koeman és al Barça de futbol el que Pesic va ser, en la seva segona etapa, al Barça de bàsquet: l'entrenador que recupera el gen competitiu d'un equip gris. Diu Koeman, i raó no li falta, que està a mig camí, i caldria deixar-li més recorregut, que encara ho ha molt marge de millora.

I caldrà veure després si Koeman també pot ser, per al Barça de futbol, el que avui és Jasikevicius per al Barça de bàsquet, un equip competitiu que d'entrada opta a tot, i després veurem si guanya o no.

El Barça és passió i com totes té un punt irracional, i si voleu una pila de contradiccions; és cert, no us ho nego. Però per més que vulguem censurar-les i tapar-les, fins i tot ignorar-les, les emocions sempre acaben aflorant, i en nits com la d'ahir és impossible que no ens afectin...

Aquesta és una setmana important, i ha començat amb la detenció del darrer president, i acabarà encimbellant el proper; entre setmana la pilota, com sempre, ha dictat la seva sentència: hi ha Copa, el Barça jugarà la final!

Paga la pena pagar el diari?

Un any més, i ja en són 26, a principis d'any vaig renovar la subscripció del diari, en aquest cas El Punt Avui. Quan a l'estiu de 1995, amb vint-i-un anys, em vaig emancipar vaig tenir clar que volia seguir rebent i llegint el diari, com sempre havia fet a casa de la meva mare...

El diari és, per a mi, més "el pa de cada dia" que el propi pa, i no hi ha matí que no l'estiri de la bústia amb ganes de llegir-lo. Quan no el trobo, que afortunadament passa poques vegades, m'indigno no tant pel cost del diari que aquell dia, pel motiu que sigui, no ha arribat a la bústia, sinó per no tenir-lo per poder-lo fullejar i llegir.

La subscripció anual al diari no és barata, i amb el seu cost ben bé podria subscriure'm a Netflix, HBO i Disney+, sí, a les 3 plataformes, i encara em sobrarien diners... Bé, aquest paràgraf és millor que no el llegeixin les meves filles!

Paga la pena pagar 517,60€ l'any per rebre cada dia el diari en paper a casa? Hi ha qui diu que veure jugar Leo Messi justifica el preu d'una entrada al Camp Nou... Per mi llegir les cròniques de la Tura Soler, els articles de l'Eva Vàzquez i d'en Jordi Grau, o les columnes d'en Miquel Berga , en Martí Gironell o en Josep Maria Fonalleras ho valen!

És clar que del diari també llegeixo, sí o sí, l'horòscop i les necrològiques, que com amb la vida, no tot és l'opinió i l'actualitat!

De fet el principal motiu per pagar el diari és que de no tenir-lo cada dia a la bústia el trobaria a faltar, doncs no tinc records de la meva vida sense un diari a casa... A vegades penso que, com amb altres coses de la vida, la subscripció al diari morirà amb mi...

Girona, com fa cent anys

Diumenge 28 de febrer de 2021, quarts d'una del migdia. Travesso Girona en cotxe, de nord a sud, del Pont Major a Palau. El dia convida a sortir de casa i és molta la gent que veig passejant pels carrers, per qualsevol carrer que passi.

L'escena no és nova, és la de tants i tants diumenges de confinament municipal o, com ara, comarcal. I no només els carrers més cèntrics i urbans, també hi ha molta gent passejant pels parcs i zones més disperses com la Devesa, Domeny i Sant Daniel. També per Pedret i el meu estimat Pont Major!

Parelles, famílies i petites colles dibuixen un paisatge humà que, per moments, em trasllada a les imatges de la Girona de fa cent anys quan, sense confinament municipal o comarcal, els diumenges eren per passejar per Girona, també per allà on creixia la ciutat.

Fa cent anys la gent passejava més, vés quin remei! Aleshores no tothom tenia cotxe, ni tartana, ni segona residència a la costa o a la muntanya, i tampoc hi havia la proliferació de fires locals de temàtiques diverses, però totes aparentment d'artesania, ni envaíem cap de setmana sí, cap de setmana també, Platja d'Aro i el seu cor comercial!

Fa cent anys la gent passejava més, o si més no aquesta és part de la imatge idíl·lica que hem construït mirant fotos i postals antigues...

Després d'haver estat en reclusió casolana, municipal i comarcal, després d'haver obert i tancat fronteres, em sembla que hem tornat a a mirar els nostres carrers amb uns ulls diferents, just els mateixos amb els que hem mirat casa nostra i la seva capacitat de satisfer les noves necessitats de la nova normalitat.

I és que a diferència de fa cent anys, els carrers de la Girona s'han transformat des d'aleshores, sobretot, per a encabir-hi cotxes i més cotxes, aparcats i en circulació, i tot i que els darrers anys han aparegut zones més pacificades de vehicles, ha hagut de venir una pandèmia per a reconquerir-los de nou.

Em temo, però, que els abandonarem de nou quan s'obrin, també els caps de setmana, els centres comercials (ei, que tan de bo!) i quan s'eixamplin les fronteres i puguem sortir, com a mínim (i com els Hòbbits), de la comarca!

Mentrestant seguiré somiant, il·lús de mi, que la Girona d'avui encara preserva alguna semblança de la de fa cent anys!

Quan l'acció social mereix un reconeixement

Si féssim un núvol de paraules de l'any 2020 segur que entre elles hi apareixeria la paraula reconeixement. Al principi de l'estat d'alarma i confinament el reconeixement va prendre cos i forma en els aplaudiments vespertins que des de les finestres i balcons fèiem al personal sanitari, un reconeixement encara vigent, tot i que menys aplaudit formalment.

Aquest 2020 hem après, per si encara no en sabíem, a reconèixer l'esforç, l'assoliment o la contribució de les persones que s'han situat a la primera línia en la lluita contra aquesta pandèmia. I si ja en sabíem, l'hem perfeccionat. El reconeixement és un ingredient que, d'una manera o altra, tothom necessita, no per a alimentar la vanitat (que en alguns casos també) sinó per a créixer a nivell personal i professional.

El personal sanitari no és l'únic que ha merescut, i mereix encara, el nostre reconeixement, també se'l mereix el món social, el dels i les professionals que es dediquen a l'acció social en tota la seva amplitud, ja sigui en serveis socials i educatius bàsics com especialitzats, acompanyant a les persones que, a banda de les conseqüències sanitàries de la pandèmia, també han patit i pateixen les econòmiques i socials.

L'acció social també mereix un reconeixement i des de Plataforma Educativa li farem el nostre en la 9a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que celebrarem, com és tradicional, la diada de Sant Jordi. Convocats des de l'any 2013, els Premis d'Acció Social mantenen la voluntat de reconèixer la tasca de persones, entitats, serveis i projectes que des de l'acció social contribueixen a la millora de la qualitat de vida de les persones. Els premis tenen tres categories, la d'innovació social i la d'emprenedoria social per a projectes, i la de corresponsabilitat ciutadana, un reconeixement de caràcter personal en el qual es posa de relleu la dedicació i contribució de la persona que el rep a l'acció social al llarg de la seva trajectòria.

Diuen els i les expertes que els reconeixements han de ser honests, autèntics i genuïns, que han de ser específics, i per tant és necessari identificar el valor de la contribució o benefici que l'esforç o l'assoliment hagin representat, i que és important fer-los públics, exterioritzar-los, formalitzar-los.

Enguany, Premis Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras de Plataforma Educativa, a banda de fer els tradicionals reconeixements a l’emprenedoria, a la innovació socials, i a la corresponsabilitat ciutadana, trobarem la manera de fer el reconeixement que, pensem, també mereix l'acció social.

Article publicat al web de Plataforma Educativa.