La crisi de la Torraspapel al número 88 de la revista Parlem de Sarrià

Imatge: Roger Casero

Les 14 primeres pàgines de darrer número de la revista Parlem de Sarrià, editorial inclòs, estan dedicades a la crisi de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter, que avui, ja amb la revista disponible, sabem que tancarà properament.

En aquestes primeres pàgines podreu trobar-hi la moció de suport que es va aprovar per unanimitat a l'Ajuntament de Sarrià de Ter. un article de l'alcalde, el comunicat de Torraspapel, el pla de viabilitat presentat pel comitè d'empresa, un article de l'empresari paperer, nascut a Sarrià de Ter, Joan Vila i també un article meu que signo com a regidor del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, i que la setmana vinent publicaré al bloc.

Aquest darrer número de la revista, però, està farcit com sempre de molts més continguts de l'actualitat social i cultural, com les cròniques dels Premis Literaris Sant Jordi, les jornades de la Dona Treballadora, el Carnestoltes... També recomanacions de llibres, fins a 4, el record de dos poetes, Joan Teixidor i Mn. Camil Geis, o el dossier d'història amb la primera part dels forns de ciment de Sant Julià de Ramis, entre d'altres continguts!

Com sempre les quasi 80 pàgines d'aquest número 88 de la revista Parlem de Sarrià en tanquen amb la contra-crònica satírica del "The Sarrià News", la culpable que molts comencem a llegir la revista precisament pel darrera!

Per si no podeu trobar-la al carrer, podeu consultar-la, tafanejar-la i fins i tot llegir-la ja digitalment!

Molt millor sense la darrera connexió de WhatsApp!

Des de fa unes setmanes WhatsApp permet configurar per a dispositius Android la visibilitat de la foto de perfil, l'estat i la darrera connexió; els nivells de configuració permeten que aquests tres paràmetres els pugui veure tothom, només els vostres contactes o ningú.

Coneixedor d'aquesta opció vaig configurar la meva privacitat fent que la meva darrera connexió no fos visible, pensant que ningú n'ha de fer res de la meva darrera connexió... El millor, però, ho vaig descobrir després: ni els meus contactes veien la meva darrera connexió ni jo la seva! Aquesta reciprocitat és fantàstica: si no volem ser vistos tampoc hem de poder veure!

Fent no visible la teva darrera connexió tampoc veus la dels teus contactes, amb independència de com ho tinguin configurat ells. La meva experiència d'usuari des de llavors no pot ser més positiva, no només pel fet que la meva darrera connexió no es vegi, sinó que jo no vegi la dels altres!

És ben conegut que la darrera connexió de WhatsApp, com el "doble check-in", ha generat arreu molts conflictes de família, de parella, d'amistat, laborals, etc... No és que jo no visqués tranquil abans, però la de la darrera connexió era a vegades una informació a la que recorria en algunes situacions, com per exemple veure si la meva filla apagava el mòbil o no... La millor manera de saber-ho no és amb la darrera connexió, sinó preguntar-li directament!

Des que vaig activar aquest nivell de privacitat no he tornat a fer visible la meva darrera connexió i no tinc previst canviar-la: visc molt millor sense que els altres visualitzin la meva darrera connexió, i sobretot visc més tranquil sense conèixer la darrera connexió dels altres, sense conèixer la vostra darrera connexió!

Us recomano que feu la prova, que oculteu la vostra darrera connexió a WhatsApp... Si no podeu saber la darrera connexió dels vostres contactes no caldrà que la consulteu, ni que sigui per pura tafaneria!

PSC: divideix i venceran

Aquestes darreres setmanes, de fet de fa mesos, es va concretant l'esmicolament del trencadís del PSC.

El trencadís té sentit com a tècnica artística quan la suma de cada una de les seves peces, diferents i singulars totes elles, úniques, formen un tot. Aquesta trencadissa del PSC fracciona encara més l'espai socialista català, que com més es divideix més petit sembla fer-se i, el més preocupant, més sembla debilitar-se.

Primer va ser la creació de Nova Esquerra Catalana per part d'Ernest Maragall, que a les primeres de canvi, a les europees, es va saber aliar hàbilment amb ERC.

Dies enrere Avancem va fer un pas endavant i el moviment, també el seu líder, Joan Ignasi Elena, va sortir del PSC per tenir un paper, encara per concretar, a les eleccions municipals de 2015.

Més recentment un altre sector crític del PSC, aquest aglutinat sota el nom de Moviment Catalunya, va fer un moviment intern proposant concórrer a les municipals amb unes sigles diferenciades del PSC...

Mentre el PSC manté el rumb a la deriva, amb la brúixola desorientada pel dret a decidir, uns es reinventen, uns altres avancen i els darrers es mouen...

El PSC de Pere Navarro es va fer tan petit, fent finalment basques finalment al dret a decidir, que inevitablement no tothom hi cabia ni s'hi sentia còmode; d'aquí la trencadissa. No sé si Miquel Iceta tindrà prou cola d'enganxar per refer tots els bocins del PSC; la sensació és que, per més que en pugui encaixar alguns fragments, li quedaran forats que difícilment podrà omplir.

El PSC es divideix, s'esmicola el trencadís socialista; la resta de partits només esperen saber quina quantitat de runa socialista podran escombrar cap a casa seva!

Quaranta... crisi a la vista?

Fins a dia d'avui, ahir inclòs, m'ha fet il·lusió celebrar el meu aniversari! Mai m'ha preocupat anar sumant anys i confio que amb el 4 al davant tampoc em preocupi al llarg d'aquesta dècada! Els anys, com més plens de vida, menys pesen!

Crisi a la vista?
Fins ara no he percebut símptomes de crisi dels 40, que alguns diuen que és la dels 50 avançada, tot i que a mi em fa l'efecte que a partir dels 40 cada dècada ja té la seva crisi corresponent, o tal vegada és la mateixa, tot i que més agreujada!

En tot cas no sento cap impuls de comprar-me una moto de gran cilindrada, ni un descapotable, ni el desig de (amb perdó) carn més tendra, ja  m'enteneu... No em fatiga la família, ni visc, més del que en mi és habitual, en la nostàlgia, ni maldo per tot allò que als 40 encara no he fet!

I si ara alguns de vosaltres m'interpel·leu tot dient-me, amb dit acusador: ei Roger, però et cuides més que que fa 5 anys, no? O cuidar-se més, estar més preocupat per la salut i l'aspecte físic, no és un símptoma més dels molts de la crisi dels 40? 

Si és així sí, confesso: "Culpable, lléveme preso, señoría!"
Si és així benvinguda sigui la crisi, en aquest cas l'oportunitat que m'ofereixen els 40 de dur un estil de vida més saludable que el que tenia als 30, o als 35...

Arribat als 40 miro enrere i, malgrat hi ha hagut moments de gran tristesa, puc estar satisfet del que fins avui he viscut a nivell personal, familiar, laboral...

Arribat als 40 miro endavant i, malgrat sé que també vindran moments de gran tristesa, sento que també viuré moments de gran satisfacció personal, familiar i laboral...

Avui ni mirant enrere ni mirant endavant sento vertigen, sinó satisfacció per un costat i il·lusió per un altre... 

El meu desig és que per molts anys així sigui!

------------------------

pd: moltes gràcies a tots els qui aquests dies heu fet que el d'ahir fos un dia molt especial!

#MoltesGràcies a tots els qui per Facebook, Twitter, Instagram, Whatsapp, a Cantallops i a Garbet heu fet d'avui un dia inoblidable!
— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) July 6, 2014

Fa vint anys que tinc vint anys! #Gràcies Joan Manuel Serrat per aquests #MinutsMusicals

Permeteu-me avui fer una excepció i, tot i ser diumenge, actualitzar el bloc!

Hi ha dies que requereixen ser cantats i per mi el d'avui n'és un! Per fortuna la cançó ja la tinc i, amb permís de Joan Manuel Serrat, avui que en faig 40 (no 39+1!) me la faig tota meva!




Fa vint anys que tinc vint anys

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Fa vint anys que tinc vint anys.
i el cor, encara, s'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols
i sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu,
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

Doncs això... i com va escriure en Guillem Terribas: demà serà un altre dia!

#MinutsMusicals de 1974 amb "The way we were" de Barbara Streisand

L'any 1973 es va estrenar la pel·lícula "The way we were", coneguda a l'estat espanyol com a "Tal como eramos", dirigida per Sydney Pollack i protagonitzada per Robert Redford i Barbra Streisand. La pel·lícula, un drama romàntic, relata la història d'amor i crisis de la parella formada pels protagonistes... Amor versus ideals, vet aquí el drama del personatge interpretat per Barbara Streisand!

Forma part de la banda sonora de la pel·lícula, essent el tema principal, la cançó "The way we were", composada per Alan Bergman i Marilyn Bergman (lletra) i Marvin Hamlisch (música) i interpretada per la pròpia Barbara Streisand.

Aquesta cançó va ser mereixedora, com la resta de la banda sonora, d'un premi Oscar l'any 1973, entre d'altres premis que va recollir (Grammy, Globus d'Or...).

"The way we were" va encapçalar, a més, la llista de senzills d'estats units a principis de l'any 1974. La cançó evoca els records que al llarg dels anys ha anat acumulant la parella, records que a voltes es dilueixen sota la pluja, records de somriures perduts, records dolços, records dolorosos...

Gaudiu-la!



The way we were

Memories
Like the corners of my mind
Misty watercolor memories
Of the way we were

Scattered pictures
Of the smiles we left behind
Smiles we gave to one another
For the way we were

Can it be that it was all so simple then?
Or has time rewritten every line?
If we had the chance to do it all again
Tell me, would we, could we?

Memories
May be beautiful and yet
What's too painful to remember
We simply choose to forget

So it's the laughter
We will remember
Whenever we remember
The way we were
The way we were

I per acabar dues versions de la cançó: la primera de Beyonce, la segona, en castellà, del mexicà José José...

El vídeo de la setmana: cultivar l'amor

Avui el vídeo de la setmana va sobre l'amor...

Però sobre el vídeo d'avui voldria demanar-vos que prescindíssiu d'unes quantes coses:

• del fet que els actors (i/o models?) són molt guapos
• de la música que acompanya les imatges
• de les frases que, amb encert, descriuen moments
• de l'escenificació de cada moment
• de les imatges alentides
• de la vellutada veu de la veu en off
• dels llargs cabells d'ella
• dels ferms pectorals d'ell
• de la roba que els hi escau tan bé...
• ...

I aquí potser vosaltres em direu: si prescindim de tot això què ens queda?

Doncs per mi el millor del vídeo són la primera i la penúltima escena... el que diu el títol d'aquest apunt: cultivar l'amor!



Bon divendres!

3 de juliol, una data per no oblidar!

La primera data més important d'una parella és la que marca l'inici de la relació, si és que l'inici es pot atribuir a un fet concret succeït en un dia concret: una delcaració, un assentiment, un primer petó, una revolcada, una ressaca...

Aquesta data és la que permet començar a afegir dies, setmanes, mesos i anys a la relació, sempre que aquesta tingui certa continuïtat. Però aquesta data, en cas que la relació avanci, pot tenir data de caducitat, especialment quan la parella decideix casar-se.

Una parella es forma en la intimitat, però es casa en públic.
El casament és una cerimònia formal i de caràcter més públic, oberta, que esdevé un esdeveniment important, més enllà de l'acte administratiu, no només per la parella sinó també per tots els qui en participen. La data del casament sol quedar més fixada en una vida de parella doncs és una data sobre la que es pensa i treballa des de mesos abans... i sobre la que es tenen molts records en forma de fotos, vídeos...

A banda de la data de casament l'acumulació d'altres dates assenyalades com els aniversaris dels fills, quan arriben en cas que n'hi hagi, posen la data de l'inici de la relació en risc d'extinció, diluint-se com un dia ordinari més en el calendari, corrent el risc d'esdevenir una data quasi invisible...

Les meves filles es sorprenen encara avui que amb la Sira celebrem, a banda del dia del nostre casament, el dia de l'inici de la nostra relació, el del nostre primer petó, dia assenyalat en vermell al nostre calendari! Se'n sorprenen i els fa certa gràcia... 

Potser quan elles tinguin una data d'inici de relació la valoraran més i entendran perquè 21 anys després els seus pares segueixen celebrant el seu primer petó!

40 que també van néixer l'any 1974...

Entre Jesulín de Ubrique, Mónica Naranjo, Christian Bale, Ada Colau, Risto Mejide, Hilary Swank, Robbie Williams, Penélope Cruz, Àlex Corretja, Laura Pausini, Julen Guerrero, Alanis Morissette, Paco León, Victoria Beckham, Alessandro Petacchi, Elizabeth Banks, David Meca, Núria Parlón, Leonardo diCaprio, Amy Adams, Joaquin Phoenix, Eva Mendes, James Blunt, Espido Freire, Tian Riba, Jewel, Jordi Cruyff, Inma del Moral, Jaume Collet-Serra, Carolina Ferre, Joan Maria Pou, María Botto, Albert Espinosa, Clara Segura, Jordi Évole, Paula Vázquez, Berto Romero, Lourdes Benedicto, Joaquín Reyes, Kate Moss i jo poden haver-hi moltes coses en comú, però destaca per sobre de tot el fet que aquest any 2014 hem fet o farem 40 anys!

És divertit això de veure que tens la mateixa edat d'actors, actrius, esportistes, cantants, polítics, escriptores, periodistes, directors de cinema, músics, presentadors, humoristes... 

Al capdavall tot són trajectòries vitals diverses que tan sols tenen en comú que tots vam néixer l'any 1974... A partir d'aquí, a partir del nostre naixement cada un de nosaltres hem anat fent camí, el nostre camí!

Jo avui els 40 encara no els tinc... assaboreixo encara els pocs dies que em resten dels 39...
Lluny d'espantar-me fer-ne 40 em fa, fins i tot, certa il·lusió!

Benvinguts siguin, quan els tingui, els 40!

-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia els esports i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de l'òptica dels cotxes!

Es buida la presó de Girona

Imatge del trasllat de presos de la presó de Girona. Foto: Ma Mercè Gumbau Reynalt

Aquesta setmana els Mossos d'Esquadra estan fent el trasllat de presos de la presó de Girona a el Puig de les Basses, la nova presó de Figueres.

També aquesta setmana es compleix l'efemèride d'un altre trasllat: el de la meva família, que l'any 1974, fa 40 anys, va passar de viure al capdamunt de la Casa Masó, en ple barri vell de Girona, al Pont Major, barri perifèric de la ciutat, en un pis a prop de la presó de Girona.

Aquests dies furgonetes dels Mossos d'Esquadra van plenes de presos, persones privades de llibertat... Fa 40 anys qui anava plena, en ple trasllat, era la meva mare, aleshores embarassada de mi!

Jo, que no he viscut mai a la Casa Masó, vaig néixer pocs dies després d'aquell trasllat, ja al nou pis, més ampli, del Pont Major. I allà hi he viscut els meus primers 21 anys, veient la presó des del balcó de casa, escoltant la megafonia i fins o tot vivint de lluny, fa anys, un intent de fuga amb trets inclosos...

Dues són les vegades que he entrat a la presó de Girona que ara es buida; val a dir que en totes dues ocasions en qualitat de visitant ocasional! 

La primera, a finals dels anys '90 del segle passat per jugar un partit de bàsquet amb els companys de l'APOC, entitat pro-objecció de consciència i del foment de la Pau de la que vaig formar part; la segona, a principis d'aquest segle, com a regidor de serveis socials de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, en una visita amb l'equip de serveis socials municipal.

Recordo en la primera visita rebre l'impacte de reconèixer, entre els interns, antics companys d'escola, més grans que jo...

Aquests dies es buida la presó de Girona, que quedarà com a centre penitenciari de règim obert. Contràriament al que molts podeu pensar, viure prop de la presó no ha estat, per mi, tampoc per la meva família i resta de veïns, cap problema de seguretat, ans al contrari, més vigilada no podia estar la zona! Tan sols en algun crim sonat o mediàtic, el presumpte autor del qual ha estat reclòs preventivament a la presó de Girona, ha generat algun moviment extraordinari de gent i mitjans de comunicació...

Es buida la presó de Girona... ja no sentirem més cridar la megafonia, indicant que tal pres ha de passar per la infermeria... Tan de bo a Figueres els presos no hi trobin només una presó més moderna, confortable (alguns la critiquen per luxosa, piscina inclosa), sinó sobretot una presó que els ajudi a refer la seva vida, a deixar enrere el delicte pel qual han estat condemnats i a reinserir-se a la societat...

És aquest el veritable trasllat que han de fer les persones privades de llibertat que ara omplen el Puig de les Basses de Figueres!