La lliçó de Luis Rubiales

Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol, ens ha donat una lliçó. Una d'aquelles que serveixen per posar en evidència que en matèria d'igualtat encara cal remar molt, i que la crosta del masclisme es resisteix a diluir-se, per més que es pressioni, per més que es grati. 

Quan semblava que faria acte de contrició, que en l'assemblea de l'ens federatiu no només dimitiria, també demanaria disculpes, unes disculpes sinceres, es va plantar davant el faristol i no només va etzibar reiteradament un contundent i desafiant "no dimitiré!", també va articular un discurs victimista, inventant-se el relat del consentiment (en referència al petó robat a Jennifer Hermoso) i menyspreant el feminisme. 

Al final el seu discurs és pitjor que l'infortunat petó. El petó el podia situar en un moment de màxima eufòria (com la impertinent i desafortunada tocada de collons de la que sí que s'ha disculpat), i ho hagués pogut saldar a la manera Juan Carlos: "Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir". 

Però no, atrinxerat en un esperpèntic victimisme i des del conscient, va contraatacar mossegant, parlant de forma arrogant i desautoritzant a la jugadora i la seva versió dels fets. Masclisme en estat pur. 

Decebedor va ser el seu discurs, decebedors també els aplaudiments de la seva claca i les posicions oficials, per moments, d'entitats com el Barça o la Federació Catalana de Futbol, que vist el clar posicionament de la FIFA, apartant-lo provisionalment del càrrec. 

Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol, ens ha donat una lliçó. També ens en podria haver donat una altra, però va decidir llençar-la a les escombraries.

Al final, però, li haurem d'acabar agraint a Luis Rubiales la seva fatxenderia. Si fins aleshores el problema per a moltes jugadores era el seleccionador femení, Ángel Vilda, ara el problema també és ell. La majoria de les jugadores, de nou, aquests dies fan pinya... 

I si el merescut títol de campiones del món seria per al conflicte latent amb el seleccionador com la sordina d'un piano, amb el seu desafortunat petó i lamentable discurs no ha fet més que generar un crescendo mediàtic i polític que, tard o d'hora, l'acabarà fulminant.

Rubiales ha guanya temps, ha guanyat una batalla, però aquesta guerra la perdrà. Potser per això prefereix morir matant, una actitud, també, molt masclista...