dimarts, 10 de setembre del 2013

Socialistes encadenats a la Via Catalana


El proper dimecres 11 de setembre hi haurà socialistes encadenats a la Via Catalana, no en dubteu. A la Via Catalana de l’11 de setembre s’hi encadenaran socialistes, també militants i càrrecs orgànics i electes del PSC.

El PSC viu aquest any una mena de “dia de la marmota”, tot i que la meva percepció és que enguany hi ha menys tensió interna en tot allò que fa referència a la participació de militants, càrrecs orgànics i càrrecs electes del PSC a la Via Catalana.

La direcció del PSC ha donat llibertat, com no podria ser d’altra manera, als militants i càrrecs del PSC per participar a la Via Catalana, fent-ho, això sí, a títol personal, no representant el PSC. Jo, que sóc militant i càrrec electe del PSC, m’encadenaré a la Via Catalana, i sí, ho faré a títol personal, com vol la direcció del partit, però als ulls d’alguns veïns i veïnes del meu poble, Sarrià de Ter, per bé i per mal seré el regidor del PSC.

Sigui com sigui no seré jo l’únic socialista, amb o sense carnet, que formarà part de la Via Catalana el proper 11 de setembre; potser sí que si en féssim inventari podríem comptar més socialistes a la manifestació de l’any passat, mobilitzada sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, que no pas enguany a la Via Catalana, que al seu lema indica clarament un camí: “... cap a la independència!

Al seu dia ERC va interpretar que el camí cap a la independència tenia una parada prèvia anomenada federalisme, i va sumar-se i impulsar la reforma de l’Estatut de Catalunya, en una proposta, l’aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, de caràcter federal; va ser finalment, i tristament, una acció fallida, després de la retallada de l’Estatut, de la qual ERC ja va pagar penitència i el PSC encara paga avui.

Avui hi ha socialistes que pensem que el camí cap a la independència pot dur-nos cap aquest destí, cap a la independència, sense patir nàusees; però aquest camí pot tenir altres destins també, el federalisme entre ells. Dit en altres paraules: en el camí cap a la independència podem trobar-nos, fins i tot, el federalisme!

Política ficció a banda, que l’independentisme ha anat guanyant adeptes és un fet i jo en sóc una modesta, insignificant si voleu, prova. I com més adeptes, més s’ha eixamplat, també, la diversitat d’independentistes. L’independentisme és avui un moviment més transversal, també més divers, com ho és també el catalanisme.

De fet hi ha independentistes amb els que, més enllà de compartir un destí més o menys difús i proper, poques coses hi tinc, i vull tenir-hi en comú... Però del que es tracta avui és de sumar, com es va sumar i lluitar, des de la diversitat durant la post-guerra i la transició per deixar enrere la dictadura i recuperar les llibertats.

I és que si tenim un país, un futur, per a decidir i construir, un futur diferent d’aquest present (també del present de pressupostos prorrogats i retallades continuades), jo també vull ser-hi, a títol personal i, també, com a socialista, encadenat a la Via Catalana.

Article publicat a l'Intocable Digital el passat dilluns 9 de setembre de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada