1-D i altres derivades

La manifestació era inevitable, la qüestió era qui la convocaria primer. Hàbilment la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) va buscar un element d'actualitat i transversal, generador d'un gens menyspreable malestar col·lectiu, per convocar la manifestació per, a través de les infraestructures, reclamar també el dret a decidir. La manifestació, més enllà de l'habitual ball de xifres, va ser un èxit, malgrat té algunes derivades que cal tenir present.

No em sembla correcte que des d'alguns sector es vulgui titllar la manifestació només com un clam sobiranista o independentista; només una lectura interessada, o miop, pot simplificar la manifestació a la reclamació sobiranista per restar-li notorietat.

Suposo que és inevitable que els partits que hi van participar en vulguin treure rendiment: si no fos així, senzillament no hi haurien anat. Ara bé, com en altres moments i qüestions, la gesticulació d'en Mas és excessiva, tant, que se l'hi veu massa el llautó.

Trobo precipitats els qui atribueixen a la manifestació un punt d'inflexió en la vida del Govern d'Entesa de la Generalitat, vaticinant un trencament i una nova aliança entre CiU i ERC. El Govern d'Entesa no només sembla sòlid, ho és.

Entenc que molts socialistes (militants, simpatitzants...) anessin a la manifestació: de fet, per més que els socialistes governem, també patim les mancances i els problemes com qualsevol altra persona; també gaudim d'allò positiu, naturalment.

També entenc que el PSC, com a partit, no assistís a la manifestació, a partir del moment en què assumim que el PSC forma part del Govern de l'Estat. Ètica o estètica?. Em vaig imaginar que hi era i penso que n'hauria sortit més malparat. Assumir la responsabilitat de governar també vol dir assumir papers sovint incòmodes i poc populars. Sí, el PSC sobretot forma part del Govern de de Generalitat, per això el President Montilla no ha evitat el tema i, després de la manifestació, la va valorar.

M'han agradat les declaracions del President Montilla després de la manifestació: "Com a president és el meu deure interpretar en clau positiva el sentiment col.lectiu expressat pels ciutadans. Em correspon transformar aquest sentit col.lectiu en un mandat exigent en relació amb l'acció del Govern de Catalunya. És el que, com a president de Catalunya, he fet en tot moment davant les institucions de l'Estat i també ho he fet davant les institucions comunitàries".

El President Montilla no fa piruetes ni excessives gesticulacions, és més directe.

I ara què?. Que arribin les inversions, que es compleixi l'Estatut i que el nostre País pugui seguir avançant social i econòmicament.

I com molta gent, veure què passa el 9 de març de l'any vinent... i seria una llàstima que es complís la llei de Murphi: sempre es pot anar pitjor... De moment, mentre en Mas festeja amb la PDD, Duran ho fa amb el PP...

----------------

pd1: Joan Vila es caracteritza per exposar les seves idees i raonaments amb fermesa i fonament. També ho fa en el seu darrer article publicat al Diari de Girona: Desafecció i allunyament. PSC a contrapeu.

pd2: la nit de la Puríssima l'àvia paterna de les meves filles (és a dir, la meva mare) les va fer sortir a l'eixida de la casa que tenim a Cantallops (el seu poble natal) i, sota les estrelles, les hi va recitar el poema La nit de la Puríssima, de Joan Maragall, que ella va aprendre en la seva tendra infantesa per tota la vida:

La nit de la Puríssima

Quin cel més blau aquesta nit!

Sembla que es vegi l'infinit,

en tota sa grandesa,

en tota sa dolcesa;

l'Infinit sense vels,

més enllà de la lluna i dels estels.

La lluna i els estels brillen tan clar

en el blau infinit de la nit santa,

que l'anima s'encanta

enllà...

Aquesta nit és bé una nit divina.

La Puríssima, del cel

va baixant per aquest blau que ella il·lumina,

deixant més resplendors en cada estel.

Per la nit de desembre ella davalla,

i l'aire se tempera, i el món calla.

Davalla silenciosa...

Ai, quina nit més blava i més hermosa!

Joan Maragall. 1897