dilluns, 3 de desembre de 2007

Andrés Pichardo, futbol sense pilota

Passen els anys i, a les entitats, associacions i clubs les actes s'omplen dels qui sustenten la seva representació i govern, és a dir, els presidents i les juntes directives. Però una entitat és la suma de tots els seus membres, fins i tot col·laboradors i satèl·lits. Hi ha persones que no necessiten de cap càrrec ni distinció per dedicar-se intensament a una entitat, per treballar-hi i deixar-hi hores i feina sense més satisfacció i recompensa que el benefici de la comunitat.

M'hi fa pensar, en aquestes persones, l'Andrés Pichardo. Persones com ell ens fan tenir fe en nosaltres mateixos com a societat, ens fa tenir esperança que, malgrat alguns conceptes es diuen poc (altruisme), s'exerceixen diàriament, anònimament.

L'enyorança de la Dolores ha finit: s'han retrobat, de nou, eternament. Quedarà sempre lluny la seva arribada a Sarrià de Ter, provinents de La Palma del Condado, a la província de Huelva. L'Assumpció Viñals, l'àvia de la Sira, fa temps em va explicar que la Família de l'Andrés Pichardo es van instal·lar provisionalment a casa seva; ella i l'Àngel Cañigueral Cid els van acollir: no deurien ser els primers, tampoc van ser els últims...

No es pot parlar del FC Sarrià sense fer una referència a l'Andrés Pichardo. No havia estat mai directiu, ni falta que l'hi feia, ell sabia molt bé què necessitava el club: algú que s'ocupés de tot allò que tothom només veu quan ho troba a faltar, però qua quan ho té no ho valora en la seva justa mesura. Parlo amb en César Fernández, qui ha estat President del FC Sarrià. En César amb altres paraules expressa que el FC Sarrià era com una segona casa per ell, el seu món era el camp de futbol i les seves instal·lacions, que sempre mantenir en òptimes condicions i impecables. Era d'aquelles persones que no necessitava que ningú l'hi digués què havia de fer; ell ho sabia prou i, senzillament, ho feia, sense esperar res a canvi.

L'any 2003 l'Andrés Pichardo i seva esposa, Dolores Delgado, van rebre un reconeixement públic a l'Homenatge a la Vellesa de Sarrià de Ter, per la seva implicació i treball al FC Sarrià i al barri de la Rasa.
Un any més tard, el 2004, el Critèrium Esportiu de Sarrià de Ter l'hi va fer una Menció Especial per la seva incansable tasca al Futbol Club Sarrià. Parlo amb l'Àngel Mesas, que llavors era el regidor d'Esports (va agafar el testimoni d'en Nicolás, fill de l'Andrés, a esports). Amb l'Àngel recordem el secretisme amb què vam portar aquesta menció dins l'equip de govern, per evitar que en Nicolás en sabés res. L'Àngel té gravada a la seva memòria la cara de sorpresa d'en Nico...

A l'Andrés el recordo explicant, amb sornegueria, i el bastó en mà, una anècdota derivada de l'elecció d'en Nicolás com a alcalde de Sarrià de Ter, a principis de l'any 2005. Pocs dies després que el seu fill fos proclamat alcalde un periodista radiofònic se l'hi va dirigir, sense saber que era el seu pare, per preguntar-li el seu perer sobre l'alcalde recentment estrenat.
El periodista l'hi va preguntar què l'hi semblava el nou alcalde; ell va respondre que molt bé, que tot just ara començava d'alcalde i que calia donar-li un cert temps... Seguint amb l'entrevista el periodista l'hi va preguntar que si tenia alguna queixa si aniria dir-li a l'alcalde a l'Ajuntament. Andrés Pichardo l'hi va dir que en aquest cas no aniria a l'Ajuntament, aniria a casa seva i l'hi diria, doncs “el alcalde”, va sentenciar, “es mi hijo”!.

Grans moments de gent senzilla que van teixint el fil d'una família que, més enllà del dol, té en l'Andrés i la Dolores la més bella història d'amor...

---------------

pd1: m'ha agradat que Carles Torrent, ciclista fill de Sarrià de Ter, hagi aconseguit la medalla de Plata, juntament amb Joan Llaneras, en la l'especialitat de Madison en la primera mànega de la Copa del Món de pista de Sydney, Austràlia. Esperem que als JJOO de Pequín pugui assaborir, també, el gust d'alguna o algunes medalles... Felicitats Carles!

2 comentaris:

  1. Después de la pérdida de mi madre, ha sido un gran consuelo para mi el ver el reconocimiento a su aportación personal, a lo que ha representado para muchísimas personas su buen hacer, su entrega total y su efensa a ultranza por que no se pierdan algunas pequeñas tradiciones que con tanta ilusión se iniciaron en el barrio de La Rasa hace muchos años, el como van pasano los dias y muchos vecinos la mencionan constantemente; que si la Dolores esto, la Dolores lo otro......es un orgullo para mi como hija, pues puedo constatar dia a dia que era muy querida y es muy recordada.

    Ahora, pocos dias después mi padre, Andrés Pichardo ha decidido dejarnos para reunirse con ella. He de decir Roger, que lo has descrito tal y como era, realmente el club de futbol era su segunda casa, ha sido su razón para seguir sintiéndose útil y de echo cuando hace pocos años tubo que dejarlo pues ya no podía mantenerlo ni trabajar al ritmo que a él le gustaba, empezó su declive personal, entre los hermanos lo comentamos en varias ocasiones, que ese fué un gran golpe para él, el percartarse de que los años le habían pasado factura y se había hecho mayor, pues su espíritu siempre ha sido muy joven. Realmente sufría cuando un sábado depende el horario, el campo aún no estaba marcado, o cuando la persona que lo sustituyó no sabía marcarlo y él desde el su casa miraba y veía que "su campo" no estaba listo y comentaba "voy a tener que ir yo a hacerlo por que van a empezar los partidos", él era así dedicado, entregado y fiel muy fiel al club.

    Me siento muy orgullosa por los padres que he tenido y por la herencia que nos han dejado, una profunda huella por donde han pasado.

    Quiero agradecerte este comentario hacia la persona que fue mi padre, él era tal y como le has descrito.
    Personalmente, estos comentarios de tu blog, son como un tesoro particular que miro muchas veces y me llenan de satisfacción personal y orgullo.
    Gracias Roger por tu sensibilidad hacia ellos.

    Margarita Pichardo

    ResponElimina
  2. Roger, repeteixo el que vaig dir-te quan vas demostrar la sensibilitat de fer un escrit tant bell a la mort de la meva mare. Ara que el pare és mort, que tots dos tornen a estar junts, vull agraïr-te molt especialment les teves afectuoses paraules i mostrar-te l'orgull per un poble que ha demostrat estimar tant i tant als meus pares.
    Des de la més profunda emoció, gràcies, Roger.
    Andrés Pichardo

    ResponElimina