diumenge, 18 de maig de 2008

Antònia Adroher i Carmel Rosa. Un càlid record.

Aquest dissabte al matí la Biblioteca Antònia Adroher i el Centre Cívic Ter de Girona han estat l'escenari de tres esdeveniments que han recordat la intensa vida de l'Antònia Adroher Pascual (qui dóna nom a la biblioteca) i en Carmel Rosa Baserba.

Jo sempre els havia vist grans, naturalment, però també sempre n'havia sentit parlar, en boca de la meva mare, la Maria Mercè Gumbau, amb una barreja de respecte i admiració, la mateixa sensació que aquest dissabte he tingut al llarg del matí escoltant persones que els havien conegut i compartit amb ells un tros de la seva vida. L'Antònia i en Carmel, joves revolucionaris que no van deixar de ser-ho mai, activistes del PUOM (Partit Obrer d'Unificació Marxista; + informació també a la pàgina de la Fundació Andreu Nin), testimonis imprescindibles pel nostre País, per la gent d'esquerres, pel socialisme.

Els actes han començat amb la inauguració de l'exposició dedicada a l'Antònia Adroher Història d'un ideal, presentada per l'alcaldessa de Girona Anna Pagans, acompanyada per la regidora de Cultura Lluïsa Faxedas i pel fill de l'Antònia i en Carmel. L'exposició, que serà itinerant, dibuixa amb una extraordinària sensibilitat la trajectòria de qui va ser la primera regidora (dona) de l'Ajuntament de Girona, una trajectòria marcada, naturalment, per la República, la Guerra Civil i l'exili, per la seva aportació com a activista política i com a mestra.

Posteriorment s'ha fet la presentació del llibre de Carmel Rosa Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra), a càrrec de l'editor Quim Curbet (CCG Edicions), Raimon Obiols i Pia Bosch.

A les presentacions on intervé Quim Curbet sempre passa alguna cosa, ell sempre té un cop amagat (com els calçotets que va regalant al periodista i escriptor gironí Pep Prieto -La disfressa de l'indigent i Mala premsa-). Al llarg de la presentació del llibre en Quim ha anat passant imatges d'en Carmel Rosa, l'Antònia Adroher i de l'activitat revolucionària del POUM durant la Guerra Civil, amb fotografies i cartells. Quim Curbet ha llegit la seva breu (i encertada) aportació al llibre, a la darrera pàgina, on hi diu: aquest llibre, editat per no oblidar als qui lluitaren i per aprendre dels seus records, s'ha acabat d'imprimir en la primavera del 2008.

El cop amagat d'en Quim Curbet ha estat al final de la presentació del llibre, quan ha deixat anar una cançó de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, també present avui a l'homenatge. La cançó Jo sé que un dia ens trobarem tu i jo l'ha emocionat... també a nosaltres... La Teresa Rebull ha explicat Lluís Llach l'hi havia inspirat aquesta cançó inicialment, però que fa referència també a la llibertat...

Quim Curbet ha editat un llibre que de fet en són dos, són dos relats, tal i com ha explicat i explica també la contraportada del llibre: Aquest llibre és la recopilació de dos relats de Carmel Rosa: Quan Catalunya era revolucionària, editat l’any 1986 i Quan Catalunya feia la guerra, un text que havia quedat inèdit fins ara. Són dos relats que es mouen entre la crònica periodística, el testimoniatge de primera mà i l’anàlisi històrica per aglutinar i presentar les vivències d’un “jo” col·lectiu. Amb rigor històric, però sense encotillaments academicistes, l’obra de Carmel Rosa és un document idoni per entendre el conjunt d’expectatives amb què la generació de catalans més joves i generosos havien d’enfrontar-se a aquell 19 de juliol de 1936 que sacsejà cruelment la societat catalana.

La Pia Bosch ha parlat d'en Carmel Rosa, l'Antònia Adroher i, sobretot, del llibre, llegint-ne algun fragment, excepte l'editor, era la única present que també l'havia llegit. En Carmel, ha dit la Pia, fa un retrat de l'ambient del moment (la II República i la Guerra Civil) i explica perquè va passar el què va passar. També ha subratllat que la seva gran heroïcitat (d'ell i l'Antònia) va ser mantenir vius, al llarg de tota la seva vida, els seus somnis revolucionaris, i que van viure per salvar-nos els mots, les paraules.

En Raimon Obiols, qui ha fet el pròleg del llibre, ha explicat, com descriu el propi pròleg, com va conèixer Carmel Rosa; ho explica també al seu bloc, a l'article Record d’en Carmel Rosa.
Fragment: Heus ací com vaig conèixer en Carmel, i després l’Antònia: a començaments de 1973, després de deu anys amb el passaport retirat, vaig aconseguir una invitació de la Cooperació científico-tècnica francesa per a un stage d’un parell de setmanes a Paris. Amb aquest pretexte a la mà, vaig parlar amb el director de l’Instituto Geográfico y Catastral, un coronel amb qui tenia una excel·lent relació professional. Optimista, m’assegurà que m’aconseguiria el passaport. En va parlar amb el coronel Blanco, cap del SIM, que protestà molt (segons ell, jo era un roig perillós) però finalment accedí. Poques setmanes després, més content que un gínjol, jo sortia de les dependències de la Brigada político-social a la Via Laietana, després de rebre una escridassada monumental dels germans Creix, però amb el passaport a la mà. L’alegria se m’estroncà bastant quan vaig obrir-lo: només era vàlid per França i tenia validesa per dos mesos.
A Paris vaig trucar en Carmel Rosa (en “Roc”), a qui no coneixia encara, a les oficines de l’AFP, on treballava amb altres poumistes (Wilebaldo Solano i, em sembla, en Sancho). En “Roc” m’agradà molt: sorneguer i entusiasta, tafaner i reservat, malfiat i generós a ultrança, tenia totes les qualitats aparentment contradictòries, però en realitat plenament complementàries, que jo havia conegut en els veterans poumistes amb els que vaig fer el meu aprenentatge polític en el Moviment Socialista de Catalunya
.

Després de la presentació del llibre s'ha fet un acte d'homenatge a l'Antònia Adroher, amb la participació de Lluís Maria de Puig, Salomó Marquès, Puri Molina, Germinal Rosa i Anna Pagans.



Lluís Maria de Puig ha fet una extensa aproximació biogràfica de l'Antònia Adroher, també d'en Carmel Rosa, i d'algunes de les seves circumstàncies al llarg de la seva vida. En Lluís Maria de Puig és un pou de coneixement, coneixedor (la majoria perquè les ha viscut) d'incomptables anècdotes i fets rellevants. La seva intervenció ha estat una lliçó d'història, parlant no només de Catalunya i de l'Estat Espanyol, també d'Europa, d'Amèrica... Ell, com Raimon Obiols, hi van tenir una relació molt propera, i es percep quan en parlen.

En Món Marquès ha parlat de l'Antònia Adroher mestra, destacant d'entrada que no és casualitat que es conegui la II República com la República dels mestres, per la importància que va prendre l'educació en les polítiques de la república, a Catalunya i a l'Estat Espanyol. Ha destacat el seu caràcter revolucionari, ja com a estudiant de magisteri, així com el seu paper docent a l'escola d'Ultramort, amb l'aplicació de la renovació pedagògica, i la seva aportació, en el camp educatiu, com a regidora, encara que en un breu període de temps, de l'Ajuntament de Girona.

La Puri Molina ha parlat d'Antònia Adroher com a dona. En una intervenció brillant (que hauria de publicar) s'ha servit d'una cita de Bertolt Brecht per dir: hi ha dones que lluiten un dia i són bones, n'hi ha qui lluiten un any i són millors, i hi ha dones que lluiten tota la vida i aquestes són les imprescindibles. Puri Molina ha escrit Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència, la seva biografia.

En Germinal Rosa ha agraït no només l'acte d'avui, sinó també que a Girona hi hagi una biblioteca amb el nom d'Antònia Adroher. En una breu i emotiva intervenció ha citat una intel·ligent frase d'un conegut diari francès (no l'ha dit i, ja em perdonaran, jo l'ignoro): la llibertat només es gasta quan la gent no se'n serveix.

Finalment Anna Pagans ha tancat l'homenatge recordant que Antònia Adroher va ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona, fet pel qual mereix, no només l'exposició i el reconeixement d'aquest dissabte, sinó que un equipament públic com una biblioteca porti el seu nom.

Sento que comparteixo, amb la gent del PSC, el llegat i testimoni d'aquests revolucionaris. La meva mare me'ls ha fet estimar de fa anys (recordo la presentació del llibre La llavor dels somnis a la Fontana d'Or), com fa que els estimi tota la gent que aquest dissabte n'ha parlat.

----------------------------------------
pd1: Antònia Adroher i Carmel Rosa van rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2006.

pd2: Teresa Rebull va rebre un homenatge l'any 2006, al Palau de la Música Catalana.
Teresa Rebull: Perquè has vingut


Teresa Rebull: Dona d'aigua

pd3: Gràcies Antònia és l'article de Món Marquès al diari El Punt en motiu de la seva mort, el passat mes de setembre.
Fragment: Moltes gràcies, Antònia. Has marxat, però el teu testimoni queda viu entre les noves generacions que poden gaudir dels drets i el benestar que persones compromeses com tu –i el teu company Carmel Rosa– vàreu defensar en moments molt convulsos de la nostra història.

pd4: Antònia Adroher, dona socialista és l'article que va escriure Lluís Maria de Puig a Nou Cicle com a comiat de l'Antònia.
Fragment: Després, el retorn, una participació activa a la transició, integrats en el Partit Socialista Congrés i presents en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. La seva militància a Girona en el nostre partit permeté als companys d’aquelles comarques, durant anys, seguir el seu testimoni, la seva clara exposició política europeista en tota mena de reunions, amb els seus articles, llibres i actitud personal, sempre positiva, sempre socialista.

pd5: L'Antònia Adroher ha mort és l'article que va escriure Quim Curbet.
Fragment: Jean Jaurès, el fundador dels socialisme francès i mort víctima dels seus ideals pacifistes, va dir que «El coratge és saber comprendre la teva pròpia vida, el coratge és estimar la vida i mirar la mort amb serenor, el coratge és anar cap a l’ideal tot comprenent la realitat». L’Antònia, en Carmel i tots aquells vells militants del POUM foren víctimes –com en Jaurès– d’un present despietat, però no van deixar mai de lluitar per un món millor. Estic segur que el seu exemple ens continuarà il·luminant per sempre.