"Ninyin's Mine". Minuts Musicals amb nom propi

Sopa de Cabra celebra, enguany, els 30 anys de l'edició del disc "Ben endins", els que, diuen, els va catapultar al capdamunt del rock (en) català; el cert és que els i les gironines ja els teníem més escoltats, aleshores; en el meu cas van aparèixer en uns campaments del Cau a l'estiu de 1988, quan jo tenia 14 anys; tornant dels campaments vam anar a comprar la maqueta!

I una de les cançons d'aquella cinta de casset, a banda de "L'Empordà" o "El boig de la ciutat", era "Ninyin's Mine", una cançó que ens transporta a part dels orígens del grup, de la mà del desaparegut Joan Cardona "Ninyin". I és que Sopa de Cabra no només va beure de "Copacabana", per la banda de Josep Thió, també va beure de la "Ninyin's Mine Workers Union Band", formada entre d'altres per Joan Cardona "Ninyin" i Francesc "Cuco" Lisícic, baix de Sopa de Cabra.

A la maqueta Sopa de Cabra cantava cançons en català, en castellà i en anglès (per exemple una versió de "Fussing & Fighting" de Bob Marley) i, com en aquesta cançó, ja es veia que eren un diamant en brut.

Les cites dels llibres. "Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó

Avui, diada de Sant Narcís, és festa grossa a Girona!

Entre el brogit de les Fires avui es farà, com és tradició a l'església de Sant Feliu, la Missa pontifical de Sant Narcís, un acte litúrgic de veneració del Sant Patró de la ciutat que històricament marcava l'inici de les fires i festes.

La basílica de Sant Feliu és l'església dels gironins i en dies com avui congrega el bo i millor de la ciutat; Just M. Casero va dedicar-li un Quiosc, a la diada d'avui, que finalitzava amb aquestes paraules:
"És tota la ciutat, que diu missa, el dia de Sant Narcís. Tothom té prou dependències personals, educatives, religioses, espirituals, amb el presbiteri. Ciutat levítica. De vegades, tinc la impressió que a Girona no es podia ser lliurement ateu ni lliurement cristià. Avui acabo de sospitar que encara serà aixi per molts anys."

No és aquesta, però, la cita que avui volia destacar, sinó una de les moltes que formen part d'un altre dels llibres imprescindibles de la ciutat, "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), escrit per un dels seus més il·lustres ciutadans, Narcís-Jordi Aragó. Quin luxe descobrir la ciutat, per a propis i estranys, de la mà d'una de les seves veus més autoritzades.

En el capítol dedicat als rius, i sota la reproducció d'una pintura de Roca i Delpech de les cases de l'Onyar, rere de les que destaca l'espigat campanar, Aragó hi situa aquestes paraules d'un altre il·lustre gironí:

"Per damunt de la cimbellada grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, el campanar de Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somiador." Joaquim Ruyra.

Avui, per uns moments, l'església de Sant Feliu serà l'epicentre de les Fires de Girona i fins i tot semblarà més gran i més alta que la imponent Catedral, que per Sant Narcís se la mira de cua d'ull.

A Fires em convides!

Girona serà, aquests dies, un espectacle de llums i de colors! La tardor hi posarà els colors, que sempre embelleixen la ciutat per aquesta època; les atraccions hi posaran la llum, amb la voluntat de recuperar, juntament amb la música de les barraques i altres activitats, el temps perdut.

Fa temps que a Girona no tenim unes Fires normals, i tampoc tinc clar que aquestes ho acabin essent, tot i que, possiblement, s'hi assemblaran força.

Avui comencen les Fires de Sant Narcís de Girona i deixeu-me destacar un acte que, com tants altres, recuperarem després que ara fa un any es suspengués in extremis, just la vigília de celebrar-se: el lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

L'any passat es va suspendre l'acte del 40è Premi Casero, que havia de ser una celebració especial en motiu de l'aniversari rodó... La commemoració que no vam poder fer l'any passat la farem enguany, posant en valor la vessant d'escriptor de Just Manuel Casero Madrid. L'acte serà el dissabte 30 d'octubre a dos quarts d'una a la sala La Planeta; veurem com va...

Veurem com van les Fires, com van les Barraques i la resta d'activitats, i veurem com sobreviu Girona, i sobretot els gironins i gironines, als problemes de mobilitat que, em temo, enguany s'incrementaran. Sense part de l'aparcament de la zona de La Copa, i sense un dels aparcaments dissuasius del nord de la ciutat, a Fontajau, sembla que tindrem col·lapse assegurat i que aparcar a Girona serà missió impossible. Ja ho ha estat aquesta setmana...

Però no voldria ser aixafa guitarres, que els que vindran són dies per a gaudir, que, com va dir el poeta, "Sota les Voltes, la ciutat encesa, / és estrident de riures i fanals..." 

Bones Fires!

Bricoheroes

Hem de poder riure, poder fer humor, de tot i de tothom; riure és un indicador de salut, de la salut física i mental (no fer-ho mai és perjudicial per a la salut), l'humor ho és de la salut democràtica.

Hem de poder riure de tot i de tothom, però no de qualsevol manera, perquè sí, amb el riure i l'humor també hi ha "peròs". I qui diu "peròs" diu límits, normes, línies vermelles o, simplement, codis. I són codis, moltes vegades, més ètics i morals que estrictament jurídics, que també n'hi ha, i són també un indicador de qualitat democràtica.

Aquests dies un (per a mi) desafortunat gag dels Bricoheroes ha encès Twitter i ha revifat el debat, sempre necessari i mai acabat. I segurament és així, també, com anem configurant les líquides fronteres de l'humor, que ahir eren unes, avui són unes altres i demà veurem quines seran, i siguin quines siguin segur que seran diferents.

El que ahir ofenia avui ja no, i viceversa, perquè els valors i la sensibilitat canvien, i si abans no es gosava fer humor de la monarquia, i avui sí, avui no es fan bromes que abans es feien, i que ara ens sonen, per exemple, terriblement homòfobes, masclistes o misògines.

Ja ho sabem que l'humor té uns límits, i qui més qui menys alguna vegada els hem traspassat: qui no ha fet, alguna vegada, una broma o comentari passat de voltes, desafortunat? La llibertat d'expressió no és sinònim de dir el que vulguis a qui vulguis de qualsevol manera, perquè no totes les maneres són vàlides. Tampoc es pot dir el mateix a tot arreu; és diferent el bar del Parlament, que l'hemicicle del Parlament, és diferent un mitjà públic que un mitjà privat, és diferent...

Ja ho sabem, ja ho hem viscut. Al final arriba un punt que no cal riure-li totes les gràcies al graciós de la classe... Ho fèiem a l'escola, ho fem a la vida perquè, si bé hem de poder riure de tot i de tothom, no totes les gràcies en fan.

Estic per cometre un crim

Estic per cometre un crim, un crim d'aquests escandalosos, dels que desperten l'interès dels grans periodistes de successos com Tura Soler, Maika Navarro o Manu Marlasca.

Reconec que no sé com m'hi posaria, que a mi una simple ferida em fa molta impressió, i que no suporto veure el patiment dels altres. Potser per això, també, no he vist ni veuré la sèrie aquesta del calamar...

Tampoc tinc cap víctima, ningú a qui vulgui fer mal, ningú que vulgui que en prengui. Es pot cometre un crim sense víctimes?

Pel que fa a la localització, hi ha algun lloc, avui en dia, que no es pugui rastrejar? A més, el crim el cometria precisament per a que fos descobert i, sobretot, investigat.

Estic per cometre un crim només perquè m'investiguin. Aquest seria el veritable mòbil del crim. Que m'investiguessin a mi i, sobretot, que investiguessin els meus dispositius electrònics, especialment el telèfon mòbil i l'ordinador.

Fa dies que cerco un arxiu, ja no recordo si de text o simplement una nota en una aplicació, que sospito que deuria esborrar accidentalment, i no hi ha manera de trobar-lo. Però a la televisió he vist que, oh màgia, és possible recuperar missatges i arxius esborrats, fins i tot els que ens sembla que ja són irrecuperables, que hem perdut per sempre...

Ho he vist a la televisió, però no en una d'aquestes sèries de ficció on la policia científica treballa en laboratoris mig a les fosques, sinó en la sèrie on la realitat i la mort no entenen de sensibilitats...

Estic per cometre un crim només per a recuperar un document, però em sembla que serà millor que l'escrigui de bell nou. Aquesta deu ser la condemna per haver comès el crim, accidentalment, d'eliminar-lo al seu dia...

El clàssic de la generació Z

Escric aquest article quan Barça i Madrid encara no han jugat el primer clàssic de la temporada, el primer sense Messi, el primer sense Sergio Ramos, dos jugadors que han marcat, respectivament, una època als seus clubs, també una època en els clàssics d'aquests darrers anys.

De la generació de Messi al Barça encara hi ha Gerard Piqué, i al Real Madrid Karim Benzema, jugadors encara molt importants per als seus clubs dins i fora del camp, però en aquest clàssic ja no són una anècdota, sinó categoria, els més joves que, en ambdós equips, estan cridats a marcar la propera època: Vinicius, Rodrygo i Camavinga al Real Madrid; Ansu Fati, Pedri, Gavi o Nico al Barça.

Són jugadors molt joves (nascuts a principis de segle) que, tot i que han arribat al primer equip, ja sabem que el més difícil és mantenir-s'hi... El Barça de moment ja ha lligat curt dues de les seves perles, Pedri i Ansu Fati, dos jugadors que, orfes de Messi, haurien de poder omplir el seu buit, també dins i fora del camp.

Aquests joves jugadors del Barça van néixer, curiosament, durant la presidència de Joan Gaspart al Barça (2000-2003), un dels moments de major decadència institucional i esportiva del club, semblant als darrers anys de la presidència de Josep Maria Bartomeu. Sí, al futbol la història també es repeteix...

Després d'aquells anys d'ostracisme va començar una època daurada amb el Barça de Rijkaard i Ronaldinho (i Eto'o) primer, i Guardiola i Messi (i Xavi i Iniesta) després... Veurem si ara, després d'aquest temps de decadència, aquests jugadors de la generació Z poden marcar una nova etapa d'èxits, gravant amb foc els seus noms a la història del Barça.

Escric aquest article quan Barça i Madrid encara no han jugat el primer clàssic de la temporada. Ara que ja en sabem el resultat, mantinc tot el que he dit, sense canviar-ne ni una coma. En aquesta generació Z del Barça hi ha fusta, i aquests joves són la millor cura per a superar el dol de Messi, si és que encara no l'hem superat...

"Michelle". Minuts Musicals amb nom propi

Un dia, ja fa una colla d'anys, vaig començar a taral·lejar una cançó de Jaques Brel, bé, la cançó de Jaques Brel, inventant-me la lletra amb francès: "Ne me quitte pas, cédez le passage, vous, n'avez pas la priorité..." Si, tot força lamentable, ho reconec, però amb la Sira vam passar una bona estona, que al capdavall es tracta d'això...

No sé si quelcom semblant deuria fer Paul McCartney taral·lejant cançons franceses, fins que amb John Lennon un bon dia van decidir estirar d'aquest fil i van parir "Michelle", afegint un tros d'estrofa en francès:

"...
Michelle, ma belle
Sont les mots qui vont tres bien ensemble
Tres bien ensemble
..."

Rere aquesta cançó no hi ha cap Michelle real, cap dona concreta, sinó una anècdota que va acabar en categoria, en una de les grans cançons dels llegendaris The Beatles...

Les cites dels llibres. "Girona. El pes de la metròpoli", de Jordi Arbonès "Nif"

Girona és una ciutat, com moltes altres, passejada i retratada; hi ha qui de la passejada en fa retrats fotogràfics, capturant les imatges icòniques de la ciutat de postal, a vegades també la real, hi ha qui de la passejada en fa retrats literaris de la Girona que veu. L'escriptor Jordi Arbonès "Nif" és, amb "Girona. El pes de la metròpoli", d'aquests darrers.

Vingut del Baix Empordà com Josep Pla, en el seu cas de Calella de Palafrugell, la seva mirada no és només la d'un passant o visitant ocasional, sinó la d'un foraster que també hi viu, que la trepitja, que s'hi entortolliga amb quotidianitat...

A "Girona. El pes de la metròpoli" (Flor del Vent Edicions, 2003) Arbonès ens passeja per la ciutat fent-nos una crònica de la Girona del tombant de segle, amb una mirada estràbica que mira al passat i al futur alhora.

Al pròleg Ponç Puigdevall enfonsa Girona com si fos l'Atlàntida, i hi cerca una certa reconciliació, no sempre possible; Puigdevall descriu breument les seves particulars Girona, i no totes són amables...

El llibre està farcit de cites, una per cada un dels 27 capítols que, a mode de crònica, conformen aquesta passejada per Girona; també en té aquesta a l'inici:

"El temps europeu, aquest paper de vidre, com si diguéssim, d'història extingida, està en joc a l'alabastre de Girona." George Steiner.

Em permeto afegir-ne una altra, de cita, la que obre el primer dels dos capítols dedicats a la Plaça de la Independència:

"La plaça de Sant Agustí seria com una petita San Marco, sense orquestrina, però amb un reconfortant perfum de marisc i de paella acabada de guarnir." Just M. Casero

Amb el seu retrat literari Jordi Arbonès captura llocs i persones que ja no hi són, indrets i gent que ja formen part d'un passat, del nostre passat...

No és un perdó, però ho sembla...

Heu hagut de demanar mai disculpes, alguna vegada? Segurament sí. I perdó? Segurament també.

I quan ho fem solem dir aquestes paraules, disculpa o perdó, però ja sabem que les paraules, certament importants, no ho són tot: també és molt important, tant o més que les paraules, com les diem, l'actitud.

Si demanem perdó sense sentir-ho, per exemple pronunciant les paraules amb desgana, o obligats, la disculpa no és efectiva, ans al contrari.

Ho veiem fer a la mainada, per exemple, quan de forma imperativa els hi exigim que demanin disculpes i ho fan limitant-se a dir les paraules, només per a que siguin pronunciades per a cobrir l'expedient, però no sentides. Ho veiem fer a la mainada i la no tan mainada, a vegades, també ho fem.

En canvi a vegades no demanem perdó, ni disculpes, però pel que diem, tot i no pronunciar literalment aquestes paraules, i sobretot per com ho diem, ho sembla.

Hi pensava aquesta setmana després d'escoltar Arnaldo Otegui, en motiu del 10è aniversari de la fi d'ETA, reconeixent i sentint el dolor i patiment de les víctimes de la banda terrorista.

El gest és lloable, i és un pas més cap a la resolució d'un conflicte que encara té molts serrells i derivades; i és cert que no és un perdó, però ho sembla...

Feines que busquen persones

Són moltes les persones que busquen feina; la xifra sempre oscil·la segons la temporada de l'any, i és un dels indicadors importants sobre l'estat i la salut de l'economia; a finals de setembre a Catalunya hi havia 378.470 persones desocupades.

Són moltes les persones que busquen feina i que no en troben o, en molts casos, la que troben és tan temporal que en qüestió de dies, setmanes o mesos n'han de tornar a buscar; són moltes les persones que no deixen de buscar feina: el 83,5% dels contractes que es van signar el mes de setembre van ser temporals.

Fa temps que diem que en un futur proper, de fet possiblement ja ara, no hi haurà feina per a tothom, una mena de mantra que ens anem repetint per a prendre consciència que el treball, com la riquesa, també és quelcom que cal redistribuir de forma més justa i equilibrada; d'aquí que la idea sigui que hi ha més persones que busquen feina, que feines disponibles. I no tinc clar que sigui ben bé així.

Són moltes les persones que cerquen feina i, paradoxalment, també són moltes les feines que busquen persones. Ho veig cada dia, amb ofertes que es tanquen sense candidatures, amb ofertes que es tanquen sense inserció; m'ho diuen a vegades responsables d'empreses d'alguns sectors, quan m'expliquen les dificultats per trobar personal, per cobrir les seves necessitats de contractació.

Són diversos els factors que fan que algunes ofertes laborals tinguin dificultats per a cobrir-se, des de la manca d'encaix dels requisits tècnics o formatius a les condicions estrictament laborals, com l'horari o el salari, o a les condicions de treball, a vegades feines físicament més exigents... Són factors geogràfics, culturals, formatius...

D'exemples en podeu trobar molts, i no només a Linkedin, també a altres xarxes socials. L'altre dia a Twitter vaig ensopegar amb una piulada que deia que "fa setmanes que unes amigues busquen un/a oficial de perruqueria i ni tan sols han rebut ni un CV". La feina és per Ripoll i és d'oficial de perruqueria; aquí la dificultat pot ser geogràfica i formativa; ignoro si a hores d'ara aquesta perruqueria de Ripoll ja ha cobert la plaça, però puc entendre que les responsables s'hagin fet creus que, amb les dades d'atur a la mà, costi tant trobar personal per a treballar.

Que les feines busquin persones i no les trobin és senyal que tenim quelcom desajustat en l'accés al mercat de treball, i si la manca és reiterada i sostinguda, senyal que cal activar dispositius com la formació i la capacitació. Si a Ripoll no es troben oficials de perruqueria, o bé és perquè no n'hi ha, hi ha gent que vol treballar però que no té aquesta formació, o perquè els que hi ha a d'altres llocs no volen anar a treballar a Ripoll. Si no n'hi ha, caldria capacitar-ne, ja que potser hi ha persones que treballarien d'oficial de perruqueria, cas de disposar d ela formació...

En moments de canvis com el nostre (digitalització, robotització, teletreball...) la formació contínua i la capacitació professional són part de la solució, tot i que malauradament no són les úniques.