dilluns, 29 de febrer del 2016

Cristiano Ronaldo no és de tòpics


Què seria el futbol sense els seus tòpics? 
El futbol, a nivell de comunicació, està farcit de tòpics. Els tòpics permeten que la majoria de futbolistes, més preparats per parlar sobre el camp que davant els micròfons, puguin sobreviure a les sales de premsa i zones mixtes.

El futbol té tòpics per cada situació i el que ha de fer el futbolista és escollir l'adequat, cosa que no sempre passa: hi ha futbolistes que han tirat del tòpic equivocat, com parlar dels 3 punts guanyats (o perduts) en una eliminatòria, i ens han regalat grans moments!

En la majoria de casos cenyir-se al tòpic és el més indicat, doncs permet transitar sempre dins la zona de seguretat i evitar caure en el parany dels periodistes esportius, sempre a la caça del titular, que generalment es produeix quan un futbolista surt de la zona de confort dels tòpics, quan s'allunya d'aquestes paraules:

- El futbol és així.
- Futbol és futbol.
- El més important són els tres punts.
- Jo no parlo mai dels àrbitres.
- Cada partit és una final.
- Ser aquí és un somni fet realitat.
- Els penals són una loteria.
- No hi ha rival petit.
- Cada partit és un món.
- El partit no s'acaba fins que xiula l'àrbitre.
- Quan la pilota no vol entrar no entra.
- Cal anar partit a partit.
- L'eliminatòria està al 50%.
- Cal pensar en el proper partit.
- Els àrbitres són humans i es poden equivocar.
- Les finals no es juguen, es guanyen.
- En un derbi pot passar de tot.
- ...

Els tòpics ben utilitzats sempre s'apropen a la realitat pel seu caràcter general, i en algunes ocasions estan carregats de raons i certeses, com el darrer de la llista: en un derbi pot passat de tot.

Sí, en un derbi pot passar de tot, no només que l'Atlético de Madrid guanyi (de nou) al Real Madrid a domicili, també que Cristiano Ronaldo, en plena zona mixta després del partit, digui el que pensa tal com raja, allunyant.se no només dels tòpics sinó fins i tot del que es considera políticament (esportivament, en aquest cas) correcte.

Entre d'altres perles Cristiano Ronaldo, després de la derrota contra l'Atlético, va dir:

“Decir el porqué es complicado. No te voy a mentir. Me gusta jugar con Karim por ejemplo, ya que cuando no está es más difícil; o con Bale, que cuando no esta es más difícil; con Marcelo, que cuando no está es más difícil. Hoy Danilo para mi gusto es el mejor en campo por ejemplo, pero para lo largo de la temporada es complicado porque normalmente los mejores son los mejores casi siempre. Jesé y Lucas no digo que no son buenos, son muy buenos, pero es mi punto de vista.”

O sigui, CR7 va venir a dir que si no juguen els millors és més difícil guanyar partits per la diferència entre aquests (Karim Benzema, Bale o Marcelo) i els jugadors que juguen en el seu lloc. Va ser poc elegant amb els seus companys d'equip...

I per si no fos poc va rematar, posant la cirereta al pastís, dient, després de defensar els seus números i estadístiques, que “si todo el mundo estuviera a mi nivel a lo mejor estaríamos primeros.”

Poc després el capità Sergio Ramos va haver de sortir en zona mixta per intentar apagar el foc amb un parell de tòpics (ell sí, és especialista en tòpics, també en destrossar-los!) i hores més tard el propi Cristiano Ronaldo va haver de matisar les seves declaracions, suposo que a instàncies del club i del vestidor.

És d'agrair quan els futbolistes fugen dels tòpics i expressen el que veritablement senten i pensen, quan es sinceren davant els micròfons, però fugir del tòpic és arriscat, ja ho sabem, dins i fora del futbol.

El tòpic és el camí més curt, després del silenci, per no ser esclau de les pròpies paraules, doncs acaba tenint quasi el mateix efecte que el silenci: parlar molt per acabar no dient res...

Ai si Cristiano Ronaldo s'hagués limitat a dir "el futbol és així, en un derbi pot passar de tot, no hi ha rival petit, cal pensar en el proper partit..."

dissabte, 27 de febrer del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Transvision Vamp i "Baby I Don't Care"


És notablement evident que Wendy James no era Madonna, ni Chrissie Hynde, ni Marie Fredriksson ni tampoc Annie Lennox, però veient-la llavors, encara avui, no puc evitar veure-hi traces de l'armari de Madonna, de l'actitud rockera de Chrissie Hynde i dels pentinats de Marie Fredriksson (Roxette) o, també salvant totes les distàncies, Annie Lennox (Eurythmics) per allò de grup amb cantant rossa tant dels anys vuitanta i noranta, tot i que aquestes eren quelcom més que només cantants rosses!

Wendy James, però, tot i no ser cap d'aquestes grans veus i icones femenines en va fer prou amb un gran crit a l'inici de la cançó d'avui per catapultar-la al capdamunt de les llistes d'èxit a finals dels anys vuitanta.

I amb aquest èxit el seu grup, Transvision Vamp, va entrar amb força als anys noranta, tot i que l'alegria va durar ben poc: després del seu tercer i no reeixit disc, publicat l'any 1991, el grup es va dissoldre.

Però afortunadament les cançons sempre sobreviuen als grups i músics que les van crear i avui encara podem gaudir de la força i l'energia d'aquest rock tan blanc com el fons del seu videoclip, i de "Baby I Don't Care", el tema estrella tot i no estrictament "one hit wonder", ja que també és destacable la cançó "I Want Your Love", d'un grup que es va vampiritzar precipitadament la indústria de la música, evitant potser així que ho fessin ells mateixos!

Però en fi, com diu la cançó, "Baby I Don't Care"...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 26 de febrer del 2016

El vídeo de la setmana: Xiuxiuejar


Heu fet un cop d'ull a la previsió del temps per aquest cap de setmana?!

Amb tal previsió a mi només em venen ganes d'interpretar, no musicalment, sinó en el sentit més literal de la seva lletra, la cançó de Tomeu Penya "Plou", sí, la que comença així:

Plou i a defora bufa es vent
que me fa sentir petit
com un granet d'arena
estic dins del llit estic ben calent
avui ja no em mouré d'aquí...


Però no, molt em temo que responsabilitats familiars em faran llevar del llit, jo que volia xiuxiuejar tot el cap de setmana...


Xiuxiuejar from Manon Siv on Vimeo.

Bon divendres i, ja ho sabeu, al mal temps...

dijous, 25 de febrer del 2016

No comparteixis, copia i enganxa!


Després del "reenvia-ho" del correu electrònic a l'any 2004 el verb era "passa-ho!" i de tan passar-los els missatges de mòbil, els encara presents tot i que arcaics sms, van esdevenir virals.

Aquells missatges, en especial els que emesos entre els dies posteriors al terrible atemptat d'Atocha i els previs a les eleccions generals, van tenir dos grans impactes: un notable increment del trànsit de missatges, diuen que un 20%, i un canvi de govern.

Bé, el canvi de govern va ser més per demèrits (allò de les dues línies d'investigació de l'Acebes) del propi govern, i per l'oportunisme de Zapatero de ser al lloc adequat al moment adequat!

Després van venir les xarxes socials i en comptes de passar-nos missatges els compartíem a Facebook, una mena de paradís virtual que en molts casos no deixa de ser el reflex de la millor i més versemblant de la més falsa versió de nosaltres mateixos: tal vegada aquí va començar el nostre postureig digital... El cas és, però, que compartint els missatges a Facebook també els fèiem virals.I esdevenir viral és com el nou Sant Greal!

D'un temps ençà, però, els missatges que es fan virals a Facebook no són els que imploren ser compartits sinó els que demanen no ser compartits sinó ser copiats i enganxats!

Trobo molt curiós aquest fenomen, sobretot perquè resulta que funciona! Fas un cop d'ull al mur de Facebook i veus que un contacte ha publicat un d'aquests missatges que finalitzen amb un "no comparteixis, copia i enganxa", i després el veus publicat per un altre usuari, i un altre, i un altre...

Copiar i enganxar ens fa la vida més fàcil, reconeguem-ho! Copiar i enganxar fa molts anys que forma part de nosaltres, del nostre comportament amb els ordinadors i internet, primer, i amb les xarxes socials després. Al seu dia els professors d'institut i d'universitat van haver d'afinar el seu olfacte per detectar, en els treballs dels soferts alumnes, paràgrafs sencers quan no tot el treball, metrallats d'internet gràcies al copiar i enganxar! Al seu torn els alumnes van aguditzar el seu instint i van crear "El rincón del vago": perquè copiar i enganxar si et pots descarregar els apunts, i si cal el treball sencers!

Copiar i enganxar és senzill: Ctrl+C Ctrl+V!
Però el que motiva que copiem i enganxem és aquest curiós mimetisme que també s'ha instal·lat a les xarxes socials i que és molt present a la missatgeria instantània, WhatsApp, per exemple: copiem i enganxem, i ens enviem, els mateixos acudits, les mateixes imatges, els mateixos missatges de solidaritat, els enigmàtics, els que ens pretenen motivar, els de denúncia...

El problema del copiar i enganxar és que al final tant missatge replicat esdevé soroll, una nosa assimilable a la que anys enrere ens feien les cadenes de correus electrònics a la safata d'entrada amb presentacions power point amb imatges de gatets o postes de sol i frases ocurrents, o de Paulo Coelho...

Copiar i enganxar, qui no ho ha fet? Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra! No negaré que hi ha causes o iniciatives que bé mereixen ser copiades i enganxades, però a mi sempre m'agrada més llegir el que escriuen els meus contactes quan el que escriuen i comparteixen parla d'ells i com ells parlen... Sempre és millor la versió original!

Per cert, no copieu ni enganxeu aquest article, ni tan sols heu de compartir-lo; prou em conformo si el llegiu, que per això l'he escrit!

dimecres, 24 de febrer del 2016

British breakfast o esmorzar continental?


Viure en una illa imprimeix, diuen, un caràcter diferent, no necessàriament ni millor ni pitjor, simplement diferent.

Des d'una illa s'accentua més la contraposició territorial, també mental, que s'estableix amb el continent, esdevenint aquesta dualitat referència i relació necessària, inevitable, a voltes positiva, a voltes no.

És clar que no és el mateix viure a Menorca que a la Gran Bretanya, però menorquins i britànics comparteixen, més enllà de les diferències evidents i insalvables, la condició d'illencs, i no és poca la literatura i la poesia que s'ha vessat sobre aquesta condició i el seu caràcter. Una illa al capdavall també és una metàfora i en el fons tots i cadascú de nosaltres ho som entre poc i massa.

És possible que la condició d'illencs influeixi en el sentiment de pertinença dels britànics a Europa; ells de fet primer són britànics, molt britànics, i després, molt després i si s'escau també poden ser europeus, una mica europeus.

Un dels elements característics de la cultura britànica, exportada també a l'americana, és el seu esmorzar, aquell tan energètic (i calòric) en el que no hi poden faltar els ous i la cansalada viada fumada (el bacó, vaja!).

Aquest esmorzar contrasta i es contraposa (com l'illa vers el continent) amb l'esmorzar continental (d'aquí el nom), en el que destaquen la brioixeria i el pa acompanyats de melmelades i, com a molt, d'algun embotit o formatge més aviat lleuger.

Els europeus continentals a casa esmorzem a l'estil continental, però quan esmorzem en un hotel flirtegem amb l'esmorzar britànic tot preguntant-nos, mentre masteguem el bacó, si realment els britànics esmorzen així cada matí! Sí, pels britànics els europeus som els seus provincians!

Potser és per això, i per moltes més raons que no arribo a (i sospito que no vull) entendre, que els britànics després d'assegurar-se un estatus d'europeus diferents (com si no el tinguessin per definició: són illencs!) ara es preguntaran si volen seguir formant part o no de la Unió Europea: British breakfast o esmorzar continental? Ai Europa!

Els europeus continentals, mentrestant, seguim i seguirem esmorzant torrades i cereals els dies de cada dia i croissants els diumenges, que no cada dia és festa! I jugarem a ser britànics quan, de manera excepcional, esmorzem al bufet d'un hotel...

Definitivament, ser continental també imprimeix caràcter, un caràcter diferent, ni millor ni pitjor, no?

dimarts, 23 de febrer del 2016

Mobilitzats


En el primer dia de la gran setmana de la mobilitat tecnològica de Barcelona la immobilitat dels sindicats de les empreses del transport públic i la mobilitat de la ciutat ha generat un caos que ha afectat més als usuaris quotidians que no als mobilitzats pel congrés.

Les vagues en dies clau són, també i encara, un signe del nostre temps, com ho és també aquest congrés que fa uns anys ens ajuda a prendre (a voltes bona d'altres mala) consciència de com les tecnologies mòbils transformen la nostra vida d'una manera aparentment natural, fins i tot inconsistent, més que no ens pensem: com ens relacionem (com lliguem, com ens comuniquem), com consumim (música, cinema, compres...), com treballem (a distància, des de casa...).  

Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies no són allà, són aquí, som nosaltres!
Podem valorar positivament o no la (in)oportunitat de convocar una vaga del transport públic en uns dies crítics a nivell de mobilitat, però sense necessitat d'entrar a valorar les seves reivindicacions, la vaga ens recorda que el seu esperit, la seva exigència i la seva reivindicació com a dret fonamental també va ser, al seu dia, una gran revolució, com ho és aquesta tecnològica que no ha vingut aquí per quedar-se, sinó per transformar-nos!

Congressistes i sindicats mobilitzats copen aquests dies titulars i portades d'informatius, la mobilitat és notícia i ens la trobarem arreu, fins a la sopa! Però arribarà dijous i la vaga i el congrés finaran, els vaguistes tornaran a la feina i els congressistes abandonaran la ciutat...

I ens semblarà recuperar, llavors, la normalitat: seguirem patint els problemes de mobilitat de quasi cada dia (avaries, retards...) i seguirem essent assimilats, per alguns dòcilment domesticats, per les tecnologies mòbils i les empreses que ens les venen, les que diuen que ens fan la vida més fàcil, i a vegades resulta, vés per on, ser veritat!

Per cert, parlant de mobilitat i tecnologies mòbils: per quan la tele-transportació? En el meu cas des del "canvi de lloc instantani" de Bola de Drac, més que de Star Trek, que hi somio!

dilluns, 22 de febrer del 2016

No mataràs, no mataràs, no mataràs!

Es pot ser pacifista encara?, ens preguntava Justícia i Pau... Foto: Roger Casero

Són molts, encara, els homes que poden explicar, i expliquen, les batalles de la mili, del seu servei militar. Les úniques que jo puc explicar són les "Historias de la puta mili" d'Ivà que de jove, quan tenia edat de fer la mili, llegia a la revista "El Jueves".

Quan em va arribar el moment vaig decidir fer-me objector de consciència i, poc després vaig entrar en contacte amb l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), de la que des d'aleshores vaig formar part fins a la seva dissolució.

L'APOC era una associació de pacifistes que, a banda de dinamitzar l'oficina d'informació a l'objecció de consciència de Girona, que aleshores estava ubicada a l'Estació Jove, sobretot ens dedicàvem a la sensibilització dels joves i oferíem, a escoles i sobretot instituts, uns tallers i dinàmiques per posar en valor la Pau i la no-violència. La dinàmica i el material estrella, ideat i construït per la pròpia entitat, va ser i és, encara, el Partenó de la Pau.

Un dels punts àlgids de l'entitat va ser la participació i obtenció, l'any 1995, de la Beca Joaquim Franch de l'Ajuntament de Girona, amb el "Projecte local d’intervenció educativa: facilitar la pau, una responsabilitat per al segle XXI", embrió del Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat (CeDRe).

Fa uns vint anys, no en recordo amb precisió ni la data ni el lloc, els de l'APOC vam participar en una trobada organitzada pel col·lectiu Cristians per la Insubmissió (vinculat a Justícia i Pau) i allà vaig veure i escoltar, per primera vegada, Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per motius polítics d'Espanya. D'aquella trobada en vaig tornar amb una samarreta i amb el convenciment que no fer la mili havia estat la millor decisió!

Setmanes enrere vaig tornar a escoltar en directe a Pepe Beúnza, un dels ponents de la jornada "Es pot ser pacifista encara?", organitzada per Justícia i Pau com a tancament dels actes de commemoració dels seus 40 anys de vida i lluita a Girona, acte que a més va servir d'homenatge a Pepo Delàs, una altre referent imprescindible de la cultura de la Pau i la no violència.

Pepe Beúnza va condensar al principi de la seva intervenció l'essència del missatge que volia transmetre, i que de fet ha estat la pedra filosofal de la seva lluita: no mataràs, no mataràs, no mataràs! La resta, venia a dir Beúnza, és adorn i de moment jo ja he adornat prou, potser massa i tot, aquest article!

Encara som molts els qui, gràcies a persones com Pepe Beúnza, podem explicar les nostres històries de la mili sense mili! Afortunadament per les generacions d'avui totes aquestes històries de la puta mili formen part del passat tronat de pares i avis...

I curiosament el que no és tronat, i és veritablement revolucionari, és defensar a ultrança el no mataràs! I és que jo em pregunto: es pot NO ser pacifista, encara?

dissabte, 20 de febrer del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Godfathers i "Birth, School, Work, Death"


Aviat farà un any vaig treure la pols a la cinta de casset, l'única comprada que tinc del grup, dels britànics The Godfathers, concretament la cinta del seu tercer disc d'estudi, "More Songs About Love and Hate", publicat l'any 1989.

Dies abans havia llegit al diari que The Godfathers formaven part del cartell del festival In-Somni 2015 de Girona celebrant els seus 30 anys i, efectivament, van tocar a Girona a principis de maig de l'any passat.

Naturalment no em vaig resistir a desenterrar les seves cançons, de les que destaca especialment el seu combatiu "Birth, School, Work, Death", més que una declaració i definició en quatre paraules de tota una vida, un cru retrat de l'Anglaterra dels anys vuitant: heroïna, atur, Margaret Thatcher...

Amb un rock energètic i reivindicatiu, rock que no admet masses adjectius més, The Godfathers és d'aquells grups que, sense necessitat de tenir grans èxits comercials, tenen una sòlida trajectòria musical, sòlida com les seves pròpies cançons.

Recuperem "Birth, School, Work, Death", al capdavall també avui ens hi podem identificar!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 19 de febrer del 2016

El vídeo de la setmana: el pupurri històrico-musical de les SketchShe


Avui tornem a entrar al cotxe d'aquestes tres noies que formen el trio humorístic SketchShe (ja les havíem vist amb la seva particular interpretació del Bohemian Rhapsody) per fer un viatge en el temps de la música pop contemporània. No és un repàs a la història de la musica, sinó una pinzellada de la més recent, la dels darrers 90 anys!

Sense baixar del seu cotxe viatjarem a través del temps acompanyats de conegudíssimes cançons de The Andrew Sisters, Elvis Presley, The Beatles, Queen, Michael Jackson, Whitney Houston, Nirvana, Dr. Dre, Britney Spears, Eminem, Beyoncé, Gotye, Mcklemore and Ryan Lewis i Miley Cyrus!

No patiu, sigueu de la generació que sigueu, si algun nom d'artista o grup no el coneixeu, doncs les cançons us sonaran, sinó totes, la immensa majoria!

És clar que en aquest cas la música és tan sols el millor pretext, o l'excusa perfecta, d'aquest trio femení per parodiar artistes i cançons només com elles saben fer-ho, i malament no ho fan!



Bon divendres!

dijous, 18 de febrer del 2016

Campana sobre campana

El campanar de la Catedral amb les campanes de la discòrdia. Foto: Roger Casero

Fa dos estius amb la família vam passar uns dies de vacances a Sort. Ens vam allotjar en un apartament d'un ApartHotel amb vistes al riu Noguera Pallaresa, just davant el camp de regates.

En aquell punt el soroll del riu és intens tan de dia com de nit, i és, naturalment, un soroll constant. No recordo haver-hi dormit especialment malament, però sí recordo, en despertar-me alguna nit, escoltar l'intens brogit del riu, un soroll, fressa si voleu, gens familiar doncs al meu poble, Sarrià de Ter, no visc a tocar del riu i ni que hi visqués el soroll seria el mateix!

Quan dormo a Cantallops, bonic poble empordanès que us animo a visitar qualsevol època de l'any, que al llarg de l'any són unes quantes nits, ho faig prop del campanar i, si mai hi he dormit malament, mai ha estat ni pels quarts ni per les hores que les seves campanes anuncien.

Aquestes dies Girona s'ha submergit en el debat de si les campanes de la Catedral han de marcar les hores petites durant la nit, després que l'Ajuntament accedís a la petició de la propietària d'un hotel, a tocar de la santa seu gironina, de silenciar-les en benefici del descans i repòs de la seva clientela, però a disgust de la majoria de veïns i veïnes.

Si l'alcalde Puigdemont se les va haver amb els veïns i el sector de l'oci nocturn pels horaris de les terrasses ara l'alcalde Ballesta se les té amb els partidaris i els detractors de silenciar les campanes de la Catedral durant la nit.

Llei en mà dies enrere el govern municipal va ordenar fer-les callar i llei en mà ara, després de diverses reunions amb els veïns, el Bisbat i qui ha fet falta, les campanes de la Catedral repicaran de nou a la nit. Sembla que la primera decisió, silenciar les campanes, va ser precipitada...

L'hotel que va fer la petició té entre els seus atractius i reclams la seva proximitat a la Catedral de Girona, com el de Sort la proximitat al riu Noguera Pallaresa. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era!

És clar que no tot és justificable, i afortunadament aquests darrers anys s'ha regulat el soroll de moltes de les activitats en benefici del confort i qualitat de vida, sorolls de fàbriques, operaris, vies de comunicació, locals d'oci, etc...

El debat és ric i és viu, i com aquests dies Girona, el de les campanes l'han viscut també molts altres pobles, viles i ciutats generalment fomentat per estiuejants... La pregunta més recurrent és "per qui toquen les campanes?", tot i que sembla que cada vegada més hi ha qui es pregunta "perquè toquen les campanes?"