Mort d'una ciclista

La mort de l'Iris ha estat dolorosa per com s'ha produït, atropellada per un cotxe fruit d'una imprudència (la conductora conduïa sense tenir el carnet de conduir) i d'una infracció (es va saltar un cediu al pas), mentre ella circulava en bicicleta; dolorosa també per la seva curta edat, 21 anys.

Dolor i impotència perquè és d'aquelles morts que, a banda de ser antinaturals (la seva no ha estat llei de vida), són evitables. Les imprudències maten i aquesta comesa per una altra noia jove, la conductora, en no sé quines circumstàncies més enllà de les descrites, va matar tràgicament l'Iris.

Imprudència també la dels quatre joves, tres noies i un noi d'entre 19 i 22 anys, que incomprensiblement van travessar la via del tren per un lloc no autoritzat per anar a un festival de música i van morir atropellats per un tren.

Som víctimes, a vegades mortals, de les males decisions que prenem, també de les males decisions que prenen altres persones. La fatalitat també forma part de la vida, la fatalitat, malauradament, també és causa de mort.

A vegades una mort ens en recorda una altra, i la de l'Iris a alguns gironins ens ha recordat la trista mort d'un ciclista, d'un altre jove ciclista, la d'en Bernat Carmaniu, company del Cau que va morir quan encara era un nen...

Per a promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport, com a opció sostenible i saludable de mobilitat, és  imprescindible disposar de vies i carrils segurs i ben senyalitzats, també sensibilitzar la resta de conductors no només per a respectar els senyals de trànsit i conduir amb atenció i precaució, també respectar la distància de seguretat...

La mort d'un ciclista, d'una ciclista en aquest cas, hauria de ser l'última... 

"¿Se acabó?"

Més que com a fruita madura, Luis Rubiales ha caigut com a fruita podrida. La seva dimissió ha arribat tard i malament des del punt de vista (m'agradaria pensar) de la majoria de nosaltres, tot i que alguns periodistes ben informats apunten que la seva resistència numantina a dimitir només era una estratègia per guanyar temps per pactar una bona indemnització, per a posar preu a la seva inevitable dimissió.

L'afer Rubiales, malgrat tot, ha servit per veure fins a quin punt són profundes les arrels del masclisme i fins a quin punt el masclisme està incrustat en algunes institucions. El petó, aquest inoportú petó, només ha estat la punta de l'iceberg. Com el Titanic, Rubiales s'hi ha encastat.

Un petó que ho ha desencadenat tot i que a banda del president de la Federació Espanyola de Futbol també ha escombrat el seleccionador de l'equip femení; fins i tot ha posat en evidència molts presidents de les federacions territorials, la catalana inclosa, clubs de futbol i futbolistes, alguns recollint cable, d'altres adoptant posicionaments ambigus, d'altres directament donant suport al president defenestrat per la FIFA.

"Se acabó", reclamaven les jugadores, les mateixes que mesos enrere van denunciar que a la federació calia canviar moltes coses; algunes van fer un pas al costat i s'hi van mantenir, renunciant a jugar amb la selecció; d'altres van signar una treva per no perdre's la cita mundialista; totes ara entonen de nou la proclama: "Se acabó".

"¿Se acabó?"
Malauradament, sabem que, tampoc en aquest cas, mort el gos no s'acaba la ràbia. Potser no s'ha acabat, que les futbolistes han començat la temporada de nou fent vaga, reclamant una millora de les seves condicions laborals. Potser no s'ha acabat, però ara ja sabem de quin peu calcen alguns dirigents i, sobretot, de quin peu calcen, dins i fora del camp, les futbolistes.

Viure en català

Pràcticament en el seu darrer sospir la lingüista Carme Junyent ens va deixar en forma d'article pòstum una última lliçó: "Morir-se en català":
"Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera".

Per viure en català, per viure amb normalitat el català, també hi hem de poder morir, que morir, com néixer, també forma part de la vida.

La normalització de l'ús del català en tots els àmbits segueix essent, encara avui, una tasca del tot necessària que requereix esforç i inversió en programes i recursos institucionals.

Cal potenciar i recuperar l'ús del català en àmbits informals com els patis de les escoles i caldria impulsar-lo més en àmbits formals i institucionals com el Congrés de Diputats (tot i que tard espero que es faci bé) o el Parlament Europeu.

És del tot necessari aquest compromís institucional per a protegir el català i potenciar-ne l'ús en tots els àmbits, però tal com va escriure Carme Junyent en una de les seves obres, "El futur del català depèn de tu", el futur del català depèn de tu, de tu i de mi; la nostra llengua també requereix el nostre compromís personal.

Al capdavall, viure en català també depèn de nosaltres i aquest darrer article de Carme Junyent, com tota la seva obra, ens hauria d'ajudar a mantenir aquest compromís ferm cada dia, en el nostre dia a dia, fins al darrer.

Fortunate Son. Minuts Musicals històrics

Anys seixanta del segle passat; els Estats Units estan immersos en una controvertida i incòmoda guerra, la Guerra del Vietnam. Fins aleshores havien proporcionat assessorament i assistència militar a Vietnam del Sud, però a partir de la meitat de la dècada s'hi va involucrar, enviant de tropes.

L'enviament de tropes va requerir intensificar el reclutament militar i es va establir un sistema de loteria per determinar qui seria cridat a servir a l'exèrcit. Ens en podem fer a la idea, els que encara no havíem nascut aleshores, veient el reclutament dels exèrcits rus i ucraïnès...

I com ara Rússia i Ucraïna, hi havia qui intentava lliurar-se'n i, com sol passar arreu, corria la sospita que aquells que tenien recursos econòmics o connexions amb el poder podien evitar ser reclutats, mentre que aquells menys afortunats econòmicament estaven condemnats a ser enviats al front.

Aquesta injustícia i desigualtat en el reclutament militar va inspirar a John Fogerty, líder del grup Creedence Clearwater Revival, a escriure i publicar, l'any 1969, la cançó "Fortunate Son". "No soc un fill afortunat d'una família adinerada", diu la cançó, posant en relleu que mentre els fills de famílies riques i poderoses no eren cridats a files, els fills de famílies de classes treballadores i menys privilegiades se'ls enviava a lluitar i morir al Vietnam.

La cançó es va convertir en un dels himnes contra la Guerra del Vietnam.

Set coma sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana l'Hospital Germans Trias i Pujol ha publicat un estudi que aporta dades molt interessants (i preocupants alhora) sobre les persones afectades de covid persistent.

A Catalunya hi ha unes 13.000 persones diagnosticades de covid persistent i aquest estudi, fet amb una mostra de més de 500 pacients, estima que només el 7,6% de les persones afectades es recuperen dos anys després d'haver-se contagiat.

És a dir, la gran majoria de les persones afectades per la covid persistent, més del 90%, continuen arrossegant en major o menor grau els diversos símptomes i afectacions que té aquesta nova malaltia, i que poden ser:

• Fatiga extrema: moltes persones continuen sentint-se extremadament cansades i sense energia.
• Dificultats respiratòries: algunes persones tenen problemes respiratoris, com falta d'aire o dolor toràcic.
• Problemes neurològics: afectacions com pèrdua de memòria, confusió, dificultats de concentració, sensació de boira mental.
• Símptomes gastrointestinals: nàusees, vòmits, diarrea o dolor abdominal.
• Pèrdua de l'olfacte i el gust: en alguns casos persisteix l'alteració de l'olfacte i el gust.
• Dolor crònic: dolors musculars, articulars i mal de cap més o menys intermitent en el temps.
• Problemes cardíacs: algunes persones afectades poden patir inflamació del cor (miocarditis) o altres problemes cardíacs.

A banda d'això les persones amb covid persistent també poden patir altres símptomes com la pèrdua de cabell, erupcions cutànies i, lamentablement cada vegada més, ansietat i depressió.

Aquest estudi també evidencia que la covid persistent afecta més a dones que a homes, i curiosament són més els homes que s'han recuperat, que no les dones.

L'estudi, certament interessant i necessari, posa de relleu la necessitat que des d'una perspectiva holística (no només mèdica) es pugui afrontar aquesta malaltia i les afectacions que té en tots els àmbits de la vida, especialment el laboral. Incapacitacions laborals, adaptacions al lloc de treball, reducció de jornades, baixes laborals... Els instruments els tenim i els apliquem en altres malalties, encara no de forma clara i concisa en aquesta; potser falta temps, potser falta literatura, potser falta legislació.

Bé, de literatura se'n va generant i aquest estudi n'és una mostra, i el que indica és que la covid persistent, en la gran majoria de casos, podria esdevenir crònica. Davant aquesta perspectiva urgeix establir mesures per a millorar la qualitat de vida de les persones afectades, mesures no només de l'àmbit mèdic i de la salut, també especialment en el laboral.

Hi ha moltes persones que fa més de tres anys que conviuen (o malviuen) amb la covid persistent, que pateixen aquestes afectacions cada dia sense treva i amb la (necessària) recuperació de la normalitat no podem obviar que per a aquestes persones la seva normalitat és una altra, que per elles la covid va venir per quedar-se, qui sap fins quan...

Torna Puigdemont

Una vegada assolits els indults (reversibles!) fa dos anys ara sobre la taula (se suposa que també de negociació) hi ha, entre altres qüestions, l'amnistia. Reclamada de fa temps pels partits independentistes ha estat el president Puigdemont, des de l'exili, qui l'ha situat al bell mig del debat polític i la negociació per la possible investidura de Pedro Sánchez.

La nova jugada (veurem si mestra) del president Puigdemont de desfer l'enroc en què s'havia situat (ell i Junts) li ha permès, gràcies a la capritxosa aritmètica parlamentària, esdevenir de nou una peça necessària en la política espanyola, capitalitzant astutament l'esdevenir d'aquesta qüestió.

Puigdemont, que semblava un simple peó en tauler d'escacs d'aquesta partida entre Catalunya i Espanya, s'ha convertit en "reina", ara per ara en la peça més determinant del futur polític espanyol i català. Com el peó dels escacs ha hagut d'anar lluny i tenir paciència, calcular molt bé cada moviment i, finalment, arribar al fons de la quadrícula per a fer aquesta transformació.

Puigdemont sembla que torna tot i que en realitat no ha marxat mai, per lluny que sigui el seu exili. Puigdemont sempre hi ha estat, per bé que ara ha guanyat més rellevància i influència política, fent ombra fins i tot al mateix president Aragonès i, amb la visita de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, mostrant la clau de la governabilitat espanyola.

Veurem fins on arriben les negociacions i els pactes, veurem si finalment s'albira una investidura o s'albiren noves eleccions; potser a Carles Puigdemont tant li fa, que ara, desvestit de tota responsabilitat política de cap partit, tampoc el seu, ha esdevingut la figura clau de la investidura, el líder natural per a uns, el mal necessari, aquí i allà, per a altres.

I sí, per uns altres ha estat, és i serà sempre la terrible (i temible) encarnació del mal...

El primer dia d'escola

No recordo el meu primer dia d'escola. El primer de tots, vull dir. Bé, de la resta tampoc en tinc un record concret i nítid, més aviat en tinc un record fet a base de retalls de records de diversos anys, dels diversos primers dies d'escola. De fet, els records dels primers dies d'escola són més una amalgama de sensacions i emocions que un àlbum de fotos. 

El primer dia d'escola fa olor de nou, olor d'estoig nou acabat d'estrenat, d'aquells estoigs de diferents pisos que permetien portar el llapis, la màquina de fer punta, la goma, els llapis i retoladors de colors, el regle, l'escaire i el cartabó... També olor de llibres nous, degudament folrats i, alguns anys, olor de maleta nova.

El primer dia d'escola té gust de retrobament, el dolç sabor del retrobament amb els companys i companyes de classe, la gran majoria dels quals no havies vist en els més de dos mesos i mig de les vacances d'estiu. Amb la majoria, t'acomiadaves a finals de juny i no els retrobaves fins a mitjans de setembre.

El meu primer dia d'escola, d'una escola d'educació infantil i primària, va ser a l'Escola Carme Auguet del Pont Major; només hi vaig fer un curs, primer de pàrvuls, que en dèiem abans, i a partir de 2n de pàrvuls i tota la primària els meus primers dies d'escola van ser a l'Escola Montjuïc.

No si en alguns dels meus primers dies d'escola vaig plorar molt, no vaig plorar gaire o gens; en qualsevol cas els records que en tinc, aquests retalls difusos de sensacions i emocions, són positius i gratificants, potser perquè, en general, el record que tinc del meu pas per l'escola és en general positiu i gratificant.

El primer dia d'escola feia il·lusió, molta il·lusió sobretot pel retrobament, per estrenar el material escolar, per ser cada curs una mica més "dels grans"... El segon dia d'escola, i sobretot quan començaven a caure deures, ja era una altra història...

En Cinto i la Maria us necessiten!

 Els dies 14 i 15 de juny de l’any 2003, ara fa vint anys, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter vam viure un dels punts àlgids de la nostra colla gegantera organitzant l’11a Vila Gegantera Gironina, la gran festa de les colles geganteres de les comarques gironines. La trobada coincidia i va permetre celebrar el 15è aniversari dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter i el 10è aniversari de la Coordinadora de Colles geganteres de les comarques gironines. Ara fa vint anys Sarrià de Ter va ser la capital gegantera de les comarques gironines acollint a més de 30 colles geganteres.

Un dels moments més solemnes d’aquella trobada va ser la inauguració de la plaça i l’escultura dels Gegants, una reproducció d’en Cinto i la Maria obra del picapedrer Agustí Vila. L’aleshores alcalde de Sarrià de Ter, Josep Turbau, en el seu discurs institucional va dir aquestes paraules, enaltint el teixit associatiu del poble i, en especial, la força de la colla gegantera: «És per nosaltres un honor que Sarrià de Ter sigui la Vila Gegantera Gironina 2003, ja que aquest fet significa que hi ha gent al nostre poble que es mobilitza, que hi ha entitats que bullen d'activitat, gent que es veu capaç d'organitzar actes com el d'aquesta diada, que ha pres el compromís d'atendre als nombrosos visitants que amb motiu d'aquesta celebració visitaran Sarrià de Ter, gent que procurarà deixar-los amb un regust de satisfacció i, ben segur, amb ganes de tornar-hi. No tingueu cap dubte que s'hi esforçaran».

Aquest punt àlgid, però, no s'explica sense dos altres moments. Primer, el fundacional: la primavera de 1988 es va començar a gestar la colla gegantera i el setembre d'aquell any ja vam batejar els nostres primers gegants, en Baldiri i la Carmeta, acompanyats de quatre capgrossos: l’Oriol, en Sergi, el Sr. Esteve i la Bety. El gener de 1989 es constituïa formalment l’associació Els amics dels gegants de Sarrià de Ter.

Uns anys més tard també va arribar el gegantó Quimet i altres capgrossos i l'any 2000 Els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter vam fer un nou pas endavant encarregant dos nous gegants, en Cinto i la Maria, més lleugers i de més bon portar, esdevenint els protagonistes d'una llegenda que es va musicar de la mà de l'animador infantil Àngel Daban, amb la inestimable col·laboració del grup local de música tradicional Els Groullers i dels propis músics de la colla gegantera; la llegenda també va tenir la seva versió en format de còmic gràcies al talent d'un joveníssim Edgar Massegú, qui també n'havia fet el disseny.

Al llarg dels darrers 35 anys Els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter hem tingut alts i baixos, moments de més activitat i moments de menys, però sempre fent ballar els nostres gegants arreu de les places de pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya. Actualment, però, la colla no ha trobat relleu i l’entitat i els gegants es troben en una mena de letargia, esperant que una nova generació de persones i de famílies prenguin el relleu de la darrera junta i puguin revitalitzar de nou la colla i, sobretot, fer ballar els gegants.

Veïns i veïnes de Sarrià de Ter, amics i amigues dels gegants, en Cinto i la Maria us necessiten, necessiten qui els pugui treure a ballar de nou!

Roger Casero Gumbau, antic membre dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter.

Article publicat al programa de la Festa Major 2023 de Sarrià de Ter.

Recollir cable

És probable que aquests darrers dies en algun moment, en algun mitjà, hàgiu tornat a sentir aquesta expressió, recollir cable, ara en relació amb l'afer Rubiales.

Han recollit cable molts dels que van aplaudir el seu vergonyós discurs, sobretot després que la FIFA el suspengués, i qui més qui menys ha hagut de fer equilibris, com el president de la Federació Catalana de Futbol, embolicant-se barroerament contra el govern de la Generalitat (que li demanava més contundència en el seu posicionament), o el mateix seleccionador espanyol, que directament ha demanat disculpes, sense pal·liatius.

Recollir cable és, simplement, fer-se enrere, desdir-se, d'alguna manera (de forma matisada o totalment), del que anteriorment s'ha dit o s'ha fet i és una expressió d'origen (per a mi) incert però segurament prou moderna, que el cable no fa tants anys que és entre nosaltres, en comparació als anys que els humans fem servir el llenguatge.

L'expressió, certament gràfica, és d'aquelles que davant d'un fet determinat (ara l'afer Rubiales, anteriorment altres episodis polítics...) tothom es posa a la boca fent-ne ús i abús i després, curiosament, sembla que desaparegui i caigui en desús, que potser és més fàcil dir, simplement, que tal persona s'ha fet enrere...

En qualsevol cas la recollida de cable per part de molts dels qui van aplaudir el discurs de Rubiales ha estat espectacular, perquè una vegada assenyalat per la FIFA són pocs els qui, si més no públicament, encara l'aplaudeixen.

Set-cents, la xifra de la setmana

Cap a les vuit del matí ja els pots veure fent cua, i les cues sobretot es fan davant la papereria i davant el forn de pa.

Sobretot hi ha homes i n'hi ha que, com jo, primer fan una cua, després una altra. Anar a comprar el pa i el diari és, per a molts homes en període de vacances, la seva primera obligació diària.

A les vuit els establiments s'obren i es comencen a despatxar pa i diaris, ambdós acabats de sortir del forn. Alguns dies a banda de pa també cau algun croissant, per trencar la rutina de l'esmorzar i sorprendre (per a més que s'ho esperin) els de casa, que la majoria encara dormen.

L'altre dia a la papereria el propietari, un senyor gran que, tot i jubilat de fa anys, es deixa caure tot sovint per la botiga, li comentava a una dona, vaig entendre que mínimament coneguda com a clienta habitual, que entre les lleixes on es poden estirar els diaris d'aquí, d'allà i de més enllà n'hi havia a tot estirar un centenar, però que anys enrere n'hi havia arribat a haver uns set-cents!

"Internet", va dir la dona, "ara molta gent els llegeix per Internet...", vaig sentir que deia mentre a mi m'acabaven de despatxar i enfilava el camí de tornada amb el diari, el pa i tres croissants de xocolata... 

Set-cents, vaig pensar jo, i això que fins fa dos o tres anys a Sant Antoni de Calonge hi havia una altra papereria que va tancar per jubilació dels propietaris...

Els diaris en paper encara resisteixen perquè encara hi ha persones que, com jo, prefereixen llegir, i sobretot fullejar, el diari en paper. Com es fulleja un diari en format digital per Internet?

No sé quants anys més podran sobreviure, els diaris en format paper, suposo que mentre hi hagi qui l'espera cada matí a la bústia o el vagi a comprar cada matí al quiosc, mentre hi hagi dits amb ganes de fullejar-los.

Sempre penso que el diari en paper em sobreviurà, que el seguiré rebent cada dia a la bústia; i si per algun infortuni el diari en paper mor abans que jo, no dubteu que el trobaré a faltar molt, que a casa, a totes les cases que he viscut, sempre hi ha hagut com a mínim un diari.

A veure quants diaris hi haurà a la papereria l'estiu vinent...