Reunió de barri

La crida era clara: "A Pont Major fem reunió de barri". La crida convidava als veïns i veïnes a assistir-hi i participar-hi i el cert és que la convocatòria va donar fruit. Déu n'hi do la gent que va venir i, sobretot, participar.

Aquestes reunions requereixen un mínim de planificació i per tal d'ordenar el debat, i evitar la sempre temuda olla de grills, es va dividir la reunió en quatre temes: mobilitat (vitalitat, circulació, voreres i senyalització), neteja, seguretat i actes festius.

Va ser obrir el torn de paraula i de seguida van haver-hi intervencions, moltes (la majoria) des de la queixa, subratllant el que no va bé, el que caldria millorar, el que resta pendent.

Van aparèixer problemes crònics i també aflorar problemes nous, problemàtiques sobretot de convivència, algunes un punt esfereïdores... No tot van ser queixes, també es va parlar en positiu dels actius del barri, entre ells la pròpia trobada, senyal inequívoc que quelcom es belluga al Pont Major.

De la reunió en vaig treure, com a mínim, aquestes tres conclusions:

1. La gent té ganes i necessita que se l'escolti
2. Es confirma la sensació generalitzada que l'Ajuntament no vetlla ni es preocupa prou pel barri i els veïns i veïnes
3. Tenim unes famílies joves motivades i amb ganes d'implicar-se a la vida del barri i de l'Associació de Veïns

La reunió de barri va ser molt positiva i més que un punt d'arribada va ser un punt de partida... Seguirà, seguirem!

Jugar a primera divisió

Arribar a primera és tota una gesta, mantenir-s'hi és el veritable repte i triomfar-hi és un somni que només algunes vegades es fa realitat. L'esport gironí, tot i que és modest, també ha tastat en alguna ocasió la mel de la victòria guanyant títols, però ja sabem que l'èxit o el fracàs no només es mesura aixecant copes...

Girona sumarà, la temporada vinent, dos equips més a la màxima categoria estatal de futbol i bàsquet masculí als ja presents de bàsquet femení i hockey masculí, completant així un pòquer d'equips que defensaran la seva posició a l'elit de cada esport. 

L'Uni Girona, l'equip femení de bàsquet, fa anys que està entre els millors equips a nivell estatal i essent fins i tot un equip de referència a Europa; el masculí de hockey, el Girona CH, ha s'ha guanyat la permanència a l'elit salvant el "play out" i seguirà rodant a l'OK Lliga... Què podem esperar del Girona FC i del Bàsquet Girona la temporada vinent? 

És evident que la realitat (el pressupost) situarà els dos clubs entre els modestos de les respectives categories, potser també entre els candidats, d'entrada, a perdre-la, tot i que ja sabem que el pressupost no ho és tot, tampoc en l'esport. 

El Girona FC, plenament consolidat a la segona divisió, si no pot mantenir-se a primera és dels que ha d'aspirar a fer la molla, a moure's entre la primera i la segona divisió. És clar que l'ideal seria que es mantingués a primera molts anys i que fins i tot pugés un graó l'ambició i, com deia dilluns un eufòric Michel, apuntar a Europa... Bé, no vulguem córrer massa! 

El Bàsquet Girona és un projecte jove però no tendre ni immadur. El Marc Gasol president ha fet créixer a foc lent un equip que el Marc Gasol jugador ha accelerat i alçat fins a la ACB; ara l'objectiu és que Girona torni a ser plaça estable de bàsquet a nivell estatal. La tasca no serà fàcil però el camí el marca un altre equip català modest, el Manresa. 

Girona FC i Bàsquet Girona ja estan treballant per remodelar els equips i adaptar-los a les exigències de la màxima categoria. Feina fosca de despatxos que després, confiem, haurà de brillar al camp i a la pista. Si jugar a primera divisió és un somni fet realitat tan de bo que quan ens despertem encara hi siguem... 

Girona, 19 de juny

Fa quasi 30 anys els mítics Umpah-pah cantaven...

"Ei noi! No cal que espantis mosques
Ei! Girona fa olor a sants
Ei! Guaita l'arcàngel
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal"

A "Novembre" (Bordell, 1994) Umpah-pah parlava de les Fires de Sant Narcís, d'"olors de pixum enmig de crits d'alcohol i ampolles"... Les "nits de coragre" que descrivien a la cançó són aquests dies de juny nits d'eufòria, però no la del concurs musical de TV3 sinó eufòria pel doble ascens del Girona FC i del Bàsquet Girona!

Aquestes darreres dues nits els carrers de Girona s'han inundat amb la riuada blanc i vermella de celebració d'un fet tan històric com inèdit: el doble ascens. El calendari, a vegades tan inoportú com capritxós, ha engendrat una nova data històrica gironina, el 19 de juny, just la vigília d'una altra data cèlebre, el 20 de juny, data del primer atac de les tropes napoleòniques, no sempre celebrada i fins i tot d'infaust record, que també ens parla de la Immortal Girona.

Relatava anys enrere Enric Mirambell, cronista de la ciutat, el motiu pel qual a Girona hi ha un carrer amb aquesta data. A l'article "L'avinguda del Vint de Juny" (Diari de Girona, 7 de març de 2010):

"La nit del 20 de juny d'aquell any 1808, previs uns moviments de dispersió per desorientar els defensors i evitar que es concentrin en el lloc de l'atac, aquest es produí contra el baluard de Santa Clara. Baluard que es trobava en l'espai limitat pels actuals carrers Àlvarez de Castro, Gran Via, Coll Turbau i Ferran Agulló. Aquell primer atac fou rebutjat per un destacament del Regiment d'Ultònia i un grup de paisans armats, dirigits tots per Julián de Bolívar, que s'havia convertit en cap de la defensa de la ciutat."

Qui sap si algun dia algun carrer, plaça o racó de Girona es dirà 19 de juny i, parafrasejant Enric Mirambell algú escriurà...

"La nit del 19 de juny d'aquell any 2022..."

Acabar el curs abans d'hora

Hi ha partits, sobretot de bàsquet o de handbol, que s'acaben segons abans que s'esgoti el temps, que el cronòmetre marqui el final del partit. Passa quan el partit està sentenciat, quan el resultat és prou clar i els jugadors, fins i tot si ataquen els que perden, renuncien a jugar els darrers segons, es desentenen de la pilota i comencen a saludar-se i, els vencedors, a celebrar la victòria.

Això és el que està passant, si fa o no fa, amb gran part de l'alumnat de 4t d'ESO de l'institut de la meva filla petita. Tot i que oficialment el curs no finalitza fins el dia 22 de juny, hi ha alumnes que, una vegada graduats a mitjans de la setmana passada ja donen pràcticament el curs per acabat.

Suposo que en moltes famílies es va debatre i discutir si l'alumnat havia d'anar o no a classe, ja que davant l'imperatiu de l'obligatorietat d'assistir-hi part de l'alumnat argumentava que a classe eren pocs i igualment no feien res, res més que morir-se de calor!

Aquest curs sembla que s'ha produït la tempesta perfecta: Educació re planificant (improvisant?), el professorat re programant a contra rellotge i no atrapant la feina, l'alumnat desmotivat amb el partit resolt i una onada de calor que convida més a quedar per anar a la piscina d'algun amic que a classe.

La meva impressió és que, com es diu en castellà, aquí s'han ajuntat la gana (professorat desbordat) amb les ganes de menjar (alumnat sense ganes d'anar a classe) i sembla haver-se aplicat una flexibilitat (per a mi un deixar fer) que fa un flac favor al sistema educatiu i a la qualitat de l'educació.

En quin moment hem permès que això passi? Som conscients que aquest desori també accentua les desigualtats? De què serveix avançar l'inici del curs escolar si igualment hi ha qui l'acaba abans?

Són més preguntes les que em ronden pel cap i sobretot n'hi ha una que m'inquieta: perquè m'he de discutir amb la meva filla petita sobre si ha d'anar o no a l'institut si el curs encara no s'ha acabat?

Aquests dies, encara que no hi hagi exàmens, precisament perquè no hi ha exàmens i l'avaluació ja està feta són ideals per a fer altres activitats, per a seguir aprenent i compartint, però entre una cosa i l'altra aquests darrers dies de curs s'han devaluat ben bé com si fossin els minuts de les escombraries.

Educació, el professorat, l'alumnat i les famílies ens estem equivocant, cadascú amb el seu grau de responsabilitat, certament, però ens estem equivocant i de molt. Caldrà fer una reflexió conjunta i des de l'AMPA demanarem fer-la al Consell Escolar. Fins que no s'acaba el temps potser no hi ha partit, potser ja no hi ha classes, però sí hi ha institut.

Minuts Musicals localitzats a la lluna

Ens agradaria tenir-la en un cove però ja sabem que això és missió impossible! Podem conformar-nos, com cantaven Sau, en tenir-la reflectida dins la copa...

"Sé molt bé que des d'aquest bar
Jo no puc arribar on ets tu,
Però dins la meva copa veig
Reflexada la teva llum, me la beuré;
Servil i acabat boig per tu."

A la lluna, se suposa, ja hi hem anat. Dic se suposa perquè hi ha qui encara defensa que tot plegat va ser un muntatge. Hi hem anat i tornat, i hi ha qui sembla estar-hi tot sovint, com a mínim a la de València!

La lluna és com un metrònom i marca el compàs de la nostra vida amb el seu cicle: ara nova, ara creixent, després plena, desprès minvant... La lluna, a més, sempre hi és encara que no ho sembli, encara que es camufli, i tot i no tenir llum pròpia la que ens regala del Sol és un far!

I és que excepte l'estúpid, que només mira el dit de qui l'assenyala, a la resta ens encanta, fins i tot embadaleix, mirar-la.

Hi ha qui també la canta, li canta...

"La joventut..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Quan es deixa de ser jove? Quan vaig deixar de ser jove? Oficialment als trenta anys, se suposa, quan ja no valen ni carnets jove, ni targetes bancàries jove i on les ajudes per a la contractació de joves marquen una frontera infranquejable: si la persona a contractar té trenta anys o més, res d'ajuda!

És clar que una cosa és ser jove i l'altre sentir-se'n, suposo que com de català, espanyol, europeu o el que vulgueu... Perquè jo als trenta anys, a banda de sentir-me jove, encara me'n considerava, contradient l'oficialitat del terme i per més que algun marrec ja m'hagués tractat de senyor!

És aquesta, realment, la frontera de la joventut? Quan la resta de la gent, la resta del món, deixa de veure't jove? Per més que ens esforcem a remar contracorrent, per més que maldem per cercar l'elixir de la joventut eterna, no som joves tota la vida...

Suposo que és per això que, arribat a aquest punt, Joan Fuster va dir:

"La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades."

M'agrada com ho diu Joan Fuster; no diu no som sempre joves, sinó no som joves dues vegades; si ja he estat jove una vegada, senyal inequívoc que ja no ho sóc!

Quan no hi som...

Deixeu-me aclarir d'entrada que quan dic "quan no hi som" em refereixo a quan no som a les reunions, trobades, etc... No a quan ens morim!

La llegenda, que no és únicament urbana sinó universal, diu que si no assistim a una trobada o reunió a la que hem estat convocats correm un elevat risc que tard o d'hora es parli de nosaltres, que ens acabin criticant, criticant per mal, és evident!

Per això jo procuro ser-hi, i si puc ser-hi fins al final, que qui abandona abans d'hora també li toca el rebre! Sí, segurament arribats a aquest punt ja ho heu pensat: m'acabo de delatar. Ei, però qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra!

Tampoc cal fer-ne un drama, és una qüestió d'oportunitat; quan no hi som és quan els altres poden parlar de nosaltres i fer-ho sense la necessitat de ser tan considerat, pulcre, diplomàtic o fins i tot educat.

Segur que hi ha estudis d'alguna universitat, més o menys pomposa, que han aprofundit en aquesta matèria, en aquest fenomen. A més aquesta qüestió esdevé encara més interessant quan, d'un grup més o ments estable, en diferents trobades falten diferents persones, pel que aquí tot el que es diu i el que passa és molt més ric.

Imaginem un grup de 5 persones; se'n troben quatre i parlen, posem per cas, de "B": que si ha fet això, que si va dir allò, que si tal cosa, que si tal altra... Un altre dia falta "E" i "B", que no hi era la darrera vegada, naturalment també participa de la festa i parla d'"E"... I un altre dia falta "A" i és evident que "B" i "E", juntament amb "C" i "D", també (mal) parlen d'"A"...

No cal que segueixi, que sabeu tan bé com jo de què va tot això. Tampoc cal que entri en totes les variables, en les fílies i fòbies internes que fan que cadascú es moduli en funció de (1) de qui es parla i (2), encara més important), amb qui es parla.

Sembla evident que aquesta dinàmica pot semblar perillosa, fins i tot temerària i incendiària, però en intensitats baixes i dosis moderades ajuden, em sembla, a cohesionar grups, ja que permeten perfilar arestes sense malmetre res; és clar que si en comptes de la llima algú fa servir el ribot, el resultat pot ser perniciós, el dany pot ser irreversible.

Les persones som material sensible, d'aquell que cal transportar, per la vida, sota l'advertència de "precaució, fràgil!" Assumint aquest risc, està bé que no sempre hi siguem, ni que ho sapiguem tot...

JJOO sense esperit

Jocs Olímpics d'Hivern sí o Jocs Olímpics d'Hivern no? És aquesta la qüestió?

Aquests dies al diari El Punt Avui entrevisten defensors i detractors a la candidatura dels Jocs Olímpics Pirineus - Barcelona 2030 i tothom té les seves raons, raons que no sempre són excloents. Bo i reconeixent que hi ha escala de grisos, la pregunta exigeix d'entrada una resposta binària (sí o no) i després la resposta es pot matisar.

D'arguments a favor i en contra n'hi ha molts, alguns són estrictament polítics, d'altres ideològics (que no és el mateix), d'altres econòmics i també s'hi han afegit els de la sostenibilitat. Arguments que sostenen les posicions favorables i les posicions contràries, perquè cadascú té els seus arguments, les seves raons, els seus interessos. 

Jo que m'ho miro de lluny, a distància, trobo que en tota aquesta aquesta història de la candidatura catalana, l'aragonesa i la frustrada conjunta hi falta un ingredient que hauria de ser essencial, bàsic, imprescindible: l'esperit olímpic.

L'agermanament, solidaritat i amistat entre els països, els pobles del món, a través de l'esport, aquest ideal de confraternitat és el que, en teoria i segons el baró de Coubertin, alimenta l'esperit olímpic i en el cas de la candidatura catalana, aragonesa i la frustrada conjunta aquest esperit brilla per la seva absència.

Les relacions entre Catalunya i Aragó, entre els dos governs i en relació amb el d'Espanya, no s'han significat per aquestes virtuts, més aviat tot el contrari; Catalunya endins tampoc respirem un clima d'esperit olímpic per la candidatura Pirineus - Barcelona 2030 i tot plegat, tinc la impressió, fa més nosa que servei.

No sé si una candidatura olímpica sense una mínima dosi d'esperit olímpic té massa recorregut; si jo fos del Comitè Olímpic Internacional potser miraria cap a altres candidatures més solidàries i fraternals, que aquí no parem de tirar-nos els plats pel cap.

Jocs Olímpics d'Hivern sí o Jocs Olímpics d'Hivern no? Si aquesta és la qüestió, sense esperit olímpic, per mi rotundament no. No ens mereixem aquests jocs; discutim després si serien necessaris o no...

La companya de Keanu Reeves

El cinema és una extraordinària fàbrica de somnis i fantasia, en ocasions d'art i també, per bé i per mal, és una fàbrica de "cultura" en la seva accepció antropològica: "Conjunt  de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat."

El cinema ha influït en la moda, en els hàbits de consum i en molts altres aspectes, més o menys tangibles, més o menys evidents, de forma més descarada o més subtil, de la nostra concepció del món. A vegades, malauradament poques, per trencar una llança, la majoria per a consolidar el discurs dominant a mercè dels interessos de sempre i dels de sempre.

Hi pensava l'altre dia veient els comentaris que havia suscitat la foto de Keanu Reeves amb la seva companya. La falsa controvèrsia venia per la buscada sorpresa per l'aspecte físic de la companya de l'actor, un aspecte molt d'acord amb la seva edat, i l'accent no es posava en la diferència d'edat (ella és més jove que ell) sinó que ella podia semblar més gran.

Al cinema, tradicionalment i en general, el personatge masculí és el protagonista i el principal femení es situa en segon pla (parella o amant) i sobretot sol ser més jove, a vegades molt més jove que ell.

Rere les càmeres, en tot el que envolta el cel·luloide, passa tres quarts del mateix, essent-ne un dels clars exemples el meu estimat coetani Leonardo DiCaprio, que sempre ha tingut per parella dones de menys de 25 anys, independentment de la seva edat.

En el rerefons dels comentaris sobre la companya de Keanu Reeves hi la creença que alimenta aquesta pregunta: què fa Keanu Reeves amb aquesta dona gran quan podria estar amb una de molt més jove? És la mateixa perplexitat que desperta en moltes persones la foto de l'actriu Cate Blanchett amb el seu home, en aquest cas no per edat sinó per (suposada) bellesa.

Les actrius es queixen que a partir de certa edat es tornen invisibles i que fins i tot són actrius més joves les que protagonitzen personatges de la seva edat. Actor madur, actriu jove; aquest és el clixé predominant a la indústria del cinema, una indústria encara molt masculina, i masclista, en els llocs de poder.

Per cert, la companya de Keanu Reeves es diu Alexandra Grant i és una artista visual nord-americana; i no entenc perquè hi ha qui diu que sembla tan gran... Jo la trobo molt jove, només té un any més que jo!

Si fos boxa el Girona hauria guanyat per punts...

Si fos boxa el Girona hauria guanyat per punts el primer assalt; però és futbol, aquí manen els gols i el primer assalt, l'anada de la promoció d'ascens, va acabar amb empat a zero entre el Girona i el Tenerife.

El Girona va jugar millor, va dominar el partit i va tenir més ocasions i més clares per marcar i desfer l'empat, però li va mancar encert, tan sols li va mancar encert.

L'empat va ser molt celebrat pels seguidors tinerfenys, ben bé com una victòria, conscients que la tornada es jugarà diumenge vinent a l'Estadi Heliodoro Rodríguez López i que d'acabar partit i la possible pròrroga en empat, l'ascens serà pel Tenerife. 

És a dir: per joc, domini i ocasions si fos boxa el Girona hauria guanyat per punts, tot i que en realitat en cas d'empat a la tornada qui té tots els punts per pujar, totes les de guanyar, és el Tenerife, que va acabar en millor posició que el Girona a la lliga regular. 

Així doncs, al Girona només li val la victòria a la tornada per pujar de nou a la primera divisió, i tant li fa que aquesta temporada a la lliga regular el Tenerife hagi guanyat els dos partits. Serà una final i ja sabem que en una final pot passar de tot! 

Veurem què passa diumenge vinent, veurem com va el partit; tan de bo el Girona jugui bé i, sobretot, tingui més encert i pugui guanyar el partit. Per al proper combat, per al darrer partit no s'hi valen els punts, cal guanyar i deixar KO el Tenerife.

O ascens o KO. Qui ha dit por?