23F a Madrid

Avui que és 23F i m'he despertat a Madrid, bé podria fer un cop d'Estat, no?

Però en comptes d'un tricorni i assaltar el Congrés de Diputats al crit de "todo el mundo al suelo!" podria abillar-me amb unes pells i un barret amb banyes d'un brau i anar a la seu del PP, al carrer Gènova, al crit de "Ayuso sí, Casado no" i "Ayuso presidenta!"

D'acord, ja sé que això no és estrictament fer un cop d'Estat, però el resultat d'encimbellar l'ínclita presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per fer-la forta dins el seu partit és el camí més ràpid que a l'Estat, com a la Comunidad de Madrid i a Castella Lleó, Vox trobi terreny abonat per créixer i guanyar poder. I ja parlarem després si això seria o no un cop d'Estat...

Donald Trump va fer escola i Díaz Ayuso està demostrant ser una alumna avantatjada i és curiosa, i inquietant, la capacitat que té perquè li rellisqui el tema de les comissions del seu germà i en canvi es xopi de victimisme per sentir-se investigada... Geni i figura, preocupant geni i figura.

Avui sóc a Madrid i no, no tinc previst, ni per morbo, apropar-me al carrer Gènova...

La darrera moto

Catorze anys i més de vint-i-cinc mil kilòmetres després la setmana passada em vaig acomiadar de la meva quarta moto, la primera i de moment única que he comprat nova de trinca! 

La moto encara tenia corda, tot i estar des de feia més o menys un any a la corda fluixa: els seus 250 centímetres cúbics feien que només jo pogués conduir-la i ara a casa ja sumem quatre carnets de cotxe, i de cotxe només en tenim un... 

Solució? Baixar dels 250 als 125 centímetres cúbics, que en aquest cas sí, menys és més. Menys cilindrada, més persones que podem (ara dos) , i podrem (més endavant quatre i fins i tot cinc), conduir la moto. 

25.000 kilòmetres en 14 anys són menys de 5 kilòmetres al dia, tot i que he de reconèixer que la moto mai l'he fet servir cada dia, i menys aquests darrers anys, des que també utilitzo la Girocleta. 

De fet la millor opció per anar i tornar de Girona, jo que visc en un barri perifèric a uns 2-3 kilòmetres del centre de la ciutat, és combinar la Girocleta i caminar, sempre que no hagi de carregar res, ni naturalment "fer de taxi". Arribar pedalant a Pedret, Correus o la Plaça Catalunya és un passeig d'entre deu i vint minuts, i no t'has de preocupar ni del trànsit ni d'aparcar. 

La moto també és una bona opció i aquesta nova, tot i ser de menor cilindrada, complirà perfectament les expectatives. D'acord que no arribarà a 80 km/h amb un cop de gas a l'arrencada d'un semàfor, però ben mirat ni falta que fa... 

Per la mobilitat de la meva família, tot i ser cinc a casa, de moment en fem prou amb un cotxe, una moto, els carnets de la Girocleta i el bus urbà. Amb quatre carnets el cotxe és compartit, naturalment amb criteris i prioritats, i ara ho podrà ser també la moto, la darrera moto de casa, estrenada tot just la setmana passada. 

Aquesta darrera és la meva cinquena moto en els darrers 32 anys, i és que com cantava Pere Tàpies, jo dels dels setze anys (o menys) que "amb moto xupu pa pa pa"...

La primera moto...

La primera moto que vaig conduir era una Cota, una Montesa Cota de trial que tenia el meu oncle de Cantallops. Aleshores, amb catorze o quinze anys, encara no tenia el carnet, i amb aquella moto sobretot voltava per la pista forestal que duu a Requesens.

A Cantallops aquestes coses les podia fer... A Cantallops podia anar en moto i disparar l'escopeta de balins. També podia posar la mà dins la boca dels vedells, podia menjar les garrofes, com si fossin llaminadures, de la mula i ajudar al meu oncle a treure els fems de la cort, que tenia poc de cortesana però molt de noblesa. I quan m'ho demanava, ajudava a la meva àvia a matar un pollastre, o un conill.

Reconec que quan anava a l'hort jugava més que feinejava, suposo que per desesperació dels meus avis. Collir patates era feixuc i m'agradava més pouar aigua o buscar maduixes sota la maduixera... A l'hort hi anava a peu amb la meva àvia a les tardes i la millor recompensa era tornar dalt del carro que menava el meu avi.

És clar que anar a Cantallops també era sinònim d'anar a missa. Mai i enlloc he anat tant a missa com a l'església de Sant Esteve de Cantallops. Primer als bancs del darrera, sota el cor, on es solia asseure la meva família; després a la primera bancada de mà dreta, quan els de la meva edat feien d'escolanets, quelcom que mai vaig fer, tampoc a Cantallops. Recordo que rèiem amb qui ho feia, tot fent-nos ganyotes, i en més d'una ocasió rebíem la mirada de desaprovació del mossèn.

La setmana passada vaig estrenar una nova moto i, pensant en la primera que vaig conduir, m'he endinsat en els records d'infantesa i joventut de Cantallops. Records de vinyes que ja no tenim, records d'oliveres que encara hi són, records de piscina i gelat a Can Pau, de jocs i diversió a l'eixida de casa els meus avis i de corredisses amb bicicleta i partits de bàsquet amb la colla d'allà.

De la nova moto ja us en parlaré un altre dia, que avui encara dono voltes amb la Cota del meu oncle i no tinc pressa per tornar...

Minuts Musicals localitzats a Nàpols

Les competicions esportives tenen, més enllà de l'interès i atractiu purament esportiu, l'al·licient de sentir a parlar, interessar-se i fins i tot conèixer les ciutats dels equips rivals, en aquest cas penso, per exemple, amb els del Barça.

Si fos ric, "yadi dadi dadi didu didu didu didu dum" com diu la cançó de "El violinista a la teulada", durant un temps dedicaria el meu "dolce far niente" a viatjar allà on el Barça jugués fora de casa, descobrint ciutats, paisatges, cultura, gastronomia... El partit de futbol seria només una de les activitats a fer...

Si fos el cas, ara ja tindria programat, per exemple, el viatge a Nàpols, on la setmana vinent el Barça jugarà la tornada dels setzens de final de l'Europa League... I per ambientar-me, ben segur, escoltaria, a banda de la "Tarantela Napolitana", la cançó "Una notte a Napoli" de Pink Martini, fins i tot amb la versió llatina amb el gran Carlos Santana i companyia...

És clar que tampoc podria evitar escoltar, tornant i pensant en el futbol, aquest himne de Nino D'Angelo. A Nàpols i al Napoli dels anys vuitanta Maradona va encaixar-hi molt més que a Barcelona, i al Barça;  mentre allà és tot un ídol, o més que un ídol, un Déu, a Barcelona és recordat com un jugador que, tot i el seu innegable talent, no va quallar.

La setmana vinent el Nàpols o Barça seguiran endavant amb la seva aventura europea; serà una nit a Nàpols; veurem com acaba!

"De tota novel·la..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

A vegades hi ha novel·les que se'ns fan llargues i aquesta sensació no sempre té a veure amb el seu número de pàgines. 

Per qui no llegeix novel·les i prefereix esperar a la pel·lícula, també passa, amb metratges que trobem massa llargs, allò que diem que "a aquesta pel·lícula li sobren ics minuts!" 

Ho va dir també Joan Fuster en un dels seus aforismes:

"De tota novel·la, sempre en sobra la meitat."

Fuster parlava de novel·les, també podem parlar, com hem dit, de pel·lícules i també ho podem aplicar a altres coses que fem i interrogar-nos, per exemple en el meu cas: de tot el que escric, de tot el que dic, sempre en sobra la meitat? 

Un misteriós cor penjat

Fa dies, setmanes i fins i tot diria que mesos que hi ha un cor que em té ben intrigat.

El primer dia que el vaig veure, penjat a la barana del Pont de l'Aurora de Girona, vaig pensar que l'havien penjat malament, ja que el cor mirava, i mira encara, cares enfora, no cares endins. També hi buscava un missatge del tipus "tal persona i tal altra es casen"... Però res, al tros de roba només hi havia, i hi ha encara, dibuixat un cor, un cor ben vermell.

Cares enfora aquests missatges d'amor, polítics o d'altres índoles els hem vist en baranes de ponts que passen sobre carreteres; missatges adreçats a qui hi circula per sota i per aquest pont certament hi ha qui hi circula per sota, a peu o en bicicleta per la via verda que uneix Sarrià de Ter i Girona, tot i que la via verda no passa precisament per sota on hi ha penjat el cor. Sota el cor només hi ha un camí secundari...

Així doncs, a qui va dirigit aquest cor? Perquè el van penjar, ja no només cares enfora, sinó en aquest precís indret? El pont és molt llarg i de tota la barana que hi ha en ambdós costats, perquè a aquesta alçada?

Durant dies m'hi fixava intrigat quan hi passava en cotxe, en moto o en bicicleta, i no va ser fins que un dia hi vaig passar a peu, i em vaig aturar, que vaig trobar-hi una possible explicació. Vaig aturar-me davant el cor i vaig observar cap a on mirava aquest misteriós cor vermell i davant meu, efectivament, hi tenia, hi veia l'imponent edifici de l'Hospital Dr. Josep Trueta!

Podria ser que aquest misteriós cor vermell sigui una mostra d'afecte, suport, ànims i esperança per alguna persona que està, o ha estat, ingressada a l'hospital? No sé si realment aquest n'és el motiu, però des d'aquell dia penso que totes les persones ingressades que tenen l'habitació cares a nord, quan miren per la finestra hi veuen un cor, aquest cor vermell i anònim que ningú, afortunadament, ha gosat tocar, encara...

La penúltima vinyeta d'en Sísif

Diuen que les persones que han perdut una extremitat segueixen sentint l'òrgan amputat; en diuen síndrome de membre fantasma i es segueixen sentint sensacions de dolor, picor, escalfor o fred... Qüestió de connexions nervioses i neuronals, suposo.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú ni voler ser o semblar pedant, a mi em passa quelcom semblant amb algunes seccions del meu diari de cada dia que ja fa temps que no hi són, com els articles d'en Narcís-Jordi Aragó o les vinyetes de La Punxa d'en Jap!

El mateix em passarà, a partir d'avui, amb la tira còmica d'en Sísif que el "periodista orquestra" Jordi Soler publicava des de l'any 1982 al diari El Punt Avui. Aquest periodista tot terreny, que tant et feia un article, un reportatge fotogràfic, uns mots encreuats o una tira còmica, es va morir abans d'ahir i amb la seva pèrdua els lectors fidels del diari trobarem a faltar, sobretot, la seva tira còmica i irònica d'en Sísif, que amb la gota penjada eternament al nas es preguntava (i ens preguntava) coses tan absurdes i alhora vitals.

El buit de la seva vinyeta a la pàgina 3 és dels dolorosos, dels que fan mal i, com en el cas de La Punxa d'en Jap, difícils de substituir, en cas que faci falta fer-ho.

La penúltima vinyeta d'en Sísif, "Malament rai", parla sobre la veritat i la mentida, i la darrera, ja pòstuma i publicada ahir, és en blanc: els quatre quadrats en blanc, un blanc de dol, i el personatge de Sísif fora la vinyeta al lloc on hi havia la imatge d'en Jordi Soler, sempre càmera de fotos en mà i ajustant-se les ulleres.

Aquesta imatge de Jordi Soler, càmera en mà i ajustant-se les ulleres, és la de la seva veritat, la que sempre ha transmès del seu puny i lletra als articles, fotografies i vinyetes; la seva veritat era la seva mirada.

La ràdio del cotxe

La primera ràdio de cotxe no va arribar fins al tercer que vam tenir, un Renault 11 de l'any 1985, després del Seat 600 a finals dels seixanta i de dos Simca 1200 dels anys setanta.

La ràdio, no encara ràdio casset, el neteja vidre posterior i la cinquena marxa representaven un avenç important respecte el Simca 1200 color granat, un salt qualitatiu per a la meva família, tot i ser un cotxe modest.

Amb la ràdio al cotxe podíem seguir escoltant "El Suplement" de Catalunya Ràdio, presentat aleshores per Xavier Solà (volta'l!), els diumenges camí de Cantallops, i el futbol amb en Puyal de tornada a casa... Si a casa la ràdio ja era molt present a la cuina, ara conqueria un nou espai: el cotxe!

El ràdio casset va arribar amb el Ford Escort a principis dels anys noranta, és clar que jo no vaig tardar gaire a tenir el meu primer cotxe. Era un fantàstic Renault 6 de finals dels anys setanta, però molt ben conservat; el vaig comprar l'any 1996 i el primer, i únic, que li vaig afegir van ser el mirall de la porta del copilot i, naturalment, un ràdio casset!

Era un d'aquells ràdio cassets extraïbles que quan aparcava el cotxe, aleshores sempre al carrer, amagava sota el seient. A la guantera del cotxe hi tenia una caixa amb cintes de casset amb música gravada, que amb el següent cotxe van passar a ser discs compactes.

Ara ja, ni això! Ara els cotxes tornen a portar "només" ràdio, ara ja no hi ha la ranura ni per cassets ni per discs compactes; ara amb la connectivitat si volem música a la carta ja tenim les aplicacions mòbils, però si volem escoltar la ràdio hem de seguir sintonitzant el dial!

Al cotxe de casa hi ha una llei no escrita que diu que, generalment, qui condueix tria l'emissora; ara que a casa ja som 4 les persones que conduïm, és fàcil endevinar qui ha agafat per última vegada el cotxe només veient el dial de la ràdio, i quan la petita tingui el carnet, passarà el mateix: a casa tants caps tants barrets!

Els cotxes evolucionen molt, cada vegada hi ha més electrònica, cada vegada més connectivitat i poc a poc es van electrificant; ara ja no hi ha cendrers ni encenedors, sinó connectors USB, i per moderns que siguin, per innovacions que incorporin, la ràdio es manté, fidel companyia del cotxe i, sobretot, de qui el mena i hi va.

Ara em semblaria impensable un cotxe sense ràdio, tot i que en els meus 47 anys hi ha un tros de vida, ben bé deu anys, que al cotxe no hi havia ràdio; potser per això, aleshores, hi cantàvem tant!

Sant Valentí

No està clar que Sant Valentí de Terni, bisbe d'aquesta ciutat, existís de veritat, tot i ser un sant venerat; nascut, suposadament, a aquesta ciutat italiana l'any 176 se li atribueix la mort el 14 de febrer del 269 a Roma. Hi ha qui sosté que la seva és una llegenda que té l'origen en un altre sant del mateix nom, el màrtir Valentí de Roma, del que es diu que probablement va morir al voltant de l'any 270.

És amb Valentí de Roma (a la imatge batejant Santa Lucil·la, de Jacopo Bassano, s. XVI), metge convertit a sacerdot, que es forja la llegenda del sacerdot que casava d'amagat soldats (no entre ells, que se sàpiga), quelcom prohibit per l'emperador Claudi II, per la incompatibilitat de la vida militar amb la vida familiar. L'emperador el va fer executar i després de ser colpejar amb pals i pedres va ser decapitat fora les muralles de Roma.

Tenint el misteri de la Santíssima Trinitat ara tampoc intentarem desmuntar aquesta duplicitat en el santoral entre Valentí de Terni i Valentí de Roma, el que es coneix com a "duplicació de personalitat hagiogràfica" o el que en altres paraules podríem dir "si no è vero, è ben trovato"...

Sigui com sigui el cas és que un dels motius pel qual Sant Valentí està vinculat amb l'amor i, a molts llocs, amb el dia dels enamorats és aquesta història del sacerdot que casava en secret. Una altra explicació és per una altra creença, la que versa que el 14 de febrer era el dia que les aus triaven parella, tot i que no s'especifica ni quines aus ni on es produïa aquesta tria... Hi ha algun ornitòleg a la sala? 

Sigui com sigui, sembla ser que qui va declarar la festa litúrgica de Sant Valentí va ser el Papa Gelsasi I l'any 498, tot i que la vinculació amb el dia dels enamorats no es produeix fins a l'edat mitjana, sobretot a França i Anglaterra. 

A Catalunya, tot i que el dia dels enamorats es celebra el 23 d'abril, per la diada de Sant Jordi, es té constància de la celebració del dia dels enamorats el 14 de febrer en un poema del segle XV. És clar que ha plogut molt des d'aleshores i ja fa molts anys que Sant Valentí és, com tantes altres dates marcades al calendari, una campanya comercial.

En la seva essència, però, com amb la de la llegenda de Sant Jordi, quelcom deu haver-hi de veritat, encara que no sigui de la vertadera sinó la que hem anat construint entre les religions, la tradició i la cultura.

I com que d'amor és millor que en sobri que no que en falti, jo avui també el celebraré, que una cosa no treu l'altra... 

Minuts Musicals localitzats a Pequín

Pequín és aquests dies, amb els Jocs Olímpics d'Hivern, la capital mundial de l'esport, tot i que aquí estem més entretinguts amb els Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 i la controvertida candidatura Barcelona - Pirineus, traient els pètals d'una margarideta: els volem organitzar, no els volem organitzar, els volem organitzar, no els volem organitzar...

Mentre seguim decidint què voldrem ser, olímpicament, quan siguem grans de moment el que ens ha arribat de Pequín, de Beijing, és la primera medalla olímpica d'uns jocs olímpics d'hivern, penjada del coll de la surfista de neu Queralt Castellet, tota una gesta!

Si aquesta és la darrera referència que tinc de Pequín, la més recent, la primera sospito que deuria estar relacionada amb el seu gentilici, pequinès, però no associada a les persones sinó a la raça de gos, ja sabeu, aquest gosset menut i divertit, que la llegenda i mitologia diuen que va ser fruit de la unió entre un lleó i una mico femella, de la que el rei dels animals es va enamorar... Vaja, si fa o no fa com l'ós formiguer!

És clar que per dualitat curiosa la de Jaume Sisa / Ricardo Solfa, i entre les seves cançons n'hi ha una sobre Pequín. I qui també ha cantat a Pequín és el grup madrileny El Buen Hijo.

Pequín va ser fundada, diu la Viquipèdia, fa uns 3.400 anys; i la mateixa basta enciclopèdia diu que les primeres documentacions oficials del gos pequinès es troben en gravats coreans de fa 4.000 anys; podria ser que el gos pequinès fos anterior a Pequín?...