Més cultura?

Setmanes enrere vaig veure, en l'espai que els autobusos urbans de Girona reserven a la publicitat, un anunci de la Generalitat de Catalunya en favor de la cultura: "Més cultura", deia l'eslògan... Al veure'l instintivament vaig pensar: quins pebrots!

Fa temps que el sector de la cultura reclama el 2%, és a dir, que el 2% del pressupost de la Generalitat estigui destinat a la cultura; actualment no arriba a l'1%...

En aquesta pandèmia del coronavirus el de la cultura també ha estat un dels sectors més perjudicats, i tot i que mesos enrere el govern de la Generalitat va declarar la cultura com un bé essencial, tampoc ara, amb les noves restriccions, ha format part dels serveis essencials... Teatres i sales de música romanen tancats, donant a entendre que la cultura (tampoc) és segura.

Ignoro el cost d'aquesta campanya publicitària de la Generalitat en favor de la cultura, però sospito que a la gent de la cultura els agradaria més alguna evidència més tangible per a comprovar que, efectivament, també tenen el suport institucional de la Generalitat de Catalunya.

Suposo que la campanya publicitària s'ha pagat amb el pressupost ja previst per a aquestes campanyes, no en dubto, però veure la publicitat als autobusos i l'agenda cultural buida no deixa de ser una paradoxa (una més d'aquest temps convuls que estem vivint), a banda d'una putada, ja em perdonareu, per a la gent que s'hi guanya les garrofes...

Trump, més piròman que bomber...

Hi ha qui ha definit l'encara president dels Estats Units d'Amèrica, Donald Trump, com un bomber piròman en relació a l'assalt al Capitoli per part de fervents (i peculiars) seguidors seus, primer animant-los i després fent veure que els convidava a marxar...

Em sembla que la definició no és del tot ajustada, ja que de bomber no en té res; més aviat va voler apagar el foc amb gasolina, reiterant i insistint en el frau electoral i donant suport als assaltants. Quina vergonya, quina barra!

Trump ha esdevingut un personatge patètic i s'ha acabat convertint, en aquest final de mandat, en la pitjor caricatura d'ell mateix. Fins i tot el seu (fins ara) fidel escuder, el vicepresident Mike Pence, se'n va desmarcar, i Trump ja el va acusar de no tenir prou coratge, i els seus seguidors de traïdor, demanant-ne fins i tot l'execució!

Sí que en devien tenir, de coratge, les persones que, amb una sorprenent (i preocupant) facilitat van assaltar el Capitoli oferint-nos unes lamentables imatges, senyal de fins a quin punt poden arribar els populismes, per més que tot plegat semblés una bretolada... No era una bretolada, sinó un atac contra la democràcia, hi ha qui diu que fins i tot un intent de cop d'estat!

L'assalt el va atiar Trump hores abans en el seu míting, i l'atia constantment quan piula posant en dubte el sistema polític i jurídic del seu país, quan sense pudor menteix i acusa sense proves, conscient que hi haurà qui, de les seves mentides, en farà la més absoluta de la veritat. Afortunadament les seves piulades incendiàries han acabat apagant el seu perfil a Twitter...

Així funcionen els populismes, així es van cuinant a foc lent gràcies als mitjans afins i a les xarxes, mentida a mentida, amb posicionaments extrems que no toleren el més mínim matís: amb mi o contra mi!

Podem pensar que part de la societat nord-americana està malalta, subjugada a la voluntat de Trump, encegada per la seva autoritat i poderosa figura, figura exaltada de forma messiànica, esdevinguda paradoxalment símbol del contrapoder; podem pensar que, com els romans als ulls dels gals, estan bojos aquests nord-americans, però el fenomen Trump no és únic, i d'alguna manera també es fa present arreu del planeta, també a Europa...

Potser (espero) Trump deixarà de ser president dels Estats Units d'aquí uns dies, però ni el personatge ni el fenomen desapareixeran, ans al contrari, com tampoc ho faran els populismes que, emprant els mateixos mètodes, campen arreu, també a Europa...

Els bombers piròmans no són bombers, són sobretot piròmans; llàstima que a vegades, com en el llop, hi ha qui només els hi veu la pell de xai...

"Jolene". Minuts Musicals amb nom propi

Aquests dies de Nadal, amb les restriccions de mobilitat, qui més qui menys ha fet, com de fet des de l'inici de la pandèmia, un major consum de productes audiovisuals, és a dir, pel·lícules i sèries.

L'altre dia a casa vam mirar Dumplin', una pel·lícula que narra la quasi inexistent, tot i que inevitable, relació entre una jove una mica obesa i la seva mare (Jennifer Aniston), exreina de la bellesa i ànima d'un dels molts concursos de bellesa que s'organitzen a Texas.

La jove protagonista comparteix amb la seva tia, la germana de la mare, l'admiració per la cantant i actriu Dolly Parton, referent indiscutible de la música country, i les seves cançons formen part de la banda sonora.

Entre elles hi ha "Jolene", una de les grans cançons de Dolly Parton, i que com la jove protagonista de la pel·lícula, parla de les inseguretats; i si en la pel·lícula suren les inseguretats de la jove protagonista sobre el seu cos, les de la cançó tenen a veure amb el perill que aquesta "Jolene" li pispés el marit a la cantant... No va acabar passant!

La cançó, composada als anys setanta del segle passat, també va sonar molt, recentment, gràcies al documental de Netflix "Dolly Parton: Acordes del corazón", essent "Jolene" el títol del primer capítol.

El tema és molt conegut i popular i, entre d'altres, ha estat versionat per Olivia Newton-Jones o Miley Cyrus... L'escoltarem de la mà, i la veu, de la pròpia Dolly Parton!

Les cites dels llibres. "Elegies", de Quim Espanyol

Algunes vegades, quan comencem a llegir un llibre, no llegim directament i d'entrada el text de qui l'ha escrit, sinó un text breu, un fragment, una cita d'un text que l'autor o autora vol, per algun motiu (algunes vegades més evident que d'altres), que llegim.

Aquestes cites són un petit tresor, un regal que ens fa l'autor o autora, fent alhora un reconeixement explícit a l'autor o autora del text citat.

Ignoro si aquestes cites també formen part del debat de l'edició del llibre, i si tenen el mateix tractament, entre qui escriu el llibre i qui l'edita, que el títol o la portada... 

Sigui com sigui a mi m'agrada trobar-me-les, que són com aquells curtmetratges que a vegades es passen abans d'una pel·lícula, i que en ocasions són més bons que la pel·lícula i tot!

Els divendres d'aquest 2021 aniran de cites, d'aquests petits homenatges que els escriptors i escriptores fan a les plomes que admiren, i que els i les lectores ens trobem gratament.

Per començar he triat un dels llibres que m'estic llegint, "Elegies" (Edicions de 1984, 2018) de l'arquitecte, poeta i escriptor Quim Español. El poemari que recull té tres parts i al principi de cadascuna d'elles té tres cites, i avui en comparteixo una de cada una de les parts:

"Molt aviat a la vida és massa tard." Marguerite Duras.

"En aquest gran dormitori - com un text taoista diu de l'univers -, el malson és l'única forma de lucidesa." Emil Cioran.

"No podrem mai, en el mar dels temps, tirar l'àncora algun dia?" Alphonse de Lamartine.

Sense desmerèixer-los, només faltaria, hi ha cites que bé valen un llibre!

El millor propòsit per al 2021!

Ja teniu propòsit per aquest 2021? Encara hi sou a temps, encara us en podeu proposar un, que només fa una setmana que tenim l'any estrenat!

Els bons propòsits són, segurament, aquells que es compleixen, els que ens comprometen i, d'una o altra manera, acabem acomplint; però ja sabem que si quelcom caracteritza els propòsits d'any nou, reconeguem-ho, és el seu elevat nivell d'incompliment...

Entre els propòsits clàssics, també entre els de major incompliment, hi ha el d'apuntar-se i anar al gimnàs, que tot i que d'entrada no ho sembli, són dues coses diferents, i és que no n'hi ha prou amb pagar la quota, també cal anar-hi i suar la cansalada! Si només paguem la quota l'únic que s'aprima és la nostra economia...

Pagar la quota del gimnàs i no anar-hi, doncs, alimenta per partida doble el sentiment de culpa: primer per no fer l'exercici que ens havíem proposat fer, i després per pagar fútilment per un servei que no utilitzem, per regalar els diners al gimnàs!

Aquest 2021, però, hi ha un factor nou, té quelcom diferent, i si apuntar-vos al gimnàs continua essent un propòsit, enguany és, possiblement, el millor que us podeu proposar!

Sí, apuntar-se al gimnàs és el millor propòsit per aquest 2021; anar-hi ja serà una altra cosa, però la diferència, enguany, és que en comptes de sentir-nos culpables per ni tan sols trepitjar-lo, en podrem culpar, molt enfadats, al govern, que a partir d'avui, per exemple, els torna a tancar...

I pel que fa a la quota, com a mínim tindreu la tranquil·litat que, aquest any sí, contribueix solidàriament a mantenir viu un sector, que contribuïu a mantenir llocs de treball...

De fet estic per demanar que les quotes que pago sense possibilitat d'anar al gimnàs, aquests propers dies, puguin ser considerades, fiscalment, com a donacions a fons perdut.

Amb aquests tancaments intermitents, em temo que el veritable propòsit d'aquest any, per a moltes persones, serà desapuntar-se del gimnàs...

Donem-los carbó!

Potser ja faig salat, que els Reis d'Orient a aquestes hores ja han fet la feina i han repartit tots els regals, també tot el carbó!

I és clar, potser no n'han deixat a qui penso que, ni que fos un xic, se'l mereixeria... No sé, per exemple en Donald Trump!

Sí, ja sé que als Estats Units en principi els Reis d’Orient no hi tenen competències, que allà domina més el tema dels regals de Nadal el Pare Noel, però en Trump se'n mereix un bon sac, de carbó! I és que encara segueix, amb perdó, donant pel sac!...

En certa manera ja l'ha rebut, el carbó, no només en forma de resultat electoral, perdent les eleccions, també per com, una a una, les seves acusacions falses de frau electoral s'han anat desfent com un terrós de sucre...

Per molt que se'n mereixi, no tot el carbó ha de ser per en Donald Trump, que arreu hi ha qui, d'una o altra manera, ha acumulat mèrits aquest darrer any per rebre'n un bon sac, també a casa nostra; i com que possiblement no ens posaríem d'acord en com repartir-lo, que en aquestes qüestions la tria va per barris, també podem optar per donar-los-hi carbó el proper 14 de febrer a les eleccions al Parlament, cadascú als qui consideri que se'l mereixen més! 

No sé vosaltres, però jo tinc la impressió que en aquestes properes eleccions, votarem més en clau carbó que regal, més per demèrits que per mèrits! I qui més qui menys té carbó per repartir, i qui més qui menys té carbó per rebre!

Donem-los carbó, tot el que avui no hagin rebut!

Un rave!

Un rave no és el mateix que una "rave", tot i que per un moment (per molts moments, potser masses) hom té la impressió que al Departament d'Interior la controvertida "rave" de Llinars del Vallès li va importar un rave!

Al final la policia va intervenir, tot i que més tard del que s'esperava, i aquest episodi va servir per esquerdar (encara més) la mala maror interna del govern: resulta que Interior va dir que esperava un protocol de Salut que Salut deia que no tenia... En fi, a la majoria de nosaltres ens importa un rave aquestes batalles internes del govern, i el que esperem que faci és que governi, en el seu irremeiable llanguiment...

La "rave" de Llinars del Vallès va ser un problema, més enllà dels que el propi esdeveniment pot generar, pel context de pandèmia i confinament, esdevenint un potent focus de contagi, i sembla força clar que es podria considerar un atemptat contra la salut pública.

És clar que, a jutjar per les imatges, a la immensa majoria de les persones que van assistir-hi els importa un rave les mesures de protecció (distància, mans, mascareta), el confinament i el toc de queda, i és possible que fins i tot l'incompliment de tot plegat fos una motivació extra per assistir-hi, més enllà de la festa!

Bé, veurem com acaba tot plegat però jo no voldria acabar aquest article sense reivindicar els raves, una hortalissa tan poc valorada, en general, que protagonitza, immerescudament, aquesta expressió de desinterès i despreocupació absoluta...

Visca els raves, que no les "raves"!

Ai el 2021...

Quan anava a l'escola, fins i tot a l'institut, els primers dies de classe després de les festes de Nadal em solia equivocar a l'escriure la data, concretament l'any: escrivia l'anterior, el que havíem acomiadat dies enrere. Suposo que a vosaltres també us passava, qüestió d'inèrcia... 

De gran també m'ha passat alguna vegada, fins i tot reaccionar just a temps i aturar-me un segon després d'escriure el mes, i recordar que l'any ja és un altre!

Em sembla que aquest any, en cas d'anar a l'escola, fins i tot a l'institut, no em passaria, que el 2021 és, possiblement, l'any més invocat (i possiblement desitjat) des del 2000!

El 2020 ha estat un any tan convuls i estrany que d'alguna manera ens hem fet la il·lusió, la fantasia que, com el gos i la ràbia, deixant enrere el 2020 també deixaríem enrere tots els mals i les calamitats que ens ha portat, i que al 2021, seguint amb la il·lusió, amb la fantasia, faríem foc nou, tàbula rasa...

Aquesta fantasia s'alimenta del desig que el 2021 sigui millor que el 2020, que guanyem terreny al virus amb la vacuna i que puguem recuperar, sinó tot que és impossible, part del que el 2020 ens va prendre.

Potser sí que són massa les expectatives que depositem en el 2021, massa les esperances, doncs al capdavall el 2021 no deixa de ser, com el 2020 i la resta dels anys, una invenció, una de les moltes maneres que tenim els humans per organitzar-nos i concebre el nostre món.

La sensació és que al 2021 l'hi demanem la lluna... 

De moment, si més no en el meu cas, no s'ha produït cap efecte (màgic) 2021, i tot segueix si fa o no fa com quatre dies abans de finar el 2020, més enllà d'escriure, de moment sense equivocar-me, correctament l'any, 2021, a la llibreta de la feina! 

"Annie's Song". Minuts Musicals amb nom propi

Hi ha cançons que tenen, per títol, un nom propi. El nom d'una persona que, d'una o altra manera,  va inspirar la cançó amb tanta força que fins i tot forma part, o és completament, el títol.

Per poc que hi penseu us vindran al cap cançons amb títols farcits de noms propis, i sí, no us estranyeu si us apareixen més noms de dones que d'homes...

D'això aniran els Minuts Musicals d'aquest 2021, de cançons amb noms propis, noms que s'escriuen amb majúscules com majúscules són les cançons.

I per començar, "Annie's Song", una cançó d'amor que John Denver va composar l'any 1973 pensant en la que aleshores era la seva dona, Annie Martell Denver, després de superar, i retrobar-se, d'una petita crisi...

Sens dubte una de les millors cançons de John Denver! 

No hi ha refrany que no menteixi (epíleg)

"No hi ha refrany que menteixi", diu el refrany, i tots, d'una o altra manera, tenen la seva part de veritat.

El refranyer és part de la cultura i, com la gastronomia, marca el pas dels dies, de les setmanes i dels mesos al llarg de l'any, fent-se notar especialment en dates assenyalades i abraçant, pràcticament, tots els àmbits de la vida: per a (quasi) tot hi ha un refrany!

No sé si dir refranys avui en dia fa antic, i poc modern, però els refranys, a la seva manera, parlen de nosaltres, dels nostres costums, i enriqueixen el que anomenem la "saviesa popular".

Formen part del nostre patrimoni i com a tals és important, sinó dir-los, com a mínim conservar-los! És per això que voldria acabar agraint a totes les persones que els mantenen vius, fent-los servir en el seu dia a dia, i a totes les persones que, d'una o altra manera, els recopilen i conserven.

Els refranys han estat, aquest 2020 que avui hem deixat enrere, un pretext per a parlar-ne setmana a setmana, cada divendres, i amb aquest epíleg, que es cola per un dia al 2021, en tanco la sèrie i aquest any els divendres seran per un altre tema, un detall, gens insignificant, relacionat amb els llibres... Això, però, serà a partir de la setmana vinent...

Per acabar un darrer refrany sobre el dia d'avui, Cap d'Any, i que, reconec, no convida massa a l'optimisme: "per Cap d'Any s'estira el dia, però no s'estira el guany"

Us desitjo, malgrat tot, us desitjo, sobretot, un bon 2021!