President condicionat, presó incondicional

Carles Puigdemont no és només el president legítim, per ell i per molts, també podria esdevenir el president condicional condicionant el seu retorn a una investidura que li permetria (disculpeu la ironia) ser arrestat i posteriorment empresonat, preventivament i incondicional, com a president més que legítim, llavors sí, de ple dret!

La imatge de la policia espanyola, qui sap si potser la catalana en tant que judicial, detenint el president de la Generalitat de Catalunya sens dubte donaria la volta al món i quedaria, també, per a la història; una més en el particular àlbum del cessat president.

La presidència no faria invulnerable a Carles Puigdemont, és cert, tan cert com que sí li permetria seguir essent un focus d'atenció important, possiblement, com en aquesta darrera, curta i convulsa legislatura, també en la campanya electoral, el que més, brillant ja fa temps amb llum pròpia i sense l'ombra allargada del (en retirada) president Mas.

Despullat del càrrec, nuu institucionalment Puigdemont no només veuria atenuar els focus mediàtics, també veuria minvar notablement l'autoritat institucional que, malgrat haver estat cessat, encara manté. La presidència més com a aurèola que com a escut.

No sé si des d'ERC temen que precisament per tot això Puigdemont s'aferri al càrrec que sent, legítimament, que li pertany i que ara per ara representa la seva principal arma per a defensar la seva situació i posició personal i política. També la principal arma política per lluitar contra tot el que representa el 155...

Ell que semblava i es definia fins fa poc un president interí ara defensa estratègicament la seva plaça: ell més que ningú sap que no és el mateix entrar a presó com a Carles Puigdemont que com a president de la Generalitat de Catalunya, no és el mateix empresonar un home que empresonar un país!

Un pasito pa' atrás

Que aixequi la mà qui no hagi ballat alguna vegada sobre les notes de la cançó "One Step Beyond" de Madness! Val, diria que m'he quedat pràcticament sol, però no em negareu que la cançó, l'hàgiu ballat o no, un sona!

"Hey you, don't watch that, watch this
This is the heavy heavy monster sound"

La cançó, que també donava nom al primer disc del grup, convida a anar més enllà, concretament a fer un pas més enllà, moviment més propi, avui per avui, del cessat i exiliat president Puigdemont que no del president Mas, en retirada de la política...

Efectivament Artur Mas ha decidit fer un pas enrere deixant la presidència del PDeCAT, diu, per no frenar l'accelerada de Junts per Catalunya (i per analogia el PDeCAT) i per afrontar el periple (o via crucis) judicial que l'espera amb les derivades del 9N i del cas Palau.

Ambdues, segurament, raons de pes, títol d'una cançó (i disc) dels mítics Umpah-pah que ens transporta precisament a l'Amer del president Puigdemont:

"Amer, vaig arribar-hi
tenia set com una meuca en zel
vaig dir que no, que volia estar tot sol
si més no per posar a prova el meu seny dubtós.
(...) i amb els ulls clucs ben sanguinolent,
com magnòlies prou
pansides pels trons em dic:
"No hauran fet les lleis
éssers innocents, traginant trucs,
firmant xecs morts amb falsedat i trets"

Si el pas al costat el va motivar la CUP, que aleshores va semblar llençar-lo a la paperera de la història, ara són sobretot les circumstàncies judicials qui l'empenyen, teòricament, a fer el pas enrere. Dic teòricament perquè també en aquesta decisió hi ha qui hi veu una insalvable distància (desavinences?) amb el president Puigdemont.

Amb tant de moviment (ahir un pas al costat, avui un altre, tot i que sembla més aviat un pas enrere) Artur Mas balla més que Ricky Martin:

"Ella es una mujer especial
Como caída de otro planeta
Ella es un laberinto carnal
Que te atrapa y no te enteras

Así es María
Blanca como el día
Pero es veneno si te quieres enamorar

Así es María
Tan caliente y fría
Que si te la bebes de seguro te va a matar

Un, dos, tres
Un pasito pa'lante María
Un, dos, tres
Un pasito pa' atrás (Aunque me muera ahora, María)"

Substituïu la María de la cançó, posant-vos a la pell del president Mas, per qui més us plagui...

Dones de negre

Tommy Lee Jones i Will Smith, els "homes de negre", fa vint anys es van vestir de negre per primera vegada per a vigilar l'activitat alienígena de la terra en una pel·lícula que adaptava un còmic homònim. Ara són elles, i no només ells, les que es vesteixen de negre per a denunciar l'activitat masclista i abusiva que massa homes de la indústria cinematogràfica han exercit i exerceixen encara sobre massa dones.

Es vesteixen de negre per no oblidar, com la meva estimada (i enyorada) iaia amb el seu rigoròs dol que durant molts anys, possiblement massa, va vestir en record del meu avi José, però en el cas de les dones de la indústria audiovisual no és un negre de dol sinó per no oblidar les dones que han patit abusos sexuals, també per no deixar en l'oblit els masclistes que n'han abusat.

La catifa vermella de la gala dels Globus d'Or es va tenyir de negre i els discursos van prendre de nou un to reivindicatiu contra els abusos sexuals que pateixen les actrius en la indústria del cinema i tantes altres dones en tants altres sectors (periodisme, política...). La igualtat de gènere és encara un miratge i que un país (en aquest cas avançat el polítiques d'igualtat com Islàndia) necessiti legislar-la en l'àmbit salarial és, a banda d'una gran notícia que caldria exportar arreu!, la prova del cotó que encara no és una realitat.

Es vesteixen de negre per explicar històries com la de Recy Taylor que va relatar breument Ophra Winfrey en el seu discurs després de rebre el premi Cecile B. DeMille:

"Y hay alguien más: Recy Taylor. Un nombre que conozco y que ustedes deberían conocer. En 1944, Recy Taylor era una joven esposa y madre que volvía a su casa de la iglesia, en Alabama, cuando fue raptada y violada por seis hombres blancos armados y dejada al costado del camino.

Amenazaron con matarla si le contaba a alguien lo que había pasado, pero su historia llegó a la NAACP (Associació Nacional per el Progrés de les Persones de Color), donde una joven trabajadora llamada Rosa Parks se convirtió en la investigadora principal de su caso y juntas pidieron justicia. Pero la justicia no era una opción en la era de Jim Crow, y los hombres que trataron de destruirla jamás fueron acusados. Riecy Taylor murió hace diez días, poco antes de cumplir 90 años. Ella vivió, como lo hemos hecho hasta ahora, bajo una cultura rota por hombres poderosos. Durante demasiado tiempo, las mujeres no eran escuchadas o creídas cuando decían la verdad al poder de esos hombres. Pero su tiempo terminó.

Su tiempo terminó.

Su tiempo terminó.

Yo solo espero que Riecy Taylor haya muerto sabiendo que su verdad, como la verdad de tantas mujeres que fueron atormentadas en esos años -y atormentadas en nuestros días- y sin embargo siguen adelante, como el corazón de Rosa Park que tantos años después encontró la fuerza para quedarse sentada en ese autobús y no ceder su asiento en Montgomery, y está en cada mujer aquí mismo que elige decir Yo también ("Me Too"), y en cada hombre que elige escuchar."

Sí, se'ls hi ha acabat el temps, ara és temps, i ja era hora, de les dones de negre!

Hi haurà pla C?

Està clar que el pla A de l'independentisme és restituir el cessat i exiliat president Puigdemont, un pla que si bé en campanya ERC posava en dubte els resultats del 21D el van refermar. De fet pel PDeCAT i Junts per Catalunya el pla A és l'únic pla i escenari possible.

El pla B primer semblava que era Marta Rovira però en plena campanya va mutar i va esdevenir finalment, i amb més lògica, investir el cessat i encara empresonat vicepresident Oriol Junqueras. Mentre alguns dirigents d'ERC conjuguen el pla B en present (Rufián: Puigdemont era el pla A, Junqueras és el pla B) des de Junts per Catalunya i el PDeCAT insisteixen que qualsevol pla que no sigui l'A és donar la raó al 155.

El pla A és difícil d'executar tot i que no impossible, amb una investidura a distància. Aquest procés tot i descavalcar per acció dels partits no independentistes i/o la justícia espanyola seguiria aportant al cessat president Puigdemont una pàtina d'autoritat moral com a president legítim, mantra que sens dubte ha quallat en la classe mitja de l'independentisme, a pesar d'ERC.

El pla B semblava més factible fins a finals de la setmana passada, quan el tribunal d'apel·lacions va confirmar de nou la presó provisional de l'avui diputat electe Oriol Junqueras. Si sobre Puigdemont pesa l'entrada a presó si trepitja Catalunya sobre Junqueras pesa no poder-ne sortir per més que ho demani. Sí, ambdues situacions terriblement injustes!

I davant aquest escenari l'independentisme també ha de resoldre què fer amb els i les diputades electes que són a presó i a l'exili: han de prendre possessió de l'acta de diputat o és millor que hi renunciïn en favor de diputats i diputades que no tindran dificultats per ocupar els escons i, per tant, garantir la majoria parlamentària independentista?

I de refermar-se la majoria parlamentària independentista en relació a la presidència, si els plans A i B són difícilment viables, hi haurà pla C?

Minuts Musicals de desamor amb "Love Will Tear Us Apart"

L'amor és un dels motors de la creació artística, també la música. Quantes cançons d'amor coneixeu? La llista, excessivament ensucrada, seria inacabable.

No estrictament sobre l'amor, sinó sobre les cançons d'amor el grup de Nova York "The Magnetic Fields" va publicar l'any 2004 el triple disc "69 Love Songs", efectivament, seixanta nou cançons d'amor! Tota una fita!

Sens dubte l'amor és una font d'inspiració per als compositors i dins l'amor també hi ha el desamor, a vegades en el pol oposat, a l'altra cara de la moneda, d'altres simplement en una altra dimensió, paral·lela o no.

També són moltes les cançons que canten al desamor, a les ruptures o al record, més amarg que dolç, de relacions passades...

L'amor ens estriparà, cantava anguniosament Ian Curtis en una cançó ("Love Will Tear Us Apart") publicada un mes després del seu suïcidi, cançó inspirada en la tortuosa relació amorosa que mantenia amb la seva dona.

No podia començar aquesta nova secció (cançons de desamor) amb cap altra cançó, que els qui em coneixeu ja sabeu que jo sóc molt de Joy Division...






Sí, aquest 2018 els minuts musicals no seran pel·lícula (o sí?!), sinó de desamor! I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: diccionari

Aquest any 2018 els divendres no hi haurà vídeo de la setmana (secció que farà guaret) sinó, simplement, una paraula en la meva particular commemoració de l'Any Pompeu Fabra, "Paraula de Fabra"!

Cada divendres, una paraula i les seves definicions al diccionari, un recurs, primer en format paper, d'un temps ençà en format digital, que sempre m'agrada tenir ben a prop. El regal que la meva mare em va fer el 6 de juliol de 1996 va ser un diccionari, el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans; naturalment encara el conservo!

Cada divendres una paraula i la primera, digueu-me previsible, diccionari:

[s. XIV; del b. ll. dictionarium, íd.]
    
m LING 1 Recopilació, generalment alfabètica, dels mots d'una llengua o d'un àmbit d'especialitat, dels noms de persona o de lloc, de fets memorables, etc., acompanyats d'una explicació, definició o equivalència en una altra llengua. Diccionari d'història. Diccionari de sigles. Diccionari bilingüe.
    
2 diccionari visual Diccionari que presenta il·lustracions ordenades temàticament, en les quals hom assenyala les denominacions de les diverses parts dels objectes que s'hi mostren.
    
dic_ci_o_na_ri.

Carta als reis?

Començaria la carta, cas d'escriure-la, amb el clàssic "estimats reis d'orient" si la carta l'adrecés, com és costum i tradició aquests dies, al triumvirat reial tricolor que està en camí i que més aviat faran acte de presència a les nostres viles, pobles i ciutats.

Un "benvolgut" potser seria més adient, més cortès (que no manlleva res de valent) que un simple i impersonal "hola" i també més sincer que un "estimat", que en aquest cas, el meu, no faria justícia a la veritat.

A la carta, com a la dels tres reis d'orient, també li escriuria una introducció, tot i que no explicant que en general m'he portat bé i reconeixent alguna que altra malifeta, que ja sabem que és humanament impossible no equivocar-se; no, a la introducció el posaria en context, naturalment des del meu humil punt de vista, reconeixent els errors d'uns i altres i subratllant els molts o pocs encerts (uns més que d'altres) que sota el meu criteri uns i altres han tingut.

I naturalment després de la introducció a la carta hi escriuria les meves peticions i demandes, possiblement en format llista, sempre de més bon llegir; les peticions, com amb les adreçades als tres reis, realistes i factibles tot i que val a dir que aquesta percepció sempre és molt personal; i les peticions no necessàriament adreçades a mi, també pels altres, especialment pels qui aquestes festes de Nadal són lluny de casa; vosaltres ja m'enteneu, diria que ell també.

Finalitzada la llista de demandes acabaria la carta amb un parell o tres de bons propòsits, compromisos assumibles que no farien més que reforçar les meves bones intencions.

Per tancar la carta, però, res de les metafòriques abraçades que desitgem als reis amb túniques sinó un "a reveure", que sempre té més de punt i seguit que de punt i final.

Aquest any no tinc clar si acabaré escrivint la carta als reis d'orient, el cos més aviat em demana escriure'n una altra de carta, una carta adreçada a un sol rei, un rei que no és ni el blanc, ni el ros ni el negre, com des del principi molt bé heu deduït; diria que ell també!

"Benvolgut Felip VI, Rei d'Espanya, ..."

El millor propòsit pel 2018

La nit de cap d'any duia uns eslips vermells, com mana la tradició. No en tinc cap prova gràfica però sí testimonis que, arribat el cas davant el dubte d'algun incrèdul, podrien certificar-ho!

Els calçotets vermells no els estrenava ja que els tinc poc gastats, des que els tinc, ja fa uns quants anys, que només els llueixo en la més absoluta intimitat la nit de cap d'any...

Confio que el fet de no estrenar-los no els restés efectivitat a la benaurança i prosperitat que, diuen, asseguren que tindrem si vestim de vermell la nostra noblesa!

I si així fos tal vegada ho compensaria, un any més, amb l'altra tradició de la nit de cap d'any; efectivament jo també vaig menjar-me tots i cadascun dels dotze raïms (amb llavors i sense pelar!) a raó de raïm per campanada, una fita, diuen, que d'assolir-la també garanteix un mínim de salut i prosperitat per a l'any que estrenem. Santa innocència, resulta que no ens l'espolsem del tot el dia 28 de desembre...

Fiar quelcom tant important, la salut i la prosperitat, a dues tradicions d'escassa eficàcia provada només s'explica per l'estat d'innocent (aquí alguns podeu dir estúpida) embriaguesa festiva i nadalenca d'aquestes dates; possiblement és per això (la citada embriaguesa) que a tal ració d'irracionalitat necessitem afegir-hi quelcom aparentment (insisteixo, aparentment) més racional i abastable: els bons propòsits!
Amb els (quasi sempre fallits) bons propòsits el millor és que com a màxim només ens enganyem a nosaltres mateixos. Quantes vegades ens prometem el que sabem que no acomplirem?

Jo enguany, després de saldar el cap d'any un any més amb els eslips vermells i els dotze raïms puntualment engolits, també m'he proposat un propòsit personal, però com els calçotets prefereixo no compartir-lo als quatre vents sinó, simplement, fer-lo, executar-lo, portar-lo a terme, més que en la intimitat, en silenci. Si el dic, si us l'explico em temo que marxarà directament, com tants altres propòsits, al calaix (quan no directament a la paperera) dels bons propòsits que al final no han estat més que una pomposa declaració de bones intencions.

Efectivament a voltes el millor propòsit és el que no es diu fins que s'assoleix, o a vegades fins i tot ni així...

"Viva España!"

Encara ens en fem creus. Realment va passar? Realment vam sentir el que vam sentir?

La Sira va trucar en un telèfon d'informació d'Orange, no al d'atenció al client perquè el client sóc jo, no ella. Una vegada va poder parlar amb un teleoperador li va preguntar si la podien atendre en català i davant la negativa (una llàstima, val a dir) va seguir parlant en castellà sense cap problema, demanant la informació que de fet motivava la trucada. Quin servei de fibra i telefonia ens podríeu oferir? Potencials clients, vaja...

La informació no li van donar, el noi, més aviat esquiu, només deia que només li podia explicar les ofertes del dia que tenia i que si ella no pensava contractar cap servei no li podia donar més informació. Buf, quin nivell d'atenció al client!

Però si fins aleshores la trucada havia estat del tot decebedora, a banda d'infructuosa, la manera com el comercial va finalitzar-la ens va deixar perplexes primer i indignats segons després!

Quan semblava que la trucada ja havia finalitzat just abans de penjar el noi es (i ens) va despatxar a gust: "Viva España!"

Amb la Sira ens vam fer aquella mirada de "realment hem sentit el que ens sembla que hem sentit?"... Sí, lamentablement sí, "viva España!". Ara enteníem l'actitud poc amable del teleoperador d'Orange; desafortunat i totalment fora de lloc, aquest comentari, molt allunyat del cortès "Feliz Navidad" que el seu procediment deuria recomanar per aquestes dates...

Amb la Sira encara ens en fem creus. Realment va passar? Realment vam sentir el que vam sentir? Sí. I encara sort que Orange ens diu que "all you need is love"...

Orange no només ha perdut un potencial client, possiblement també em perdrà a mi quan finalitzi la permanència que encara m'hi ancora, jo que en sóc client de tota la vida, la seva vida.

Això sí, sobretot i per sobre de tot "Viva España"!

2018, any de trasllat

Hi ha persones que els falten dits a les mans per comptar els trasllats que han fet a la seva vida, autèntiques expertes en encaixar la seva vida i planificar-ne el trasllat, persones que potser també perden algun llençol a cada bugada però es mantenen sorprenentment senceres més de deu trasllats després. Admirable! Possiblement és el vostre cas, no el meu.

La que afrontaré aquests propers dies serà la quarta, i espero darrera, mudança de la meva vida. El curiós del cas, preocupant alhora, és que encara no estic ni em sento en "mode mudança" i no he fet pràcticament res del que em recomanava un article que vaig llegir mesos enrere, quan la mudança que ara s'apropa com l'onada d'un tsunami ja era inevitable; l'article detallava tot allò que calia fer i preveure sis mesos enrere, tres, dos, un i les darreres setmanes i dies.

Bé, alguna cosa he fet, com començar a llegir la Marie Kondo i la seva màgia de l'ordre i desfer-me de roba que ja no em vesteix i llibres que ja no em diuen res. Suposo que encara estic molt enfocat amb les obres de reforma del nou corral...

Mentre escric aquestes paraules em temo que la Sira, quan les llegeixi, pensarà "menys escriure i més encaixar, Roger!", i precisament per això l'escric aquest article, sobretot per prendre consciència que abans no s'acabi aquest mes que avui comencem tota la meva vida transportable haurà de ser a la casa nova! ...Que sí, que és quan escrivim (i ens llegim) les coses quan se'ns fan més presents, si fa o no fa el mateix efecte de no pensar en un elefant!

Així començo l'any, amb el propòsit de viure un any de trasllat! Les caixes, els mobles i els trastos hi seran abans de final de mes, però el veritable trasllat, tot allò que no podem encapsar, durarà tot l'any doncs tot ho viurem, a la nova llar, per primera vegada...

I tranquils, a vosaltres també us empaquetaré si aquest és el vostre desig!

Any nou, casa nova!