Litúrgia electoral

Penjant cartells, un clàssic de els eleccions. Foto: Roger Casero

Ja hi som pel tros, en plena campanya electoral de les eleccions municipals! Les campanyes electorals són una mena de mal necessari que, tal i com es plategen encara avui, penso que caldria repensar.

Les campanyes electorals juguen el paper de xarnera, de frontissa, entre una legislatura que es tanca i una altra que s'obre, en el cas de les eleccions municipals entre un mandat que es tanca i un que s'obre, esdevenint una mena de període d'interregne en el que els partits activen al màxim les seves potencialitats per intentar fer allò pel quan existeixen: guanyar eleccions, guanyar les eleccions.

Les campanyes electorals tenen la seva pròpia litúrgia: l'inici de la campanya amb la descoberta (ja no enganxada) del cartell electoral, els debats electorals entre els diferents candidats, la presència dels candidats al carrer i actes i esdeveniments populars, els mítings i altres actes electorals, els porta a porta, els blocs electorals, la propaganda electoral...

Les campanyes electorals són necessàries en la mesura que promouen l'activació dels votants, animant-los a anar a votar i, naturalment, votar per alguna de les opcions possibles, en la mesura que permeten confrontar programes i propostes, visions d'un poble, vila o ciutat diametralment diferents, oposades, o tan sols matisades, necessàries en la mesura que permeten als votants interpel·lar directament, si cal, als candidats que en qüestió de dies poden ser i seran els seus representants públics.

Però les campanyes electorals tenen també qüestions que caldria millorar com la propaganda electoral, i tal vegada també caldria reflexionar sobre la jornada de reflexió, que a vegades sembla més la "happy hour" dels candidats, un dia de treva, de descans i relax, que no pas la veritable jornada de reflexió dels votants.

Seguirem aquests dies, els agosarats candidats i els soferts votants, la litúrgia electoral, que qui dies passa eleccions empeny, i enguany són vàries i variades les eleccions que hem d'empènyer!

Uns i altres armem-nos de paciència i comprensió mútua, procurant no perdre mal... I rumiem, entre tots, si per a les properes municipals, o encara millor, les properes eleccions, podem fer-ho millor!

Sóc candidat, però no us demanaré que em voteu!

Una vegada més, i ja en són tres encapçalant la llista, sóc candidat a l'alcaldia a les eleccions municipals de Sarrià de Ter. És possible, si ets lector veterà d'aquest bloc, que ja ho sàpigues, però també pot ser, si ets lector novell d'aquest bloc, o hi caus per casualitat, que te n'assabentis ara!

Sóc el cap de llista de la Candidatura de Progrés, una llista electoral vinculada al PSC, que dóna continuïtat, d'una o altra manera, a les llistes socialistes que tradicionalment hi ha hagut al meu poble, llistes sempre formades, d'altra banda, per una àmplia majoria d'independents, i una notable minoria de militants...

Els bioritmes del meu bloc, d'aquest bloc, de caràcter personal, segueixen més o menys el pols de la meva vida personal, familiar, laboral i política, essent cada petita gota freda tremolant un polsim de les coses que faig, coses que veig, coses que penso...

Serà inevitable, seria impossible, ja ho dic, adverteixo i reconec, que aquests dies al meu bloc no parli d'aquestes eleccions municipals, doncs visc aquestes eleccions en primera persona i formen part, també aquests dies, de les coses que faig, coses que veig, coses que penso...

Però tranquils, que aquest advertiment no és una amenaça, doncs malgrat ser candidat a l'alcaldia per la Candidatura de Progrés de Sarrià de Ter, no us demanaré a cap de vosaltres, des d'aquest bloc, que em voteu. 

D'entrada perquè molts de vosaltres, fins i tot si volguéssiu, i em consta que alguns voldríeu, no podeu votar-me, però sobretot perquè a aquestes alçades de la pel·lícula no voldria convertir aquest bloc en un element més de propaganda electoral, no és aquesta la seva raó de ser!

No us demanaré que em voteu, però sí que us parlaré de les eleccions municipals, de com les veig, com les visc... Tot i que, naturalment, no tot seran municipals, aquests dies, en el meu bloc, doncs tampoc tot són les eleccions municipals, aquests dies, a la meva vida!

#MinutsMusicals de versions amb "The Boxer"

Diu l'argot esportiu, traspassat també a d'altres àmbits de la vida, que la millor defensa és un bon atac.

Diuen també que a finals dels anys setanta del segle passat Paul Simon havia de defensar-se dels cops que rebia de la crítica musical, en un moment en què el seu duet amb Art Garfunkel ja havia tastat l'èxit i començava a tastar, també, els embats de la crítica.

Diuen que Paul Simon va trobar en "The Boxer" la seva millor defensa, que també va ser el seu millor atac.

"The Boxer", balada folk que es va publicar com a senzill al març de 1969, i que es va publicar l'any 1970 dins l'elapé "Bridge over Troubled Water", explica la història d'un jove boxejador colpejat per la vida, però que alhora també lluita per ella, una història amb referències autobiogràfiques del propi Simon.

Les especulacions i rumors formen part també de la llegenda de moltes cançons, i aquesta no n'és una excepció: hi ha qui llegia la lletra d'aquesta cançó com una punyalada de Paul Simon a Bob Dylan, cercant en el passat de púgil del cantant de Minnesota  i interpretant el "lie-la-lie" de la cançó com una referència a una acusació de Dylan per mentir sobre les seves intencions musicals... Bé, ni val la pena furgar-hi més!

De fet el propi Bob Dylan va publicar una versió de "The Boxer" al seu disc "Self Portrait", publicat el juny de 1970.

"The Boxer" és una de les grans cançons de Simon and Garfunkel i, a banda de la de Bob Dylan són més els músics i grups que l'han versionat, com  la cantant folk Joan Baez o més recentment el grup britànic de folk-rock Mumford and Sons.

Aquí les escoltarem totes, l'original de Simon and Garfunkel i les versions de Bob Dylan, Joan Baez i Mumford and Sons.

Gaudiu-les!










També podeu escoltar aquestes versions* en aquesta llista de reproducció de Spotify!



 I la setmana vinent cantarem "Hallelujah"!

El vídeo de la setmana: #GironaTempsdeFlors 2015

Girona grisa i negra, Girona immortal, Girona rai!, Girona m'enamora, Girona emociona... 

Girona ha estat i és moltes coses, i moltes més que en vol ser, com tots els pobles, viles i ciutats. Però aquests dies és i serà, sobretot, Girona Temps de Flors!

Girona es tenyirà aquests dies de flors i colors, sobretot, però no només, el barri vell, on de nou redescobrirem patis que al llarg de l'any guarden secrets que aquests dies amaguen les flors i els muntatges florals.

Amb el Temps de Flors la primavera esclata al cor de Girona i als gironins, i a la resta de visitants d'arreu, ens el fa bategar tot passejant amunt i avall resseguint el jardí urbà en què es transforma la ciutat aquests dies.

És Temps de Flors, temps de fotos compartides a Instagram, de menús florals, de concerts "a capella", d'activitats per la mainada, de gaudir d'una ciutat que és tan immortal com les seves flors...

És Girona Temps de Flors, diuen, un festival de sensacions!



Bon divendres!

#Municipals2015 a #SarriadeTer? (No) sense el PSC

Si em féssiu la pregunta "es presenta el PSC a les eleccions municipals a Sarrià de Ter?" i jo respongués a "la gallega" tal vegada respondria: ni sí ni no, ni tot el contrari!

Amb la candidatura que en aquestes eleccions municipals encapçalo passa com amb la cançó del grup Pastora: "No me llames Dolores, llámame Lola!", pel què la manera més lítica d'explicar-ho, tot cantant, seria "no em diguis PSC, diga'm Candidatura de Progrés".

Al llarg d'aquest darrer mandat han estat diversos els moments en què, de despullar una margarida, la decisió definitiva semblava que era la d'un pètal del "no", però finalment, i feliçment, vaig decidir i optar pel sí, per presentar-me de nou a les eleccions municipals de Sarrià de Ter.

Presa aquesta decisió l'altra resultava més fàcil: sota quines sigles, amb quin partit? Per trajectòria i compromís no em veia ni veig presentant-me sota cap sigla, o paraigües, que no siguin les, o el, del PSC, com així ha estat al final.

Al final que la candidatura no dugui les sigles del PSC ha estat una decisió presa pensant més amb les persones que la integren, que no pas pensant en les necessitats, si hi són, del partit. Al capdavall la llista no és meva, jo tan sols l'encapçalo, i la fórmula d'utilitzar el paraigües del PSC, la "Candidatura de Progrés", permet que tothom s'hi trobi més còmode, que és del que es tracta.

Amagar les sigles té els seus riscos, ben cert, però també és cert que la candidatura, per la imatge gràfica, el candidat i bona part de la llista, té prou referències per deixar clar sota quin paraigües s'aixopluga.

Als molts interrogants que sempre obren els processos electorals, a Sarrià de Ter n'afegim un de nou amb aquesta candidatura que, si bé no té les sigles del PSC, hi pertany d'una o altra manera...

Si ara em féssiu de nou la pregunta "es presenta el PSC a les eleccions municipals a Sarrià de Ter?" i jo respongués clar i català respondria: no, es presenta la Candidatura de Progrés, una candidatura independent, vinculada al PSC, però que no és exactament el PSC!

En qualsevol cas no podia concebre aquestes municipals 2015 a Sarrià de Ter deixant orfe el vot socialista, ni que sigui tan sols per un vot; les podia, i puc, concebre sense el PSC, però no sense res que se li assembli, no sense el que el PSC representa i ha representat a Sarrià de Ter!

Així doncs, som-hi!

La llista dels "NO"

Si agrupés totes les persones a qui he demanat de formar part de la candidatura a les eleccions municipals que encapçalo i m'han dit que "gràcies, però no" ben segur en podria sortir una altra candidatura!

A vegades la línia entre el respondre sí o no a formar part d'una candidatura és molt gruixuda, d'altres, molt prima!

Els motius per no formar part d'una candidatura són molt personals, però molts són també transferibles: manca de temps per a dedicar-s'hi, temor a no poder correspondre al compromís contret, poca motivació i/o interès en implicar-se en un projecte d'aquestes característiques...

Al darrere de cada "no" hi ha, però, una persona que, com a mínim sota el meu criteri, pot o podria aportar quelcom de bo i positiu al bé comú, però tal vegada ara no sigui el moment, no sigui aquesta l'ocasió.

Algunes negatives són de persones que al seu dia van formar part de la candidatura, que van tenir en aquell moment el seu moment, el seu sí, però que ara les circumstàncies (personals, professionals, polítiques, etc) han fet mutar aquell sí en un no, i per mi el seu "no" en un "moltes gràcies, de debò"!

De fet després de cada "no" hi ha hagut sempre, per part meva, un moltes gràcies. Demanar a algú si vol sumar-se a una candidatura sempre té un punt de risc, un punt de gosadia, però no hi ha altra manera d'obtenir resposta, sigui un no o, qui sap, un sí, si no es demana.

I rebuda la proposta inevitablement les persones preguntades s'ho rumien, poc o molt hi donen voltes... Algunes tenen clar el no d'entrada, d'altres necessiten consultar-ho amb el coixí, però totes projecten una possibilitat que potser mai s'havien plantejat. Només aquest fet, que s'ho hagin rumiat, que hi hagin pensat i ho hagin sospesat, ja és d'agrair!

Però una candidatura es basteix amb els "sí", i els "no" resten al marge, al costat, dels qui no han tingut un no, dels qui han donat un sí!

Les negatives sempre costen més d'encaixar, però formen part de la gestació d'una candidatura, són part del procés. I qui sap, potser algun no d'avui és la llavor d'un sí de demà... Sigui com sigui, el més positiu de cada no és la mútua gratitud amb què ha estat gestionat.

Al capdavall després del no roman encara aquella persona amiga, o coneguda, aquell veí o veïna i el seu potencial.

Necessito una mica d'aire!

Estava palplantat al costat de la porta de l’ascensor, a la planta baixa de l’hospital. Ella es va situar just davant meu, a l’altre costat de la porta; duia un somriure permanentment dibuixat a la cara, un somriure murri del que jo, en aquell moment, n’ignorava l’origen, però que desvetllaria moments més tard, precisament entre les plantes 6 i 7 de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona.

Vaig entrar a l’ascensor i vaig prémer el 8, planta que sempre fa de mal visitar; ella, rere meu, va prémer el número 7, i les altres persones que van entrar van picar números de plantes inferiors: el 3, el 4 i el 6.

A la sisena planta ens vam quedar sols, ella i jo. Tan bon punt es van tancar les portes es va treure el jersei de punt, mig cordat amb botons, que duia a sobre i es va abaixar i treure els pantalons que vestia, amples, tipus xandall. Els moviments van ser ràpids i àgils, com els de Superman quan en qüestió de segons en qualsevol racó, cabina o ascensor mutava de Clark Kent a superheroi.

Sota el jersei i els pantalons portava una camisa de dormir blanca sense mànigues que li va deixar, ben visible, la via que duia convenientment embenada al seu braç dret. Encara amb el mateix somriure murri dibuixat a la cara em va dir: “de tant en tant necessito una mica d’aire” i quan les portes es van obrir va sortir de l’ascensor per endinsar-se a la planta 7 de l’hospital, camí de retorn al seu llit de pacient.

Si a l’ascensor hi hagués hagut un mirall m'hagués retornat el seu somriure sorneguer dibuixat a la meva cara, tot i que he de reconèixer, remullat amb un punt de perplexitat!

Llet en pols: testimoni de descàrrec

El meu pare podria haver protagonitzat, de fer-se fa 65 anys, l’any 1950, la campanya “Cap nen sense bigoti”, doncs ell també va ser un dels molts infants, fills de la postguerra i la immigració, carn d’auxili social i albergs provisionals, que entre d’altres es va alimentar amb la llet en pols americana, com els seus germans i d’altres infants de l’època.

Afortunadament jo no puc parlar de pobresa, ni de pobresa infantil, en primera persona del singular, però sí en puc parlar en primera persona del plural, sobretot pel que fa a la meva família paterna.

Al meu pare la llet en pols el deuria alimentar, no en dubto, i ben segur li va fer més perdurable la seva subsistència, no com a les seves dues germanes grans, a qui no va conèixer, que van morir com abans es morien els infants de les famílies pobres: simplement es morien...

Però el que va alliberar el meu pare de l’exclusió social i la pobresa no va ser la llet en pols americana, sinó l’educació, la possibilitat, amb nou anys, d’ingressar al Seminari de Girona: un infant més per a formar, una boca menys per alimentar en una família nombrosa que prou pena (encara) passaven.

Avui la llet ja no és aquella en pols americana, però l’emergència social de moltes família, la pobresa que pateixen, fa que siguin necessàries campanyes com aquesta gran recollida de llet organitzada per l’Obra Social “la Caixa” en col·laboració amb el Banc dels Aliments; com necessaris són els Gran Recapte que el propi Banc d’Aliments organitza.

Davant aquestes campanyes jo sempre em faig aquesta reflexió, crítica si voleu, però penso que del tot necessària: tinguem clar que ataquem només les conseqüències, no les causes del problema!

Molt més que només llet!
Afortunadament la pròpia Obra Social “la Caixa” té altres programes en els que el problema és atacat des de la seva causa, programes a més que no es limiten a repartir recursos, sinó en els que la pròpia Obra Social, ara Fundació Bancària “la Caixa”, s’hi implica fins al moll de l’os, com no he vist fer-ho a cap altra obra social.

Un d’aquests programes, del que en puc parlar en primera persona del singular, i amb bon coneixement, és el programa Incorpora. Forjat fa nou anys entre l’Obra Social “la Caixa” i entitats del tercer sector, Incorpora ha estat, i possiblement és, el millor exemple de col·laboració entre el món de l’empresa i el social per a transformar el nostre present, i sobretot el present i futur de les persones que es troben en risc d’exclusió social.

Gràcies a l’esforç i el treball conjunt de la Fundació Bancària “la Caixa”, les entitats socials i les empreses col·laboradores el programa Incorpora dóna avui a moltes persones l’oportunitat de formar-se, preparar-se i rebre una orientació professional per encaminar-les vers el mercat laboral, per treballar i, gràcies a la feina, revertit la seva situació de risc d’exclusió, quan no d’exclusió directament.

El dit que assenyala la lluna...
Al meu article “Mala llet” la campanya “Cap nen sense bigoti” volia ser el dit que apunta la lluna, essent la lluna la complicada, i complexa situació que viuen avui moltes entitats socials, atrapades entre l’espasa i la paret, atrapades entre les retallades, els impagaments i els retards de l’administració i les despeses financeres afegides que les entitats han de suportar per a per front, precisament, a aquestes retallades, impagaments i retards.
També jo, a vegades, quan algú senyala amb el dit la lluna, no sé veure ni mirar més enllà del dit.

Dies enrere Càritas Diocesana denunciava la situació d'ofec de moltes persones pels embargaments bancaris; també coneixem empreses que, malgrat a nivell d’explotació funcionessin bé, han hagut de tancar per problemes financers, algunes també fruit dels impagaments, retallades o retards de les administracions.

Com amb moltes persones i moltes empreses, les entitats del tercer sector social també ens trobem amb aquestes dificultats; algunes tenen serveis deficitaris perquè l’administració no ocupa la totalitat de les seves places (una retallada encoberta), d’altres han vist com la Generalitat ha negociat (?) de manera unilateral a la baixa els mòduls, o simplement ha posposat pagaments que afecten al funcionament corrent dels serveis que es presten, càrregues que han d’assumir les entitats socials.

Paradoxalment ha estat la Fundació Bancària “la Caixa”, que sempre ha fet les seves aportacions econòmiques fruit dels acords de col·laboració de manera puntual i íntegra, qui ha salvat en ocasions serveis i estructura de les entitats socials afectats pels impagaments, retallades i demores de l’administració.

De fer-se fa 65 anys el meu pare podria perfectament protagonitzar la campanya “Cap nen sense bigoti”; de ser viu avui, ben segur, també reclamaria i lluitaria, com va fer-ho en vida, perquè entre tots donéssim als infants quelcom més que un got de llet, en pols americana o pausteritzada envasada en un brick.

En el fons sempre acabem retornant a la mateixa pregunta: donem peix o ensenyem a pescar?

#MinutsMusicals de versions amb "We Are Never Ever Getting Back Together"

Hi ha cantants, també grups musicals, que semblen productes fets, manufacturats, per la indústria discogràfica, i d'altres que semblen fets a sí mateixos, tot i que a vegades costa distingir les fronteres entre uns i altres, si és que entre uns i altres hi ha fronteres...

No sé si la cantant nord-americana Taylor Swift forma part d'aquest primer grup, però ho sembla, com sembla que Noah Grthrie formi part del segon...

Taylor Swift ja té, malgrat la seva joventut, molta trajectòria, amb nombrosos èxits, en el món de la música, una carrera musical, també d'actriu, d'abast internacional, planetari, forjada amb temes country i abraçant finalment el pop.

Noah Guthrie, per la seva banda, ha forjat la seva carrera musical a base de "covers", versions, publicats a YouTube, assolint èxits com la versió  tenyida de blues de "Sexy and I Know It", que li va donar l'empenta necessària per forjar-se, a partir d'aquí, la seva pròpia carrera musical.

"We Are Never Ever Getting Back Together"és un dels grans èxits de Tylor Swift, una cançó que parla d'una ruptura amorosa just en aquell punt que ja no té, ni hi ha, retorn possible: mai més tornarem a estar junts!

No sé si Taylor Swift i Noah Guthrie mai tornaran a estar junts perquè ignoro si mai ho han estat, de junts, però el cert és que aquesta cançó els uneix. Publicada per Swift a mitjans d'agost de 2012 a mitjans de setembre del mateix anys Guthrie ja publicava a YouTube la seva versió, guitarra en mà, i amb la seva característica veu aguda per moments, mig trencada per altres, en una fantàstica versió acústica.

La versió s'ho val, l'original s'ho mereix! Ambdues cançons són la mateixa, però sonen ben diferent! Aquesta és la gràcia de les versions!

Gaudiu-les!





També podeu escoltar aquestes versions* en aquesta llista de reproducció de Spotify!



 I la setmana vinent, un clàssic de Simon and Garfunkel!

* Mesos enrere Taylor Swift va decidir retirar tota la seva música de Spotify, també el tema "We Are Never Ever Getting Back Together", pel que aquesta cançó no està disponible en aquest servei de música en "streaming".

El vídeo de la setmana: ofertes laborals trampa!

Hi ha qui fa de la necessitat virtut, però també hi ha qui de la necessitat, sobretot la dels altres, en fa negoci, negoci brut!

Avui és primer de maig, dia del treball, i una de les reivindicacions d'avui és feina per a tothom, tot i que sabem que ens costarà molt, també molts anys, tornar a situar l'atur a nivells òptims, i no preocupants com ara; i pels qui treballem la reivindicació és que les condicions de treball siguin dignes, donada la precarietat laboral dominant encara avui...

En tot cas, i tornant al tema, hi ha qui publica ofertes laborals trampa amb la finalitat d'aprofitar-se de la necessitat de moltes persones de treballar, disposades a fer quasi qualsevol cosa per aconseguir una feina.

Però cal estar alerta, doncs als portals de feina i arreu circulen ofertes laborals trampa, ofertes falses que demanen informació personal que una oferta laboral seriosa no ha de demanar mai.

En aquest vídeo InfoJobs explica amb 4 consells com identificar-les i prevenir-les:

1.- no paguis ni us euro
2.- no donis informació confidencial
3.- desconfia de les ofertes "ganga"!
4.- assegura't i identifica quina empresa en contacta i contracta



Bon i reivindicatiu divendres, primer de maig!