Quan coosir s'escriu amb dues os...

Aquest dijous tenim una cita amb la costura, però no necessitarem ni fil, ni agulla ni màquina de cosir i, tot i això, us asseguro que cosirem, i tant si cosirem! 

Aquest dijous a la tarda la sala El Canal de Salt s’omplirà gent amb ganes de teixir, de teixir, sobretot,  comunitat, amb la presentació del projecte COOSIR, una iniciativa de la Cooperativa Idària.

COOSIR (sí, ho heu llegit bé, és la unió, amb fil i agulla, de les paraules “cooperativa” i “cosir”) és molt més que un taller de confecció, és un projecte que utilitza la costura com a eina d’inclusió social i inserció laboral, és una manera de teixir el futur des de l'economia verda, circular i de proximitat, i amb perspectiva feminista.

La presentació del projecte s'acompanyarà de la projecció de la pel·lícula "L’àvia i el foraster", i comptarem amb la presència i participació del director, Sergi Miralles, per al debat que es farà posteriorment, fent que sigui una d’aquelles sessions en què la pel·lícula no s’acaba quan surten els crèdits, ans al contrari.

La cita és gratuïta i oberta a tothom, tot i que requereix una inscripció prèvia.
Us atreviu a COOSIR? Us hi esperem!

Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.