Terra cremada

Un mantell de cendra cobreix, de dol, el que tot just dies enrere eren boscos frondosos,  potser massa frondosos... Les flames han devastat de nou un tros del nostre país, aquest en el que no sap ploure com tampoc, cal dir-ho, sap cremar.

Aquests dies hem descobert part del rere país en flames, com qui descobreix la rere botiga, allà on les coses passen de veritat, fins i tot la vida, i no com volem mostrar-la a l'aparador... I és molt vast, el nostre rere país, vast i alhora desconegut...

I ara som molts els i les que des de les àrees urbanes de Catalunya ens queixem que els boscos no es treballen (i no serem nosaltres qui ho farem), que lamentem l'èxode rural (al que sens dubte directa o indirectament hem contribuït) i ens conjurem que les properes vacances, que les d'enguany ja les tenim pagades, les farem allà on el foc ha consumit quasi tot el que hi havia, i naturalment en deixarem testimoni a Instagram...

Obrim fils i debats sobre la terra cremada, la cobrim de tinta i dades, també de relats de vida escrits, a partir d'ara, a foc i pel foc. Aquest virulent incendi ha tornat a donar veu i raons a la pagesia, viscuda per a la majoria, jo inclòs, de forma folklòrica i quasi etnogràfica; si els hi donem veu, siguem-ne conscients, bé que els hauríem d'escoltar, no?  A ells i als que, sobre la gestió forestal i l'explotació dels seus recursos, hi entenen...

Brotarà de nou el verd, sobre la terra cremada, brotarà nova vida d'entre les cendres i és aleshores quan podrem començar a calibrar si entre tots hem après o no la lliçó, si veritablement ens creiem i donem valor al rere país, a ser possible abans que cremi de nou...