dijous, 22 de gener del 2015

L'àvia de (quasi) cent anys

La Sira és la segona néta que l'abuela Vicenta va casar! Foto: Eva Guillamet

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar, afortunadament, per la finestra de la seva residència!

La seva vida, però, podria ser igualment novel·lada, com la teva i la meva, afegint-hi un polsim de ficció. Només caldria cercar qui cosís el relat d'una vida que va començar l'any 1915, quan Alfons XIII regnava Espanya i al món es lliurava la 1a Guerra Mundial, i que es va acabar setmanes enrere, dues dictadures i una república després, quan Felip VI regna Espanya i al món s'han lliurat i es lliuren tantes guerres que ja ni les enumerem!

El relat començaria lluny, al petit i extremeny poble de Valéncia del Ventoso. Fa dos estius vaig resseguir el camí invers que ella va fer, com tants altres extremenys, cap a Catalunya, essent ella i la seva família una gota més de l'onada migratòria.

Vaig trepitjar els mateixos carrers i remullar-me en les mateixes fonts que ella en la seva infància i joventut, fins i tot vaig presenciar, amb emoció, la processó de la "Virgen del Valle". Perseguint el passat vaig descobrir el present d'un poble molt viu!

I el relat s'acabaria en una residència de Bellvís d'Urgell, després de fer molta vida a Barcelona i Granollers... Potser són menys espectaculars els avatars de la seva vida, comparats amb els de l'avi centenari, però els seus,. com els teus i els meus, són reals com la vida mateixa!

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar per la finestra, però sí va casar les seves 5 nétes i a totes elles els hi va comprar el vestit de casament.

La darrera néta es va casar a finals de setembre i aproximadament un mes després ella ens va deixar... "Feina feta", deuria pensar, "ara ja puc marxar en Pau!"

L'abuela no ha arribat als cent anys i en certa manera aquest fet ens demostra que no és tan important assolir aquesta fita com saber que els anys viscuts han estat plens d'una vida per la que, malgrat les adversitats de la pròpia existència, val la pena viure.

Aleshores la mort esdevé el punt i seguit d'una vida viscuda, que perviu en el record d'aquells que l'estimavem i a qui va estimar.

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar per la finestra, va preferir deixar que la vida seguís el seu curs, tal i com la mort ho té previst...

Descansa en Pau abuela!

La mainada es remulla en una de les fonts públiques de Valéncia del Ventoso. Foto: Roger Casero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada