dissabte, 17 d’abril del 2010

Sant Jordi sense Rosa


Dies abans de la diada de Sant Jordi, hem perdut, dolorosament, una rosa...

Quan el fil de vida és tan prim, tan fràgil, es trenca. I el de la Rosa Viella, de Sarrià de Ter, es va trencar ahir divendres cap al tard. Primer va ser la desconsolada trucada d'una altra Rosa, de Sarrià de Ter, que amb la veu trencada amb prou feines va tenir esma de dir res més que la trista notícia... moments després va arribar un breu missatge de mòbil del seu germà Josep, que hores abans ens havia informat d'allò que inevitablement s'esdevindria. Que difícil, en aquestes ocasions, trobar les paraules encertades...

Dels molts pètals que tenia la Rosa en recordaré tres, tres records que potser no són els més importants, però que ajuden a descriure-la amb plenitud.

Recordo la Rosa que un dia em va dir: "Roger, tu que treballes amb mainada potser t'interessarien un patinets que ens han arribat a la feina i no sabem massa què fer-ne". Dies després recollia diverses caixes plenes de patinets nous de trinca!. Un petit gest al que ella no va donar-li major importància, però que va permetre que infants de diferents CRAE (Centres Residencials d'Acció Educativa) de la meva entitat tinguéssin una alegria per Nadal. Vaig demanar a la meva entitat d'escriure-li una carta d'agraïment, com fem amb els donants. Ella ho va trobar exagerat... però era el mínim agraïment, formal, que podiem fer-li. Recordo la Rosa generosa.

Recordo la Rosa, més que treballadora, pencaire, perquè la Rosa n'era de pencaire. Pencant al Patronat de Pares de Família de la Parròquia de Sarrià de Ter i a la casa de colònies de Granollers de Rocacorba. I com a representant del Patronat, pencant durant molts anys a la Comissió de Festes de Sarrià de Ter, treballant sense horari, dia sí, dia també!. Recordo la Rosa pencaire i compromesa, pencant al costat d'aquesta colla de pencaires del Patronat i de la, ja extingida, Comissió de Festes!

Recordo sobretot, però, la Rosa del dia del casament de l'Aida, la seva filla. Acompanyat de les meves filles vaig anar a veure l'Aida i la seva família hores abans del casament. Ja immersa en la seva particular lluita contra la seva malaltia, la recordo feliç, enormamement feliç.

Joan i Aida, Victòria, Josep i resta de la família, és així com recordaré la Rosa: generosa, pencaire, compromesa i feliç.

Descansi en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada