La sal de les llàgrimes

Plorava una dona la nit que no vam guanyar les eleccions municipals de Sarrià de Ter. M'ho va comentar setmanes després, amb el resultat coll avall i tranquil·lament. Setmanes abans de les eleccions em va dir que una nit havia somiat amb mi... Ara quan me la trobo per Sarrià de Ter em dibuixa un amable somriure i els seus ulls em semblen dir: segueixo al teu costat...

Ploraven d'alegria la mare i l'àvia de l'alcalde de Sarrià de Ter el dia de la seva presa de possessió, vessant llàgrimes plenes de satisfacció pel somni complert, essent impossible de contenir l'emoció.

Plorava en silenci una parella durant la projecció de la pel·lícula El destino de Nunik. Més que per les imatges, que no amaguen la barbàrie, però no s'hi recreen, pel què les imatges, i les que no es veuen, transmeten de versemblança... Ploraven amb el cor glaçat, potser preguntant-se, com jo, sobre la naturalesa de l'ésser humà.

Plorava desconsoladament una de les meves filles, plorava per una d'aquelles coses que pels grans és intranscendent però per ells, en aquell moment, és vital. Plorava tot aprenent a mesurar les tristeses, aprenent a plorar.

També desconsoladament plorava una altra de les meves filles el dia que va saber de la mort d'un gatet al que l'hi havia agafat afecte, experimentant així el seu primer dol, dels molts que haurà de viure al llarg de la seva vida.

Em contenia l'emotivitat i les llàgrimes el passat 15 de juny, durant la meva intervenció recordant el meu Tio Josep, el dia de la inauguració de la plaça de Figueres que duu el seu nom, la Plaça Josep Casero i Madrid.

S'emocionava per moments, plena d'emotivitat, l'àvia paterna de les meves filles en veure la senzillesa d'un regal el dia de Reis: un calendari, per cada una de les famílies de la gran família Casero, que recull els aniversaris de tots els qui formem part del clan Casero.

Tenia ganes de plorar d'emoció el primer dia que vaig veure fer a la Clàudia, la meva filla gran, tres punts en un partit de bàsquet; el primer dia que va anotar dos punts, una cistella, jo no hi era...

Ploren indiscriminadament molts sospitosos habituals que circulen pels platós de televisió, la majoria d'ells ben equipats amb les llàgrimes de cocodril; tot un clàssic.
Plora aquests dies el sector centrista del PP, si és que encara existeix, per la defenestració d'en Gallardón. La ferida sempre és més profunda quan són els teus qui reneguen de tu... Transformarà algun dia aquestes amargues llàgrimes en un somriure lleugerament venjatiu?.

Plorava i feia plorar Jacques Brel amb Ne me quitte pas... i Eric Clapton amb el seu tears in heaven.

La publicitat ens programa per ser feliços, optimistes, alegres i un xic innocents...o més aviat badocs!. La vida, des de la més tendra infantesa, ens prepara també per assaborir el gust salat de les llàgrimes, siguin d'emoció, d'alegria, de tristesa o de la més profunda desolació.

La sal de les llàgrimes, certament, també és la sal de la vida!.


--------------------

pd1: La Nau a les meves mans!. Aquest dijous s'ha posat a la venda La Nau, primera obra publicada de Pau Planas, guanyador del Premi Just M. Casero 2007.
El proper dimecres 22 de gener a les 8 del vespre es farà la presentació del llibre a la Llibreria 22.

pd2: el gironí i company socialista Lluís Ma. de Puig serà nomenat President de l'Assemblea del Consell d'Europa, en just reconeixement al seu bagatge en política europea i internacional. Me n'alegro molt, també perquè sempre és un plaer escoltar-lo parlant d'Europa, i ara tindrà més elements per parlar-nos-en... Seguirà fent molt bona feina, a Europa.

pd3: dissabte passat l'equip de bàsquet de la Clàudia va guanyar el seu primer partit, després d'haver-ne disputat una desena.

Per cert, aquesta setmana el Club Bàsquet Sarrià ha començat l'exili en diferents pavellons, a l'espera que finalitzi, les properes setmanes, la instal·lació del nou paviment del Pavelló Municipal de Sarrià de Ter. Tot sigui a fi de bé!.

pd4: Ne me quitte pas - Jacques Brel





pd5: Eric Clapton - Tears in Heaven