dilluns, 21 de març de 2011

Cròniques d'un Nadal a Burkina Faso: el dia de Nadal, despulles mortals a Bingo (I de II)

Petita finca rural de Burkina Faso
Em disposava a passar el meu primer, i de moment únic Nadal, dia de Nadal, a Burkina Faso. Passar el dia de Nadal a l'Àfrica amb la família havia de ser tota una experiència! La nit de Nadal l'haviem celebrat vestits per a l'ocasió sopant en família i amb la Sira i la seva germana vam anar a la Missa del Gall... Feia anys, molts anys, que no hi anava... si dic trenta potser no exagero!

El dinar, el dinar de Nadal, havia de ser l'esdeveniment del dia; ho és cada any i aquest no havia de ser una excepció. Però al matí la meva cunyada, la Morissa, gemana gran de la Sira, em va dir que, si volia, tenia altres plans...

Vaig pujar a la furgoneta que aquell dia ens servia per transportar les dues famílies, la meva i la de la meva cunyada, de 5 membres cadascuna. En Bouba, marit de la Morissa, va asseure's al volant i vam dirigir-nos cap a l'hospital. S'havia mort un senyor, amic d'ells, i calia traslladar les seves despulles de l'hospital de Ouagadougou fins a Bingo, a una quarantena de kilòmetres a l'oest de la capital.

Vam aparcar fora de l'hospital i ell va anar a buscar algun familiar o conegut; el seu cotxe, la furgoneta, hera el transport, com si d'un cotxe funerari es tractés. Abans no vam poder entrar al recinte vam esperar una bona estona, que vam aprofitar per treure els reposacaps dels respatllers dels seiens intermitjos de la furgoneta per estirar-los per fer espai, com si d'un llit es tractés, per estirar-hi el cos.

Dins el recinte de l'hospital, en una mena de pati on vam entrar la furgoneta, hi havia un grup de gent, quasi tots homes. Hi havia silenci, molt de silenci. Entre tots aquella gent, entre tots aquells homes, jo era l'únic blanc, l'únic que amb prou feines entenia el francès i l'únic que no sabia què passaria a les següents hores... Tenia molts interrogants, moltes preguntes per fer, però impregnava el silenci i no volia ser jo qui el trenqués... Hi havia rectitud en el rostre d'aquells homes, però no es plorava, ningú plorava...

Després d'una bona estona d'espera es va obrir una porta i en va sortir el forense amb quatre camillers, que transportaven, sobre una camilla, sense rodes però sí amb unes potes curtes, el cos sense vida de l'amic dels meus cunyats.

El cos estava embolicat amb llençols blancs i un canyissat, com si d'un rotlle es tractés, l'emvoltava. Tot i l'absència de caixa mortuòria, l'aspecte era molt net, també molt respectuós... Els camillers van situar el cos en diagonal, de punta a punta, sobre el "llit" que formaven els seients abatuts. Mentre es feia aquesta operacií alguns homes parlaven entre ells, també amb en Bouba... Quatre d'ells van pujar a la furgoneta, situant.se al voltant del cos. En Bouba i jo vam seure davant.

Sortint del recinte de l'hospital vaig veure que en total la comitiva era de tres cotxes; començava aleshores una lenta marxa cap a Bingo...

El trajecte se'm va fer llarg, no només pel fet que calia anar molt a poc a poc, també pel silenci, que de nou es va fer molt present, i la calor... Circular per la N1 també tenia els seus inconvenients, ja que estava també en obres per trams, i calia fer els corresponents desviaments. Però per arribar a Bingo vam haver de passar, durant una bona estona, per carretere sense asfaltar, amb la corresponent dosi de pols...

El paisatge cada vegada era més rural, la carretera cada vegada més imperceptible... Éren camins amb múltiples desviacions, però els cotxes de davant sabien perfectament quines havien de prendre per arribar a bon port.

Finalment vam arribar al poblat; com les que ens hem anat trobant pel camí les cases són fetes de maons d'argila i taulats de palla, moltes són circulars i una paret les uneix formant un conjunt d'habitacles amb un pati al mig; d'altres estan aïllades...

Les gallines escampaven a mesura que ens hi anàvem apropant. Vam aparcar la furgoneta prop d'unes cases, al costat d'un arbre que ens fa força ombra. Va començar a sortir gent, una desena d'homes. Entre els tres vehicles que formàvem la comitiva fúnebre només hi havia una dona; la resta, una dotzena d'homes, inclòs jo... tan blanquet, tot blanquet... Els homes que surtien de les cases portaven taulons i tions per fer bancs; també alguna cadira.

Vaig baixar de la furgoneta i, situat al costat de la porta corredissa lateral, vaig ajudar a treure el cadàver de la furgoneta; Amb les mans vaig agafar el què em sembla que era el cap, mentre des de dins la furgoneta arrossegaven la resta de les restes per treure el cos. Mai havia tingut un cadàver, en aquest cas un tros de cadàver, entre les mans. Sorprenentment no vaig sentir angúnia, sinó un profund respecte pel difunt, malgrat ni el coneixia ni li havia vist mai la cara.

(Seguirà... demà, la segona part!)