Minuts Musicals localitzats a Geòrgia

És pensar en Geòrgia i, com Ray Charles, no poder-nos treure'ns-la del cap: "Georgia on My Mind"... 

És clar que sembla que el títol d'aquesta popularíssima cançó, una de les que va llençar la carrera del virtuós músic i cantant de soul, no es referia a l'estat sureny de la costa atlàntica que té Atlanta com a capital, tampoc a la república que es banya en el Mar Negre, sinó a una noia, la germana del compositor de la cançó... 

La cançó, però, va agafar tal volada que l'estat de Geòrgia la va adoptar com a himne, ja que la lletra és prou ambigua i tant funciona si penses que està dedicada a una noia com a un territori...

Qui sí va dedicar una cançó a Geòrgia, una cançó trista i melancòlica com la pluja, va ser Tony Joe White amb "Rainy Night In Georgia"...

"Endevinar els amics..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Ahir vaig anar a sopar amb un amic. Feia temps que no el veia, mesos, potser fins i tot un any! Els dos vivim a Girona, no us penseu... Com sempre, va ser un plaer, i la teca també!

Setmanes enrere vam retrobar-nos els quatre amics del Cau, els quatre de la nostre edat que vam arribar a Truc. Tres ens veiem de forma més o menys regular, tres o quatre vegades l'any, que un viu per Europa; amb el quart feia anys i panys que no coincidíem, que se'n va anar fa molts anys cap a les Amèriques, i és més car de veure. Va ser retrobar-nos i fer com Fray Luis de León quan va dir "como decíamos ayer". Ja sabeu de què parlo...

Quelcom semblant em passa amb els amics de l'escola, o de l'institut, fins i tot amb algun que viu quasi a les antípodes! Va dir Joan Fuster, en un dels seus aforismes, que...

"Endevinar els amics: aquest és el secret."

No us sabria dir si els meus els he endevinat, o m'han endevinat... Dels amics també n'espero un punt de misteri, quelcom nou per a descobrir, i per més que amb ells tot sovint em despullo, també confio que no endevinin tots els meus secrets!

Colar-se

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció.

Fèiem cua davant el Museo del Prado per pujar a un bus turístic i la cua no avançava massa. Els busos no s'omplien del tot, per tenir lloc pels passatgers de les altres parades, i la cua s'anava allargant.

Ells estaven rere nostre. Una parella italiana. Com altres persones, al veure la llarga cua, van preguntar al bus que acabava d'arribar per descarregar el passatge si podien pujar, però els hi van dir que no i els van assenyalar la cua.

Viatjar posa a prova, entre d'altres coses, la paciència. A les cues ja veus qui s'espera pacientment, qui ho fa amb resignació i qui s'inquieta... Jo he tingut cues de tot.

Per fi la cua avançava i un dels responsables dels busos turístics va demanar-nos que respectant l'ordre, a partir d'uns turistes que teníem un xic més endavant, ens dirigíssim a un altre bus. En el moment de separar la cua la parella d'italians van avançar per l'esquerra i es van plantar davant la porta del bus, colant-se descaradament davant nostre i d'una desena més de turistes.

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció. 

Davant la reprovació de la cua ella va cedir immediatament, però ell es va resistir una mica, fins que ella se'l va endur al lloc de la cua que els corresponia. Van poder pujar al bus turístic sense cap problema...

Reconec que a vegades no les puc evitar, aquestes situacions: calia que saltés i, visiblement queixós, els interpel·lés quan es van voler colar? Segurament no; va ser un impuls, i no nego que motivat, inconscientment,, més per la pròpia espera que pel noble sentiment de justícia.

Ves que no saltés perquè en el fons, de tenir la seva barra, jo també m'hauria volgut colar... I si jo no ho feia, ells tampoc!

Una d'espies

"En un sistema de poder, no hi ha res privat". La frase és de la pel·lícula "La vida dels altres", una pel·lícula que ens presenta, i despulla, les misèries, controvèrsies i contradiccions d'un espia de la Stasi; la compassió, els silencis i la redempció apareixen de forma pertorbadora i fan que aquesta sigui, per mi i molta crítica, una de les millors pel·lícules d'espies.

No sé si algun dia coneixerem la psicologia dels espies que han furgat en els telèfons mòbils de molts independentistes a través del programa "Pegasus", en el que es coneix com el "Catalan Gate". No sé si algun dia sabrem qui va espiar i perquè; de moment el CNI ha reconegut haver espiat alguns independentistes, diu, amb amb autorització judicial i de forma individualitzada...

Algú en dubtava que els espiaven? La impressió, però, és que només reconeixeran una part de la veritat, només ens mostraran la punta de l'iceberg, el mínim per intentar passar pàgina i mantenir l'estabilitat del govern espanyol. Aquest espionatge li ha esclatat a la cara al president Sànchez i caldrà veure si d'aquesta també se'n sortirà, que de moment de totes les crisis sembla sortir-ne indemne, sinó més reforçat; té l'habilitat de caure sempre dret, fins que un dia caigui d'esquenes i ja no s'aixequi més.

Que els telèfons mòbils ens escolten ja ho sabem; qui no ha parlat d'un tema amb el telèfon apagat i després li han aparegut tot d'anuncis sobre el tema... I a vegades ens escolten les empreses per motius comercials, segurament la majoria, però ara ja hem confirmat que també ens poden escoltar els governs per motius polítics...

Espiar, segurament, potser mai havia estat tan fàcil, i alhora tan poc arriscat; ara ja no cal cablejar el pis del costat, o introduir un micròfon sota una taula, o entre les flors d'un gerro en un restaurant; ni tan sols enganxar un localitzador sota el parafang d'un cotxe; ara n'hi ha prou accedint a un mòbil, i el telèfon ja té de tot: micròfon, localitzador i fins oi tot càmera.

Aquest espionatge és un escàndol, tot i que em temo que cada vegada ens escandalitzem menys; hem anat acceptant la tecnologia, i acceptant que la tecnologia ens vagi privant, cada vegada més, de la nostra privacitat.

En fi, és trist i convé no oblidar-ho: "en un sistema de poder, no hi ha res privat".

Destral en mà...

Ahir vaig mirar el maleter del cotxe i l'única cosa amb mànec que hi vaig trobar va ser un paraigües. De destral res de res, ni rastre; com a molt, si m'hi esforcés una mica més, podria trobar-hi alguna eina, d'aquelles per canviar la roda en cas de punxada.

És clar que jo visc a ciutat, que ja sabem que a pagès és més habitual portar eines al cotxe... Penso, però, que ni així l'agafaria, ni en cas de portar-la al maleter l'agafaria per res més que no fos tallar llenya; el cert és que les eines de tall i jo no tenim massa bona relació, que sóc força maldestre i més d'una vegada m'he tallat, tot i que encara conservo els deu dits!

Però tornem a la destral. Aquests dies s'ha fet viral un vídeo on es veu l'alcalde de Caldes de Malavella, i president del Consell Comarcal de la Selva, destral en mà s'enfront-se, o defensant-se, d'uns ocupes (alguns també armats amb pals) que havien entrat en una propietat seva.

La imatge de l'alcalde amb la destral a la mà, però, no va ser la més kafkiana; s'hi veu una dona mig nua, asseguda a terra, i fins i tot es sent una de les persones que van ocupar la propietat de l'alcalde justificant-se: "de qué vas tío, que no hemos encontrado nada, que es Semana Santa!"...

Afortunadament la cosa no va anar més, però la condició de càrrec electe del propietari ha fet que el vídeo es fes viral, i que la notícia agafés molta volada. I la pregunta, que molts mitjans ja s'han fet, és la previsible: va fer bé l'alcalde?

La resposta a aquesta pregunta sol tenir un element d'empatia: amb qui sents més empatia, amb els joves ocupes o amb l'alcalde que defensa la seva propietat?

L'alcalde s'ha explicat i, pel que sembla, va actuar de forma instintiva, per protegir-se, tot i que no sé si la destral entra dins el concepte de legítima defensa. Però al propietari, tant o més que la destral, el que li fa mal és la seva condició de càrrec electe, i l'actitud exemplar que sempre, sempre, se n'espera. I la destral ensorra l'exemplaritat.

Al cotxe no hi duc cap destral, i en cas de portar-la no crec que l'agafés en aquestes circumstàncies, ja que sempre penso que més que utilitzar-la contra qui m'agredís, a mi o a la meva propietat, tard o d'hora podria ser utilitzada en contra meva...

És clar que en aquestes situacions un s'hi ha de trobar, i un no sempre pot mantenir la calma, actuar amb sang freda, i en aquests casos, ho hem vist en altres ocasions, no hi busqueu el càrrec electe... No era l'alcalde qui empunyava la destral, era un propietari enfurismat.

Després de Sant Jordi

Cinc roses i quatre llibres. Aquest és el meu particular balanç de Sant Jordi, quantitativament parlant. Les roses, totes d'allà mateix, una botiga del barri. Els llibres, de la llibreria de capçalera de la família, La 22, uns comprats la vigília a la mateixa llibreria, altres a l'improvisat i salvador Palau Firal de Girona.

Tard o d'hora m'acabaré llegint els llibres, alguns aquest mateix any, d'altres molt més endavant, en un temps indeterminat que no sóc capaç de definir, que en són d'altres, i no pocs, els que resten a la llista d'espera dels llibres per llegir. Els de Sant Jordi d'altres anys? No només, hi compto els de les presentacions d'aquests darrers mesos, que també s'acumulen, i d'altres que fa anys que esperen pacientment el seu moment. Els llibres pendents de llegir sempre destaquen més a la llibreria de casa, i per més que vulguem esquivar-los la mirada, tard o d'hora acaben interpel·lant-nos...

Que jo recordi sempre he tingut llibres pendents de llegir. Que jo recordi sempre he estat un lector més aviat xic mandrós. No sóc un lector constant, de lectura diària. Vaig més a batzegades, i això sí, quan agafo un llibre no el deixo anar fins que l'acabo. A vegades en faig córrer dos, de llibres, però mai dues novel·les; han de ser, per exemple, una novel·la i un assaig, o un llibre d'alguna altra temàtica...

És evident que a banda de la venda de llibres, Sant Jordi també estimula la lectura, les ganes de llegir. Hi ha qui per Sant Jordi compra el llibre que es llegirà a l'estiu, per vacances. I sí, d'acord que per Sant Jordi possiblement comprem llibres per sobre de la nostra voluntat (més que capacitat) lectora, però l'oportunitat i l'ocasió hi són, i paga la pena aprofitar-la.

Després de Sant Jordi, doncs hi ha el risc que a la motivació per llegir l'hi passi com a les roses, que en qüestió de dies es marceixen. Per això el més recomanable és fer com la meva mare, que hores després de comprar-lo ja feia "Un cafè a Roma" i és possible que abans de la Mare de Déu de Montserrat ja el tingui coll avall.

Comprar un llibre és tota una declaració d'intencions, ara només cal afegir-hi, per qui les pugui necessitar, una mica de motivació i constància, i si el llibre t'enganxa mínimament la resta ve rodada.

Minuts Musicals localitzats als llibres

Avui, Diada de Sant Jordi, és el dia del llibre i són molts els que es vendran arreu del país, malgrat l'amenaça de pluja.

Llibres de tot tipus: novel·les, assaigos, de poesia, cómics, de cuina, biografies... Al final del dia, demà al matí a tot estirar, coneixerem el rànquing dels llibres més venuts, tot i que més important seria conèixer el rànquing dels llibres més llegits...

De llibres també n'hi ha molts sobre la música, música i músics de tots els temps, tots els estils, tots els gèneres. A casa n'hi ha algun, tot i que menys dels que voldria; potser podria créixer per aquí, la meva particular biblioteca...

I també hi ha músiques, cançons, que parlen de llibres... 

Bon Sant Jordi!

"Escriure..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Els escriptors aquests dies afilen el llapis no per escriure llibres, sinó per signar-los i dedicar-los, alguns de forma compulsiva, als lectors fidels, ocasionals o accidentals.

Afilen el llapis i el magí, per tenir a la recambra més d'un model de dedicatòria, per allò d'anar variant i fer-nos creure que la nostra és personal i intransferible. No descarto que algun lector l'únic que llegeixi del llibre que compri per Sant Jordi sigui precisament la dedicatòria!

Per Sant Jordi, fins i tot els dies previs, és clàssica la imatge dels escriptors signant i dedicant el seu llibre i enguany seria curiosa, i morbosa, la imatge dels escriptors Adrià Pujol i Borja Bagunyà dedicant-se recíprocament els seus llibres, "I si. Especulacions sobre llenguatge i literatura" (Arcàdia, 2022) el de Begur,  "Els angles morts" (Edicions del Periscopi, 2021) el de Barcelona.

Sense estampar-les en cap llibre, sinó en alguna entrevista i a Twitter, aquests dos escriptors ja se n'han fet, de dedicatòries, animant i escalfant el Sant Jordi a cop de piulada.

No sé si els seus propers llibres beuran d'aquest aforisme de Joan Fuster:

"Escriure -fer literatura- és tot això que vostès diuen, i a més a més, una forma de venjança."

De moment van afilant el llapis...

Bona diada de Sant Jordi!

A cara descoberta

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, la veritat finalment va ser revelada. La veritat de les nostres cares. Potser els ulls són el mirall de l'ànima, però de l'ànima, amb les mascaretes, només en vèiem un tros, un fragment, una part...

Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, al gimnàs vaig completar les cares que fins ara les mascaretes ocultaven. Els ulls són molt expressius, sens dubte, però l'expressió de les nostres emocions, la nostra comunicació no verbal, restava inevitablement coixa i escapçada sense la boca i les galtes, tapades preventivament per la pandèmia.

Ahir al gimnàs, sense mascaretes, les mirades rutinàries de salutació cordial duraven alguns segons més, els necessaris per radiografiar i registrar les cares noves descobertes, per descobrir la identitat completa de qui fins ara s'exercia emmascarat.

Descobrir i sorprendre'ns, en molts casos, per no haver endevinat amb prou precisió cap de les mil càbales de quines cares s'amagaven rere el tros de tela arrapat a la cara. Moltes sorpreses, cap decepció, i somriures còmplices de qui es reconeixia completament per primera vegada. I sí, també un cert pudor, que al capdavall ens despullàvem la cara.

És clar que al gimnàs ja hi havia qui hi circulava de fa temps sense mascareta, o qui se la treia en fer segons quin exercici, segons quin esforç; em va fer gràcia un noi que, com des de fa setmanes, ahir també la duia sota la barba...

Personalment agraeixo que anem deixant enrere la mascareta; entenc que ha contribuït a protegir-nos més, i segurament millor; també que ha estat, per a mi, una molèstia constant, molt incompatible amb les ulleres...

No l'eliminem del tot, és veritat; potser per molt temps seguirà essent recomanada o obligatòria en segons quines espais, segons quines circumstàncies; celebro, però, que cada vegada més puguem anar com abans, a cara descoberta!

He mirat aquesta terra...

Sobre aquests versos de Salvador Espriu ahir a la tarda va entrar amb solemnitat el fèretre de la Montserrat Farreras Forns, flanquejat pels seus fills i filles, a la basílica de Sant Feliu de Girona.

El taüt, auster com el recordatori; auster i senzill i d'una dignitat d'aquelles que admires per autèntica; un recordatori més romànic que barroc. El poema de Narcís Comadira de l'interior, "Perfum", ens recorda la volatilitat de la vida, fins i tot la quasi centenària de la mare dels Nadal: "Com s'evapora un perfum / (...) així, nosaltres ens morim lentament." Ella ha anat marxant, com va recordar Quim Nadal, com ha deixat escrit Rafel Nadal a "Quan s'esborren les paraules".

"He mirat aquesta terra" em ronda pel cap durant tota la cerimònia. Guillem Terribas publica fotos de paisatges i llocs sempre acompanyats amb aquesta frase i títol del poema que Raimon va musicar. Sempre que veig les seves publicacions penso en la terra que miro, en la que admiro i també retrato, i a vegades comparteixo... He mirat aquesta terra.

Al final de la cerimònia, després de les paraules de record, agraïment i comiat de la família es canta el Virolai, acompanyat com tota la música que sona per l'orgue de la basílica; però ni els versos montserratins de Verdaguer ni l'encens que poc a poc s'escampa i penetra arreu amb la mateixa densitat que la música tubular de l'orgue, em transporten al massís serrat de la Catalunya central, que jo encara tinc al cap "he mirat aquesta terra"...

Ens parla Espriu del pas del temps, de les estacions, de la vida i és inevitable no pensar en la pròpia; també en la pròpia mort, que és part de la vida; totes les cerimònies d'enterrament ens fan pensar en la nostra mort i em sento com Guerau de Liost al Somni IX, relatant-ne en vers el meu propi enterrament...

"He mirat aquesta terra", i en el somiar despert del meu prematur sepeli canto: "Mentre m'envelleixo en el llarg esforç / De passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra"...