2020, l'any de la mascareta!

Vaig començar l'any 2020 amb el propòsit de no fer-me'n cap, i sense saber-ho, ni tan sols sospitar-ho, va ser una bona decisió, veient com, a mitjans de març, l'any i la vida ens canviava de forma inesperada, afegint-hi una gran dosi d'incertesa, fins i tot de temor...

A partir d'aleshores les nostres vides s'han transformat, i possiblement la prova més evident de fins a quin punt ho ha fet ha estat la mascareta!

La mascareta ha entrat a les nostres vides palplantada al bell mig de la nostra cara, tapant-nos preventivament el nas i la boca d'aquest virus tant invisible com mortífer!

Peça imprescindible, ara per ara i sembla que per molts mesos més, per a sortir al carrer, espero que la mascareta no hagi vingut per a quedar-se, que per mi i les meves ulleres son tot un suplici!

La mascareta, juntament amb la distància i el gel hidroalcohòlic per les mans, són el peatge que hem de pagar per a seguir socialitzant-nos mínimament, vés quin remei...

L'esperança és que la vacuna ens permeti vèncer el virus, i si al 2020 el Coronavirus ens ha guanyat per golejada, el desig és que al 2021 ens hi puguem tornar!

El 2020 ha estat, entre d'altres, l'any de la mascareta, i per més que tinc ganes de perdre-la de vista, em sembla que ens seguirà acompanyant, i protegint, al llarg del 2021! 

Jo seguiré, doncs, irremeiablement amb les ulleres entelades!

Tanatosi governamental

La paraula, "tanatosi", no surt al diccionari català, però sí al Termcat: "comportament de fingiment de mort que presenten alguns insectes com a mitjà de defensa." En castellà no s'atribueix només a alguns insectes, sinó a altres animals que utilitzen aquesta habilitat per a foragitar depredadors, o fins i tot per a ser-ho encara més!

Per poc que hàgiu vist documentals d'animals a la televisió, segur que en algun haureu vist animals que fingeixen estar morts davant del perill... És una bona tàctica, qüestió de supervivència!

Sembla que el govern català, a banda de moribund, es faci el mort, especialment aquesta setmana prenent la decisió de no prendre cap decisió en relació a les mesures, i en el sentit, com semblava que passaria, de restringir-ne alguna.

Em sembla que qui més qui menys estava preparat (o resignat) a retornar al confinament comarcal, restringint la mobilitat, i a disminuir les trobades a sis persones, i la sorpresa (innocentada per uns, incompetència per d'altres) va ser que per aquesta setmana tot segueix igual, tot i que les dades de l'epidèmia segueixen, en general, essent preocupants.

Ha arribat el punt, per al govern, que mal si fa, i pren mesures on pesa la salut, mal si no fa, i les deixa de prendre pensant en l'economia, en una balança impossible d'equilibrar. Un nou confinament comarcal atiaria encara més el malestar d'alguns sectors econòmics, molt tocats (sinó enfonsats) de fa mesos. El govern, això sí, ens recomana que nosaltres, la ciutadania, siguem responsables, com si d'alguna manera ens implorés que prenguéssim les mesures que el propi govern no s'atreveix a decretar...

En aquesta complicada balança entre salut i economia, que ja hem vist fins a quin punt ja tensant el propi govern portes endins, no sé si ara també s'hi afegeix (per si fins ara no hi era) el càlcul electoral, que en qüestió de mes i mig tindrem eleccions i els partits de govern s'hi juguen molt!

La percepció és que el govern, aquests dies, fa allò que tantes vegades hem fet a la platja: fer el mort. Quan ho fem no és estrany que, en qüestió de segons, una onada o un banyista ens esquitxin i deixem de fer-lo; en el cas del govern, no sé si podrà fer-se'l gaires dies més...

Pere Tubert, en el record...

Quan vaig conèixer personalment en Pere Tubert, ell ja era una persona coneguda i reconeguda dins el món social en general, i de les persones amb discapacitat en particular, i jo tot just m'estrenava com a coordinador del programa Incorpora a Girona. Era mitjans de l'any 2007.

El recordo, aquells anys, al seu despatx de la seu de Mifas al carrer Empúries de Girona, al barri de Sant Narcís. La seva porta sempre estava oberta, sempre era molt accessible, i sempre estava disposat a comentar la jugada, fos quina fos la que em portés a la seu de Mifas.

Escoltant-lo era fàcil endevinar quelcom comú a d'altres presidents i presidentes d'entitats socials: que no havia tingut res fàcil, i que el seu caràcter persistent l'havia forjat en moltes batalles, vetllant pels drets de les persones amb discapacitat física, treballant per trencar barreres i per la igualtat d'oportunitats.

Mifas és l'entitat de referència per a les persones amb discapacitat física i sensorial de les comarques de Girona, i una de les referents de Catalunya, i la seva contribució a la inserció laboral, bé en els propis serveis i empreses que gestiona, bé en el mercat laboral ordinari, és altament valuosa. Ho veig cada dia, des de fa més de tretze anys, coordinant el grup d'entitats de Girona del programa Incorpora. L'empenta i determinació d'en Pere Tubert i de les respectives juntes que va presidir hi tenen molt a veure.

L'any 2015, ja com a expresident de Mifas, a Plataforma Educativa li vam fer un reconeixement amb el Premi a la Corresponsabilitat Ciutadana dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, una decisió presa per plena unanimitat del jurat. 

La darrera vegada que vaig veure i parlar amb en Pere Tubert va ser el 15 de novembre de 2019 a la Coma Cros de Salt, en l'acte que tancava el 40è aniversari de Mifas. Feia temps que no el veia i em va fer molta il·lusió veure'l i xerrar una estona amb ell.

En Pere Tubert ens deixa un valuós llegat de lluita en favor de les persones amb discapacitat, llegat que té continuïtat en el treball i compromís de la gent de Mifas, que segueixen treballant per a trencar les barreres, no només arquitectòniques, que encara tenen les persones amb discapacitat física.

La seva prematura mort ha estat molt sentida, no només dins el món social, i ens ha entristit molt a les persones que l'hem conegut... DEP. 

I si no fos una innocentada?

Els i les catalanes vivim de fa mesos amb un govern esgotat que només la pandèmia del coronavirus ha prorrogat, fins a límits certament evitables. 

Al llarg d'aquesta pròrroga hi ha hagut un crescendo en la bel·ligerància entre els socis de govern, fent d'alguna de les seves polítiques i declaracions armes llencívoles contra la línia de flotació electoral del soci, ensumant des de fa mesos enquestes i urnes... 

Que el del president Torra no ha estat un bon govern no ho dic (només) jo, també ho diu l'ANC, que el qualifica, i castiga, amb una nota certament baixa. 

Més que la nota d'un govern esgotat, immers en una batalla fratricida pel futur control del mas, el que em preocupa és que la condemna sembla nostra, de la soferta ciutadania, que em temo que no tindrem més alternativa que una nova versió d'aquest govern, amb l'interrogant de saber qui el presidirà a distància, si Puigdemont o Junqueras. Avui per avui altres alternatives o opcions semblen una quimera, per més que la decisió estigui, col·lectivament a les nostres mans... 

Pensava l'altre dia si no podríem sotmetre'ns a una nova intervenció del govern, però no com aquella ignominiosa del 155, sinó una d'acordada i pactada amb els governs balear i valencià! 

De fa mesos que tinc la impressió, i tal vegada sigui només una fantasia, que a les Illes i al País Valencià gaudeixen, tot i les seves misèries i les seves tensions internes, que també hi deuen ser, de millors governs del que tenim a Catalunya. 

Si avui volguéssim fer allò dels Països Catalans, em temo que políticament Catalunya seria més vagó de cua que màquina de vapor! 

No sé, si pel motiu que sigui el 14 de febrer no es poguessin celebrar les eleccions al Parlament, potser preferiria que fins a celebrar-les una mena de gestora, formada per ambdós governs veïns, ens governessin per aquesta mena de travessia del desert amb destí incert, i em temo que cada vegada més desconegut... 

Si avui no fossin els Sants Innocents, potser fins i tot ho diria seriosament... 

Minuts Musicals instrumentals amb "Spy Romance"

The Aqua Barons és un grup format l'any 2010 per dos germans, Petros i Philippos Sotiropoulos, i es caracteritza per les seves cançons instrumentals, inspirades en les cançons "surferes" californianes dels anys seixanta del segle passat.

Recentment han publicat el seu segon disc, "Extreme Guitar Conditions", i "Spy Romance" és l'animada cançó que l'enceta!

Em sembla que és una magnífica cançó per cloure els Minuts Musicals instrumentals que ens han acompanyat al llarg d'aquest convuls any 2020, en el que hem pogut gaudir de música sense lletra!

El refrany de la setmana, sobre el Nadal

"Per Nadal, cadascú al seu hostal" és el millor que podem fer, diuen les autoritats sanitàries, si volem fer bondat i ser prudents davant l'amenaça d'una nova onada de contagis de Coronavirus... És clar que encara hi ha massa persones que, tampoc per Nadal, ni hostal, ni corral: "qui no té casa per son estar, mal Nadal ha de passar..."

I les autoritats meteorològiques, amb el pronòstic que fan de baixada de temperatures, segur que ens recomanen aquest refrany: "per Nadal, a casa i prop de la brasa." I més enguany, que Nadal cau en divendres: "Nadal en divendres, crema fins i tot les cendres!"

I si d'Oca a Oca tiro perquè em toca, "si per Nadal sóc al carrer, per Pasqua tremolaré", i "si per Nadal fa estiu, la Pasqua vora el caliu", és clar que potser per Pasqua vam badar, que "si per Pasqua fa estiu, a Nadal prop del caliu..."

Amb la taula més o menys llarga, i amb més o menys ventilació, hi ha coses que no canviaran, aquest Nadal, com la tradició d'estrenar quelcom, ni que siguin uns calçotets, o uns mitjons, que "per Nadal, qui res no estrena, res no val."

Calçat amb mitjons nous de trinca, avui celebraré un Nadal inèdit, diferent, però un Nadal al cap i a la fi, que, com diu el refrany, "cada dia no és Nadal!"

Un Nadal inèdit...

Aquest Nadal no anirem a Cantallops. Aquest any ens tocava anar-hi, que hi anem cada dos anys, alternativament, per allò de donar joc a les famílies... Aquest any ens tocava anar-hi i era, és, especialment important perquè la meva tia, nascuda el dia de Nadal, celebrarà el seu seixantè aniversari!

Ens sap molt greu no poder-hi anar i compartir amb ella aquesta celebració tan especial, però les circumstàncies així ho recomanen, i de fet ja vam decidir-ho fins i tot abans que les autoritats així ho recomanessin... També fa mesos que no compartim taula amb els meus cosins cantallobencs, i tampoc ens veurem la diada de Reis, l'altra data en la que, tradicionalment dinem a Cantallops...

La nit de Nadal tampoc ens trobarem amb la creixent i nombrosa família Casero, que enguany apliquem allò de divideix i venceràs, a veure si així també contribuïm a vèncer el virus (o com a mínim a no propagar-lo encara més), tot i que de moment ens guanya per golejada! Per Cap d'Any tampoc pujarem a Joanetes, ni ens despertarem al peu del Puigsacalm...

Per moltes famílies el d'aquest any serà un Nadal inèdit, amb trobades familiars més reduïdes, més esporàdiques, i amb més distància; trobades emmascarades que deixaran algunes fotos com a testimoni, i evidència, de com vivim i ens relacionem aquests dies.

Inevitablement aquestes festes de Nadal farem coses diferents de les que fèiem fins ara, com vam fer-ho també per Setmana Santa, per Sant Joan, a l'estiu o, per exemple a Girona, per les Fires de Sant Narcís i Tots Sants...

El que sí mantenim, de moment i espero que per molts anys, és la nostra tradicional felicitació de Nadal amb la (també tradicional) foto de família, i amb la que us desitgem, malgrat siguin diferents i fins i tot inèdites, unes Bones Festes!

I malgrat tot, un bri d'esperança...

D'entrada la percepció és que aquest 2020 ha estat un any llarg, potser per la impressió que, durant mesos, ha passat lent. Però més que llarg, la sensació, fins i tot física, és que ha estat un any dens... Sobretot ha estat un any de molts contrastos, certament agredolç, amb moments de patiment i, alhora i quasi simultàniament, (inesperats) moments de joia. 

Aquesta ambivalència ("presència simultània de sentiments oposats envers una mateixa persona o una mateixa cosa") és el que hem volgut transmetre a la felicitació nadalenca del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", i per fer-ho hem trobat molt oportunes aquestes paraules de l'Ezequiel Mir Casas, prospector d'empreses de Càritas Diocesana de Girona i tècnic del programa Incorpora:

"Dins d’aquests temps convulsos i plens d’incertesa que estem vivint no tot són despropòsits i males notícies. També hi ha històries d’èxit, històries de superació, on l’actitud, la perseverança i la motivació són clau per trobar una feina estable."

Aquest fragment pertany a l'article "Càritas Diocesana del Grup Incorpora Girona facilita la inserció de professionals en primera línia de la pandèmia" que setmanes enrere vam publicar a l'apartat d'actualitat del grup Incorpora Girona.

L'article explica petites històries d'èxit enmig de la crisi, històries com tantes altres de perseverança, històries personals i, afortunadament, transferibles! 

I és precisament aquí on rau, malgrat tot, el bri d'esperança, en la transferibilitat d'aquestes històries, en la capacitat de la "tribu Incorpora" de seguir treballant per cercar oportunitats per tal que d'altres persones puguin, efectivament, treballar!

No m'atreveixo a aventurar com serà el 2021, més enllà de la certesa que seguirà essent incert, i de la seguretat que, com aquest any, les entitats Incorpora Girona aquí seguirem, donant suport i servei a les empreses, i acompanyant a les persones...

Bones Festes!

La Guttmann, un abans i un després

Ha estat un programa de rehabilitació de vuit setmanes, i la passada va ser la darrera. Des del meu modest punt de vista, com a company i acompanyant de la Sira, puc afirmar que, tot i que ni molt menys està recuperada i segueix afectada per la Covid persistent, hi ha hagut un abans i un després de la Guttmann.

Abans
La sensació era, a banda de les afectacions de la malaltia, de desorientació, de no saber cap a on tirar, d'anar d'aquí cap allà, ara amb un internista, després amb un neuròleg, ara una sessió de fisioteràpia, després una d'acupuntura...

Entenc que en aquests casos no hi ha respostes, i un fins i tot troba a faltar preguntes, i és evident que aquí ni tan sols hi havia les freqüents. A la preocupació lògica de "no sé què em passa", s'hi sumava la de "no sé què fer"...

La imatge podria ser la d'una malalta perduda en un laberint, sense nord ni direcció, sense estar ubicada ni ubicar la sortida, en cas de ser-hi.

Després
La de la Guttmann va ser una de tantes portes que va trucar, i tot i l'escepticisme inicial, quan va entrar en el programa de rehabilitació física i cognitiva post Covid-19 la situació es va girar com un mitjó.

És clar que abans va haver de fer, ella mateixa, mans i mànigues per obtenir la derivació corresponent des d'atenció primària...

La Guttmann no li ha ofert la sortida definitiva, però sí que li ha marcat un camí, un objectiu, un horitzó, i quan hom està perdut i desorientat, això és molt!

Tampoc hi ha trobat resposta a totes les preguntes, però sí que n'ha resolt algunes, i d'importants, i naturalment n'han aparegut d'altres, d'inquietants.

La Guttmann li ha marcat un camí, i ara com a mínim circula pel laberint reconeixent per on passa, i naturalment segueix cercant una sortida, tot i ignorar com és, si és que hi és...

A la Guttmann hi ha trobat, també, comprensió i reconeixement per part de l'equip professional, i ha pogut compartir periple, per dir-ho d'alguna manera, amb persones, sobretot dones, que com ella tenen Covid persistent.

Amb la Guttmann hi ha hagut un abans i un després, i ara que el seu programa de rehabilitació ja s'ha acabat, que no vol dir que estigui recuperada, haurà de seguir remant amb tot el que hi ha après, circulant per aquest laberint que sembla que juga a amagar la sortida.

La Covid persistent es fa més visible

Les persones afectades per l'anomenada Covid persistent van guanyant visibilitat i, alhora i possiblement més important, credibilitat.

La seva ha estat una realitat no sempre prou reconeguda, a vegades fins i tot pel propi personal mèdic i sanitari, però poc a poc, i sobretot gràcies a la seva persistència, s'han fet sentir i la seva ja és una situació no només reconeguda, també digna d'estudi, literalment...

Sense haver estat necessàriament ingressades a la UCI, són persones que,  afectades per la COVID-19 tot i que algunes ni tan sols han estat diagnosticades, tenen de forma continuada i persistent una sèrie de dolors i malestar com febrícula, mal de cap, dolors musculars, fatiga, i tot això amanit amb pèrdues de memòria, disminució de la capacitat d'atenció o d'agilitat mental.

Són persones que sense haver estat en una situació crítica (algunes persones sí), fa mesos que no estan bé, i quan parlem de mesos, en el cas de la Sira parlem de quasi nou mesos...

Al costat de l'estudi i la investigació, també cal remarcar la importància de la rehabilitació física i cognitiva i, per descomptat, del suport psicològic i emocional que necessiten les persones que pateixen la Covid persistent, un acompanyament mèdic especialitzat, com per exemple el que fa la Clínica Guttmann...

A dia d'avui encara hi ha més preguntes que respostes al voltant de la Covid persistent, com per exemple si el malestar és seqüela o és el propi virus, encara latent; també hi ha dubtes en relació a la recuperació: tornaran a ser com abans les persones afectades per la Covid persistent? O, algun dels mals que encara pateixen seran crònics?

Espero que, al contrari de tantes altres coses dels nostres dies, la Covid persistent no hagi vingut per quedar-se...