Post-vacacional

Aquest estiu, durant les meves vacances, llegint el llibre "Sàpiens" em divertien i comentava amb la família algunes observacions que feia el seu autor: la jornada laboral del sàpiens caçador recol·lector era menor que la del sàpiens agricultor...

Cap dels dos, però, feia vacances i, encara menys, se n'anava de vacances! És evident que d'entre les possibles depressions que els nostres avantpassats podien patir no hi havia la post-vacacional, depressió molt moderna, filla del nostre temps!

Si en diem síndrome no sembla tan greu com si en diem depressió, però possiblement en el fons estarem parlant del mateix: el malestar físic i /o mental que genera tornar al ritme laboral després d'un període més o menys llarg (?) de vacances.

Hi ha qui considera la depressió post-vacacional com una invenció més de la psicologia, però tal vegada sigui una nova "malaltia" com ho són també les que es deriven de l'ús de les noves tecnologies.

Yuval Noah Harari explica a "Sàpiens" que la vida del caçador-recol·lector s'esdevenia al ritme de les estacions i el curs vital de la natura, aleshores salvatge en el menys idíl·lic i romàntic dels sentits, essent-ne ell un element més; en canvi la vida de l'agricultor, ja en una posició predominant, aparentment, sobre la natura, s'esdevenia al ritme de les necessitats dels productes que conreava.

La nostra vida contemporània s'esdevé al ritme dels múltiples i diversos horaris que tenim en cada unitat de convivència familiar, horaris que especialment durant el curs són molt exigents (laborals, escolars, extraescolars...). Malgrat les vacances també tenen la seva rutina (també les seves depressions), generalment la vida vacacional sol ser més relaxada.

Tornar a arrencar, tornar a agafar el ritme del dia a dia és el que, amb més o menys mesura, ens costa. I el desgast pot ser tan físic com psicològic.

El cos sol tenir certa inèrcia i si li dones sedentarisme, et demana sedentarisme; si l'hi dones activitat, et demana activitat. El llindar per acostumar el cos a una nova inèrcia, per adquirir un  nou hàbit, diuen, són els 21 dies famosos...

Curiosament, casualment, ja fa molts anys que les meves vacances d'estiu no superen les 3 setmanes; el motiu conscient no és no superar els 21 dies, sinó que sempre m'agrada guardar-me dies de vacances pel període de Nadal; tres setmanes són suficients per tenir la sensació de desconnexió, però suficients alhora per no deixar massa distància entre el darrer dia de feina abans de les vacances i el primer dia de després.

Siguin de més de 21 dies o de menys, però, el cert és que tornar de vacances sempre fa certa mandra, però pels qui tenim mainada en edat escolar la fi de les vacances, de les seves vacances d'estiu, la tornada a l'escola (o institut), és una de les millors i més esperades notícies, el millor bàlsam per recuperar la inèrcia i rutina del dia a dia, que sortejarem breument entre ponts i festius fins a les vacances de Nadal!

Bona tornada i, pels qui encara les heu de fer, bones vacances!

A Felipe González

L'any 1982, en plena campanya electoral de les eleccions que el van convertir en president del govern espanyol, el vaig veure per primera vegada, i diria que única, en viu i en directe; del seu discurs a l'antic pavelló d'esports de la Devesa de Girona no en recordo absolutament res; aleshores per mi la política era com un joc de nens, i el meu era repartir roses i adhesius entre el nombrós públic entusiasta que aleshores assistia massivament als mítings socialistes. Pel que fa a vostè la referència més propera que en tenia era l'"Speedy Gonzales", el ràpid ratolí mexicà que veia en les animacions que la televisió emetia de la Warner Bros...

Ha plogut molt des d'aleshores però, com sol passar, la pluja ens ha mullat de diferent manera!

Aquest cap de setmana jo també he llegit la carta que ens ha adreçat als catalans, carta que, com era d'esperar, ha generat molta polseguera mediàtica a Catalunya. Sorpresa majúscula hagués estat que hagués dit quelcom diferent al que de vostè es pot esperar; al cap i a la fi és més que previsible la seva posició de no aplaudir l'independentisme, ans al contrari.

Més enllà de la figura d'Artur Mas, a qui dedica bona part de l'article, que només el temps i la història diran si serà un abanderat (més) de la independència o si s'hi ha refugiat, la realitat és que avui a Catalunya hi ha un gran nombre de gent i d'entitats, també partits polítics, que proposen efectivament i de manera conscient i volguda un pols polític, també legal, a Espanya en favor de la independència de Catalunya; aquest és un procés que ni Artur Mas, per més que ara volgués, pot aturar.

Aquest procés només el poden aturar, o empènyer encara més, els catalans, els independentistes i els que no ho són. Passi el que passi a Catalunya, quelcom diferent haurà de fer Espanya, doncs l'estat també té molta responsabilitat, per no dir culpa, del que passa avui a Catalunya; responsabilitat (quina irresponsabilitat!) que ningú vol assumir. Amb una Espanya diferent, també tindríem una Catalunya diferent! Però això, avui, no és més que política ficció!

Entenc que en el seu article es fixi en la figura d'Artur Mas, sobretot per la responsabilitat que, com a president, té en relació al procés i sobretot en relació a la convocatòria de les eleccions preteses plebiscitàries; també entenc que en la seva carta es destil·li la idea que Mas no és Pujol (el Pujol pactista del peix al cove amb qui tant bé es van entendre) ni la CDC de Pujol és la de Mas, però d'un temps ençà la comparativa, portes de Catalunya endins, beneficia més a Mas que a Pujol: Pujol ha anat a la baixa al mateix moment que Mas ha anat a l'alça, políticament parlant...

No dubto, d'altra banda, que sobre l'alemanya dels anys trenta i l'Albània del segle XX vostè en sap més que no pas jo, però aquestes comparacions, per benintencionades que siguin, sempre tenen un punt de trampa, doncs el context social i polític d'aleshores és molt diferent al d'ara, tot i que és cert que tampoc ara Europa no està per tirar coets! Aquestes comparacions han estat, sota el meu humil criteri, molt desafortunades i totalment desencertades.

En tot cas si és millor restar junts que no pas separats, l'oferta per seguir junts, el federalisme per exemple, és percebuda per molts com una opció més utòpica, fins i tot més impossible, que no la pròpia independència, i més per manca de ganes i voluntat d'Espanya que no de Catalunya: el PSC, i cregui'm que aquesta imatge em dol, més que amb la rosa al puny sembla anar, a Catalunya, amb el lliri del federalisme a la mà! Respecte aquesta imatge el PSOE, aquests darrers anys massa a roda de l'espanyolisme tronat i ranci del PP, també té alguna responsabilitat.

Les seves opinions són ben seves i algunes les entenc i fins i tot les podria compartir; d'altres, simplement ni les entenc ni les comparteixo. En la seva carta vol advertir-nos, als catalans, de la il·legalitat i els perills d'una possible escissió. Penso, però, que la seva carta és insuficient: en caldria una altra dirigida als espanyols i als canvis que l'estat espanyol hauria de fer per evitar el pols, canvis que amb prou feines insinua i esmenta a la seva carta:

"No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación, cerrado al diálogo y a la reforma, ni con los recursos innecesarios ante el Tribunal Constitucional.".

Tal vegada l'article podria titular-se "A los espanyoles" i  podria dur com a subtítol "Por el cambio que España debe hacer". El problema és que per molts Espanya fa tard... Anys enrere el president Montilla ja va advertir a Espanya i els espanyols de la desafecció...

Allà on l'any 1982 va fer un multitudinari míting ara hi ha el palau firal i, just al costat, l'Auditori de Girona; no sé si avui l'ompliria, però jo, com fa més de 30 anys, si vingués el vindria a veure; no per fer-m'hi una "selfie" sinó per saludar-lo i comentar la jugada, que la partida està essent molt interessant!

El König de La Font

Cues per estgrenar el nou König de Girona. Foto: Roger Casero

És dissabte al vespre i som a Girona; és el seu primer dissabte al vespre.

La lluna plena, blanca i enorme, despunta rere Montjuïc; la veiem i admirem quan aparquem davant el nou i flamant König que dies enrere s'ha inaugurat a la ciutat, on abans hi havia el Restaurant La Font. El rètol, just al trencant del carrer Font de l'Abat, que durant dècades havia indicat la proximitat de La Font, (50 metres) ja indica, amb la mateixa proximitat, el nou König.

La zona d'aparcament és àmplia i generosa i, sobretot, molt a prop del restaurant, just al davant, on anys enrere s'hi havien instal·lat els barracons provisionals de la Facultat de Dret de la UdG. La provisionalitat a vegades dura anys i panys, prou que ho sabem els gironins...

A les portes del restaurant s'hi aplega una pila de gent, pacients clients que, com nosaltres, esperarem entre vint minuts i mitja hora per tenir taula; els gironins no esperem taula a qualsevol restaurant: per nosaltres el König no és qualsevol restaurant!

No és només per les extraordinàries patates braves, tampoc és només per les seves varietats d'entrepans i hamburgueses (tot i que jo quasi sempre demano una de les seves amanides!) és també perquè el König, amb més de quaranta anys de vida a la ciutat, és un element més d'orgull gironí com poden ser-ho la Catedral, les cases sobre l'Onyar, el Temps de Flors i, també de fa anys i salvant les distàncies, el Celler de Can Roca! De no ser així no s'entén la constant peregrinació, aquests darrers anys, de gironins cap al König de Vilablareix, fins ara el que més facturava dels diferents locals del grup. El Vol Gastronòmic, en canvi, no ha seduït els gironins, però ara no ens hi entretindrem aquí...

El nou König desperta entre els gironins la curiositat per veure com ha quedat el local, i la nostàlgia pel record del restaurant que fins fa pocs mesos hi havia en aquest mateix indret; el Restaurant La Font era també dels que els gironins ens hi deixàvem caure tot sovint, especialment a partir de la primavera per gaudir del seu ampli, bonic i acollidor pati. La seva carpa també permetia fer-hi nombrosos sopars de grup, o el seu encantador interior, planta baixa i sobretot primer pis, dinars de negocis o de caràcter més reservat. Mai faltàvem excuses, pretextos, motius per anar a La Font!

Finalment ens criden i un cambrer ens demana que el seguim; la nova carpa, totalment renovada i molt més lluminosa, és plena de gent; també és ple el pati, amb noves llums però igualment acollidor; entrem dins la casa, a la planta baixa i seiem al voltant d'una taula rodona en un petit menjador a tocar de la porta que, després d'un passadís, duu a la cuina. Pel camí, com a l'entrada mentre fèiem cua, saludem amics, coneguts i saludats que, com nosaltres, entre curiosos i nostàlgics estrenen el nou König. Després de demanar, tot just quan seiem, les imprescindibles patates braves consultem la carta i demanem, si fa o no fa, el de sempre. El restaurant és nou, però no la carta!

Quan sortim del restaurant encara hi ha gent que espera taula; la nostra ja està disponible! I amb el mateix convenciment inicial de saber que el nou König ens encantaria, sabem que hi tornarem.

És el que té el König pels gironins, que sempre, i tot sovint, hi acabem tornant!

El vídeo de la setmana: #GràciesPedro

Jo de petit havia somiat, també despert, ser jugador del Barça: ser Schuster o Lineker, o fins i tot, perquè no, ser Calderé o Moratalla...

No sé si hi ha infants que somien ser Pedro, jugadors com Messi i Cristiano Ronaldo, o fins i tot Iniesta o Xavi semblen ser les preferències oníriques dels nens, però si Pedrito algun dia va somiar jugar i triomfar al Barça, el seu ha estat, malgrat tot, un somni fet realitat.

Pedrito va tenir una oportunitat i la va saber aprofitar; podria haver estat carn de segona divisió, o un rodamón del futbol com Bojan, però pencant i fent gols decisius va fer-se un lloc al primer equip del millor Barça de la història i de la triomfant selecció espanyola.

Pedro potser no és un crac mundial, potser no és una gran figura internacional i no serà una icona del futbol, però és un jugador de classe mitja que ha donat un gran rendiment en un gran equip, fet que té molt de mèrit! Quants grans jugadors es fan petits en grans equips?!

Amb un sac de títols al Barça Pedro, que ha sobreviscut a fitxatges com Ibra, David Villa o Alexis Sànchez, ara busca els minuts que amb l'actual trident del Barça (Messi, Neymar i Suàrez) no troba, i que són vida no només per seguir-se sentint un jugador important dins el camp, també per seguir essent seleccionat per Vicente del Bosque!

Pedro potser havia somiat un altre final al Barça, però ha fet rumb cap a Londres i ha entrat amb molt bon peu al Chelsea de José Mourinho amb un debut somiat: gol, assistència i millor jugador del partit.

Jo de gran encara somio ser jugador del Barça, i prou m'agradaria viure el somni que Pedro, Perdito, Pedro ha fet realitat!

Moltes gràcies i molta sort, Pedro!


Pedro Rodríguez: Farewell after 20 titles... per fcbarcelona

Bon divendres.

(El meu) Pedrito

En Pedrito i jo vam compartir escola. Foto: Roger Casero

Es deia i es diu encara Pedro, però tots el coneixíem, i el coneixem encara i per sempre com en Pedrito!

El diminutiu s'hi esqueia perquè era menut, menut i entremaliat! I àgil com un gat! També els seus germans, dos bessons més grans que ens deixaven embadalits amb els seus salts i tombarelles, més pròpis de la carpa d'un circ, o la lona d'un gimnàs, que no d'un pati d'escola.

Morè de cabell i bru de pell en Pedrito era un dels alumnes de l'Escola Montjuïc de Girona que provenien del barri de la Torre Gironella, barri obrer de barraques que amb el pas dels anys i el progrés dels immigrants que hi vivien van esdevenir cases, modestes, però cases al cap i a la fi.

A tocar de la torre que dóna nom al barri, al capdamunt del passeig arqueològic, durant anys va semblar que l'únic privilegi que tenien els veïns d'aquest barri d'accés costerut eren les seves extraordinàries vistes sobre la ciutat, per una banda, i Montjuïc i la vall de Sant Daniel per l'altra.

De fet la visió des d'aquest indret, més alt que el propi campanar de la Catedral, ofereix una magnífica panoràmica de 360 graus que permet allargar la vista fins als pobles més propers a Girona i difuminar-la comarques de gironines enllà...

Als anys vuitanta del segle passat a l'Escola Montjuïc ens hi trobàvem infants de molts barris gironins: naturalment la majoria dels alumnes provenien del Barri Vell i el propi Montjuïc, però també n'hi havia de Sant Daniel i la Torrassa, de Torre Gironella, de Pedret, del Pont Major (el meu cas) i fins i tot de Vila-roja i Font de la Pólvora. A classe la diversitat estava servida i es vivia amb la naturalitat que la viuen els infants d'abans i els d'ara.

A en Perdito li agradava més el pati que l'aula i, al pati, més el futbol que el bàsquet, com a la majoria de nens, tot i que aleshores a l'Escola Montjuïc el bàsquet tenia molta requesta!

El recordo divertit arreu, fet que en més d'una ocasió li comportava algun que altre càstig, especialment a l'aula... Un curs va repetir i vam deixar de compartir vida a l'aula i al pati; aleshores, també ara, les relacions escolars eren molt generacionals (tot i algunes afortunades excepcions de trasversalitat!) i com d'altres companys i companyes de curs, va començar a teixir futures anècdotes de la vida quotidiana a l'escola amb els alumnes d'un curs menys...

En Pedrito no va venir a l'institut i a finals dels anys vuitanta li vaig perdre la pista; diria que des d'aleshores que no el veig! De fet no sé si el reconeixeria si me'l trobés per Girona...

Qui sí el va seguir veient uns anys més va ser la meva mare, quan se'l trobava als "mítings" que el PSC feia a la Torre Gironella per les eleccions municipals; en Pedrito sempre li donava records per mi...

Amb el pas dels anys alguns companys de curs de l'Escola Montjuïc de Girona hem fet alguna trobada, però en Pedrito només hi ha participat com a protagonista d'alguna de les anècdotes que hi rememorem entre rialles...

Aquests dies que un altre Pedrito copa tantes portades de diaris esportius he tornat a pensar en ell, en el Pedrito de la meva infància, i en la il·lusió que em faria veure'l de nou, tot menut i entremaliat, fet un home!

Palinuro

Primer el vaig veure rere un dels espigons, a Sant Antoni de Calonge, del que sobresortien els tres pals, el principal i més alt de 35 metres; quan el vaig veure de ple, des de la platja estant, sota el para-sol i amb un llibre entre mans, jo tampoc vaig evitar pensar en "Pirates del Carib", salvant les distàncies... Va fer nit darrere els espigons i l'endemà al matí, a primera hora, se'n va anar cap al port de Palamós.

Aquell mateix dia, passejant per Platja d'Aro, vam veure l'expectació que despertaven uns joves mariners vestits de mariners que, tot elegants, es passejaven amunt i avall de Platja d'Aro, atraient la mirada i els comentaris de tothom...

Dos joves mariners van aturar la meva filla gran i una seva amiga i, amb un anglès tan pulcre i acadèmic com el seu vestit de mariners, les van convidar a una festa dalt del vaixell per l'endemà al vespre! Elles, entre rialles, van dir que ja veurien...

Per uns moments vaig imaginar-me la meva filla convertida en un dolç record d'una nit inoblidable d'estiu, el record d'un altre port per un mariner amb molts ports a les espatlles i més ports, i cors, per descobrir!

L'endemà al matí, tot corrent pel passeig de Palamós, vaig topar amb un grup de mariners, la majoria nois, que feien flexions al passeig, tots al mateix ritme marcial que marcava un superior... vaig accelerar el pas i em vaig dirigir al port de Palamós, on vaig veure el majestuós vaixell ancorat, juntament amb la resta de la flota de vaixells de la marina italiana que l'acompanyaven; per fi, li vaig poder posar nom: Palinuro.

Més tard vaig llegir a la premsa local que el Palinuro és un bergantí-goleta de la marina italiana i que està de gira pel mediterrani juntament amb altres vaixells, més modestos però igualment vistosos, que l'acompanyen i acompanyen part de la instrucció de joves mariners de la marina italiana..

Al vespre, a l'hora de la cita de la festa dalt del vaixell, la meva filla encara sopava a l'apartament; havent sopat amb unes amigues van anar a fer un cop d'ull al port de Palamós i es van mirar la festa des de terra ferma: no hi ha mariner que li pugui robar el cor...

Dies més tard el Palinuro va desplegar les veles per seguir la seva ruta i, com aquesta anècdota, va ser història, una més d'aquest estiu!

El vídeo de la setmana: l'economia blava!

L'economia té molts colors, alguns dels quals, com el vermell, és millor evitar!

El verd, en canvi, sembla que és un color positiu per a l'economia, per allò de l'economia verda, sostenible i per tant respectuosa amb el planeta i el medi ambient!

És clar que hi ha qui per economia verda entén tenir el màxim nombre de bitllets verds... o de qualsevol color!

El cas és que dins la paleta cromàtica de l'economia darrerament he sentit parlar de l'economia blava, impulsada per l'emprenedor belga Gunter Pauli.

L'economia blava, diuen, supera la verda i fins i tot la més recent del bé comú, però de moment no sembla haver penetrat tant, si més no mediàticament!

Malgrat això els seus principis són prou interessants... Si som el planeta blau, bé que hauria de ser blau també el nostre futur, no?



Bon i blau divendres!

Córrer més enllà del passeig

Des de primera hora del matí, quan el sol despunta per Palamós i comença a irradiar el dia, fins entrada la nit, quan el clar de lluna, en cas d'haver-hi, es reflecteix al mar, el passeig de Sant Antoni de Calonge, també el de Palamós, és un formigueig constant d'anar i venir de gent.

Part de la fauna que hi transita són "runners", gent que fa "footing", que es deia abans, o que córrer, com m'agrada dir a mi. A primera hora del matí, quan comença a clarejar, se'n veuen pocs, aleshores hi ha més gent que camina, especialment gent gran, cada vegada més (ben) equipats amb roba (tècnica) d'esport.

Els "runners" a mesura que el dia avança van envaint el passeig, alguns arrossegant la seva ànima, d'altres arrossegant un gos (o bé el gos els arrossega a ells?) i fins i tot n'hi ha que arrosseguen part de la família estirant un cotxet, se suposa que amb una dolça criatura a dins; són sobretot pares que cerquen la forma de conciliar la seva vida personal i la familiar, alhora que permeten un moment de treva a la mare, a qui imagino dormint per fi plàcidament sense criatures (fill i marit).

L'altre dia, però, vaig veure una mare que arrossegava la seva "prole" a la seva activitat matutina d'anar a córrer: mentre ella activava l'aplicació del seu telèfon mòbil per a registrar la gesta, la seva filla gran, vestida i calçada també per a fer gambades, vigilava de prop els dos fills petits, bessons i encara amb el coixí marcat als cabells, que escalfaven els motors dels patinets amb els que acompanyarien la mare i la germana al llarg del passeig. Esquivar-los va ser tota una proesa!

El matí és l'hora punta dels "runners", tot i que al llarg del dia van passeig amunt, passeig avall sortejant la resta de passejants: ciclistes, mainada amb patins i patinets, famílies que fan via cap a la platja, gent gran que passeja, noietes que llueixen i jovenets que se les miren.

Jo també corro pel passeig, estirant-lo com un xiclet des de Torre Valentina fins a la punta del port de Palamós, però ja fa un parell d'anys que el passeig és la pista d'enlairament i d'aterratge de la meva soferta, però constant, activitat esportiva.

Hi ha dies que faig via cap a Calonge, passant per la vorera, i torno a Sant Antoni per camins de carro (ara en diem vies verdes, o pistes), passant entre camps de blat, ja segats, de blat de moro, ben regats, i alguna vinya...

També transito per l'interior de Palamós, per un camí asfaltat que hi ha rere el camp de futbol que hi ha rere el camp de futbol municipal, i fins i tot algun dia arribo fins a La Fosca per tornar pel port de Palamós...

Per aquests altres camins el trànsit de gent, també el rodat, és més escàs i més fluid i córrer esdevé una activitat quasi íntima...

Per aquests camins d'interior, al contrari que al passeig, quan esporàdicament em creuo amb un altre corredor la salutació, esbufegant jo, no només és inevitable, també té un punt de complicitat i resulta encoratjadora; al passeig, més que córrer hauria d'anar saludant a tothom a tort i a dret!

Un any a la Provença

Llegir és una forma de viatjar! Foto: Roger Casero

Viatjar és només una de les moltes parts que té un viatge, possiblement la més important i, sempre esperem, que emocionant, però tot viatge comença molt abans de marxar i continua malgrat faci temps que ja hàgim tornat!

El d'enguany a la Provença va començar fa mesos, quan per una sèrie de raons que ara no vénen al cas Roma va caure, tot i que tard o d'hora la conquerirem, en favor de qualsevol destí de França: París ja l'havíem visitat i parlant amb uns, parlant amb altres, va aparèixer la Provença i el viatge va anar prenent cos i forma...

Preparar un viatge és començar a viatjar: consultar guies, visitar els indrets d'interès per internet, calcular distàncies, començar a marcar possibles rutes i plans de viatge, cercar on i com dormir i menjar, demanar referències, parlar del viatge amb els qui t'acompanyaran... Encara no l'hem trepitjat però la Provença ja forma part del nostre dia a dia, i cada dia més com més s'apropa la data d'anar-hi!

Llegir és una forma de viatjar, de conèixer el paisatge natural i humà d'un destí, de visitar-lo a través dels ulls i la mirada d'altri... Setmanes enrere vaig buscar per internet novel·les que tingués la Provença com a escenari i vaig gratament vaig topar amb l'autobiogràfica novel·la "Un any a la Provença" de l'escriptor anglès Peter Mayle, disponible a la Biblioteca de Platja d'Aro!

El llibre, publicat l'any 1989, relata el primer any de vida de l'autor, acompanyat per la seva dona, en una casa a la Provença en la que, al ritme de les obres de reforma de la casa Peter Mayle ens descriu mes a mes l'indret que els havia meravellat com a turistes.

De gener a desembre Mayle no només descriu el paisatge i la seva metamorfosi al llarg d'un any, també ens presenta una sèrie de personatges que dibuixa d'una manera divertida i mordaç alhora!

No serà un any, sinó tan sols cinc els dies que serem a la Provença... És temptador cercar la casa de Peter Mayle i fins i tot mirar de trobar-lo, però ell mateix adverteix al prefaci del llibre, "(...) El que  a vegades no és tan bonic és trobar-te el lector al llindar de la porta, amb el llibre a la mà i un pam de llengua fora esperant que li ofereixis una copa o dues; és afalagador, però a vegades ha estat tan inesperat que més d'un cop m'han pescat amb els pantalons abaixats".

A més, ell al seu dia ja va fer el seu viatge, ara nosaltres hem de fer el nostre, que és d'això del que es tracta!

La Provença ens espera!

El vídeo de la setmana: la mirada (in)correcta a la discapacitat

Quan llegim discapacitat quelcom dins nostre fa que inconscientment distorsionem les lletres i tendim a veure-les i entendre-les més així (DIScapacitat) que d'així (disCAPACITAT).

Quelcom semblant ens passa quan tenim al davant una persona amb discapacitat, doncs el primer que se'ns fa visible és la seva part "DIS", i no és fins que la comencem a tractar i conèixer que apareix i sobresurt, que reconeixem la seva "CAPACITAT".

És tan fort el registre mental social i cultural que tenim de la DIScapacitat que per més que ens hi esforcem a la majoria ens costa llegir i veure, de bones a primeres, la disCAPACITAT, i massa sovint aquesta mirada incorrecta fa que la pròpia persona amb discapacitat, que s'esforça com qui més per a fer visible les seves capacitats, segueixi sentint-se observada i entesa sobretot, per sobre de qualsevol altra condició, com a DIScapacitada.

Tan simple i tan complicat alhora; es tracta de mirar, d'enfocar diferent la discapacitat:



Bon divendres!