El refrany de la setmana, sobre la vida a pagès

Ahir va fer cent anys que va néixer la meva àvia Juanita, i el seu record em transporta, inevitablement, a la vida a pagès. Ella va ser moltes coses i entre elles, també, pagesa, com pagès va ser el meu avi, també entre moltes altres coses...

Els meus avis eren pagesos, i sempre ho he dit amb orgull, defugint de la connotació pejorativa de l'adjectiu. Ells, pagesos com eren, em van regalar una pila de vivències i records de la meva infantesa vinculats a l'hort, la vinya, els olivars, el bestiar... Records amb Cantallops com a escenari, i amb la seva gent com a protagonistes!

Diu el refrany que "a un bon pagès, doneu-li cols", donant a entendre que els pagesos no estan per floritures, ni refinaments, i en els meus avis sempre hi vaig veure molta integritat i, tot i que pel meu gust amb un excés de rectitud, un concepte de l'educació i del respecte que m'agradaria no perdre.

La meva àvia sempre em recordava, quan me n'anava a voltar amb la bici pel poble o quedava amb la colla, que sobretot saludés a tothom! I és que sí, als pobles, com també passa, en part, en els barris, la gent es saluda, sobretot perquè tothom és d'una casa, encara que no hi visqui; jo sóc de Can Llonch!

El meu avi, fill únic, va quedar orfe de pare de ben petit; a casa s'explica que un dia, quan deuria tenir onze o dotze anys, feia el "ronso" al llit i la seva mare, l'admirada Maria Llonch Sobrepera, li va dir que si no es llevava per anar a treballar, cap problema, es vendria les finques i avall! 

Va ser dir-ho i el meu avi, que a banda de la seva mare i les finques, Can Llonch inclosa, no tenia gaire res més, es va llevar i va fer el que s'esperava d'ell aleshores: contribuir a l'economia familiar, que "a pagès endarrerit cap anyada li és bona"...

El meu avi cada dia "apriava" la mula i el carro i se n'anava a l'hort; algunes tardes amb la meva àvia hi anàvem a la tarda, havent dinat, a peu, fent bo el refrany que diu que "passa de pagès, cada una val per tres." El regal era la tornada, que feia damunt del carro i, en algun moment, fins i tot menant la mula! 

Els meus avis van ser, entre moltes altres coses, pagesos, i de pagès...

Normals?

Som únics i irrepetibles, i com nosaltres no hi ha hagut, hi ha, ni hi haurà ningú més!

I tot i la nostra singularitat no són pocs els esforços que fem, ja essent infants, per atenuar les nostres diferències, allò que ens fa únics, fins i tot dissimular-les en un procés d'homogeneïtzació, segurament inevitable, alimentat per la necessitat de socialització.

En el nostre procés de socialització, curiosament, mentre ens allunyem dels altres per reafirmar-nos accentuant el que ens diferencia ens apropem als iguals, també per a reafirmar-nos, mimetitzant-nos-hi.

I allà on no hi arriba la socialització, en la recerca de la nostra identitat, hi arriben la moda i la cultura amb els seus cànons i les seves tendències, encaixant-nos amb patrons estètics i fins i tot ideològics.

És clar que la recerca de saber (descobrir) realment qui som i, sobretot, com som no sé si s'acaba mai, ja que evolucionem constantment, fins i tot en allò que ens fa únics, irrepetibles...

D'alguna manera la majoria de les persones procurem circular per la vida com a persones normals, situant-nos en la part central de la Campana de Gauss, si és que la vida, o algun dels nostres talents, no ens ha situat, en algun moment o per algun motiu, en algun dels extrems.

No sé si la clau de la vida és fugir, com a mínim vers la nostra pròpia concepció, d'aquesta part central de la Campana de Gauss, i reconèixer-nos com a individus únics i irrepetibles, i per tant cercar allò que ens fa ser extraordinaris o, si ho preferiu, gens normals.

Perquè, com mostra aquest curtmetratge, si ningú és normal, perquè insistim en fer veure que ho som?

L'ocasió era ahir!

L'ocasió la pinten calba, diu el refrany, i ara el calb us l'explicarà!

L'ocasió era ahir, i era com aquells trens que, si no els agafes, passen de llarg i els perds. I sí, ja sé que a vegades és una sort perdre un tren, tot i que al principi no ho sembli, però ahir no era una d'aquestes ocasions, ahir era un dia per no perdre-la, per no perdre el tren.

L'ocasió era clara: festiu amb mobilitat més enllà del municipi! Quants dies feia que no passava això? I amb l'ocasió les possibilitats eren moltes: fer turisme, anar de compres, escapar-nos arran de mar, o bé muntanya amunt...

Les possibilitats eren moltes però l'oportunitat era única, i irrepetible, fins vés a saber quan; l'ocasió era perfecta per a fer quelcom que teníem pendent de feia massa dies: anar a Cantallops a collir olives!

Així que ahir vam fer via cap a Cantallops, bressol familiar forjat a cop de tramuntana, i vam donar, per fi, un cop de mà als meus oncles collint olives. 

I d'olives en vam collir, i tant si em vam collir, tantes com vam poder alleugerint el pes de les feixugues branques curulles d'olives, fent-les saltar pels aires abans de caure a les xarxes, com si d'un banc de peixos es tractés...

Teníem pendent anar a collir olives, i ara potser no hi podrem tornar fins algun dia de les festes de Nadal... L'ocasió era ahir, l'ocasió de collir olives i, naturalment, també l'ocasió de compartir feina i taula, amb la distància reglamentària i la mascareta corresponent, amb els meus oncles, no només perquè feia massa temps que no ens vèiem, també perquè ara ja sabem que per Nadal tampoc ho farem...

L'ocasió era ahir, i va ser un goig  aprofitar-la! 

Shop Local Day

Som un país més d'importació que d'exportació, lingüísticament parlant. Per a orgull exportador tenim l'expressió cul de sac, i em sembla que serà aquí, precisament, on acabarem si no ens deslliurem d'aquesta mania de dir-ho tot, o quasi tot, en anglès. 

Recents al calendari tenim el Black Friday i el Ciber Monday, i potser el més greu no només és importar el nom, sinó la tradició; coses de viure en un món globalitzat, i en una societat de consum. Prou que ho veiem, ara, que la nostra és una societat de consum: s'atura el consum, i l'economia pateix, i pateixen també moltes persones i famílies... 

I sí, també tenim el solidari Giving Tuesday, també importat, nom i tradició, per a donar les engrunes dels altres dos dies al món social, i qui sap si així maquillar la consciència de tanta culpa consumidora.

Aquests darrers mesos el consum en línia ha augmentat i el comerç electrònic ha salvat alguns negocis, però és evident que no tothom hi està preparat, ni té les eines ni els recursos, de màrqueting (anglicisme) per a posicionar-se i generar vendes. 

Davant una campanya del Black Friday més competitiva que mai, amb botigues i centres comercials tancats, la batalla es va traslladar a la xarxa, i aquí els gegants de la distribució (amb Amazon al capdavant) copen el mercat de forma majoritària. 

Amb aquesta perspectiva és d'aplaudir que el comerç local s'unís i es mobilitzés endegant una campanya alternativa al Black Friday, el "Shop Local Day", promovent el comerç de proximitat, emulant iniciatives semblants d'altres indrets. El que em va saber greu de la campanya és que per a promoure el comerç de proximitat no ho fessin, també, amb la llengua de proximitat... 

Calia un eslògan (anglicisme) en anglès? No sé, deuen ser coses del màrqueting i la publicitat, i que amb català, això del "Dia del Comerç Local" deu quedar massa provincià... 

Advent constitucional

Anys enrere a casa teníem un canelobre amb quatre espelmes que enceníem, una a una, cada diumenge d'Advent. Fa anys que no ho fem i el canelobre no recordo on el tenim, en cas que sobrevisqués al trasllat! Espero que sobrevisqués, que era, i és, molt bonic...

Durant anys aquesta tradició va conviure amb la menys espiritual, i més dolça, tradició del calendari d'Advent que, dia rere dia, ofereix una xocolatina, i que fa les delícies de la mainada, i no tan mainada, que aquesta és encara una tradició viva a casa nostra!

L'Advent és el "temps litúrgic que precedeix el Nadal" i, ja sigui amb ciris o espelmes, o amb xocolatines, és com un compte enrere que ens prepara, espiritualment o no, per la celebració del Nadal i de les seves festes.

És clar que això ja fa anys que ho fa la publicitat (torrons, colònies, caves, joguines...) i darrerament la campanya del Black Friday, l'Advent consumista dels nostres dies.

Ahir, segon d'Advent, també es va commemorar (això de celebrar va per barris) el 42è aniversari de la Constitució espanyola, la que al seu dia, com l'Advent, va precedir la democràcia.

Quaranta-dos anys després la nostra democràcia, com la pròpia Constitució, ha demostrat ser millorable, i ahir pensava que estaria bé que aquest aniversari, coincidint amb el Segon d'Advent, bé podria ser un advent constitucional, el temps polític que podria precedir la nostra millorada democràcia.

El drama és que qui més qui menys té la percepció que hem perdut, aquests darrers anys, en qualitat democràtica, i més que albirar l'oportunitat de millorar-la i enfortir-la, estem més a prop de seguir retrocedint en drets i llibertats.

Veurem si el sorprenent acord pels pressupostos té més recorregut que el calendari d'Advent...

Minuts Musicals instrumentals amb "When It Rains"

Què tenen en comú les pel·lícules "A la ciutat" (Cesc Gay, 2003) i "La casa del llac" (Alejandro Agresti, 2006)? 

Ambdues pel·lícules parlen, a la seva manera, de les relacions de parella; la primera de forma coral, amb un repartiment de luxe que, amb Barcelona com a escenari de fons, es desfan entre confidències i secrets; la segona, amb una casa i un llac com a escenari, centrada en la misteriosa relació epistolar, i amorosa, que mantenen Keanu Reeves i Sandra Bullock... 

No sé si per això, i per l'aire dramàtic que ambdues pel·lícules inevitablement tenen, "A la ciutat" i "La casa del llac" comparteixen, a les respectives bandes sonores, la cançó "When It Rains" del pianista de jazz estatunidenc Brad Mehldau. 

La música de Brad Mehldau apareix també en altres pel·lícules, al principi de la seva carrera com a músic d'estudi, posteriorment també com a compositor. 

Mehldau és un dels grans músics de jazz i, amb el seu piano, fa meravelles com aquesta! 

 

El refrany de la setmana, sobre el corral

"Per Nadal cada ovella al seu corral" és tot un clàssic del refranyer català i, enguany el recompte d'ovelles i corrals és especialment crític! Es debat aquests dies sobre el nombre d'ovelles i ramats (bombolles, en diem) que compartirem corral.

Sí, qui més qui menys compta i recompta, aquests dies, comensals i bombolles fent impossibles previsions del que podrem fer, o no, les dates més assenyalades de les festes de Nadal. I no sé a vosaltres, però a mi d'entrada els números no em surten, ni tan sols, per a trobar-me amb la família més propera.

La trobada del ramat més extens ja és missió impossible, i amb un punt de tristesa, i un de resignació, ja ho he assumit: aquest Nadal el corral serà petit, que ens hi va la salut!

Per cert, aquest popular refrany té una segona part, que val la pena recordar, especialment enguany: "per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". I també té una altra variant, encara més restrictiva: "per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company."

I com tants altres, també té les seves variants, que si no us agraden les ovelles i els corrals, també teniu alternatives: "per Nadal, cada perdiu al seu niu."

És evident que aquest Nadal no caldrà allargar la taula...

Discapacitat

Les persones no som discapacitades, en tot cas tenim, o podem tenir, discapacitats, que és molt diferent! I naturalment, de la mateixa manera, tenim capacitats.

És clar que no totes les discapacitats estan reconegudes, i ja està bé que sigui així, doncs el seu reconeixement genera, sobretot, uns drets i, per tant, també uns deures, unes obligacions que moltes vegades es concreten en una sèrie de suports que han de permetre vetllar per atenuar els efectes discriminatoris de la discapacitat i promoure la igualtat d'oportunitats. En altres paraules, trencar barreres!

A mi m'agrada veure la discapacitat com un concepte dinàmic, per més que aparentment l'encotillem entre diagnòstics i percentatges, i al final es defineix més en funció de la persona i el seu entorn, que no pel que pugui dir el dictamen que la certifica.

La classificació és necessària, i fins i tot inevitable, per emmarcar-la, però al final la clau són la persona i el seu entorn; això ho veiem molt en l'àmbit laboral, quan al principi sembla que pesa molt el que diu la literatura d'aquella discapacitat, sigui la que sigui, però al final el que preval és l'ajustament de les capacitats de la persona al seu lloc de treball, i aquest ajustament algunes vegades pot requerir de certs suports.

Potser per això m'agrada tan poc la definició del terme "discapacitat" del diccionari i m'agrada una mica més aquesta del Termcat: "Resultat de la interacció entre la deficiència d'una persona i les barreres de l'entorn, que suposa una limitació en l'activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions que la resta de ciutadans."

És evident, doncs, que per assolir la igualtat en clau de discapacitat, cal treballar per millorar l'autonomia de les persones, potenciant les seves capacitats, i alhora també cal treballar perquè el seu entorn, el nostre entorn, no les discrimini.

Cal treballar per una societat inclusiva, compromesa i responsable que lluny d'amagar les discapacitats i les persones que les tenen, les faci visibles!

Corporativisme ideològic

Amb la salut no s'hi juga, però sí amb la política, i si la política guanya, la salut hi perd.

Aquesta setmana he llegit, i sentit dir, al doctor Bonaventura Clotet en diferents mitjans que (s'entén que des del govern) "s'han discriminat científics valuosos pel seu pensament polític."

El doctor Clotet, naturalment, no entra en dir noms, ni dels polítics que discriminen ni dels científics discriminats, però a vegades ni falta que fa, que a Twitter i als mitjans ja hem vist prou tensions entre científics i polítics... Jo pensava que, en situacions com aquestes, el prioritari era i és comptar amb els millors...

I amb els millors no em refereixo amb allò del "govern dels millors" que pretenia el president Mas amb el seu primer govern, que ja sabem que era més un eslògan que una realitat, tot i que aquell govern era, possiblement, millor de l'actual, és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula tampoc costa gaire...

Però tornem a les declaracions del doctor Bonaventura Clotet; em sobta, per no dir inquieta, que davant el repte de salut pública que tenim, que per combatre aquesta pandèmia, el govern hagi aplicat a la gestió sanitària el corporativisme ideològic, discriminant científics per, simplement, pensar diferent en qüestions que, entenc, poc tenen a veure amb, per exemple, la recerca científica...

No sé, tinc la impressió que aquests darrers anys, amb la polarització de les posicions ideològiques, potser estem perdent la capacitat de treballar en equip, ja no només amb qui pensa diferent, sinó fins i tot amb qui no pensa exactament com jo. Una bona mostra és la gestió d'aquesta desescalada per part del propi govern de la Generalitat, que amb la seva darrera picabaralla interna van mostrar que cada terra (cada conselleria) fa sa guerra, i ja sabem què passa quan dos es barallen: sí, nosaltres som el tercer que rep!

Si un govern format per dos partits independentistes no poden treballar en equip salvant les seves (lògiques i necessàries) diferències, com podran treballar en equip amb persones que tenen posicionaments ideològics diferents? La gestió de les diferències, i sobretot de la diversitat, és un element imprescindible en el treball en equip, però ara la diferència i la diversitat es bandeja... Entenc que en un futur, d'aquí uns mesos, és possible que per a col·laborar amb un dels possibles governs de la Generalitat caldrà ser "netament" independentista, i és que ara ja fins i tot molesta la diversitat dins el moviment... En fi.

Arribats a aquest punt jo ja no sé si em m'entristeixen més aquestes declaracions del doctor Bonaventura Clotet, i la confirmació que això de la discriminació per corporativisme ideològic passa, o que després de llegir-lo i escoltar-lo no m'hagi sorprès, sinó que hi hagi vist un aire de normalitat: és clar, si no pensa com jo, perquè col·laborar-hi?

Potser sí caldria posar un cordó sanitari a aquest corporativisme ideològic...

Maradona, excessiu

Si hagués de definir amb un adjectiu la vida de Maradona, la definiria com a excessiva; també faria servir el mateix adjectiu per a definir la seva mort, i tot el que l'ha envoltat...

La percepció és que en relació a Maradona tot és excessiu, des del seu excels futbol (mà de Déu inclosa!), segons els qui el van veure jugar en la seva plenitud futbolística, passant per la seva relació amb les drogues, amb les dones i en general amb tot el que era o representava. Excessiva (per mi) la (irracional) idolatria de tants i tants argentins, i napolitans...

No sé si, generacionalment, jo hauria d'admirar més a Maradona del que admiro, i sincerament l'he admirat i admiro més aviat poc. Potser perquè el primer pòster del Barça que vaig tenir va ser el de l'equip campió de lliga de la temporada 1984-85, i ell en aquell pòster, que encara tinc, no hi sortia.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú, admiro més a Carrasco, "Pichi" Alonso, a Rojo o a Calderé que a l'astre argentí, possiblement perquè aquests em van arribar més al cor blaugrana que no Maradona, que potser va arribar al Barça massa aviat, i potser en va marxar massa aviat, també...

La imatge que tinc de Maradona és la d'un home enfadat, increpant a no sé qui a la tanca de casa seva, una imatge que algun dia deuria veure als informatius; és possible que el meu record, i la imatge que el meu imaginari s'ha forjat d'ell, no li faci justícia, doncs és evident que com a futbolista és un dels grans, per molts el millor. Però per bon boxejador que fos Mike Tyson, que ho era, no puc evitar pensar en ell com l'eixelebrat que va mossegar, en ple combat, l'orella del seu rival, Evander Holyfield...

És indiscutible que Maradona va guanyar molt més que un Mundial de futbol amb Argentina, i que una lliga italiana amb el Nàpols, i que els valors intangibles de la seva contribució sobrepassen allò estrictament futbolístic; argentins i napolitans possiblement van tenir, amb les victòries de Maradona, una injecció d'autoestima i d'autoafirmació que els va inocular la deïficació del mite, relativitzant, perdonant i fins i tot obviant la resta dels seus excessos, més enllà dels futbolístics. Curiós procés del que Maradona no és l'únic exemple... 

No és estrany, doncs, que el seu comiat hagi estat una metàfora de la seva vida: excessiu.