Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dilluns, 12 de març del 2018
Al capdavall només és un home
En el cas que avui ens ocupa xerrica tot, tot fa mal: la gravació, la filtració i el contingut.
La gravació és preocupant, sobretot perquè arribarà un dia, si no ha arribat ja, que acceptarem que ja no hi ha privacitat, que ja no tenim privacitat, que som o podem ser permanentment vigilats i escoltats. No prou conscients de la pròpia exposició pública (i a voltes impúdica) a les xarxes socials ara ja sabem que qualsevol conversa pot ser interceptada, gravada i difosa.
La filtració, (in)oportuna just l'endemà del Dia de la Dona, naturalment cerca fer mal, desprestigiar un polític i amb ell el seu partit i el procés que defensen. La filtració és política, interessada i manté obert el debat de l'ètica periodística, com en el cas dels missatges presidencials capturats a la pantalla del mòbil de Toni Comín...
El contingut és ofensiu i del tot reprovable dins i fora de context, perquè per més privada que fos la conversa els qui parlen no deixen de ser, ni ho han deixat de ser encara, càrrecs electes, representants públics.
Aquesta inoportuna conversa telefònica ha generat un moderat sisme polític i entre les reaccions sorprèn la solidaritat que va mostra-li l'opinadora Empar Moliner; ella defensava la possibilitat de parlar "tavernàriament" en privat (sí, a qui estigui lliure de pecat que li intervinguin la propera trucada) però em pregunto si la seva solidaritat seria tant convincent si l'autor de tals expressions hagués estat, per exemple, Miguel Arias Cañete, Empar?
Sospito que aleshores ella i molts (i moltes) que en certa manera l'han disculpat atribuirien aquests desafortunats comentaris a la pròpia naturalesa i essència de la dreta espanyola i dubto que s'hi haguessin solidaritzat.
És clar, és que tal comentari no és propi d'un independentista, menys encara si és d'esquerres, d'Esquerra...
Però tot plegat és molt més senzill: què voleu dones, Salvadó, com jo, com cantava Tammy Waynette, al capdavall només és un home...
dissabte, 10 de març del 2018
Minuts Musicals de desamor amb "Vete"
L'amor, ho sabem, com les matèries primeres no és una font inesgotable d'energia; també és cert que té una alta capacitat de retroalimentar-se i, com l'energia, no necessàriament es perd sinó que es transforma; per això a voltes és perenne, a voltes caduc...
L'amor s'esgota com ho fa el dipòsit del nostre cotxe, s'esgota i es marceix com una flor si no es rega; l'amor s'esgota i es marceix i sobretot s'enverina amb les mentides que massa sovint volen salvar-lo...
De tot això canta Marlango a "Vete", una cançó que com un udol canta el dolor i, alhora, la determinació d'una decisió, d'un irrefutable imperatiu: vés-te'n!
I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!
divendres, 9 de març del 2018
Paraula de Fabra: bretxa
Hi ha paraules que utilitzem més en el seu sentit metafòric que no en literal; bretxa n'és una!
[c. 1645; del fr. brèche, íd., i aquest, del fràncic breka 'esvoranc']
f 1 MIL 1 Obertura que fa l'artilleria en una muralla.
2 batre en bretxa (un mur) Percudir-lo per obrir-hi una bretxa.
3 obrir bretxa (en un mur) Arruïnar-ne una part amb l'artilleria, fer-hi un esvoranc.
2 Qualsevol obertura feta en un mur, en un clos, etc.
3 fig Escletxa per la qual alguna cosa comença a perdre la seva fortalesa o integritat. Batre en bretxa uns raonaments. Obrir bretxa en l'ànim d'algú.
4 GEOMORF Pas estret entre muntanyes.
5 PETROG Roca constituïda per cairells units per un ciment natural.
Ens hi referim quan parlem de tecnologia, la bretxa digital, i aquesta setmana en relació a la desigualtat de gènere en general, i la (bretxa) salarial en particular, sí, l'esvoranc (una altra paraula realment eufònica!), l'escletxa que encara hi ha entre el que cobren els homes i cobren les dones per una mateixa feina; és precisament en el seu sentit figurat on trobem la magnitud de la tragèdia de la bretxa salarial, doncs fa perdre fortalesa i integritat (si és que mai n'ha tingut) al nostre fallit sistema...
Venen ganes, a vegades, més que fer-hi una bretxa obrir-lo en canal!
dijous, 8 de març del 2018
8M: desigualtat salarial i tercer sector
Avui voldria compartir un article de la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, comissió de la que qual formo part, que recull algunes dades de gènere, també en relació al tercer sector social:
8M: desigualtat salarial i tercer sector
El 8 de març es celebra el dia internacional de la dona, una jornada en el que es recorda la lluita feminista per la igualtat, en la que es posen de relleu les desigualtats de gènere que avui encara existeixen entre homes i dones.
Un dels àmbits on es produeix i reprodueix aquesta desigualtat és el laboral i bona prova d’aquesta desigualtat és la pròpia existència i necessitat d’una comissió d’igualtat, que treballa sobretot en clau de gènere.
La discriminació de les dones en l’àmbit laboral és una llosa que encara pesa amb dinàmiques i inèrcies que costen molt de trencar, i que sobrepassen el propi àmbit estrictament laboral ja que afecten a la conciliació i a la major dedicació de les dones a les tasques de cura de familiars ascendents i descendents. Aquest fet es tradueix en que són sobretot les dones qui pateixen una major temporalitat en els seus contractes, qui tenen més jornades parcials i qui generalment aparquen la seva vida laboral davant la necessitat d’atenció i cura a familiars grans o infants; és a dir, la taxa d’ocupació femenina és més baixa que la masculina i són les dones les que menys ingressos tenen, menys cotitzen i per tant menys prestació d’atur o de jubilació tindran.
La Taula del Tercer Sector esmentava aquesta setmana que set de cada deu persones treballadores que cobren menys de 1.000 euros són dones; des de les entitats socials sabem de fa anys que la pobresa és sobretot femenina.
Per poc que observem al nostre voltant aquesta és una realitat que podrem reconèixer fàcilment. I enguany hi afegim el focus de la desigualtat salarial, les diferències de salaris entre homes i dones per una mateixa feina, per un mateix lloc de treball.
Fa un any el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va presentar els resultats de l’estudi “La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, amb dades recollides de l’any 2014, i la principal, i preocupant conclusió de l’estudi era que de mitjana les dones guanyen en termes anuals un 26% menys que els homes; aquesta xifra s’enfilava al 46% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual de les dones era més de set mil euros més baix que el dels homes.
I al tercer sector?
Les dades de la 2a edició de l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2016 de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya situa la bretxa salarial de gènere al voltant del 2%, definint-la d’irrellevant, davant el prop del 24% del mercat laboral català. Pel que fa a la parcialitat el 58% de les dones contractades ho fan a jornada parcial i un 42% a complerta, mentre que amb dades globals (homes i dones) el 53% de les persones contractades tenen un contracte a temps parcial mentre que el 47% restant disposa d’un contracte a temps complet; convé tenir present, a més, que les dones representen, de mitjana, el 76% de les plantilles de les entitats del tercer sector social.
Les entitats socials no vivim al marge de la desigualtat de gènere, tampoc la salarial encara que, en aquest cas la seva incidència sigui menor; la desigualtat és encara avui un greu error del sistema i ens interpel·la a totes i tots, a dones i homes; des de la Comissió d’Igualtat hi seguirem compromesos, hi seguirem treballant.
Comissió d’Igualtat del Plataforma Educativa
dimecres, 7 de març del 2018
El 8M no faré vaga
Dijous no faré vaga i em temo que el problema (sí, tinc un problema) és que ningú espera que en faci, tampoc les dones que la motiven, les dones que la convoquen.
A diferència d'altres convocatòries de vaga per aquesta no em sento directament interpel·lat, car ningú m'insta a fer-ne, cap correu electrònic, cap missatge a les xarxes socials, ni tan sols cap piquet informatiu...
Al contrari, el que s'espera de mi és precisament que no faci vaga sinó que cobreixi els serveis mínims cas que afectin (que no) a la meva feina, i sobretot que m'ocupi de tot el que la meva parella (o companya, que no puc dir la meva dona, que no és meva sinó seva) deixarà de fer en relació a les qüestions domèstiques, de les que, a banda de la feina, també està cridada, ella sí, a fer vaga!
Entenc que la vaga feminista vol donar visibilitat a la massa vegades invisible feina que fan les dones en l'àmbit laboral i domèstic i en aquest sentit espero que la convocatòria tingui l'èxit que es persegueix.
I no puc evitar sentir un regust estrany, tampoc diria amarg, perquè sento que la de la igualtat és també la nostra lluita, la dels homes, per més esclaus que a vegades siguem de micro o macro masclismes, i m'hauria agradat sentir-me interpel·lat per aquesta vaga.
Més enllà d'aquesta minúscula circumstància em segueixo sentint interpel·lat per la lluita i encara en deute, reconec, per la causa...
dimarts, 6 de març del 2018
"No nos metamos en eso..."
La lluita per la igualtat ha assolit moltes fites, certament ha aconseguit moltes coses però no totes, tampoc eradicar la desigualtat salarial.
La desigualtat salarial és una realitat no sempre reconeguda i per analitzar-la no cal fixar-se només en la xifra final, en el sou d'un home i en el d'una dona pel mateix lloc de treball, sinó en les condicions que es donen perquè la desigualtat, lluny de resoldre's, es perpetua.
Un dels motius és la manca d'igualtat d'oportunitats, que no només afecta a l'accés al món laboral, també a les condicions en que la dona hi entra: amb més jornades a temps parcial, amb més contractes temporals.
És a dir, i en altres paraules, el de la dona segueix essent, en molts casos, el salari complementari, no el principal, pel que serà ella sobretot qui treballarà a temps parcial quan hi hagi persones a càrrec (ascendents o descendents), serà ella sobretot qui deixarà la feina si alguna s'ha de deixar.
No són pocs els estudis que plasmen aquesta situació injusta, que afecta a tots els nivells retributius de l'escala salarial; la desigualtat salarial es produeix tant en els llocs de treball menys qualificats com en els d'alta qualificació.
És com si a l'inici d'una cursa entre un home i una dona la dona tingués grillons lligats al peu, grillons que representen les càrregues familiars que la dona assumeix en un percentatge molt superior al de l'home (respecte això també hi ha estudis!): naturalment em puc estalviar preguntar-vos qui guanyarà la cursa...
La desigualtat salarial és un fet i no és només responsabilitat de les empreses, també ho és de l'administració, on també es produeix, i sobretot dels governs i poders legislatius per la capacitat que tenen de legislar i promoure la igualtat; és per això que resulta tristament desencoratjador que el president del govern espanyol, preguntat setmanes enrere per la desigualtat salarial, s'espolsés el tema i la responsabilitat de sobre amb un desvergoinyit "No nos metamos en eso..."
Doncs res, no se'n parli més...
dilluns, 5 de març del 2018
Enroc
L'independentisme finalment ha mogut peça: el (cessat) president Puigdemont ha fet un pas; per uns un pas al costat, per d'altres un pas enrere i per uns tercers un pas endavant!
Un pas al costat significa cedir el pas però no retirar-se, que és el que esperava que fes, entre d'altres, ERC; el pas enrere és sinònim de rendició i és el que, amb més o menys bel·ligerància i indissimulada satisfacció, els partits constitucionalistes interpreten que ha fet; el pas endavant significa moure's per seguir avançant i és el que els seus, especialment Junts per Catalunya, interpreten que ha fet doncs ni es retira ni s'aparta, sinó que voldrà seguir tenint un paper important i actiu hissant la bandera de la (encara no nada) república catalana des de Bèlgica al món, mentre a Catalunya s'intenta investir un nou president i formar un govern, veurem si post-autonomista o no...
Amb independència de la direcció del seu pas el seu moviment permet fer avançar la partida fent possible (?) investir un president: el candidat, per disgust de molts ERC i la CUP inclosos per diversos motius, serà l'encara empresonat Jordi Sànchez; la jugada més que una temptativa d'escac i mat a la Catalunya autonòmica sembla un enroc, doncs si bé amb el seu pas el president Puigdemont desfà alguns interrogants amb la designació de Jordi Sànchez com a candidat se n'obren d'altres i la troca, més que descabellar-se sembla que s'embolica de nou...
De moment la CUP ja ha anunciat que davant la proposta d'investidura s'abstindrà, i l'aritmètica parlamentària planteja un sudoku de mal resoldre a risc de situar novament en el punt de mira al president del Parlament: permetrà el negat vot telemàtic?
dissabte, 3 de març del 2018
Minuts musicals de desamor amb "Com més et coneixo més m'agrada el teu gos"
Si l'expressió "és que només vull que siguem amics" representa la barrera infranquejable de l'amor, un autèntic mur pels "pagafantes", la comparació amb un gos en el moment de la ruptura representa, definitivament, el certificat de defunció de la relació.
És evident que els qui tenen gossos troben recompensa a tantes passejades a deshores, recollides de caca, despeses veterinàries i altres atencions que requereixen i suposo que entre els principals valors, a banda de la sempre inestimable companyia, hi ha la lleialtat.
Com en tantes altres qüestions de la vida amb les relacions amoroses sabem com entrar-hi, generalment amb delicadesa i tendresa, però no com sortir-ne, generalment amb ressentiment i rancúnia.
Aquesta cançó d'Els Pets n'és una bona mostra i el seu títol, esdevingut part de la tornada, més que una declaració de principis és la frase lapidària que enterra la relació!
Bub bub!
I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!
divendres, 2 de març del 2018
Paraula de Fabra: llevaneu
Les compostes són unes paraules que quan les descobrim, innocents infants, ens meravellen: parallamps, astronauta, trencanous...
Amb les compostes aprenem a entendre la complexitat d'aquest món en el que vivim, aprenem a veure'l i a interpretar-lo tal i com és, tan complex, i alhora fascinant com la paraula otorinolaringòleg!
Les compostes són com la nostra pròpia divisió cel·lular, quan no som més que això, una sola cèl·lula; també com elles, i com el món que ens envolta, som complexitat.
Aquesta setmana ha estat marcada, entre d'altres esdeveniments i fenòmens, per la nevada que, amb diferents intensitats, ha enfarinat el nostre país, aturat el trànsit de camions, anul·lat el transport escolar i tancat algunes escoles, instituts i universitats. Sí, ja ho sabem que només necessitem quatre volves de neu per trasbalsar el país...
I quan la neu es fa present en cotes més baixes, en zones més urbanes, apareixen com per art de màgia les màquines llevaneu, aquests vehicles aparentment normals (tot terrenys, camions, tractors, retroexcavadores...) dotats ("tunejats"?) amb una gran pala al davant la missió de la qual és, efectivament, llevar la neu de carrers, camins i carreteres...
Llevaneu
[de llevar i neu]
adj i f OBR PÚBL Dit de la màquina adaptada a un vehicle que és emprada per a treure la neu de carreteres, de vies fèrries, etc.
lle_va_neu.
Les màquines llevaneu, certament, són als vehicles el que les compostes a les paraules...
dijous, 1 de març del 2018
El Pont Major
L'any 2005 l'Ajuntament de Girona va publicar un llibre dedicat al barri del Pont Major, dins la col·lecció "Tot Barris"; l'Ajuntament va fer l'encàrrec a la periodista gironina, que no pontenca, Eva Vàzquez . Poc després de la publicació del llibre la Revista de Girona em va encarregar una ressenya del llibre, i aquest en va ser el resultat:
El Pont Major
És digne d’elogi la iniciativa de l’Ajuntament de Girona de fer amb els barris allò que, d’una manera més genèrica i generosa, ha fet amb la ciutat: després de dotar-los de serveis i d’equipaments, després de recuperar-ne la dignitat, els hi edita un llibre. És interessant aquesta mirada cap als barris, cap a un espai geogràficament més o menys delimitat, la història del qual no sempre ha resseguit les mateixes petjades de la ciutat. Els barris, àtoms de vida interdependents, amb la seva singularitat aporten una riquesa potser no sempre prou reconeguda.
El segon títol de la col·lecció Tot Barris, editada per l’Ajuntament de Girona, està dedicat al barri que m’ha vist créixer, la meva família hi va anar a viure poc abans que jo nasqués, i del qual fa deu anys en vaig marxar: el Pont Major.
El llibre conté vint-i-sis imatges precedides d’un text escrit per la periodista i escriptora Eva Vàzquez, qui d’entrada adverteix al lector, sobretot a l’autòcton, que ella no és del Pont Major i que, per tant, escriu sobre un barri que no li pertany. Aquest és un element que l’àvid lector ha de tenir sempre present, sobretot qui hagi llegit el primer llibre de la col·lecció Tot Barris, escrit per Manel Serra sobre el barri de Sant Narcís. El perfil és molt diferent i per aquesta raó penso que és de lloar l’atreviment de l’Eva Vàzquez en assumir aquest repte, potser més aviat aquest risc.
Eva Vàzquez s’aproxima al Pont Major amb la complicitat de qui, com el barri, procedeix també “d’aquelles parcel·les on les ciutats purguen els seus pecats, (...) com a dipòsits d’excedents humans”. Excepte pels que hi viuen, pels que hi hem viscut o pels qui hi mantenim encara algú que hi viu, el Pont Major és un d’aquells molts indrets en què la majoria de la gent hi passa de llarg, difícilment hi va, rarament s’hi queda. El Pont de l’Aigua, element que predomina en el nom del barri, convida, segons descriu Eva Vàzquez, “indefectiblement a la mobilitat i la partença”.
Allò que per si soles expliquen les fotografies, vagament hi aprofundeix el text de l’Eva Vàzquez. No ha buscat una clàssica narració cronològica i històrica dels avatars del barri, més aviat és un exercici literari d’aproximació als seus elements fisiològics actuals, en una primera part, i històrics, en una segona, destil·lant-ne més l’essència de la seva ànima, des de la seva mirada forana, que resseguint-ne, amb dits de forense, les cicatrius de les seves pedres. Es passeja amb uns ulls que no estimen el que veuen, potser perquè, senzillament, fins ara no n’havia tingut l’oportunitat; uns ulls que no embelleixen, com sí ho farien els meus, amarats de records i del sentiment de pertinença, un barri amb poques artèries encavalcat entre un riu, el Ter, que també passa de llarg i un tren que, com la majoria de la gent, fa massa temps que no s’hi para. S’hi passeja levitant, acompanyada de Steiner, Schulz o Pessoa, companys de viatge possiblement no prou coneguts al barri; se’n serveix per universalitzar-lo, potser per fer-lo més proper als forans, més que no pas perquè els de dins, amb les seves cites, s’hi emmirallin embadalits. Observa les cases del barri antic, les destil·leries, les congregacions, els blocs de l’Obra Sindical, els masos, els xalets de la vora de la via del tren, els magatzems... en la seva passejada potser s’ha fet acompanyar poc per la gent que hi viu; aquest potser n’és un defecte, potser la seva virtut... que cadascú judiqui.
Pobre durant anys en inversions, d’uns anys ençà el Pont Major ha estat dotat de serveis i equipaments i ha revitalitzat el seu teixit associatiu. Com finalment afirma Eva Vàzquez, “algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas.”
Jo, darrerament, m'he encomanat a aquestes darreres paraules...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









