L'any
2005 l'Ajuntament de
Girona va publicar un llibre dedicat al
barri del
Pont Major, dins la col·lecció "
Tot Barris"; l'Ajuntament va fer l'encàrrec a la
periodista gironina, que no pontenca,
Eva Vàzquez . Poc després de la publicació del llibre la
Revista de Girona em va encarregar una
ressenya del llibre, i aquest en va ser el resultat:
El Pont Major
És digne d’
elogi la iniciativa de l’Ajuntament de
Girona de fer amb els
barris allò que, d’una manera més genèrica i generosa, ha fet amb la
ciutat: després de
dotar-los de serveis i d’equipaments, després de recuperar-ne la
dignitat, els hi
edita un llibre. És interessant aquesta
mirada cap als barris, cap a un espai geogràficament més o menys
delimitat, la
història del qual no sempre ha
resseguit les mateixes
petjades de la
ciutat. Els barris,
àtoms de vida
interdependents, amb la seva
singularitat aporten una
riquesa potser no sempre prou
reconeguda.
El segon títol de la col·lecció
Tot Barris, editada per l’Ajuntament de Girona, està dedicat al
barri que
m’ha vist créixer, la meva
família hi va anar a viure poc abans que jo nasqués, i del qual fa deu anys en vaig marxar: el
Pont Major.
El llibre conté
vint-i-sis imatges precedides d’un text escrit per la periodista i escriptora
Eva Vàzquez, qui d’entrada adverteix al lector, sobretot a l’autòcton, que ella
no és del Pont Major i que, per tant, escriu sobre un barri que
no li pertany. Aquest és un element que l’àvid lector ha de tenir sempre present, sobretot qui hagi llegit el primer llibre de la col·lecció
Tot Barris, escrit per
Manel Serra sobre el barri de
Sant Narcís. El perfil és molt diferent i per aquesta raó penso que és de lloar l’
atreviment de l’
Eva Vàzquez en assumir aquest
repte, potser més aviat aquest
risc.
Eva Vàzquez s’aproxima al
Pont Major amb la complicitat de qui, com el barri, procedeix també “d’aquelles
parcel·les on les ciutats
purguen els seus
pecats, (...) com a
dipòsits d’excedents humans”. Excepte pels que hi viuen, pels que hi
hem viscut o pels qui hi mantenim encara algú que hi viu, el
Pont Major és un d’aquells molts indrets en què la majoria de la gent
hi passa de llarg, difícilment hi
va, rarament
s’hi queda. El
Pont de l’Aigua, element que predomina en el nom del barri, convida, segons descriu
Eva Vàzquez, “indefectiblement a la
mobilitat i la
partença”.
Allò que per si soles expliquen les
fotografies, vagament hi
aprofundeix el text de l’
Eva Vàzquez. No ha buscat una
clàssica narració cronològica i històrica dels
avatars del barri, més aviat és un
exercici literari d’aproximació als seus elements
fisiològics actuals, en una primera part, i
històrics, en una segona,
destil·lant-ne més l’
essència de la seva
ànima, des de la seva mirada
forana, que
resseguint-ne, amb dits de
forense, les
cicatrius de les seves
pedres. Es passeja amb uns
ulls que
no estimen el que veuen, potser perquè, senzillament, fins ara no n’havia tingut
l’oportunitat; uns
ulls que
no embelleixen, com sí ho farien els meus,
amarats de records i del sentiment de
pertinença, un barri amb poques
artèries encavalcat entre un riu, el
Ter, que també passa de llarg i un
tren que, com la majoria de la gent, fa massa temps que
no s’hi para. S’hi passeja
levitant, acompanyada de
Steiner,
Schulz o
Pessoa, companys de
viatge possiblement
no prou coneguts al barri; se’n serveix per
universalitzar-lo, potser per fer-lo més
proper als
forans, més que no pas perquè els de dins, amb les seves cites, s’hi
emmirallin embadalits. Observa les cases del
barri antic, les
destil·leries, les
congregacions, els blocs de l’
Obra Sindical, els
masos, els
xalets de la vora de la via del tren, els
magatzems... en la seva
passejada potser s’ha fet
acompanyar poc per la
gent que hi viu; aquest potser n’és un
defecte, potser la seva
virtut... que cadascú
judiqui.
Pobre durant anys en
inversions, d’uns anys ençà el
Pont Major ha estat dotat de
serveis i
equipaments i ha
revitalitzat el seu teixit
associatiu. Com finalment afirma
Eva Vàzquez, “algú ha
comprès que aquest és un
lloc digne de
romandre-hi i no una
carretera de pas.”
Jo, darrerament, m'he
encomanat a aquestes
darreres paraules...
