Jornada intensiva

El primer dia d'escola és un alliberament per a la majoria dels pares i mares, un moment d'eufòria, doncs és una data especial marcada en el calendari, el dia en què, per fi, (més o menys) tothom torna a la normalitat.

L'eufòria però és momentània, caduca, doncs el tragí diari dels deures i les exigències de les activitats extraescolars (horaris, transport, materials...) ben aviat ens faran desitjar un breu període de treva en forma de pont o cap de setmana llarg...

A nivell personal aquest curs serà el segon en el que les meves dues filles grans faran jornada intensiva, una a segon d'ESO, l'altra a primer de Batxillerat. Enguany hi ha hagut una lleugera modificació dels horaris, però la seva estructura bàsica és la mateixa, que es resumeix en un horari de 8 a 3!

Ja fa uns cursos que la jornada intensiva s'aplica i s'estén a tots els instituts, motivada principalment per l'estalvi del pagament del menjador escolar, argumentada també per factors educatius i pedagògics; tal vegada encara és massa aviat per extreure'n conclusions, tot i que des del primer moment es va observar (o es va voler destacar) que s'havia rebaixat la conflictivitat als instituts (normal), tot i que no sempre es deia que aquesta conflictivitat més que desaparèixer s'havia traslladat a les llars o als barris, per efecte dels vasos comunicants...

No estic en contra de la jornada intensiva, però sí de la manera com s'aplica; i el problema no és només d'Ensenyament, el problema és més global.

Bàsicament el que no m'agrada de la jornada intensiva són dues coses: l'afectació que aquesta té amb el dinar, i la descoordinació que té amb les activitats extraescolars dels alumnes.

Aquest curs les meves dues filles grans, que estudies ESO i Batxillerat en un institut de Girona, començaran les classes a les 8:10h i al cap de dues hores i dues assignatures, a les 10:10h faran una pausa de 15 minuts. Dues hores i dues assignatures després, a les 12:25h faran la segona pausa, aquesta de 25 minuts, per fer quasi dues hores i dues assignatures més fins a les 14:45h, hora en què sortiran de l'escola.

Horari europeu, dinar espanyol... i català!
És a dir, minut amunt, minut avall, les meves filles sortiran de casa cap a les 8 del matí i no tornaran fins cap a les 3 de la tarda, sense haver dinat! Naturalment durant les dues pauses esmorzaran (una peça de fruita i un entrepà, o viceversa), però el dinar el faran a casa a partir de les tres, quarts de quatre.

No sé, tinc la sensació que aquest horari intensiu que fem és com un miratge, doncs s'assembla (o es vol assemblar) als horaris escolars europeus, però dubto que als països europeus amb horaris escolars intensius els alumnes dinin passades les 3 de la tarda, i encara menys, en moltes ocasions, sols o en l'amable companyia de la televisió!

Jornada intensiva, extraescolars vespertins...
El desencaix amb les activitats extraescolars (fora de la dels centres escolars, naturalment) és que aquestes (esport, música, etc.) mantenen els horaris de sempre; és més, com més gran és la mainada, més tard comencen les seves activitats extraescolars, de manera que per aquesta banda l'horari intensiu no representa cap tipus d'avantatge; ans al contrari, allarga encara molt més la jornada dels alumnes.
 
La continuïtat de la jornada escolar intensiva, sobretot si també es vol estendre a l'educació primària, exigeix fer canvis importants, estructurals, a les jornades laborals i horaris comercials, i amb aquests canvis millorar-la desplaçant el dinar al migdia, i no a primera hora de la tarda, i racionalitzant els horaris de les activitats extraescolars.

Avui és el primer dia d'escola i, pel que fa als horaris escolars, penso que tenim molts deures per fer! I els deures els tenim més nosaltres que no els alumnes, però d'això, dels deures dels alumnes, ja en parlaré un altre dia...

Bon inici de curs!

#MinutsMusicals de versions amb "Pale Blue Eyes"

The Velvet Underground era molt més que Lou Reed, és evident, tot i que hi ha molt de Lou Reed en la Velvet Underground.

The Velvet Underground és un d'aquells grups que semblen ser, amb el pas dels anys, més citats que escoltats, grups de culte que han inspirat molts altres artistes i bandes, però que no van vendre discs a dojo...

El binomi creatiu Reed/Cale va donar des del principi cançons enormes de la talla de "Venus in Furs", "Heroin" "Sunday Morning", "Femme Fatale" o "I'll Be Your Mirror".

Però si l'època era convulsa (finals dels anys seixanta, principis dels setanta del segle passat) també ho era la vida dins el grup, que va tenir com a mànager a Andy Warhol fins que Reed en va voler prescindir, com va prescindir també, sembla que per elecció de la resta de la banda, de John Cale a partir de la gestació del tercer disc del grup, publicat l'any 1969 amb el mateix nom de la banda, "The Velvet Underground", i en el que Reed apareix com a únic compositor de les cançons.

Aquest disc transforma la sonoritat del grup, més tranquil·la i allunyada de l'experimental dels inicis, en la que Lou Reed trobarà també el seu propi só quan iniciï la seva carrera musical en solitari.

El disc conté grans cançons, però per mi destaca especialment la melòdica "Pale Blue Eyes", una cançó d'amor farcida de tristesa i alegria, una cançó d'amor gens ensucrada que evoca uns ulls blaus que encisen alhora que són, per moments, la perdició...

La cançó ha estat versionada entre d'altres per Patti Smith, poc després que es publiqués, però va viure una segona joventut amb la versió que REM va fer l'any 1987; a mitjans dels anys noranta la cantant brasilera Marisa Monte també en va fer una magnífica versió.

Avui escoltarem l'original de la Velvet, i les versions de Patti Smith, de REM i de Marisa Monte... I sou dels que heu escoltat poc The Velvet Underground us animo a fer un repàs per la seva discografia, hi trobareu autèntiques perles!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb la petita ajuda d'uns amics...

El vídeo de la setmana: un cel als ulls

Avui volia publicar un vídeo d'allò més patriòtic, un vídeo adient pel dia d'avui, 11 de setembre, la nostra Diada; un vídeo que enaltís el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua...

I per sorprenent que us sembli l'he trobat en aquest videoclip d'en Roger Mas, estrenat fa pocs dies: el primer senzill ("Ella té un cel als ulls") del seu nou disc,"Irredempt".

Els més agosarats m'acusareu de prendre-us el pèl doncs aquesta no deixa de ser una cançó d'amor, però feu-me confiança i escolteu la cançó... I si el teniu poc escoltat, repasseu també la discografia d'aquest cantautor de Solsona...

Jo de vosaltres si estimeu Catalunya, la llengua i la cultura catalanes ja aniria encarregant i reservant l'"Irredempt" de Roger Mas, disc que presentarà a principis d'octubre, però que en farà una preestrena aquests propers dies a Nova York i a Miami per celebrar la Diada als Estats Units.

Quedeu avisats!



Bon divendres i millor Diada!

Amb nocturnitat

No sé si va ser amb traïdoria, però el fitxatge de David de Gea pel Real Madrid es va frustrar amb nocturnitat!

Aquests darrers dies ambdós clubs s'han fet, via comunicats i declaracions, una sèrie de retrets sobre el que va passar la mitjanit del 31 d'agost i les seves hores prèvies, en les que se suposa els clubs van negociar, retrets inculpant a l'adversari d'haver impedit el traspàs del jove porter del Manchester United al Real Madrid.

A Florentino Pérez, que ens qüestió de fitxatges totes li ponen, aquest li ha sortit, de moment i com diuen en castellà, granota! Però hàbil com pocs, ha sabut tirar pilotes fora i esquivar (de nou) una crisi institucional amb un comunicat i una entrevista radiofònica en la que, novament, es va escudar amb l'escut blanc: el Real Madrid sóc jo!

Louis Van Gaal, entrenador de l'United, ha demostrat que segueix essent un ós difícil de rosegar, però sobretot un entrenador de club, del club on entrena sigui quin sigui el club, essent una baula més de la cadena que de moment manté de Gea a Manchester entre la renovació o la suplència...

David de Gea és qui n'ha sortit més malparat i ara es troba en una cruïlla, tot i que si el sentit comú s'imposa hauria de recuperar la titularitat més aviat que tard. La renovació? Port esdevenir un capítol més del seu serial...

Aquesta temporada en una possible eliminatòria de la Lliga de Campions entre el Manchester United i el Real Madrid el morbo, al camp però sobretot a la llotja, estaria servit! Potser aquesta seria una bona manera de passar comptes i tancar la ferida per aquest frustrat fitxatge.

De tota aquesta història, però, el que més perplex em deixa és que el termini per a fitxar jugadors (per a fer els tràmits corresponents i necessaris) finalitzi a mitjanit. Cal? L'hora de les bruixes no és hora per fer tràmits i presentar documentació enlloc!

Els qui van treure suc de l'actualitat a aquelles hores van ser els programes esportius nocturns radiofònics i televisius, tot i que van haver de canviar el guió davant la inesperada notícia, doncs tothom donava per fet el fitxatge!

Tan complicat és situar el límit del termini en una hora raonable? Altres països, Anglaterra per exemple, el situen a mitja tarda, doncs a mitjanit qui més qui menys fa nones...

És evident que Espanya necessita, entre molts altres canvis, una reforma horària! Potser ni així David de Gea hagués fitxat per Real Madrid, però s'hauria estalviat estar amb l'ai al cor fins a mitjanit...

Girona roda

Extres de la sèrie a la Plaça dels Apòstols de Girona. Foto: Pere Duran / El País

A la primavera va ser el rodatge de la pel·lícula"8 apellidos catalanes" i ara, aquest final d'estiu, el de la sèrie "Joc de Trons". Entre aquests rodatges, la recuperació de la condició de millor restaurant del món del Celler de Can Roca, la lliga femenina de bàsquet i el quasi ascens a primera de futbol qualsevol podria pensar que per Girona aquest 2015 és un any de pel·lícula!  

Girona rai? No, Girona roda!
El rodatge de la sèrie "Joc de Trons" ens té als gironins ben entretinguts fent el tafaner pel barri vell i debatent fent el cafè, i als mitjans de comunicació, sobre l'impacte que aquest rodatge té per la ciutat durant aquests dies (ocupació hotelera de l'equip de rodatge, restauració, increment de turistes curiosos...) i sobretot tindrà quan l'equip de rodatge acabi la feina i el material rodat s'emeti...

D'opinions n'hi ha per tots els gustos i en totes hi trobo bones raons; jo, que no sóc fan de la sèrie ni l'he vist mai, tot plegat m'ho miro amb certa distància i fredor: el rodatge en sí no m'ha despertat massa interès, sí l'opinió pública i publicada. És cert que hi ha gironins que es queixen i lamenten els inconvenients del rodatge (que hi són), però potser molts d'aquests també es lamentarien si la sèrie no es rodés a Girona, sinó en una altra localització...

Una altra qüestió és si es considera que l'ajuntament fa un esforç major (condicions més avantatjoses) per aquest rodatge (cessió d'espais, ocupació de la via pública...) del que acostuma a fer per entitats o empreses de la ciutat en les seves activitats ordinàries i quotidianes. Allò de posar-ho fàcil (posar-s'hi bé) per tal que produccions d'aquest calat es rodin a la ciutat!

Els més optimistes diuen que sí, que aquest rodatge a Girona no només tindrà un gran impacte en la sèrie, amb escenes i moments determinants del seu relat, també tindrà un gran impacte per la ciutat quan aquestes escenes es projectin arreu del món!

No sé si l'escena èpica d'un cavall a les escales de la Catedral (per les que hi han circulat, entre d'altres, el dictador Francisco Franco i fins a un 4x4!) atraurà més visitants a la ciutat, escales (les de la Catedral) que sense l'escena (i sense Franco i el 4x4) ja tenen el seu encant i capacitat d'atracció...

No sé, vosaltres heu fet mai un viatge motivats per una localització vista en una pel·lícula o una sèrie? Potser sí, potser Girona serà ciutat de culte i peregrinació de centenars, de milers, de centenars de milers de fans de "Joc de Trons" que cercaran com fetitxes les localitzacions de la sèrie entre els carrers i places de Girona...

De moment el cronista de la ciutat ja podrà escriure i deixar constància a l'anuari d'enguany, i destacar entre els fets més rellevants, el rodatge de "Joc de Trons", un rodatge que també dóna vida, joc i notícies als mitjans de comunicació locals i que ens permet distreure'ns una mica de la densa i intensa actualitat política en la que fa mesos estem submergits, el nostre particular "Joc de Trons"!

A veure quin serial s'allarga més.. i quin ens reporta més i majors beneficis!

Matisos del Sí, matisos del No

A vista d'ocell les eleccions del proper 27 de setembre ens dibuixen dos grans blocs monolítics que sumaran més enllà dels partits i coalicions que hi concorren, el bloc del Sí a la independència i el bloc del No.

La d'ocell és una vista que està bé no perdre, una perspectiva tan necessària com ho és també una visió més propera, la de peu de carrer, que permet veure i descobrir que els grans blocs de la vista d'ocell no són monolítics ni tan compactes, com sembla... Com més ens hi apropem, més podem percebre les seves diferències, que hi són més enllà del Sí i més enllà del No.

És evident que dins el bloc del Sí hi ha matisos, no només entre els partits i coalicions que el formen (CUP i Junts pel Sí), també hi ha molt més que matisos entre els integrants de la candidatura Junts pel Sí, més enllà del Sí. Aquesta és la seva gràcia, la seva virtut, però també pot ser el seu principal defecte: més enllà del Sí (que per molts ho és tot) hi ha un incòmode silenci...

També és evident que dins el bloc del No hi ha matisos entre els partits que es consideren no independentistes; el PSC, Unió, Ciutadans i el PP tenen entre ells grans diferències, algunes aparentment insalvables, tot i que aquestes queden diluïdes (voluntària o involuntàriament) per la força del No i el seu contrast amb el Sí.

Fins i tot la mirada més propera ens permet veure que entre el Sí i el No a la independència també hi ha espai polític, espai que com un equilibrista representa amb prou habilitat la coalició Catalunya Sí que es Pot, que no és independentista però que per moments tampoc en renega del tot...

El caràcter plebiscitari que es vol donar a aquestes eleccions afavoreix la visió més simple de l'escenari electoral, la vista d'ocell que dibuixa dos grans blocs, però aquestes eleccions no són un referèndum, sinó unes eleccions al Parlament de Catalunya, eleccions especials i excepcionals, si voleu, però al cap i a la fi el 27 de setembre al vespre primer sumarem vots per comptar els diputats que formaran el nou Parlament de Catalunya, els que escolliran el nou president i aquest el nou govern.

I és que en aquestes eleccions no només està en joc el Sí o el No a la independència, també quin Sí i quin No: no és la mateixa independència la que defensa el president Mas que la que vol la CUP; no és la mateixa Catalunya la que el PSC vol dins Espanya que la que vol el PP...

Afortunadament dins de cada opció (Sí o No) hi ha prou matisos per tal que cada un de nosaltres, els catalans cridats a les urnes, trobem la nostra opció!

Estic convençut que tu ja tens la teva!

Mare Nostrum

Fa anys que Joan Manuel Serrat canta que "qué le voy a hacer, si yo nací en el mediterráneo", el mateix mar en el que un infant de tres anys, Aylan Kurdi, com tants d'altres anònims que no hem vist, hi ha trobat la mort.

El Mediterrani, mar entre terres, és i ha estat per moments nexe entre els diferents països i cultures que banya, per moments, com en aquesta crisi humanitària, és i ha estat frontera. Les seves aigües són el bressol de la nostra cultura, també escenari de la nostra història i tomba de massa homes, dones i infants que, per raons ben diverses (guerres, immigració) al llarg de la història hi han deixat la vida.

La imatge d'Aylan Kurdi mort sobre la sorra d'una platja del Mediterrani ens percudeix com poques la consciència, massa avesada al drama i la mort televisada que dia sí, dia també, veiem còmodament des de la tranquil·litat de casa nostra i amb la distància emocional que, com una invisible capa protectora, ens ofereix la pantalla del televisor. Malauradament a vegades ens calen imatges que ens despertin de la nostra acomodada letargia: trist que sigui aquest el tràgic destí de la mort d'Aylan Kurdi.

La primera escena colpidora del dolor d'un infant que jo recordo haver vist a la televisió va ser la de la colombiana Omayra Sánchez, que als 13 anys va ser una víctima més de la Tragèdia d'Armero; l'erupció d'un volcà va provocar la mort de més de vint-i-tres mil persones, entre elles Omayra.

La seva imatge atrapada entre l'aigua, el fang i la runa de casa seva, lluitant per la seva fràgil vida, fràgil com el seu fil de veu, va donar la volta al món als mitjans de comunicació el novembre de 1985; jo aleshores tenia 11 anys. Amb els pas dels anys en vaig oblidar el nom, però mai, mai la seva imatge atrapada entre la runa. La recordeu? Impossible oblidar-la... La mort va posar fi a la seva agonia i, possiblement, a la meva innocència.

El cos del petit Aylan Kurdi escopit pel mar sobre una platja de Turquia no és només la imatge del tràgic destí de molts refugiats sirians, sobretot és la imatge de la incapacitat d'Europa de donar resposta a aquesta crisi humanitària, de les dificultats polítiques i burocràtiques d'una Europa que no acaba de saber entonar el que cantava Jaume Sisa: "casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".

La del cos sense vida d'Aylan Kurdi estirat sobre la sorra també és una imatge que interpel·la una comunitat internacional que no sap fer de bomber després d'haver fet, allà on ha esclatat el foc, el conflicte bèl·lic, la guerra, de piròman... Mentre els estats es discuteixen pel repartiment de quotes de refugiats, la gent ja s'ha començat a mobilitzar: una vegada més les persones van per davant les institucions, quan haurien de ser processos paral·lels...

Però malgrat tot (i tot és molt, és massa!) jo encara tinc l'esperança que també a Europa qualsevol nit pugui sortir el sol, tinc l'esperança que també Europa contribueixi a fer que el nostre mar sigui més nexe que frontera... "qué le voy a hacer, si yo nací en el mediterráneo"...

#MinutsMusicals de versions amb la noia del país del nord

L'any 1962 un jove Bob Dylan, de vint-i-pocs anys, publicava el seu segon disc, "The Freewheelin' Bob Dylan", en el que apareixia a la portada acompanyat per Suze Rotolo, la seva companya aleshores...

En aquest segon disc Dylan ja dona mostres sobrades del seu talent musical amb cançons que esdevindran mítiques com "Blowin' in the Wind", "Masters of War", "A Hard Rain's a-Gonna Fall" o "Don't Think Twice, It's All Right".

La segona cançó del disc, "Girl from the North Country", és una nostàlgica cançó en la que Dylan evoca un antic amor, la noia del país del nord, cançó que entre d'altres fonts d'inspiració té la tradicional anglesa "Scarborough Fair"; no en va per a la gravació del disc Dylan havia viatjat a Anglaterra i entre d'altres cançons tradicionals angleses va conèixer aquesta, de la que va prendre una estrofa:  "Remember me to one who lives there, she once was a true love of mine".

Anys més tard, l'any 1969, i amb un Dylan electrificat que ja ha deixat enrere el folk i s'ha endinsat en el rock, publicava el seu disc més country, "Nashville Skyline", que comença amb una versió de "Girl from the North Country" fent un fantàstic duet amb Jonnhy Cash.

La noia del país del nord és una cançó molt viatjada, també molt versionada arreu! 

L'origen folk d'aquesta la cançó fa que sigui una de les referències del folk català dels anys seixanta i setanta del segle passat; Pau Riba en va fer una adaptació de la lletra i el Grup de Folk, del que Riba també va formar part, la va versionar en català, com tantes altres cançons de folk americanes, i la va publicar l'any 1968 al disc "Folk 2".

Anys més tard, l'any 1998, Jordi Batiste, membre també del Grup de Folk, la recupera pel seu treball "Els Miralls de Dylan" que publica amb Gerard Quintana.


Així doncs el recorregut de versions de la noia del país del nord passa primer per l'original folk de Dylan, després per la versió country del propi Dylan fent duet amb Jonnhy Cash, la versió del Grup de Folk i finalment la del duet Batista i Quintana.

Ah! I si viatgeu pel vell nord glaçat, on el vent bat el cel fronterer, dona'm records a una noia d'allà...









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions d'ulls blaus...

El vídeo de la setmana: Google evoluciona

Google ha canviat, una vegada més, el disseny del seu logotip, com segur haureu pogut observar aquests darrers dies.

Més enllà del "restyling" del logo el cert és que Google segueix evolucionant i poc s'assembla al cercador que va néixer fa més de 17 anys! De fet aquest canvi estètic serà visible, poc a poc, en la resta de productes i serveis de Google, que no són pocs.

I és que Google ja no és només el cercador al qual s'accedia (s'accedeix) a través de l'ordinador personal, Google també s'adapta als nous dispositius mòbils connectats a internet!

Aquest canvi d'imatge és un bon pretext per observar l'evolució de Google d'aquests darrers anys, explicada per Google mateix:




Bon divendres!

La Festa Major, a tot color!

Diga'm de quin color vas i et diré de quin barri ets!

Aquests propers dies de la Festa Major de Sarrià de Ter els veïns i veïnes podem anar-nos classificant per barris, segons el color del mocador que lluïm, per iniciativa de la Comissió de Festes, que ha designat per cada un dels barris sarrianencs un color: el blau per Sarrià de Baix, el verd per La Rasa, el taronja pel Pla dels Vinyers, el vermell pel Pla de l'Horta i el groc per Sarrià de Dalt.

Els dies previs a la Festa Major els barris de Sarrià de Ter s'han anat tenyint del color corresponent i en alguns dels actes programats s'anirà fent recompte dels mocadors de cada color que hi participen, de manera que s'anirà establint una puntuació per cada colla de colors en funció de la participació cromàtica dels veïns i veïnes.

Més enllà d'aquesta nota de color, la Festa Major de Sarrià de Ter d'enguany té un programa en el que no hi manquen el tradicional pregó, les exposicions d'artistes locals, la cantada d'havaneres, la cercavila de gegants, que enguany celebren els 25 anys de la colla dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, la nit jove, el concert de Festa Major, la festa de l'escuma, l'animació infantil, les sardanes, l'arrossada popular...

De la festa major hi ha dues activitats que m'agraden especialment: el correaigua, una de les activitats més refrescants i festives de la festa, que no és més que una rua amenitzada amb música enllaunada pels carrers del poble, passada per aigua (també regada amb abundant cervesa, enllaunada, pels joves), i la passejada en bicicleta, una activitat familiar que permet passar per tots els barris del poble i sobretot permet, per un dia, que els ciclistes, grans i petits, tinguin la prioritat!

Ja fa anys que la Festa Major de Sarrià de Ter no va per barris, que és una sola festa malgrat anys enrere no sempre havia estat així... Enguany per barris van els colors!

Bona Festa Major!