Així comença... "Ístina"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Ístina" (Editorial Empúries, 2025), de David Cirici, que, tot i que no s'esmenti a la portada (en puc entendre els motius), sí a l'interior, va ser l'obra finalista del 44è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22.

El llibre, publicat recentment, es va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 i, tot i la poca presència de públic, o precisament per això, la presentació va tenir un inesperat gir de guió que no només ens va sorprendre als qui érem allà, sinó que sobretot ens va plaure, i molt, conscients del moment excepcional que vivíem, rebent-lo com un regal, i una justa recompensa.

La presentació ja va ser diferent des de l'inici; d'entrada per l'hora, a les vuit del vespre, quan normalment, des de fa uns anys, se solen convocar a les set de la tarda; i també pel lloc: en comptes de l'Espai 22, la presentació es va fer, com se solia fer abans, a la mateixa llibreria. Tot plegat semblava una mena de "retorn al passat", un retorn a les presentacions d'"avantes"...

Un altre element també la va fer, a l'inici, diferent: en Guillem Terribas no hi era i la benvinguda i introducció la va fer en Jordi Gispert, anunciant per a més tard l'arribada d'en Guillem.

A partir d'aquí tot va seguir segons el guió previst: dissecció del llibre, sempre acurada, per part de Josep Maria Fonalleras, i intervenció del mateix autor, David Cirici, parlant, a banda de la novel·la, del procés de confecció de la novel·la.

La novel·la, com va dir el mateix Cirici l'any passat el dia del lliurament del Premi Casero, relata la relació (literària, amorosa, sexual, epistolar...) entre una noia jove i el seu professor, quaranta anys més gran. La novel·la s'inspira, tal com el mateix autor escriu al final del llibre, als agraïments, en la correspondència sobre la literatura de ficció que David Cirici va mantenir amb una seva amiga (i alumna?), Valentina.

Arribat a aquest punt, amb un David Cirici que a poc a poc s'anava despullant explicant aquesta correspondència, en Guillem Terribas ja feia estona que havia arribat i, després de gravar imatges de la presentació per a la posteritat, va parlar i comentar el llibre fins a fer la pregunta que, a les acaballes de la presentació, la va capgirar: "I la Valentina, què en pensa de tot plegat?"

Aleshores, en David Cirici, veient que, literalment, estàvem en família, va dir, dirigint-se a una persona que jo no havia vist i que seia rere meu: "que ho expliqui ella mateixa!"

La cara de sorpresa va ser general i la noia, la Valentina, es va situar al davant del públic i va fer una intervenció magnífica sobre la distància entre ella i el personatge de la novel·la, explicant, també, detalls i anècdotes de la seva vida i la seva vinculació, estreta i intensa, amb la literatura.

Hi penso avui, dies després, encara amb incredulitat i, alhora, amb la satisfacció d'haver viscut un moment inesperat fins i tot un punt màgic, en una presentació eminentment "familiar", ja que entre el poc públic present no només hi érem una petita representació de la família Casero, i de la família de la Llibreria 22, també hi eren presents, just davant meu a primera fila, els avis de la Valentina!

En fi, sé que del llibre us n'he parlat poc, o de tot el (poc) que de moment en sé, però em semblava que aquest inesperat gir de guió l'havia de compartir...

En tot cas, sapigueu que "Ístina", de David Cirici, és un llibre que comença així:

M'estimo. M'agrada el que penso i el que somnio. M'agraden els meus cabells, els meus llavis molsuts, els meus ulls blaus, els meus pits, les meves mans i el meu sexe. I encara m'agrada més que tot això agradi a molts homes i algunes dones.

Jaume Guillamet, al 45è Premi Casero

Demà, dijous 30 d'octubre a partir de les 8 del vespre a la Sala La Planeta de Girona, es desvetllarà l'obra guanyadora del 45è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que prendrà el relleu a "Presents Imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi Casero 2024.

És d'esperar que el jurat del premi hagi fet la feina garbellar d'entre les obres presentades i triar la finalista i la guanyadora; enguany la collita és, si més no quantitativament, notable: fins a 44 obres s'han presentat al 45è Premi Casero. 44 obres, que són dues vegades 22, pels que us agrada jugar amb els números i, especialment, amb el 22 que dona nom a la llibreria que organitza el premi, la Llibreria 22. Dijous al vespre sabrem si, a banda de quantitativa, la collita del 45è Premi Casero també és qualitativament rellevant!

Mentre esperem la decisió del jurat, que es farà pública demà al vespre, podem parlar d'una certesa en relació amb l'acte de lliurament: la participació del periodista, i amic d'en Just, Jaume Guillamet, que es farà una glossa abans del veredicte del jurat. 

Jaume Guillamet és de les persones que més, i durant més temps, va conèixer Just M. Casero, no en va fa vint-i-sis anys va publicar-ne la biografia en el llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999). No serà, aquesta, l'única vegada que Jaume Guillamet parlarà d'en Just, ho ha fet moltes altres vegades i ho seguirà fent sempre que sigui necessari, n'estic convençut, però sí que serà la primera vegada que en Jaume Guillamet parlarà d'en Just en el marc del Premi Casero, i aquest fet, del tot inèdit, és sens dubte rellevant.

D'aquí poc més de tres mesos farà 45 anys que en Just es va morir; demà dijous, a banda de revelar l'obra guanyadora del Premi Casero, tindrem una gran ocasió de recordar l'escriptor (i polític, i periodista...) que dona nom a aquest premi que és, com en Just mateix, tant modest i humil com digne.

Deixar de canviar l’hora

Aquest cap de setmana hem "guanyat" una hora, tot i que potser considereu que en realitat hem recuperat la que vam "perdre" a la primavera. Sigui com sigui, dissabte a la nit el canvi d'hora ens va regalar una hora més, una hora extra que potser vau aprofitar per dormir una mica més, o per esmorzar sense presses o, simplement, per badar sense sentir-vos culpables... 

És clar que aquesta hora de més també podria servir per fer allò que sempre deixem per a més endavant: trucar algú que fa temps que no veiem, començar a llegir aquell llibre que se'ns resisteix, endreçar l'habitació o el racó dels mals endreço... Una hora pot donar per molt, o per res, segons com i amb què la invertim.

Cada any, quan arriba el canvi d'hora, ens preguntem per la seva utilitat, i ens preocupem pels efectes que ens provoca (en la son, en l'energia, etc.) i el temps que necessitem per adaptar-nos-hi. I tant si ens ho pregunten com si no, el canvi d'hora sobretot ens permet posicionar-nos, no només en la preferència d'horari (equip horari d'estiu vers equip horari d'hivern), també respecte a la necessitat de mantenir els canvis, o de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any. 

Personalment, jo soc partidari de deixar de canviar l’hora, i si cal escollir, jo prefereixo l’horari d’estiu, el de les tardes llargues i la llum que s’allarga fins al vespre, tot i que reconec que, si l’únic camí per deixar de moure les agulles del rellotge és quedar-nos amb l’horari d’hivern, l'acceptaria i abraçaria sense problemes.

I més que l'horari d'hivern o el d'estiu, potser el que caldria fer és ajustar-nos d’una vegada al fus horari que realment ens correspon, que ja fa massa anys, dècades, que vivim desfasats, i per això dinem i sopem tard, dormim menys del que toca i sovint ens llevem amb la sensació d’anar, més que a contracorrent, a contrallum. 

Així comença... "Els mestres de la República"

Dies enrere explicava, en les pàgines digitals d'aquest bloc, que finalment vaig veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", la tràgica història, real, d'un mestre republicà, Antoni Benaiges i Nogués, que va topar, tot ell, la seva metodologia i els seus ideals, amb la violència del franquisme.

Veient la pel·lícula em resultava impossible no pensar, de nou, en la gran pèrdua que va representar, pel país, per la democràcia i per l'educació, la derrota republicana, amb tots els avenços que s'esteven fent, especialment en el camp educatiu. 

Tot i que la pel·lícula se centra en el relat vital, hi trobem traces del moviment renovador de la República, tant a Catalunya com a Espanya, moviment que tan bé van recollir Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), en què documenten l'impuls i la contribució, tant valuosa com curta, de l'escola nova, laica i igualitària que plantejava la República, combatent l'analfabetisme imperant a l'època, i que va reprimir i anorrear el franquisme.

"Els mestres de la República" és un llibre que comença així:

1. On comencem?

Encara que pugui sobtar més d'un, aquest llibre podria començar en aquella Institución Libre de Enseñanza que va néixer el 1876 a Madrid i va introduir les idees i la pràctica de l'«escola nova» i va donar a conèixer pedagogs com Pestalozzi, Decroly i Dewey. Gent com Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío i José Castillejo creien en la regeneració del país a través d'una escola que havia d'arribar a tothom i, també, en la formació per mitjà d'una educació integral de les persones. Més enllà dels corrents polítics i de les imposicions religioses, proclamaven la divulgació de la llibertat i la veritat científica. Sota les seves idees, gràcies al seu mestratge, els ajuts que oferien i les institucions que van promoure, com la Residencia de Estudiantes o l'Instituto-Escuela de Madrid, es van formar molts dels nostres mestres i pedagogs. Van obrir fronteres.

Però, per no anar massa enrere, ens situem al tombant del segle XIX al XX. Hi coincideixen molts canvis. S'acaba de perdre Cuba. El país ja està fortament industrialitzat. Els obrers s'organitzen. La Renaixença ha deixat de ser un moviment nostàlgic. Són molts els que treballen perquè el català recuperi el lloc de primera llengua del país, perquè pugui tornar a entrar a l'Administració pública, als diaris, a les escoles, d'on fa temps que ha estat bandejat. També es reclama més llibertat, dins d'un Estat que funciona amb un sistema democràtic força deficient.

A la cuina de dues grans institucions. Entrevista a Jordi Costa i Serra

Ja fa setmanes que a Ràdio Sarrià hem començat la nova temporada, i jo també ja he estrenat la tercera temporada del programa d'entrevistes "Cançons que parlen"! El cas és, però, que encara em queden força entrevistes de la segona temporada per compartir amb vosaltres aquí, com la que vaig fer-li, fa uns mesos, al sarrianenc Jordi Costa i Serra.

En Jordi és una d'aquelles persones que ha estat a la cuina i les entranyes de dues grans institucions de Sarrià de Ter: la Unió Esportiva Sarrià (UES) i l'Ajuntament de Sarrià de Ter. A la UES en Jordi hi ha fet, pràcticament, tots els papers de l'auca; a l'Ajuntament, tant ha tastat la fredor de l'oposició com les mels del govern.

És clar que l'handbol (bé, el "balonmano") i la política no són les seves úniques passions, ja que podríem afegir-hi la muntanya, sobretot a partir de la seva vinculació al patronat de Pares de Família, i, com altres sarrianencs i sarrianenques il·lustres, les motos!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Serà una realitat, el Pla de Barris Pont Major?

Fa mesos, més d'un any i tot, fins i tot potser dos, que al barri de Pont Major de Girona parlem del Pla de Barris. Quan el govern del president Aragonès va presentar i començar a treballar el projecte, de seguida a Girona es va plantejar que el barri escollit pel govern municipal seria el Pont Major.

Tot semblava que accelerava, però sense pressupostos el president Aragonès va finar la vida del seu govern i va convocar eleccions; amb el govern del president Illa el projecte es va alentir, xutant la pilota un any endavant per redefinir el pla, i convertir-lo en una convocatòria de concurrència competitiva, tot i que l'aposta del govern municipal de Girona va seguir essent el barri de Pont Major.

Aquest darrer any, i especialment aquests darrers mesos, els serveis tècnics municipals de diferents àrees han estat treballant, una mica contrarellotge, el projecte del Pla de Barris Pont Major, especialment les àrees de Transició Ecològica i Àrea Urbana, i la de Servei a les Persones i Convivència, juntament amb l'equip tècnic i la taula institucional del Pla Comunitari Construïm Ponts.

El projecte, finalment, la setmana passada es va presentar a la convocatòria i, dies més tard, a la premsa i al barri, en una reunió extraordinària de la  taula institucional del Pla Comunitari Construïm Ponts. El projecte, com marca la mateixa convocatòria, inclou 15 propostes d'actuacions distribuïdes en tres àmbits: 4 de l'àmbit de transformació física, 4 de l'àmbit de transició ecològica i 7 de l'àmbit d'acció sociocomunitària. 

El Pla de Barris Pont Major preveu un pressupost total de 24,9 milions d'euros, dels quals 8,8 milions els haurà d'aportar l'Ajuntament, 12,4 milions la Generalitat i 3,7 milions es preveuen aportar a través de fons privats, del Pla Estatal d'Habitatge i d'altres subvencions.

M'agradaria poder-vos descriure més detalladament cada una de les actuacions, però em sembla precipitat, ja que de moment són només projectes, i caldrà esperar a la resolució de la Generalitat de Catalunya per certificar que aquest Pla de Barris pugui ser una realitat. No voldria fer com la lletera del conte i entrebancar-me a mig camí d'explicar-vos les actuacions, fent càbales i somiant amb les millores...

De moment l'única certesa és que, finalment, l'Ajuntament de Girona ha pogut presentar el Pla de Barris Pont Major, i la bona notícia és que el pressupost, de quasi 25 milions d'euros, se situa en el topall màxim que permet la convocatòria. 

Ara només cal esperar la resolució de la Generalitat de Catalunya, i confiar que el projecte del Pla de Barris Pont Major mereixi ser una realitat.

Així comença... "Presents imperfectes"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, a diferència de la pràctica totalitat dels altres llibres d'aquesta sèrie, n'he llegit la primera pàgina per primera vegada per escriure'n aquesta referència, i alhora per començar-lo a llegir; en altres paraules, és un llibre que vaig començar a llegir ahir, no només per fer aquestes quatre ratlles, sobretot per tenir-lo llegit abans d'assistir, dijous de la setmana vinent, al Club de Lectura de la Biblioteca Just M. Casero.

"Presents imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi de novel·la curta Just M. Casero 2024 i, com mana la tradició des de fa uns anys, el llibre guanyador del premi Casero és la lectura del mes d'octubre del Club de Lectura de la Biblioteca Just M. Casero, en una sessió en què participa, en aquest cas, l'autora, i que representa l'inici dels "actes" del Premi Casero, just a les portes de l'inici de les Fires de Girona.

El cas és que, tot i que jo no formo part d'aquest club de lectura, sí que hi vaig, juntament amb la meva mare i altres familiars, a la sessió del mes d'octubre, amb la lectura del darrer Premi Casero; és per això que el llibre, que es va presentar al mes de gener, no me'l llegeixo fins ara, dies abans de la sessió del club.

Poca cosa us puc dir del llibre, que tot just acabo de començar, més enllà de compartir, com mana aquesta secció com comença...

"Presents imperfectes", d'Elisabet Jané, és un llibre que comença així:

EL LLORO

L'orella dreta de la senyora Maria suporta tres punts de sutura d'una picossada. L'agressor ha estat un lloro de cartró i guix que, la setmana passada, l'home de la senyora Maria va comprar per al lavabo reformat. Adquirida al mercat de segona mà, l'andròmina animalística, no arrenca, per poc, l'orella de la seva dona.

El matí de l'escomesa, la senyora Maria es trobava feinejant al quarto de bany mentre esperava el manyà que havia de canviar-los el vidre de la finestra; era un vidre amb flors de l'any de la Maria Castanya que calia substituir per un vidre translúcid modern, sense cap dibuix. Al costat de la finestra, l'home de la senyora Maria hi havia col·locat el lloro nou amb el seu peu. Estava, el marit, entusiasmat: l'ocell de color verd aportava un toc exòtic al lavabo acabat de reformar, i a més, feia joc amb un tamboret del mateix to de verd que ja tenien.

Aigües desbocades

Vaig llegir l'obra de teatre "Aigües encantades", de Joan Puig i Ferreter, fa més de trenta anys, com a lectura obligatòria de COU. Em va agradar i em va atrapar des del primer moment. Aquell conflicte entre la raó i la fe, entre el progrés i la superstició, em va semblar, també aleshores, extremadament contemporani.

L'obra parla d'un poble que no gosa tocar l’aigua d’una font perquè la considera encantada; un poble governat per la tradició, que prefereix morir de set abans que desafiar la creença i fer cas a l’arribada d’un enginyer que proposa canalitzar l’aigua per al bé de tots.

La por d’aquests dies no és a les aigües encantades, sinó a les desbocades, que han inundat, plovent sobre mullat, les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Baix Camp, per desesperació dels seus veïns i veïnes, que no es recuperen d'una riuada que ja els n'arriba una altra.

Potser avui no creiem en les aigües encantades, però sembla que ens hem oblidat de respectar-les, siguin encantades o no. Potser no caldria aquell respecte temorós, però sí un mínim respecte per no haver-ne de patir els virulents embats quan es desferma la tempesta. Hem construït sobre rieres i torrents, hem canalitzat l'aigua com si fos un destorb, i encara ens sorprèn quan reclama el seu camí. No sé si podem parlar de catàstrofe natural, potser la catàstrofe som nosaltres, que no n’acabem d’aprendre mai.

Les aigües no són ni màgiques ni venjatives; potser, simplement, tenen memòria i tornen allà on sempre havien estat. I ens recorden, com feia Puig i Ferreter, que no hi ha progrés sense respecte, ni domini total (ni possible) sobre els fenòmens naturals, sobre les forces de la natura.

La pau, segons Trump

Donald Trump ha tornat a entrar en escena, si és que, des que ha tornat a ser president dels Estats Units d'Amèrica, n'ha sortit mai. 

És un president omnipresent amb un excés de verborrea que denota que és dels que, a banda de parlar molt, sobretot li agrada escoltar-se. Escoltar-se i adular-se, ventant-se de ser el més poderós del món i reclamant premis i reconeixements sense vergonya ni pudor, amb una immodèstia que ja no s'esforça a dissimular; el darrer exemple, reclamar el Premi Nobel de la Pau pel seu paper en el recent acord entre Israel i Palestina, i per haver evitat no sé quantes guerres. 

Veient-lo actuar, potser més que el Premi Nobel de la Pau, mereixeria, no un Premi Oscar, sinó un Razzie, aquells premis que reconeixen el pitjor del cinema. Donald Trump, més que diplomàcia, el que transmet és una calculada sobreactuació constant, una representació on ell mateix és l’únic protagonista. Donald Trump és, en certa manera, la millor paròdia d'ell mateix, i fins i tot guanya per golejada en histrionisme a tots els seus imitadors.

La seva política, interna i internacional, va al ritme dels seus impulsos i interessos, sempre pensant en els particulars comercials i estratègics pels Estats Units, evidenciant que la pau, com la guerra, fins i tot pot ser un negoci lucratiu, un acord de compravenda on la dignitat humana cotitza a la baixa.

Sabem, i convé recordar-ho que la pau és molt més que l’absència de guerra; no n’hi ha prou amb aturar les bombes ni amb signar documents davant les càmeres, la pau demana justícia, reparació, reconeixement i futur. Que s'aturin les bombes és imprescindible, tot i que només és un primer pas; el veritable repte és construir un espai, també físic, que eviti que les bombes tornin a caure, tant en una direcció, com en l'altra.

Una pau que, en aquest indret del món, fa dècades que no existeix...

Així comença... "La Fageda. Història d'una bogeria"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "La Fageda. Història d'una bogeria" (La Magrana, 2008), en el que la periodista, escriptora i editora Dolors González relata l'origen de la Cooperativa La Fageda, una història d'èxit social i empresarial, referent no només a casa nostra, sinó a escala internacional.

El llibre, que compta amb un pròleg de Cristóbal Colón, fundador i president de La Fageda, relata la història de l'organització, també recull històries de les persones que hi han treballat i treballen, per la qual cosa és un magnífic relat que, amb el pas dels anys, ha adquirit caràcter de crònica.

Un dels aprenentatges de la història de La Fageda, com de tants altres projectes d'èxit, és que precisament l'èxit no apareix per art de màgia, sinó gràcies al treball i a la persistència, i a l'aprenentatge dels errors i dels encerts. La Fageda no ha estat sempre un projecte d'èxit, ni va començar amb els iogurts i postres làctics, ni va començar al cor de la Fageda d'en Jordà; la seva és, sobretot, una història d'atreviment i un punt de bogeria, com assenyala el  mateix títol del llibre, i sobretot és una història molt arrelada al territori.

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, és un bon dia per recuperar la història d'una de les entitats que, juntament amb moltes altres, ha lluitat i segueix lluitant per la integració i inclusió de les persones amb problemes de salut mental.

"La Fageda. Història d'una bogeria" és un llibre que comença així:

UN PROJECTE DE BOJOS

7 d'abril de 1982. Despatx de l'alcalde d'Olot, senyor Joan Sala i Villegas, economista i empresari d'èxit, un dels propietaris de la marca olotina de roba i calçat Privata. L'il·lustríssim alcalde ha concedit audiència a dos senyors que assisteixen puntualment a la cita. Un d'ells, Josep Torrell, és un metge conegut a la comarca com a coordinador de l'atenció psiquiàtrica a la zona de la Garrotxa. Arriba acompanyat d'un desconegut de poc més de trenta anys.

-Bona tarda.

-Bona tarda. Diguin.

-Senyor alcalde -comença Josep Torrell-, m'agradaria que escoltés el meu amic, el senyor Cristóbal Colón. Ell voldria dur a terme alguna activitat empresarial a la comarca, encara no sap quina, amb catorze persones que pateixen malalties mentals. La seva iniciativa tindria el suport de la direcció del psiquiàtric de Salt.

L'alcalde no respon. Està paint la informació. Inconscientment, mou el cap i observa en silenci l'acompanyant:

-Hola. Me llamo Cristóbal Colón y soy psicólogo. Me disculpará, pero apenas hablo catalán. Tengo previsto montar una empresa con las catorce personas de las que le hablaba hace un momento el doctor Torrell y mi objetivo es ofrecer trabajo a todas las personas con enfermedad mental de la comarca porque pienso que trabajar les puede ayudar en su vida.

Es torna a fer un silenci estrany. L'alcalde es mira tots dos visitants i tot seguit revisa l'agenda, amb l'esperança de trobar-hi alguna pista que l'ajudi a entendre què li estan explicant. Una empresa de no se sap què, dirigida per un tal Cristóbal Colón, psicòleg, per acabar-ho d'adobar, i que vol contractar persones amb malalties mentals com a treballadors... Un psicòleg engegant una empresa? Amb el suport d'un psiquiàtric?

Que la realitat no t’espatlli un bon titular

Ja sabem que amb el llenguatge, a vegades, cal ser molt precís i curós, ja que tan sols una coma pot canviar completament el significat d'una frase: no és el mateix dir "no, t'estimo”, que "no t'estimo".

D'aquesta precisió i cura n'ha d'estar especialment pendent el periodisme, la professió en què dipositem l'explicació de la realitat, tot i que de manera subjectiva, però alhora sotmesa a un codi deontològic i a un rigor periodístic, fonamentat, entre d'altres elements, en les famoses “5 W”: qui, què, on, quan i per què.

La capacitat de modificar (tergiversar, manipular... digueu-li com vulgueu) el relat de la realitat és tan temptadora com subtil, ja que, en moltes ocasions, cala més com les coses semblen ser que no pas com són realment. Aquests dies s'ha fet especialment viral el titular d'una entrevista al músic i productor Josep Maria Mainat:

"Josep Maria Mainat trenca amb ERC: «M’agrada Sílvia Orriols quan parla d’independència»".

El problema d'aquest titular no és la seva literalitat, ja que, efectivament, en l'entrevista Josep Maria Mainat manifesta el trencament amb ERC i pronuncia literalment allò que diu sobre Sílvia Orriols. El problema és la relació entre ambdues realitats, presentades sense context ni matisos, per tal de configurar-ne una tercera, a criteri del periodista: la interpretació que Mainat s’allunya d’ERC per apropar-se a Aliança Catalana.

Mainat, vist el titular i, suposadament, la volada que va tenir, va respondre al periodista titllant el titular de manipulat, incomplet i deformat, i va compartir el fragment de la seva declaració:

"El discurs independentista d'Aliança Catalana em sembla bé, però el seu discurs islamòfob no m'agrada gens, l'odio. Això és racisme de carrer. Per tant, no puc estar-hi d'acord de cap manera."

D'aquesta polèmica no m'interessa el que pensa Mainat, ni tan sols els motius que van dur el periodista a generar aquest titular. De fet, dins del periodisme fa anys que corre la cèlebre frase: “No deixis que la realitat t'espatlli un bon titular.”

No, el que m'interessa d'aquesta història és la facilitat amb què el llenguatge, la manera com expliquem les coses, pot desdibuixar la realitat o, dins i fora del periodisme, dibuixar-la segons el nostre interès.

TN sense corbata

TV3, perdó, Televisió de Catalunya, perdó, 3Cat, fa uns dies va implementar una sèrie de canvis en els seus informatius, unificant els canals radiofònic de Catalunya Informació i televisiu del 3/24 sota la nova marca 3CatInfo. El canvi ha generat, i encara genera, polèmica pel que representa de prescindir de marques tan consolidades i referents en l'àmbit informatiu. Alguns temen que sigui el primer pas cap a la desaparició de noms històrics com Catalunya Ràdio o TV3, substituïts per una única marca: 3Cat.

Aquest procés de renovació ha arribat també als Telenotícies, que han estrenat grafismes nous (no exempts de polèmica, especialment pels mapes d’El Temps), un plató immens i tecnologia d'última generació que permet, diuen, integrar continguts en diferents formats més enllà de la televisió i la ràdio. En definitiva, un salt qualitatiu cap a una nova etapa digital i multiplataforma.

Entre tants canvis n'hi ha un que potser ha passat més desapercebut i que em sembla especialment significatiu: la desaparició de la corbata. Si ja fa temps que havia estat desterrada dels homes del temps i dels periodistes d'esports, ara tampoc la porten els presentadors de la informació general. La corbata ha desaparegut dels Telenotícies de TV3.

Més enllà de la moda o la comoditat, la corbata ha tingut sempre un valor simbòlic potent en la comunicació no verbal. Representa formalitat, rigor i autoritat, un codi visual que ajuda a reforçar la credibilitat del missatge. Prescindir-ne pot llegir-se com un gest de naturalitat i proximitat, una manera d'adaptar-se a uns temps en què l'audiència valora més l’empatia que la solemnitat.

La qüestió és si aquesta proximitat resta o suma credibilitat. Potser la clau és trobar l'equilibri, connectant amb el públic sense perdre professionalitat. Al capdavall, el vestit també comunica. I si bé ja no esperem que el periodista porti corbata, segurament ens costaria confiar en un pilot d'avió vestit de carrer. No perquè la roba el faci millor pilot, sinó perquè l'uniforme, en alguns contextos, ens transmet seguretat i competència. 

Potser la desaparició de la corbata als informatius ens parla d'un canvi més profund: la transformació del relat de la confiança, que avui es construeix menys des de la distància formal i més des de la proximitat, especialment entre el públic més jove...

Així comença... "Bob Dylan"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, segons consta escrit en una de les pàgines inicials, vaig comprar-me el 28 de setembre de 1992, ara fa 33 anys, el llibre és "Bob Dylan" (Edicions 62), de David Castillo, i va ser la primera biografia de Bob Dylan en català, centrada des dels seus inicis al voltant del folk, la seva electrificació i la seva trajectòria fins a finals dels vuitanta.

Aquest llibre es va reeditar l'any 2017 (també a Edicions 62), a partir de l'atorgament del Premi Nobel de Literatura l'any 2016, aportant, a banda de l'actualització de la seva biografia i producció musical dels anys noranta endavant, la valoració del seu llegat poètic i musical.

"Bob Dylan", l'edició de 1992, és un llibre que comença així:

Bob Dylan va posar la sola de les botes a la ciutat de Nova York el 1961. La gran metròpoli es presentava en la seva immensitat com l'arribada a un somni. Tot l'anormal de les petites ciutats on havia viscut es transformava en un univers canviant i cosmopolita. Els prejudicis formaven, de sobte, part del passat. L'ambient angoixant i província quedava enrere definitivament. Ara, només es tractava de lluitar contra un mateix per treure profit de les idees, dels mestratges i de les combinacions que li oferia l'aprenentatge al costat dels professionals tan idolatrats. Els problemes passarien a ser d'una altra mena, de supervivència.

Dylan havia nascut a Duluth, una població a la ribera del llac Superior, a l'Estat de Minnesota, segons diuen el 24 de maig de 1941, tot i que en la portada del llibre que acompanya la capsa "The Bootleg Series", de 1991, hi ha una fotografia amb efectes personals i el seu passaport obert, on figura l'11 de maig com a data de naixement. Aquest detall sense importància és un dels continus paranys amb què Dylan ha envoltat la seva biografia. Declaracions falses, veritats a mitges, equívocs, jocs de paraules i contradiccions han acompanyat les contestes de les escasses entrevistes que el cantant ha concedit. La confusió i el misteri amagaven la majoria de fets de la seva vida privada. Ell mateix confessaria a Anthony Scadutto que era del signe zodiacal dels Bessons: "Hi ha una escissió en tots els Bessons. Vacil·len contínuament. Aquesta sensació és molt forta en mi." Es tracta d'uns Bessons, però amb banyes. 

Bob Dylan és el gran dels dos fills d'Abraham Zimmerman, un petit comerciant jueu d'origen rus, i de Betty Stone, filla de descendents d'irlandesos. Als sis anys es va traslladar amb la seva família a Hibbing, la ciutat de la seva mare. Poblada majoritàriament per emigrants croats, italians, ucraïnesos, eslaus i escandinaus, a pocs quilòmetres de la frontera canadenca, Hibbing és famosa perquè és la mina a cel obert més gran del món. Allà va iniciar, des de nen, l'afició per la música. Als vuit anys ja teclejava el piano i als dotze, amb els primers estalvis que havia aconseguit ajudant a la botiga del seu pare, es va comprar una harmònica i una guitarra Silvertone als magatzems Sears Roebuck. L'ambient dur i brusc que envoltava les relacions d'una comunitat majoritàriament catòlica el va convertir en un noi diferent. La ciutat ha estat marcada per l'immens sot de més de cinc quilòmetres i cent cinquanta metres de profunditat. Aquesta mina ha esdevingut la principal riquesa de la regió. El paisatge desolat contrasta amb les cases de fusta i, tal com recordava una amiga de la infantesa, resulta contradictori que Bob procedeixi d'una zona on no es pensa, amb una mentalitat molt estreta i un ambient repressiu. Dins d'aquell panorama, Minneapolis es va convertir en el gran somni, la llibertat i l'esperit obert d'una gran ciutat. Les freqüents visites a la capital de l'Estat van sovintejar. Més de tres-cents quilòmetres el separaven de la civilització. Les botigues de discos rebien un noi que sentia passió per diferents estils, com ara el blues, els espirituals negres, el country, el gospel, el rhythm and blues i el rock primigeni d'Elvis, Bill Haley, Buddy Holly i, sobretot, Little Richard. L'autor de "Long tall Sally" i "Tutti Frutti" va ser l'autèntic mestre, pioner i precursor d'alguns dels principals solistes i conjunts dels anys seixanta, com, per exemple, The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, Creedence Clearwater Revival i el mateix Dylan. Little Richard va revolucionar el cervell de Dylan i de la majoria de compositors de la nova generació. Entre Elvis, Little Richard i el rhythm and blues, Dylan funda a meitat dels anys cinquanta el seu primer grup, els Golden Chords.

20 anys d'un Estatut que no va ser

Ahir va fer vint anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, un Estatut que havia de representar un punt d'inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya, amb un esperit més federal amb segell maragallià, i en realitat va ser-ho, un punt d'inflexió, tot i que no en el sentit que els qui el van impulsar, esperaven.

Aquella proposta de Nou Estatut va ser, finalment, retallada i rebregada i va servir per abonar, Catalunya endins, el procés independentista alhora que per alimentar, Catalunya enllà, l'anticatalanisme. Perdoneu-me la simplificació, ja que tot plegat va ser, i és encara, molt més complex, però les derivades d'aquell Estatut que no va ser, promogut pel PSC de Pasqual Maragall, van passar factura, sobretot, al mateix PSC, escindint-se en mil bocins (com anys més tard, per altres circumstàncies, li va passar a CiU) i patint una llarga i dolorosa travessia del desert.

Vint anys més tard, curiosament, el PSC governa de nou la Generalitat de Catalunya, també el govern d'Espanya, en una Catalunya on l'independentisme s'ha dividit, i en una Espanya on l'anticatalanisme segueix creixent, cada vegada més desacomplexadament. 

Fa vint anys jo vaig tenir moltes esperances, i il·lusions, en la nova proposta d'Estatut de Catalunya, l'eina que hauria de permetre'ns reforçar l'autogovern amb més competències i, naturalment, amb més finançament; vint anys després, seguim reclamant més autogovern amb més competències i, sobretot, amb més finançament, i ho fem, ara, sota l'amenaça, probable, d'un terrible retrocés si la dreta i l'extrema dreta espanyoles arriben a governar Espanya.

Fa vint anys ens pensàvem que estàvem malament (i certament ho estàvem), i per això reclamàvem un nou Estatut; vint anys després la impressió (i la realitat) és que estem pitjor, que el nostre país i la nostra llengua pateixen una alarmant fragilitat, que els que volen veure el nostre país i la nostra llengua anorreats, no només són més, també se senten (i tal vegada són) més forts.

Vint anys més tard, fins i tot l'Estatut retallat i rebregat sembla una quimera...