Tot l'enyor de demà. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Tot l'enyor de demà

                                              a Marià Manent

Ara que estic al llit
                               malalt,
                               estic força content.
-Demà m'aixecaré                potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                      sota el sol,
                                      sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                              amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                              i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                                   i els baixa
                                   tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
                                  de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
                               matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                               que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
                                              i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
                                amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
                                   i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                             fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
                                si m'aixeco
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                  mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit