dijous, 16 de novembre del 2017

Sords, cecs i muts... a la gàbia!


Si l'escena no us és familiar per pura experiència personal, bé sigui en el paper d'infant bé en el d'adult, ben segur que igualment la podeu identificar fàcilment: quan un infant no vol escoltar el que li diem, perquè com nosaltres sap que el que li volem dir no li agradarà, es tapa les orelles i comença cantussejar per damunt les nostres paraules, una manera molt gràfica de fer-nos veure que, simplement, no vol escoltar!

Aquest és un comportament que mantenim a mesura que ens fem grans, això sí aprenent a dissimular, fent veure que escoltem quan en realitat desoïm tot el que ens diuen, quan no fem el sord directament quan no volem escoltar...

I el que val pel que no volem escoltar també val pel que no volem veure, i ni tan sols que tanquem els ulls; n'hi ha prou en defugir la mirada!

Aquests comportaments són inherents a la condició humana i sort en tenim en moltes ocasions de tapar-nos les orelles i tancar els ulls; al capdavall escoltem i mirem el que ens interessa, el que més ens convé, o pensem que ens convé...

Perquè sí, també som amos del que mirem i escoltem tan com ho som de les nostres paraules; bé, en el cas de les paraules massa vegades en som esclaus, i amos en tot cas dels nostres silencis.

Tres micos representen molt bé aquestes tres coses, el que no volem escoltar, el que no volem mirar i el que callem, el que no podem (o volem) dir.

I aquests tres micos se'm van fer presents l'altre dia escoltant aquestes paraules del cessat conseller de Sanitat Toni Comín: “Potser vam insistir poc en la part més inquietant del relat (només ens tenim a nosaltres i no ens reconeixeran en cinc minuts) i potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè així tenies la gent més cohesionada”.

És el que passa quan escoltes, mires i expliques només allò que t'interessa, prescindint de la (incòmode i molesta) resta, quan es fa de l'argumentari relat i del relat semblança de realitat amb la finalitat de mantenir la tropa contenta i (si voleu, mig) enganyada!

Això sí, de tota l'autocrítica sentida aquests dies aquesta és la que trobo més sincera i honesta. M'agradaria que honestament algú, i molt millor si fos el president Puigdemont, m'expliqués què va passar el dijous 26 d'octubre, un dels dies clau sense el qual tampoc s'explica la situació que vivim avui Catalunya endins, i enfora...

Sembla que finalment algú mira la realitat ignorada (un sol poble?), escolta un altre relat (tenim la majoria?) i comença a explicar el que de fa tants mesos calla (només depèn de nosaltres!). Tot plegat per concloure que l'horitzó de la independència, com el de la utopia, just quan semblava que l'abastàvem, s'allunya de nou...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada