Just M. Casero a Sara Montiel: "Cuantos años tiene... La Violetera?"

Pàgina del Tele/eXprés amb l'entrevista de Just M Casero a Sara Montiel.

Estiu de l'any 1971, juliol per a ser més exactes. Sara Montiel acaba de fer una actuació al complex turístic Cap Sa Sal (Begur) de la Costa Brava i allà hi ha el meu pare, un jove Just M Casero amb els 25 anys pràcticament estrenats, com a col.laborador del diari Tele/eXprés!

"Hay cosas que no deben preguntarse en determinados momentos. Por eso, cuando Sara Montiel nos acogió tras su actuación hubo un pequeño sobresalto entre los presentes y tal vez en ella misma, cuando este cronista le preguntó: ¿Cuántos años tiene... La Violetera?"

Aquest és el paràgraf de l'entrevista i crònica signada per Just M Casero que el diari Tele/eXprés va publicar el 19 de juliol de 1971.

La pregunta, que portada a l'equívoc podria ser impertinent, no és exactament el què sembla i abans de transcriure'n la resposta el cronista, en Just, la introdueix en el segon paràgraf de la seva crònica:

"La respuesta nos iba a dar cálculo aproximado de las violetas que lleva repartidas Sara Montiel en su largo historial como figura del teatro y de la canción, teniendo en cuenta que invariablemente al final de cada gala suya y también esta noche aparece en escena con un cestitón de flores que va repartiendo entre los caballeros en medio de una profusión excepcional de besos"

La resposta de Sara Montiel no dóna opció a l'equívoc: "La Violetera la estrenamos en el 58 con Raf Vallone. La canción nació en la película, nunca antes la había cantado. Desde entonces se ha convertido en algo así como el motivo musical mío. En cada actuación tengo la obligación de cantar esta y algunas otras canciones que el público ya conoce. Casi no he podido cantar temas nuevos".

En Just segueix amb la crònica de la seva actuació i li pregunta llavors pel cinema, concretament sobre la pel·lícula que acabada de rodar, "Varietés" sota la direcció de Juan Antonio Bardem. També li pregunta sobre el públic català, responent ella que "es un público muy mono"... I ho argumenta un xic, però ja ho explicaré un altre dia...

No és fins cap al final de la crònica que, parlant de la Costa Brava, Sara Montiel dóna el titular que en Just, o el diari (?), destaca de la crònica: "La Costa Brava hace honor a su nombre: he salido molida"

Dies després de morir Sara Montiel la meva mare, sempre atenta als detalls, va recordar-me aquesta entrevista, facilitant-me la pàgina del diari, degudament desada a casa seva...

El pas del temps dóna cert valors a les coses i avui, aquest retall de diari, és un petit tresor que amaga, més enllà del què s'hi publica, moltes més anècdotes i curiositats que, tal vegada, algun dia potser podré, i sabré, explicar!