Article de Quim Curbet publicat al Diari de Girona, també al seu bloc [de paraula]:
Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t'ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d'un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.
Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l'escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l'escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada "periodisme", una malaltia infecciosa que el va portar a l'extrem de fundar un diari i d'escriure cada dia una columna, des d'on palpava el pols vital de la realitat. D'això en quedà un llibre que portà per títol Quiosc.
Els seus poemes, reclosos en la foscor d'una calaixera, van quedar només per als més íntims i, fins ara, havien quedat inèdits. Ara, en Roger Costa-Pau n'ha compilat una breu antologia que porta per títol Una eterna claredat on descobrirem aquesta dimensió poètica d'en Just. Són poemes de l'amor, de la vida i de la lluita, forjats des de la incertesa, la malenconia i l'esperança, són fruit d'una voluntat poderosa i tendra. En Just era el producte de la suma de tots aquests conceptes.
I aquest és el Just que ha sobreviscut i que viurà sempre entre nosaltres, mal ens pesi. La seva veu sorgirà sobre les veus dels que ens ha tocat continuar trescant en aquest costat de la realitat. Però, més enllà de tot això, en Just quedarà per sempre en el meu record amb els ulls closos i vestit per a les grans ocasions, reflexionant amb les mans juntes, dialogant amb un Crist solitari penjat en la paret de la seva habitació i esperant una claredat que maldava per entrar per la finestra.
Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t'ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d'un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.
Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l'escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l'escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada "periodisme", una malaltia infecciosa que el va portar a l'extrem de fundar un diari i d'escriure cada dia una columna, des d'on palpava el pols vital de la realitat. D'això en quedà un llibre que portà per títol Quiosc.
Els seus poemes, reclosos en la foscor d'una calaixera, van quedar només per als més íntims i, fins ara, havien quedat inèdits. Ara, en Roger Costa-Pau n'ha compilat una breu antologia que porta per títol Una eterna claredat on descobrirem aquesta dimensió poètica d'en Just. Són poemes de l'amor, de la vida i de la lluita, forjats des de la incertesa, la malenconia i l'esperança, són fruit d'una voluntat poderosa i tendra. En Just era el producte de la suma de tots aquests conceptes.
I aquest és el Just que ha sobreviscut i que viurà sempre entre nosaltres, mal ens pesi. La seva veu sorgirà sobre les veus dels que ens ha tocat continuar trescant en aquest costat de la realitat. Però, més enllà de tot això, en Just quedarà per sempre en el meu record amb els ulls closos i vestit per a les grans ocasions, reflexionant amb les mans juntes, dialogant amb un Crist solitari penjat en la paret de la seva habitació i esperant una claredat que maldava per entrar per la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada