Anàlisi de la situació política segons “?”: CiU (III)

“?” va parlar poc de CiU, que jo recordi. De fet lamento no haver pres notes de la seva intervenció, malgrat portava la llibreta; vaig atribuir-me un excés de pudor.

Però la realitat, que sempre és molt tossuda, diu que el càrrec electe al govern més rellevant de la coalició és l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Miquel Recoder. Naturalment CiU té molts alcaldes i alcaldesses, diputades i diputats, però que el màxim nivell de poder al govern, actualment, sigui l'alcaldia de Sant Cugat del Vallès (dit amb tots els respectes per la ciutat, els seus veïns i veïnes i la seva màxima institució, naturalment), no deixa de ser una mostra evident de la particular travessia del desert de CiU. També hem de comptar la Diputació de Tarragona amb el seu president, Josep Poblet, però segurament el seu pes dins el partit no és el mateix. No és d'estranyar, doncs, que Recoder es faci valer dins el seu partit.

La situació és precisament inversa a la del PSC, del qual es diu que mai com ara havia ostentat tant poder polític.

La situació de CiU, a perer meu, cal veure si és conjuntural o estructural. Jo, que tinc certa tendència a veure l'adversari polític més fort del què realment és, de moment em decanto cap a la definició conjuntural, de manera que la situació (tampoc cal dir-ne crisi, de moment) de CiU es resoldria amb la tornada (ells en dirien recuperació, com si recuperessin quelcom que els pertanyia) al govern de la Generalitat al 2010. Aquesta és la seva veritable cruïlla, personificada en aquest cas per un Artur Mas que no podria permetre's fallar a la tercera, malgrat fos novament la força més votada. Les opcions serien un front nacionalista, amb un hipotètic pacte amb una ERC que cada dia sembla més incòmode governant amb el PSC, especialment, i amb ICV-EUIA, o bé la tan desitjada per molts, potser no tan ni per convergents ni per socialistes, sociovergència.

Una hipotètica derrota al 2010 (o a les urnes o en la negociació per formar govern) possiblement transformaria la situació conjuntural en estructural, fent més difícil (menys suportable) la convergència entre els dos coaligats, dificultada, possiblement, per la traça d'horitzons polítics divergents, que de fet ara ja es dibuixen.

És interessant el ressorgiment polític d'Àngel Colom; suposo que les ferides estan curades i cicatritzades, ja que no deixa de resultar divertit que precisament qui es va escindir d'ERC ara treballi per apropar-la a CiU, naturalment des de CiU. Convergiran finalment CiU (o només Convergència) i ERC?.

Pel que sembla CiU descarta (a nivell de discurs, possiblement per una qüestió estratègica) la sociovegrència; CiU (o només Convergència?) sembla necessitar enfortir la seva musculatura nacionalista, flirtejant amb l'independentisme amb l'inexacte concepte dret a decidir, presentant la Casa Gran del catalanisme com l'antivíric socialista.

Ara per ara, però, la gran fortalesa de CiU és la seva gran base social, militants i simpatitzants; és un partit extraordinàriament capil·lar que, malgrat passar per moments difícils a nivell de Catalunya i haver retrocedit a nivell local, manté encara un gran actiu en la seva gent. I el gran interrogant serà si, a partir del 2010, independentment del resultat electoral, Convergència i Unió seguiran coaligats. A vegades sembla que els càlculs de Convergència passen per deixar la coalició i sumar amb ERC, a no ser que Unió no es fusioni amb Convergència formant un partit únic.

La síndrome del niu buit és el què pateixen els pares i mares, les parelles, quan els seus fills se'n van i es retroben sols a casa, sense saber massa què fer amb l'altre... Un dia un amic em parlava de la síndrome del govern buit de CiU... I ara no saben què fer un de l'altre...

----------------------------

pd: si parlem de Sant Cugat del vallès no podem obviar una gran blocaire i política socialista: l'Aintzane Conesa amb el seu bloc ...des de Sant Cugat.