dimecres, 31 de maig de 2017

Aneu a parir!


Les veritats no sempre són senzilles, ja ho cantava Lluís Llach: Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat...

No sé si a l'Anna li resultava senzill però si sé que ens feia veritat, no ens l'estalviava, ens la deia sense concessions, ni que fos la seva. Potser ens la deia de forma abrupta, bèstia, directa i poc diplomàtica, no com la cançó de Lluís Llach, ens la deia sobretot quan no se la podia, ni volia callar.

Si hi ha veritats com a punys les de l'Anna a vegades eren autèntics ganxos d'esquerra! I sí, podien fer-te mal, però al capdavall sempre és millor la veritat incòmode que la mentida complaent, que no pietosa....

En l'amor particular Lluís Llach també es pregunta si sabrà acostumar-se a la seva absència... la veritat, la meva veritat, és que jo no. La seva és una d'aquelles absències a les que no t'hi acostumes, absències per morts a deshora, quasi a traïció. Si la mort no és injusta, serà que ho és la vida!

Era un amor molt particular, el de l'Anna, extraordinari també per inusual. Tal dia farà un any, i tal dia ja és avui.
La veritat? Com feia i deia l'Anna, aneu a parir!
La veritat? Algunes amigues seves ho han fet des que no hi és, d'altres ho faran els propers mesos...

La vida, tan injusta com la mort, segueix pels qui no ens acostumarem a la seva absència, ni renunciarem al seu record.