Ponts que ja no hi són

Si us digués de quedar, a la ciutat de Girona, al pont de Can Vidal, sabríeu anar-hi?

Si a mi em diguéssiu de quedar a la Plaça de la Sardana jo faria camí cap a Sant Daniel, camí dels Àngels, i possiblement no ens trobaríem si vosaltres m'esperéssiu a la citada plaça, indret de la devesa on fa anys hi havia el pont de Can Vidal... Quin embolic, no?

El pont de Can Vidal forma part de la Girona desapareguda i ja no hi ha ni el pont ni Can Vidal, una fàbrica de gasoses que hi havia just al costat del pont que al seu dia unia la Ronda de Ferran Puig amb la Devesa, salvant el pas del riu Güell, que aleshores passava per allà.

Precisament aquest pont se'l va endur una tromba d'aigua de les importants inundacions que es van produir a Girona l'octubre de 1940, i amb l'enderrocament del pont va morir, entre d'altres persones, Hermógenes Huarte Goría, l'alferes Huarte, a qui anys més tard van homenatjar dedicant-li un pont (amb fins a tres ubicacions) sobre el riu Onyar.

Un altre pont que ja no hi és, a Girona, és el del Rellotge, que es trobava un xic més al nord que el de Can Vidal i que unia l'avinguda Ramon Folch amb la Devesa, també sobre el riu Güell abans de desembocar a l'Onyar, a l'alçada de la caseta dels lavabos, popularment coneguda com "el rellotge".

Aquest pont, també construït per Eiffel, ja no és a Girona però fa 59 anys que, de la mà de Josep Maria de Toca, va arribar a Palamós i 54 que és sobre la riera Aubi. Bonica història la d'aquest pont, al que a Palamós li van donar més corda, una nova vida...

Si jo pogués construiria un pont, un pont que em permetés travessar el present i anar-me'n al passat; més que amb un DeLorean, al passat m'agradaria arribar-hi travessant un pont i fer-ho sense perdre la consciència d'ara, del meu present i trepitjar la ciutat de fa cent anys, o dos-cents o més, i reconèixer carrers, places i edificis que encara hi són, i descobrir els que, com aquests ponts, per un motiu o un altre, ja no hi són. 

Com Girona, també nosaltres tenim ponts que ja no hi són...

Avancem la tornada a secundària

Una de les novetats del curs vinent, 25% del castellà a banda, és l'avançament del curs escolar; l'alumnat d'educació infantil i primària començaran el dilluns 5 de setembre, el de secundària (ESO, batxillerat i cicles formatius) el dimecres 7 de setembre.

Que lluny queda, més de vint anys, quan la data clàssica d'inici de curs era el 15 de setembre... Certament no cal tornar-hi i ja està bé que la tendència aquests darrers anys hagi estat reduir els dies de les vacances d'estiu, avançant l'inici del curs escolar.

El proper curs es fa una accelerada en aquest sentit, passat del fins ara habitual 12 de setembre al 5 i 7 de setembre. La mesura ha generat controvèrsia, inquietud i indignació en la comunitat educativa, més per la mesura en sí per com s'ha pres: de forma unilateral des del govern.

Altra vegada pesa el com, més que el què, i el com també inclou la forma precipitada, sense avís previ i per sorpresa en què es fan massa coses al Departament d'Educació i que posen en crisi la literalitat d'un concepte clau: la planificació.

D'aquí, per exemple, tanta manifestació i indignació de docents aquest darrer curs, de docents i de bona part de la comunitat educativa. La trista realitat és que el Departament d'Educació fa i desfà sense fomentar realment la participació (sí formalment, d' això en podem parlar algun altre dia...) i a la resta sembla que només ens queda el dret a la rèplica, i a la "pataleta"...

El cas és que ara que ja s'ha acabat el curs escolar el Departament d'Educació ha fet un vídeo sobre les virtuts de l'avançament del curs escolar i, què voleu que us digui, el vídeo de l'avançament de la tornada a secundària els hi ha quedat una mica carrincló, fins i tot excessivament frívol...

De debò, Departament d'Educació, destaqueu aquest argument per avançar el curs escolar?

El goig d'una troballa

Dies enrere, preparant una nova entrada per la secció "Minuts Musicals localitzats" vaig fer una cerca a Google sense massa esperança de trobar-hi, sencera, la cançó que estava buscant: els "Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens".

La sorpresa va ser meva, i va ser doble! D'entrada perquè sí, hi havia una gravació sencera de la cançó, que no és d'aquestes de 3 minuts com les que volen les emissores de ràdio, sinó llarga com "Babe I’m Gonna Leave You" dels Led Zeppelin, quasi set minuts!

Si la primera sorpresa va ser trobar una gravació de la cançó, la segona va ser descobrir qui cantava: la Teresa Carbonell! Qui és la Teresa Carbonell?, em preguntareu... Doncs és la Teresa de Can Tomàs de Cantallops i més que com a cantant jo la tenia (i tinc) com una gran cuinera! No en va fins fa ben bé mig any va estar davant dels fogons del restaurant Can Tomàs, el bell mig de la Plaça del Fort de Cantallops!

La gravació té la seva història... La seva filla, la Montse, i un seu nebot feien un treball de Segon de BUP (el 4t d'ESO d'ara) sobre cançons i ella li va demanar a la seva mare si la podia cantar, mentre la gravava amb una cinta de casset. D'això en deu fer, no sé, entre quaranta i cinquanta anys! Del treball en deuria treure bona nota, entre d'altres gràcies a la bona interpretació de la cançó de la seva mare!

La gravació deuria romandre ben endreçada fins que un dia, molts anys després, arrel d'una cerca del projecte Càntut per identificar un senyor que cantava una cançó en una mena de festa de final de la verema, va resultar que la gravació s'havia fet a Can Tomàs, segurament amb el mateix radiocasset amb el que la Montse va gravar la seva mare...

El cas és que cercant una veu, la d'en Jaume Quintana i Masó, en "Patllari", se'n va descobrir una altra, la de la Teresa Carbonell. Quin goig de troballa, i quina il·lusió descobrir tota aquesta història a Cantallops el dia de Sant Joan, tot esperant la processó de baixada...

Davant la tanca de Melilla

El diccionari no és massa generós amb la definició d'immigrant: "Que immigra."

Ho és més amb la definició de refugiat: "Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n’ha hagut d’emigrar a conseqüència d’esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d’un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons."

A l'esquifida definició d'immigrant no hi surten tres paraules que sí apareixen a la de refugiat: persona, acollida i drets. Mentre el refugiat és una persona que emigra, que se l'acull i que, tot i ni tenir els mateixos que els autòctons, té uns drets, l'immigrant sembla que no és ni persona, ni se l'acull i els drets ni hi són ni se'ls espera! Tant costaria afegir persona a la definició d'immigrant? Persona que immigra...

La tanca de Melilla ha estat una vegada més tràgic testimoni de l'abisme que hi ha, davant la frontera, entre les persones que emigren i les persones refugiades; el diccionari naturalment no en té cap culpa, però em temo que aquesta despersonalització és massa profunda i no sé si és per color de pell, per la pertinença a altres cultures o per tot plegat que mentre nosaltres (i els nostres governs, i Europa, i la comunitat internacional...) aboquem els esforços necessaris (i així ha de ser) per acollir les persones refugiades, a les persones immigrants no els hi concedim, ja no el dret a viure dignament, sinó a morir dignament, deixant que morin ofegades al Mediterrani o davant la tanca de Melilla...

Nosaltres, en general, som una mica com el diccionari: poc generosos amb les persones que immigren, més amb les refugiades. És clar que possiblement més que ser un reflex del diccionari, el diccionari és un reflex de nosaltres mateixos; tristament el diccionari ens delata.

Minuts Musicals localitzats a Requesens

Ahir a Cantallops va haver-hi processó; sí, no totes es fan per Setmana Santa! Diu la tradició que en processó, el dia de Sant Joan, la gent de Cantallops puja a Requesens, però no al castell sinó al veïnat.

Encapçala la processó una dona del poble, que carrega una imatge de la Mare de Déu dels Dolors; durant el trajecte es fan parades, algunes per fer una oració, d'altres per a fer un mos...

Arribats al veïnat de Requesens la Mare de Déu arriba a l'ermita de Santa Maria i és allà, en plena missa, quan es produeix per mi un dels moments més emotius del dia: el cant dels Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. No us ho puc explicar, s'ha de veure, s'ha de viure!

No sempre puc anar-hi, però sempre que hi he anat els he cantat amb una devoció que em sorprèn a mi i tot. Si m'he de confessar mai devot d'alguna Mare de Déu, sens dubte és a la de Requesens, que d'una o altra manera és ajut i guia... 

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."

Càntut · Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens - Teresa Carbonell

"Les idees, clares..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

"Les coses clares i la xocolata espessa", diu que dita que ens convida a parlar de les coses amb claredat, a dir-les pel seu nom i deixar l'espessor per la xocolata...

No sempre diem les coses amb la claredat que ens agradaria o requeriria la situació, tot i que a vegades quan ens les diem a nosaltres mateixos són més clares que un cel sense núvols...

És clar que altres vegades l'espessor la tenim a les pròpies idees, més que a la xocolata, i llavors no ens aclarim ni nosaltres mateixos.

Una interessant variant de la frase d'inici és la que va deixar-nos Joan Fuster:

"Les idees, clares; els sentiments, confusos."

Em pregunto quantes vegades l'espessor de les nostres idees és simplement conseqüència de la confusió dels nostres sentiments, que al final el que sentim, el que pensem i el que fem (sentiments, idees i accions) són vasos comunicants, i no estancs...

En tot cas, de la mateixa manera que poden trontollar els nostres sentiments, també poden fer-ho les idees, trontollar i esdevenir, per moments, tèrboles; fins que de nou s'aclareixen...

Que bona, per cert, la xocolata espessa!

Reunió de barri

La crida era clara: "A Pont Major fem reunió de barri". La crida convidava als veïns i veïnes a assistir-hi i participar-hi i el cert és que la convocatòria va donar fruit. Déu n'hi do la gent que va venir i, sobretot, participar.

Aquestes reunions requereixen un mínim de planificació i per tal d'ordenar el debat, i evitar la sempre temuda olla de grills, es va dividir la reunió en quatre temes: mobilitat (vitalitat, circulació, voreres i senyalització), neteja, seguretat i actes festius.

Va ser obrir el torn de paraula i de seguida van haver-hi intervencions, moltes (la majoria) des de la queixa, subratllant el que no va bé, el que caldria millorar, el que resta pendent.

Van aparèixer problemes crònics i també aflorar problemes nous, problemàtiques sobretot de convivència, algunes un punt esfereïdores... No tot van ser queixes, també es va parlar en positiu dels actius del barri, entre ells la pròpia trobada, senyal inequívoc que quelcom es belluga al Pont Major.

De la reunió en vaig treure, com a mínim, aquestes tres conclusions:

1. La gent té ganes i necessita que se l'escolti
2. Es confirma la sensació generalitzada que l'Ajuntament no vetlla ni es preocupa prou pel barri i els veïns i veïnes
3. Tenim unes famílies joves motivades i amb ganes d'implicar-se a la vida del barri i de l'Associació de Veïns

La reunió de barri va ser molt positiva i més que un punt d'arribada va ser un punt de partida... Seguirà, seguirem!

Jugar a primera divisió

Arribar a primera és tota una gesta, mantenir-s'hi és el veritable repte i triomfar-hi és un somni que només algunes vegades es fa realitat. L'esport gironí, tot i que és modest, també ha tastat en alguna ocasió la mel de la victòria guanyant títols, però ja sabem que l'èxit o el fracàs no només es mesura aixecant copes...

Girona sumarà, la temporada vinent, dos equips més a la màxima categoria estatal de futbol i bàsquet masculí als ja presents de bàsquet femení i hockey masculí, completant així un pòquer d'equips que defensaran la seva posició a l'elit de cada esport. 

L'Uni Girona, l'equip femení de bàsquet, fa anys que està entre els millors equips a nivell estatal i essent fins i tot un equip de referència a Europa; el masculí de hockey, el Girona CH, ha s'ha guanyat la permanència a l'elit salvant el "play out" i seguirà rodant a l'OK Lliga... Què podem esperar del Girona FC i del Bàsquet Girona la temporada vinent? 

És evident que la realitat (el pressupost) situarà els dos clubs entre els modestos de les respectives categories, potser també entre els candidats, d'entrada, a perdre-la, tot i que ja sabem que el pressupost no ho és tot, tampoc en l'esport. 

El Girona FC, plenament consolidat a la segona divisió, si no pot mantenir-se a primera és dels que ha d'aspirar a fer la molla, a moure's entre la primera i la segona divisió. És clar que l'ideal seria que es mantingués a primera molts anys i que fins i tot pugés un graó l'ambició i, com deia dilluns un eufòric Michel, apuntar a Europa... Bé, no vulguem córrer massa! 

El Bàsquet Girona és un projecte jove però no tendre ni immadur. El Marc Gasol president ha fet créixer a foc lent un equip que el Marc Gasol jugador ha accelerat i alçat fins a la ACB; ara l'objectiu és que Girona torni a ser plaça estable de bàsquet a nivell estatal. La tasca no serà fàcil però el camí el marca un altre equip català modest, el Manresa. 

Girona FC i Bàsquet Girona ja estan treballant per remodelar els equips i adaptar-los a les exigències de la màxima categoria. Feina fosca de despatxos que després, confiem, haurà de brillar al camp i a la pista. Si jugar a primera divisió és un somni fet realitat tan de bo que quan ens despertem encara hi siguem... 

Girona, 19 de juny

Fa quasi 30 anys els mítics Umpah-pah cantaven...

"Ei noi! No cal que espantis mosques
Ei! Girona fa olor a sants
Ei! Guaita l'arcàngel
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal
Ei noi! Girona és immortal"

A "Novembre" (Bordell, 1994) Umpah-pah parlava de les Fires de Sant Narcís, d'"olors de pixum enmig de crits d'alcohol i ampolles"... Les "nits de coragre" que descrivien a la cançó són aquests dies de juny nits d'eufòria, però no la del concurs musical de TV3 sinó eufòria pel doble ascens del Girona FC i del Bàsquet Girona!

Aquestes darreres dues nits els carrers de Girona s'han inundat amb la riuada blanc i vermella de celebració d'un fet tan històric com inèdit: el doble ascens. El calendari, a vegades tan inoportú com capritxós, ha engendrat una nova data històrica gironina, el 19 de juny, just la vigília d'una altra data cèlebre, el 20 de juny, data del primer atac de les tropes napoleòniques, no sempre celebrada i fins i tot d'infaust record, que també ens parla de la Immortal Girona.

Relatava anys enrere Enric Mirambell, cronista de la ciutat, el motiu pel qual a Girona hi ha un carrer amb aquesta data. A l'article "L'avinguda del Vint de Juny" (Diari de Girona, 7 de març de 2010):

"La nit del 20 de juny d'aquell any 1808, previs uns moviments de dispersió per desorientar els defensors i evitar que es concentrin en el lloc de l'atac, aquest es produí contra el baluard de Santa Clara. Baluard que es trobava en l'espai limitat pels actuals carrers Àlvarez de Castro, Gran Via, Coll Turbau i Ferran Agulló. Aquell primer atac fou rebutjat per un destacament del Regiment d'Ultònia i un grup de paisans armats, dirigits tots per Julián de Bolívar, que s'havia convertit en cap de la defensa de la ciutat."

Qui sap si algun dia algun carrer, plaça o racó de Girona es dirà 19 de juny i, parafrasejant Enric Mirambell algú escriurà...

"La nit del 19 de juny d'aquell any 2022..."

Acabar el curs abans d'hora

Hi ha partits, sobretot de bàsquet o de handbol, que s'acaben segons abans que s'esgoti el temps, que el cronòmetre marqui el final del partit. Passa quan el partit està sentenciat, quan el resultat és prou clar i els jugadors, fins i tot si ataquen els que perden, renuncien a jugar els darrers segons, es desentenen de la pilota i comencen a saludar-se i, els vencedors, a celebrar la victòria.

Això és el que està passant, si fa o no fa, amb gran part de l'alumnat de 4t d'ESO de l'institut de la meva filla petita. Tot i que oficialment el curs no finalitza fins el dia 22 de juny, hi ha alumnes que, una vegada graduats a mitjans de la setmana passada ja donen pràcticament el curs per acabat.

Suposo que en moltes famílies es va debatre i discutir si l'alumnat havia d'anar o no a classe, ja que davant l'imperatiu de l'obligatorietat d'assistir-hi part de l'alumnat argumentava que a classe eren pocs i igualment no feien res, res més que morir-se de calor!

Aquest curs sembla que s'ha produït la tempesta perfecta: Educació re planificant (improvisant?), el professorat re programant a contra rellotge i no atrapant la feina, l'alumnat desmotivat amb el partit resolt i una onada de calor que convida més a quedar per anar a la piscina d'algun amic que a classe.

La meva impressió és que, com es diu en castellà, aquí s'han ajuntat la gana (professorat desbordat) amb les ganes de menjar (alumnat sense ganes d'anar a classe) i sembla haver-se aplicat una flexibilitat (per a mi un deixar fer) que fa un flac favor al sistema educatiu i a la qualitat de l'educació.

En quin moment hem permès que això passi? Som conscients que aquest desori també accentua les desigualtats? De què serveix avançar l'inici del curs escolar si igualment hi ha qui l'acaba abans?

Són més preguntes les que em ronden pel cap i sobretot n'hi ha una que m'inquieta: perquè m'he de discutir amb la meva filla petita sobre si ha d'anar o no a l'institut si el curs encara no s'ha acabat?

Aquests dies, encara que no hi hagi exàmens, precisament perquè no hi ha exàmens i l'avaluació ja està feta són ideals per a fer altres activitats, per a seguir aprenent i compartint, però entre una cosa i l'altra aquests darrers dies de curs s'han devaluat ben bé com si fossin els minuts de les escombraries.

Educació, el professorat, l'alumnat i les famílies ens estem equivocant, cadascú amb el seu grau de responsabilitat, certament, però ens estem equivocant i de molt. Caldrà fer una reflexió conjunta i des de l'AMPA demanarem fer-la al Consell Escolar. Fins que no s'acaba el temps potser no hi ha partit, potser ja no hi ha classes, però sí hi ha institut.