La tercera serà la vençuda...

Seria molt estrany que Pere Aragonès no fos investit com a 132è president de la Generalitat, tot i haver fallit, també, en la seva segona temptativa. La tercera, segur, serà la vençuda!

La seva està essent una investidura agredolça, i el que sembla que hauria de ser un tràmit, l'acord entre ERC i Junts després del bon resultat de l'independentisme el 14F, està resultant ser un os molt dur de rosegar... 

I aquesta vegada no és per la CUP, sinó per Junts, que desbancats de la posició preferent de l'independentisme, li costa cedir la presidència del Govern a Esquerra i es fa pregar. 

És clar que, ara ja ho sabem, des de fa un temps entre Esquerra i Junts hi ha, sobretot, retrets i recels, com hem vist en els darrers, i sobrers, mesos del govern actual, com hem vist durant i després de la campanya electoral i les eleccions. 

I malgrat aquests recels i retrets Esquerra i Junts estan condemnats a entendre's mínimament per formar govern, primer, i governar després! S'hi han obligat ells mateixos, a entendre's, descartant per a la Generalitat altres aliances que, un i l'altre, han fet amb altres partits en el món local. 

Esquerra i Junts hauran de trobar un acord que no trenqui l'acord d'Esquerra amb la CUP, i aquest és, sempre, un equilibri fràgil que, entenc, cal assumir. 

No sé si l'acord de Govern entre les forces independentistes serà més sobre la base de la confiança o de la resignació, no sé si el joc de poders per a controlar l'agenda política entre Esquerra i Junts serà, més que qualsevol altre, el principal enemic del nou govern.

La tercera serà la vençuda perquè qualsevol altra cosa no seria comprensible; altra cosa és si la tercera serà la bona, si finalment tindrem un Govern estable que pugui sostenir-se dempeus durant tota una legislatura sencera...

Des de 2010 que no tenim una legislatura sencera, i ja sembla que ens hem habituat a legislatures curtes i governs inestables, quan possiblement el moment polític exigiria precisament el contrari.

Si Esquerra i Junts han de governar plegats, que superin els recels, que abandonin els retrets, i que aprenguin a treballar en equip, que ja seria hora que s'hi posessin, que ja fa més de deu anys que, se suposa, governen junts! 

Fer brunyols no et donarà feina, però potser t'ajudarà a aconseguir-ne!

Tota activitat requereix, per a fer-la i fer-la el màxim de bé possible, disposar d'unes mínimes competències, també fer brunyols! Ja sé que d'exemples en podríem trobar un munt, dins i fora de la cuina, però no sé perquè fer brunyols sempre em fa pensar en les competències!

Naturalment per a fer brunyols necessitem una recepta, la que sigui, però com en tantes altres elaboracions culinàries, amb la recepta no em fem prou; necessitem conèixer el seu procés d'elaboració, i naturalment també necessitem el que la meva àvia en deia el "rere mànec", és a dir, les competències.

I de competències en tenim, d'entrada, de dos tipus: les tècniques o específiques, i que als "modernets" els agrada dir "hard skills", que són les de cada professió o activitat,  i les transversals, també anomenades "soft skills", que són les habilitats, coneixements i actituds generals que es posen en joc en qualsevol activitat.

La mala notícia és que no tothom les té totes desenvolupades al màxim, i tampoc caldria, ja que no passa res si jo no sóc competent en la tècnica del bisturí, sempre que em disposi a operar ningú!
La bona notícia és que totes les competències es poden aprendre, millorar i potenciar, i arribat el moment, amb la formació i preparació necessàries, no només podria agafar el bisturí, sinó tenir la calma necessària per a fer un tall precís.

Però tornem als brunyols!
Fer brunyols requereix disposar d'un mínim de competències tècniques, com les d'elaboració, manipulació i cocció d'aliments, o el correcte ús d'estris i eines. Per bàsic i elemental que pugui semblar cal saber, per exemple, ratllar llimones! Naturalment també cal saber la tècnica per a fer-los llevar, i controlar el foc a l'hora de coure'ls...

A vegades, com passa també a la vida, no tothom és igual de competent en tot, i hi ha qui s'especialitza i s'ocupa més de amassar la pasta, de donar forma als brunyols, de coure'ls i, finalment d'ensucrar-los; és a dir, a cada procés hi intervé una persona més especialitzada que, a base sobretot d'experiència, ha potenciat la seva competència tècnica.

Tradicionalment a casa, per exemple, des de fa anys el meu germà és l'especialista en amassar la pasta, la meva mare en donar-los forma, jo en coure'ls i la mainada en ensucrar-los! Quan jo era petit només els ensucrava, fins que vaig aprendre a coure'ls, i tot i que tècnicament encara no ho faria igual de bé, també podria aprendre a amassar la pasta, i a donar-los forma...

És clar que les competències tècniques no ho són tot; tot i ser mínimament imprescindibles, no garanteixen que els brunyols surtin bé, ja que al ser un procés requereix que posem en joc les altres competències, les transversals, i aquí totes i cadascuna d'elles són importants.

Hi ha diferents formes de classificar i nombrar les competències transversals, però en general es divideixen en tres blocs: les competències d'identificació, les de relació i les d'afrontament.

Competències de identificació:
- Identificació de les pròpies capacitats
- Disposició a l'aprenentatge
- Situar-se en el context laboral concret

Competències de relació:
- Comunicació
- Relació interpersonal
- Treball en equip

Competències d'afrontament:
- Responsabilitat
- Adaptabilitat
- Organització del propi treball
- Negociació
- Gestió de l'estrès
- Iniciativa

Per poc que hàgiu fet brunyols entre, com a mínim, dues persones, podreu identificar qüestions que tenen molt a veure amb aquestes competències. Per exemple, des de fa molts anys que la meva mare, en funcions de "directora general brunyolaire", organitza i disposa tota la logística, tots els recursos (ingredients, estris, espai...), i tothom afronta aquesta activitat identificant les pròpies capacitats, i també calibrant la disposició a l'aprenentatge, quelcom que al seu dia jo vaig posar en pràctica per passar d'ensucrar els brunyols a coure'ls!

El treball en equip, en aquesta activitat, també és crucial, ja que és un treball en cadena, i aquí la comunicació i la relació interpersonal també són claus, ja que treballem amb eines i amb oli bullint, i una mala gestió de l'estrès podria tenir funestes conseqüències! És important, doncs, generar un bon clima de treball...

La iniciativa i la negociació també entren en joc, especialment a l'hora de donar forma als brunyols, ja que sempre arriba el moment que venen ganes de fer-ne diferents, i això, poc o molt, sempre s'acaba parlant i negociant; i sens dubte l'adaptabilitat, que en aquest temps de pandèmia hem exercitat possiblement com mai!

Posar en joc, positivament, totes aquestes competències transversals potser no farà que, necessàriament, els brunyols siguin més bons, però sí que l'experiència de fer-los sigui més plaent i divertida, fins i tot menys esgotadora per cansada que sigui, per moments.

És clar que no acomplir al 100% amb les competències tècniques tampoc ens impedirà fer brunyols, que l'avantatge que tenen és que, per més brunyols que ens surtin, sempre seran brunyols!

En qualsevol cas, i això és potser el més rellevant, quan fem brunyols, o qualsevol altra elaboració culinària, o qualsevol altra activitat a casa, sempre posem en joc les nostres competències transversals, encara que no les coneguem ni en siguem conscients. I les competències transversals tenen l'avantatge que les podem transferir de l'àmbit personal i familiar, a l'àmbit laboral.

Per això, en moltes orientacions i formacions laborals, el procés de identificació de les competències transversals es fa sobre l'experiència personal i familiar, i una vegada identificades les competències, es reforcen i potencien per transferir-les i posar-les en joc, també, en l'àmbit laboral.

Fer brunyols no ens donarà feina, però potser, com tantes altres activitats que fem, ens ajudarà a aconseguir-ne, en la mesura que treballem i potenciem les nostres competències transversals, a banda d'endolcir-nos una mica la vida...

Rocío Carrasco Mohedano

A les vides de paper cuixé també hi ha molta misèria, sobretot misèria moral, tanta com a les nostres, que ja sabem que el paper ho aguanta tot, i més el paper cuixé!

El darrer, sonat i sonor episodi és el de Rocío Carrasco, que en una entrevista en format de sèrie documental (ens faltaran crispetes!) va denunciar els maltractaments que va patir del seu ex marit, el Guàrdia Civil retirat Antonio David Flores.

L'acusació és greu i el seu testimoni és esfereïdor, sobretot en relació al joc brut del pare amb la filla, que d'alguna manera ha acabat repudiant a la seva mare.

Tota aquesta truculenta història té molts serrells i moltes derivades, també moltes contradiccions, com el fet que Rocío Carrasco ho denunciï precisament a la cadena de televisió on treballa el seu ex marit, ara expulsat possiblement fins a la seva reaparició estel·lar; també resulta inquietant que tot plegat tingui un preu, també la publicació en màxima audiència del seu dolor, quelcom habitual a Tele 5, com bé sabem...

I sí, tot plegat no fa més que alimentar la polèmica, i sobretot alimentar els programes i l'audiència assedegada d'aquesta morbositat descarnada. Aquest embolcall de paper cuixé sensacionalista, aquest embolcall de tele escombraria potser és inevitable, doncs és el medi natural en el que ha crescut i viscut, també, Rocío Carrasco, i per descomptat també Antonio David Flores...

Però en algun moment cal fer l'exercici de prescindir de tot aquest embolcall, dels seus serrells i les seves derivades, del safareig televisiu i de la manca de pudor, i veure que al capdavall el que hi ha és una dona maltractada, sobretot una dona maltractada, per més que respongui al nom de Rocío Carrasco Mohedano!

"Billie Jean". Minuts Musicals amb nom propi

Si hagués d'escollir una cançó, només una, de l'extensa discografia de Michael Jackson escolliria, sense dubtar-ne ni un moment, "Billie Jean"!

No opinava el mateix Quincy Jones, productor entre d'altres del mític "Thriller", a qui d'entrada, sembla, no li agradava la cançó, ni la seva introducció ni el títol: sembla que li'n va proposar un d'alternatiu que no li hagués permès formar part d'aquesta col·lecció de cançons amb nom propi...

Però Michael Jackson va insistir i, guiant-se pel seu instint, la va defensar a ultrança per acabar esdevenint una de les millors cançons de la història de la música i, per mi, la seva millor cançó!

"Billie Jean" no és ningú en concret, sinó la personificació de les dones, "groupies" que atribueixen la paternitat dels seus fills o filles al seu ídol, quelcom que d'una o altra manera Jackson va veure en el seu entorn i, sembla, experimentar personalment... La cançó, en tot cas, és una esmena a la totalitat: "the kid is not my son".

Si hagués d'escollir una cançó, només una, de Michael Jackson sens dubte seria aquesta!

Les cites dels llibres. "La llavor dels somnis", d'Antònia Adroher i Carmel Rosa

Ara que dies enrere es va posar en valor la figura de l'anarquista Frederica Montseny, primera dona que va ser ministra, també podem recordar que la gironina Antònia Adroher va ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona!

La seva història, juntament amb la del seu company, Carmel Rosa, la van deixar escrita al llibre "La llavor dels somnis" (CCG Edicions, 2001), una història de República, Guerra Civil i exili.

Militants del POUM el seu testimoni va contribuir a forjar la democràcia, essent un referent inevitable dels joves polítics de l'època.

El llibre conté, a mode de cita, un poema de Narcís Comadira, llavor del títol del llibre:

"I les ones blanes,
pesades de sang,
fidels bressolaven
l'esforç impossible.

Enmig de la runa,
la llavor dels somnis."
Narcís Comadira, "1939"

Vaig tenir el goig de conèixer-los i, a banda del record, d'ells també en guardo orgullós, amb el llibre, les seves dedicatòries, que com tantes altres d'altres llibres, qui sap si, algun dia, també seria bonic compartir-les...

L'oficina, aquell territori hostil...

Ja fa dies que, en relació a la pandèmia, hem arribat al punt de "tal dia farà un any...", i lluny de celebrar-ho, ho recordem perquè el que sigui que fa un any, inevitablement ha impactat en les nostres vides!

I d'entre moltes coses, en la meva hi ha el teletreball, que de fet ja fa anys que feia, tot i que de forma combinada (ara està més de moda dir "híbrida" amb el treball a l'oficina; per dir-ho ras i curs, abans de la pandèmia jo començava la jornada laboral a casa (teletreball), la seguia a l'oficina i, en cas de treballar a la tarda, la seguia a casa.

Curiosament, anys enrere, quan vaig començar a teletreballar des de casa, aleshores anant poc a l'oficina, vaig trobar a faltar molt part de la vida que s'hi cou, ja sabeu, les trobades informals amb els i les companyes de feina, el compartir l'estona d'esmorzar, les reunions improvisades o les visites inesperades a la teva taula de treball; coses, algunes d'elles, lladres del temps, certament, però que en el seu conjunt contribuïen a generar el clima de treball, a sentir-te acompanyat en la teva feina i a ser part d'un equip.

Per això, al cap d'un temps, vaig decidir combinar, de forma més equilibrada, la feina des de casa i des de l'oficina: jo necessitava aquell contacte humà!

Ara, però, la situació és ben diferent, i, sincerament, les poques vegades que vaig a l'oficina, just per a fer tràmits que sí o sí he de fer allà, se'm treuen les ganes de tornar-hi: mascareta a tothora, i tot és de "mira'm i no em toquis"!

L'oficina s'ha convertit en una mena de territori hostil, on, en el meu cas, quan hi treballo ho faig sense comoditat (la mascareta em mata!) i l'únic consol és trobar-te algun company o companya de feina i comentar la jugada, i poca cosa més...

Des de casa treballo molt bé, no em falta res i puc fer, pràcticament, el mateix que faria o feia a l'oficina, i agraeixo molt l'esforç i els recursos que l'entitat ha posat i fet per fer-m'ho fàcil, a mi i a totes les persones de l'entitat que teletreballem. Naturalment trobo a faltar molt el contacte diari amb els i les companyes de feina, i la sensació és que en general ens hem aïllat més, tot i compartir reunions i xats.

Aquesta setmana des de l'entitat em preguntaven quina previsió tenia respecte el teletreball, i la meva resposta, seguint la recomanació de la mateixa entitat, és prorrogar-lo!

Tal dia va fer un any que faig teletreball i diria que, pel cap baix, seguiré així fins a finals d'any, o fins d'aquí un any, o qui sap si de forma indefinida, allò de "ha vingut per quedar-se"... 

Per mi l'oficina deixarà de ser aquell territori hostil quan pugui anar-hi, i estar-m'hi, sense mascareta!

Estic armat de paciència!

Una vida escapçada en sec

A vegades la vida llangueix, quasi silenciosament, i s'apaga quan, simplement, no hi ha més ble per cremar...

D'altres, en canvi, la vida s'acaba de sobte, de forma brusca, violenta i inesperada! La mort apareix sense avisar, sense que se l'esperi, com una anomalia del sistema: no, ara no tocava morir!

Una vida escapçada en sec que en deixa d'altres marcades de per vida, perquè aquestes morts, les que no són llei de vida, marquen amb foc i per sempre més les vides dels i les supervivents.

Sé de què parlo, i tu també, que a la teva vida també has hagut d'afrontar morts de persones properes, estimades, que per un motiu o altre s'han mort a deshora.

Aquests dies una companya de feina passa per aquest tràngol, per aquest dol tempestuós i profund, inesperat i inoportú, que importuna la vida i fa que, irremeiablement, esdevingui tràgica.

No es troben paraules de consol, i les que es troben tampoc consolen; potser un gest, una abraçada o la confirmació que, tot i que el dol és sempre personal i intransferible, el trànsit cap a una relativa calma, cap al record cada vegada menys dolorós tot i que sempre trist, no el farà sola, tampoc la seva filla.

A vegades la vida llangueix, quasi silenciosament, i s'apaga quan, simplement, no hi ha més ble per cremar... Qui pogués morir així, amb la vida feta, amb la vida plena, simplement llanguir...

D'altres, en canvi, una fuetada s'endú una vida, i per moments noqueja la nostra... En aquests casos la mort és una merda, una putada, una gran putada! 

"Solitudes"

Els Manel canten a la vellesa a "Criticarem les noves modes de pentinats", un cant que no amaga un "somriure una mica per sota del nas..."

Més cru és el relat que, sense dir paraula, en fa Kulunka Teatro a l'obra "Solitudes", que aquest diumenge passat van representar al Teatre Municipal de Girona.

L'obra ens parla de la vellesa i, arribat un punt, de la solitud, tot i que la de l'ancià protagonista no és l'única solitud que s'arrossega sobre l'escenari; també es senten sols el seu fill i la seva néta, o la maldestra, i alhora encantadora, novella prostituta...

La solitud és fins i tot agraïda quan és volguda, i temporal; també cal aprendre a estar sols, o encara pitjor, a estar amb nosaltres mateixos! Però estar sol, sentir-se sol, per mal acompanyat que hom estigui, és molt trist, que al capdavall qui més qui menys necessita compartir un xic la vida, encara que sigui amb una maleïda mosca!

La solitud fruit de la incomunicació i de les presses dels nostres dies potser no mata, però tampoc ens ajuda a viure, i a vegades no és qüestió d'estar sol, sinó simplement de sentir-se'n.

Amb una posada en escena sòbria i, alhora, molt efectiva, dos actors i una actriu donen vida a una colla de personatges que, sense dir paraula, ens expliquen la seva vida, potser no tan diferent a la nostra.

"Solitudes" és un joc de màscares (i de cartes) en el que, més enllà de la seva expressió, les emocions es manifesten corporalment, amb uns cossos que, més que les màscares, expressen por, tristesa, desesperació, impotència i solitud...

I tot i que el diccionari la defineix com un estat ("estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol"), la solitud és, sobretot, un sentiment, i a vegades no hi ha sucre que la pugui edulcorar...  

Hi ha un moment en que la solitud, com "Solitudes", no té pietat!

La normalitat de treballar

L'any 2013 una petita empresa de Lloret de Mar, Construcció i Rehabilitació Salichs, va rebre un dels Premis Incorpora 2013 per la seva contribució a la inserció laboral de persones que, pel motiu que sigui, tenen majors dificultats d'accedir al mercat laboral.

Recordo que la candidatura la va presentar i defensar la Fundació Astrid 21, una de les entitats del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa". L'entitat col·laborava estretament amb l'empresa i els darrers anys hi havia fet fins a quatre insercions laborals de persones amb Síndrome de Down.

La candidatura de Construcció i Rehabilitació Salichs no només va passar el tall de Girona, també el de Catalunya i, juntament amb Embutidos Monter, va ser una de les premiades en la 5a edició dels Premis Incorpora, que aleshores eren d'àmbit estatal.

Per tal d'il·lustrar el reconeixement, setmanes abans del lliurament vam concertar una visita a Construcció i Rehabilitació Salichs (també a Embutidos Monter) per a fer unes fotos i una petita peça de vídeo, i el responsable de l'empresa ens va citar, a mi i a l'equip de comunicació, a l'oficina de la constructora per desplaçar-nos després en una obra.

En una obra?, vaig preguntar, reconec entre sorprès i incrèdul!
Sí, anirem a gravar a peu d'obra!, em va respondre el responsable de l'empresa...

Aleshores, a la tardor de 2013, l'empresa estava fent unes obres de millora del Club Nàutic Cala Canyelles i a peu d'obra hi treballava, com a manobre, un noi amb Síndrome de Down.

Reconec que, un cop més, vaig ser víctima dels meus prejudicis... Em pensava que la persona amb Síndrome de Down contractada per l'empresa constructora estaria a les oficines, fent funcions de bidell o d'auxiliar administratiu... I no, me la vaig trobar a peu d'obra, pastant ciment!

A partir d'aquell moment vaig prendre consciència que la discapacitat, també la Síndrome de Down, és tan diversa com la no discapacitat, i que la Síndrome de Down no defineix, només, a les persones que la tenen, com a mi no em defineixen només ni l'estigmatisme ni la hipermetropia...

I perquè no una persona amb Síndrome de Down treballant de manobre? I perquè no treballant en un magatzem, en una cuina, en una botiga o, fins i tot, en una oficina?

Des del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" reivindiquem, en motiu del Dia Mundial de la Síndrome de Down, la normalitat de treballar... 

View this post on Instagram

A post shared by Roger - Incorpora Girona (@coordinacioincorporagirona)

"Layla". Minuts Musicals amb nom propi

Si "Jessica" ens vinculava el mític grup The Allman Brothers Band amb Eric Clapton, la cançó d'avui, "Layla", ens connecta Eric Clapton amb The Beatles, i més concretament amb el més jove dels seus integrants, George Harrison.

Publicada l'any 1970 pel "super grup" de rock i blues Derek and the Dominos, és, segons la revista Rolling Stone, una de les millors trenta cançons de la història del rock, i no seré jo qui ho desmenteixi... 

"Layla" és una cançó d'amor no correspost, i Eric Clapton es va inspirar en el poema "Layla i Majnun" del poeta persa Nezamí Ganyaví (segle XII), una història que Lord Byron va descriure com el "Romeu i Julieta d'Orient"... 

Per a Clapton, però, la seva "Layla" no era la del poema, sinó Pattie Boyd, aleshores model, fotògrafa i dona de George Harrison. Era aquest el seu amor no correspost...

Les connexions musicals entre Eric Clapton i George Harrison, bons amics, són moltes, i destaca especialment la participació de Clapton en la gravació de la cançó de The Beatles, composada per Harrison, "While My Guitar Gently Weeps", tot i no aparèixer en els crèdits...

Canta Clapton a "Layla" que no li digui que no trobaran una manera, i anys més tard la van trobar i, havent-se ja separat de George Harrison, Pattie Boyd i Eric Clapton es van casar... I sí, al casament va assistir-hi també George Harrison!

Pattie Boyd, però, no només va ser la musa de "Layla", al seu dia es va especular si també havia inspirat la cançó "Something" de The Beatles, però el propi Harrison en una entrevista va dir que en realitat l'havia inspirat Ray Charles...

Sí que s'atribueix a Pattie Boyd la inspiració d'una altra gran cançó d'Eric Clapton, la balada "Wonderful Tonight". L'any 2007 Pattie Boyd va publicar el llibre, a mode d'autobiografia, "Wonderful Tonight: George Harrison, Eric Clapton and Me."

Eric Clapton i George Harison sempre van mantenir una molt bona amistat, i a Pattie Boyd sempre li podrem agrair haver inspirat aquesta magnífica cançó, "Layla"!