Parlo de Catalunya

"Ens cal aprendre una lliçó profunda dels darrers anys: la història enyora el poble. La història no pot sobreviure sense nosaltres. La història de Catalunya, fins ara una crònica tràgica d'opressions, torna a ser nostra. Si no ens han vençut els programes d'extermini legal i institucional, si no ens ha destruït la colonització i la dictadura, si no ens ha vençut l'opressió laboral i econòmica no ens podran ara reduir al silenci els que pretenen una vegada més ensorrar la nostra llibertat de poble."

Les cometes que obren i tanquen aquest text indiquen, com bé sabeu, que no és meu, però com tants altres me'l faig de dalt a baix! Aquest és tan sols un fragment, un paràgraf del discurs que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, va fer en l'anomenat Míting de la Llibertat que es va fer a Girona el 23 de setembre de 1976.

La fotocòpia del discurs, mecanografiat, que ara tinc a les mans com el meu pare el tenia quan el pronunciava, té un títol a cada paràgraf i el d'aquest és "recuperar història" i comença amb el títol que li he manllevat del text: "Parlo de Catalunya".

El discurs, en un dels paràgrafs finals, esdevé avui tristament actual i necessari: "ens urgeixen les llibertats per construir la nostra nació. Ens urgeixen les llibertats per a construir la democràcia. Però les llibertats són contradictòries i és contradictòria la democràcia si l'objectiu final de la lluita no és donar el poder al poble, (...) implantar, en definitiva, l'autogestió en front de qualsevol dirigisme o usurpació de la sobirania del poble."

Avui que fa trenta-set anys de la seva mort m'ha semblat oportú recuperar-lo, car necessitem recuperar, també avui, les seves paraules i, sobretot, el seu esperit i la seva lluita. Fa més quaranta anys, com nosaltres avui, ell parlava de Catalunya!

No estàs igual!

El cotxe de casa demana a crits que el jubilem, dedueixo de les reiterades visites que ha fet aquests darrers mesos al mecànic; i a cada visita un forat més a la hipotecada butxaca i el problema mecànic sense acabar de resoldre. M'estic especialitzant en vehicles de substitució, també anomenats de cortesia.

En la darrera visita al taller mentre esperava que em fessin els tràmits de deixar el meu cotxe i recollir el de cortesia vaig veure entrar i sortir un noi a qui al principi no vaig fer massa cas; ell treballava allà (diria que hi treballa encara) i formava part del paisatge, ben identificat amb la seva roba corporativa. En una de les seves anades i vingudes m'hi vaig fixar més detingudament i internament vaig pensar: aquesta cara em sona, però no la sé ubicar; el pensament, per moments, va fugir.

El meu tràmit es va allargar perquè la noia que m'atenia no podia imprimir un document que havia de signar i el noi que em sonava seguia rondant per allà, no en va hi treballava (i diria que encara hi treballa...). Me'l vaig mirar amb més deteniment sense ser vist i novament internament vaig pensar: serà ell? El vaig conèixer fa uns vint anys i ell, que aleshores era un nen, ara ja era (de fet és encara!) tot un home, i quin tros d'home!

Fa molts anys que el vaig perdre de vista, molts també que li vaig perdre la pista: serà ell? En aquells moments ja no m'importaven ni el meu cotxe ni el de cortesia: va bé un cotxe petit industrial amb dos seients? Sí, cap problema, diu un pare de família nombrosa, que hagués dit que sí a qualsevol cosa que s'assemblés a un vehicle amb quatre rodes i un voltant...

El cotxe m'era igual, només pensava en ell i en si m'atrevia o no a preguntar el que finalment, i sense pensar-m'ho gaire, vaig preguntar-li: perdona, ets tu?

Sí, em va dir, sóc jo.
No em reconeixes, no? Li vaig preguntar... i uns instants després l'encerta:
Ostres, ets en Roger!

Me'l vaig mirar de dalt a baix i no, no estava igual! Conservava els ulls i la mirada (de fet encara els conserva!), intel·ligent i reflexiva, també el color de pell i el cabell rinxolat, però aquell infant que un dia vaig deixar enrere, aquell infant del que havia estat educador, ara era dins aquell tros de noi, tros d'home que no tenia per on abraçar!

Amb poques paraules vam tornar a finals dels anys noranta i ens vam actualitzar breument les vides, resumint més de quinze anys amb quatre frases improvisades, però ell tenia feina i jo havia d'anar-hi i en pocs minuts jo vaig tornar a ser el client que esperava el cotxe de cortesia i ell l'amable personal d'atenció al públic.

El cotxe de casa demana a crits que el jubilem però jo li allargaré la vida fins, com a mínim, mentre l'infant retrobat, avui vell nou amic, treballi al taller...

Desconnectat

Fa tres dies que visc en una mena de bombolla, mig desconnectat del món i del que hi passa entre caixes per desfer i mobles per ordenar. Bé, no sé si en una bombolla o més aviat en una mena de túnel, el que uneix el pis de Sarrià de Ter que es buida alhora que, talment com un vas comunicant, s'omple la casa del Pont Major!

Això de mudar la pell és tot un procés! Aquesta no és la primera mudança que faig però sí la de més envergadura i, sobretot, confio que sigui la darrera! Tan de bo el proper destí sigui, d'aquí molts i molts anys, el dipòsit de cadàvers d'alguna facultat de medicina...

El cas és que aquests darrers tres dies els hem dedicat en cos i ànima al trasllat, essent aquesta la nostra primera i única prioritat i no destinant temps ni energies a d'altres qüestions, a pràcticament tot el que ha passat socialment i política al món en general i al nostre país en particular.

Em sembla que ha passat alguna cosa amb el Consell d'Estat i sincerament no sé quina és l'última del Tribunal Constitucional, que suposo segueix en la seva determinació d'impedir, sí o sí, la controvertida investidura del cessat president Puigdemont.

Un trasllat és esgotador, què us he d'explicar a la majoria de vosaltres, però alhora també resulta gratificant aquesta sensació d'oxigenació mental, de desconnexió, de viure aïllat en una bombolla, soterrat en un imaginari túnel carregant caixes i aprenent a viure en una casa nova: on desem les coses de l'esmorzar?

Aquests dies preguntes aparentment tan simples com aquesta són quasi tan o més transcendentals (per mi i la meva família) com la que més ens interroga des de fa setmanes: què farà el candidat Puigdemont?

Tan de bo el país, com casa nostra, trobi aquesta setmana el bri de normalitat que tan necessita i reclama; jo mentrestant, mica en mica, aniré connectant de nou...

Minuts Musicals de desamor amb "Berlin"

Orfeu va perdre de nou la seva estimada Eurídice quan, en la seva sortida de l'inframón i just abans de salvar-se, va mirar enrere per observar l'enyorada bellesa de la seva estimada; aquella mirada enrere va ser la seva perdició, també la del seu condemnat amor.

No mirar enrere, però, altres vegades ens salva i fins i tot guareix, i precisament això és el que sembla cantar Coque Malla amb "Berlín", una cançó que descriu la necessitat de deixar enrere, fins i tot físicament (voy a nadar hacia otro lugar..."), una vida que ja quasi ni ens pertany: "no reconozco a nadie y sin embargo cuando pienso que eran rostros que ayer eran toda mi vida..."

No especifica, Coque Malla, que les ferides que el mar li guareix siguin d'amor, però aplicades a l'amor, en una relació finada, totes i cadascuna de les que canta hi encaixen (quasi) a la perfecció, fins i tot les d'esperança amb les que comença:

"Hoy voy a empezar a construir la casa donde estaré para toda la vida..."





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: mudança

Si hagués de cercar una paraula per definir el meu estat ara i aquí seria, sens dubte, mudança!

[s. XIV; de mudar]

f Mudament1. Fer mudança el temps.

Sí, és mudança i no trasllat, que si bé són si fa o no fa el mateix en el cas que m'ocupa aquests dies, és infinitament molt més eufònica!

I més enllà del més ben sonant que sigui (que és) la mudança (tot i que sempre feixuga), amb la sempre agradable i agraïda ema inicial (i no amb la te estrident de trasllat) i la dolça i icònica (la nostra ñ!) ce trencada, mudança ens apropa al que fan les serps amb la seva pell quan, efectivament, la muden; quelcom semblant fem ara nosaltres, mudem la pell...

Serpentejarem fent esses travessant el Pont de l'Aigua per, en el meu cas, (roda el món i) tornar a el Pont!

L'esperança d'esdevenir vestigi

Aquests són dies de triar: ho llancem (o donem...) o ens ho enduem a la casa nova?

Ja fa setmanes que tot el que tenim a casa ens ho mirem amb uns altres ulls, com si amb la nostra mirada poguéssim assignar a cada pertinença una data de caducitat.

El tema té molta literatura, fins i tot abans de l'ordre màgic de Marie Kondo, i hi ha decisions difícils de prendre. Afortunadament no totes, n'hi ha que no generen cap gènere de dubtes, tant si la decisió és conservar-ho com desprendre'ns-ho; però n'hi ha d'altres que les posposem al màxim perquè allò, aquell objecte, ens interpel·la directament, dispara sobre nosaltres mateixos.

A mi aquestes situacions em passen especialment amb dos objectes que, més enllà de si els faré servir o no, o fins i tot essent conscient que no els faré servir, em resisteixo a abandonar: els llibres i els discs.

Amb la roba, per exemple, no tinc aquest problema: si no em va bé o ja no m'agrada, fora! Però amb els llibres i la música em costa més, em costa molt!

De fet ja tinc pràcticament encaixada quasi tota la meva música, algunes cintes de casset, un bon grapat de discs de vinil i molts discs compactes: aquests darrers segurament seran carn de golfes, però no m'atreveixo a llençar-los o donar-los. Qui escolta música amb disc compacte? Jo fa anys que tampoc!

I si no els escoltaré, perquè conservar-los? La pregunta fa setmanes que em ronda pel cap i l'altre dia em va semblar trobar una resposta: per motius arqueològics!

La meva discoteca parla de mi, com la vostra de vosaltres, com de nosaltres parla la nostra més extensa o migrada biblioteca.

Costa despendre'ns de segons quines coses de nosaltres mateixos, per això conservem roba, quadres, música, llibres i una infinitat d'objectes (inútils) delegant la nostra decisió als que ens sobreviuran doncs seran ells els qui, amb el seu criteri i necessitats i ja alliberats de la nostra presència, en valoraran el valor arqueològic.

Així mantenim viva la fantasia d'esdevenir vestigi, d'aspirar a un pols d'eternitat tot i que el més probable és que tot allò que ens sobreviurà, tot allò que sobreviurà a aquest trasllat, acabarà indefectiblement a la deixalleria.

Aquests són dies de triar...

"Todo por la patria"!

Ara que ja han (i hem?) normalitzat això que anomenem la "judicialització" de la política, refugiar-se en l'acció de la justícia, i promoure-la, per inhibir-se de l'acció política també observem atònits com, amb més barra que vergonya, polititzen (encara més) la justícia, com si no ho estigués prou!

Se suposa que amb la separació de poders la justícia actua al marge de la política, actua sense afavorir una posició política ni sense perjudicar-ne una altra, però tristament la suposició entra en crisi quan l'acció estratègica dels jutges interfereix en la política per acció o omissió.

Se suposa que els motius per a detenir el cessat president Puigdemont són els mateixos que setmanes enrere, quan semblava l'home més buscat d'Europa!, que la causa i l'acusació és la mateixa, però com que ara la seva detenció tindria conseqüències polítiques diferents que fa setmanes ara no, ara no convé detenir-lo...

La política moltes vegades esdevé un taulell d'escacs en què en cada moviment has d'anticipar o preveure el dels altres; sorprèn que els jutges també juguin a escacs mesurant les seves accions (que volem mesurades, no desmesurades com aquesta ignominiosa presó preventiva, tu ja m'entens!) en funció del resultat polític que puguin causar, i indigna quan s'evidencia que el moviment estratègic d'un jutge pud a política.

No sé si Puigdemont volia ser detingut i si la seva entrada a Dinamarca perseguia aquest fi; el que no entenc és perquè si la intenció era detenir-lo el jutge se'n va desdir... de fet només hi sé trobar un motiu: justícia? No, "todo por la patria!"

Es busca candidat senil

No sé si és fruit de la casualitat o quelcom volgudament buscat el fet que Ernest Maragall sigui el diputat de més edat d'aquesta nova legislatura; aquesta condició li va permetre presidir la mesa d'edat i per tant disposar de la paraula i l'oportunitat de fer un discurs inaugural en la primera sessió parlamentària, just abans de constituir la mesa del Parlament i de designar-ne el president.

Ernest Maragall va fer ús de la paraula, i de quina manera! El seu va ser un discurs gens institucional ni formal, com possiblement és d'esperar de qui ostenta aquest breu i efímer càrrec; el seu polèmic discurs, més propi d'un portaveu parlamentari que d'un president de mesa, encara menys la d'edat, no només obre un perillós precedent, també una oportunitat que potser ara els partits polítics tindran en consideració: pugnar perquè un diputat o diputada seu presideixi la mesa d'edat.

Us imagineu si en comptes de Maragall el o la presidenta de la mesa d'edat hagués estat un càrrec electe de Ciutadans? Us imagineu si aquest eventual i hipotètic president o presidenta de mesa com Maragall hagués abusat de la possessió de la paraula per a fer un discurs partidista? Com haurien reaccionat els partits que van aplaudir el de Maragall?

El problema, per mi, no és tant el que va dir sinó les circumstàncies amb les que va dir-ho, essent el president de la mesa d'edat... De fet potser va dir el que més tard no va poder, o voler, dir el nou president del Parlament, qui sí va fer un discurs, sense deixar de dir res, amb un to més institucional, tal i com (penso) ha de ser.

Ara que tenim el president del Parlament més jove de la història tal vegada els partits buscaran candidats senils per a les properes eleccions al Parlament amb la finalitat de garantir-se els cinc minuts de glòria de la presidència de la mesa d'edat per fer ús, i abús, de la paraula.

Ja m'imagino l'anunci: es busca candidat senil, el discurs ja el podem nosaltres!

Gràcies alcalde, enhorabona Roger

Molt honorable Senyor president del Parlament de Catalunya, no sé si els veïns i veïnes de Sarrià de Ter ens acostumarem a tractar-lo tal i com marca el protocol, em temo que, ja ens perdonarà, ens el saltarem però no per manca de respecte i menyspreu, tot el contrari, sinó perquè se'ns fa i farà estrany acostumats com estem a tractar-nos de tu a tu pel nom, com a molt de senyora i senyor i de vostè als plens municipals.

Senyor Torrent, avui posa fi a una llarga i fecunda etapa de dedicació a la política municipal, la majoria dels quals hem compartit en aquesta casa, en aquest ple. És indiscutible, i en aquest sentit jo també li reconec, que la seva contribució a la política municipal ha deixat petja al llarg d'aquests divuit anys, els vuit primers com a regidor de l'oposició, els altres deu com a alcalde, una traça llarga i reconeixible.

El Parlament guanya un president però Sarrià de Ter perd un gran alcalde, quelcom que sabíem que passaria tard o d'hora, no més enllà d'aquest mandat municipal, però que pocs sospitàvem, potser fins i tot vostè mateix, que seria per aquestes nobles circumstàncies.

Al llarg d'aquests anys compartits inevitablement, i com així ha de ser en política, hem tingut moments de tot, de confrontació i debat polític, de discussió, sempre amb respecte i cordialitat, i algunes vegades amb debats més llargs del que esperaven i desitjaven els i les companyes del ple, amb independència del seu partit, però debats al capdavall sobre qüestions importants del nostre poble.

I sí, també hem tingut moments d'acords i consensos doncs en el fons (o no tant en el fons) ens uneix molt més del que ens separa, ens uneix un gran i compartit projecte que no ens pertany però del que en formem i formarem part siguin quins siguin, i allà on ens duguin, els nostres camins personals i polítics: Sarrià de Ter. No ens pertany però en formem part: Sarrià de Ter serà sempre nostre!

Forçosament ara deixa l'alcaldia per a exercir una responsabilitat major, una de les més altes del nostre (gran) país petit: presidir el Parlament de Catalunya. Si la necessita, o per quan la necessiti, li desitjo sort, però sobretot l'encoratjo a seguir amb la passió, vocació i ambició (aquesta darrera en el millor dels significats) que ha dedicat al nostre poble, Sarrià de Ter, per seguir-la dedicant al nostre país, en la recuperació de les nostres institucions, en la maduresa de la democràcia i en la millora de la qualitat de vida de les persones que en formem part.

No és senzill concentrar divuit anys en poques paraules però si hagués de fer-ho amb quatre, literalment quatre paraules, que a banda de mostrar-li la gratitud personal i política em servissin per tancar aquest "a reveure" (més que comiat) serien aquestes: gràcies alcalde, enhorabona Roger!

Discurs pronunciat com a regidor de la Candidatura de Progrés en el ple extraordinari de renúncia de Roger Torrent com a alcalde de Sarrià de Ter, el divendres 19 de gener de 2018. (foto: Ràdio Sarrià)

Minuts Musicals de desamor amb "No Need to Argue"

No sé si Dolores O'Riordan era massa vella pel rock'n'roll, sospito que encara no, però segur que era, als seus 46 anys, massa jove per morir!

Ella i els seus The Cranberries van tastar l'èxit als anys noranta gràcies a un disc, "No Need To Argue" (1994) i sobretot una cançó, "Zombie"!

Aquell disc contenia altres perles, com "Ode To My Family", però aquests són minuts musicals de desamor i en el disc trobem una cançó que hi encaixa a la perfecció, precisament la que dóna nom al disc: "No Need to Argue".

La cançó ens situa en aquell punt en el que ja no és necessari discutir, aquell en què fins i tot allò viscut esdevé una pèrdua de temps tot i reconèixer que sempre resta quelcom especial...

Sí, sempre resta quelcom especial i en el cas de Dolores O'Riordan és la seva música i especialment aquest disc, "No Need to Argue", amb què la majoria la vam descobrir, a ella i els seus The Cranberries...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!