La "gabarra"

Com l'eclipsi solar, la sortida de la "gabarra" per les aigües del riu Nerbion és un d'aquells fenòmens que es poden veure molt de tant en tant. En el cas d'aquesta singular celebració de l'Athletic Club, la darrera vegada va ser fa 40 anys!

Només per això, per tornar a veure aquest fenomen, valia la pena que l'Athletic Club guanyés una de les competicions importants, la Copa del Rei, motiu més que suficient per treure a navegar la "gabarra", aquesta barcassa ampla i de fons pla que caracteritza les grans celebracions de l'Athletic Club.

La "gabarra", amb l'equip campió al damunt, aquesta tarda no navegarà sola, prop de 200 embarcacions més l'acompanyaran en aquesta rua fluvial tan característica, tenyint de blanc-i-vermell les aigües del riu Nerbion. Es té constància d'aquesta celebració des de mitjans dels anys vint del segle passat, quan l'Athletic Club va emular les celebracions d'un altre club bilbaí, l'Acero Club de Olabeaga.

I si ara el capità de l'Athlectic Club, Iker Muniain, demana que es canti aquesta cançó, "Este es el famoso Athletic, el famoso Athletic Club. Y estos son los campeones, aupa Athletic Txapeldun"; en les celebracions dels anys vuitanta es va rescatar una cançó que ja sonava pel mateix riu en les celebracions, als anys vint, dels títols de l'Acero Club de Olabeaga: "Por el río Nervión bajaba una gabarra / con once jugadores del club atxuritarra / rumbala, rumbala, rumba, la rumba del cañón."

L'eclipsi solar és un extraordinari fenomen natural, la sortida de la "gabarra" és un extraordinari fenomen social; avui dia ja sabem que l'estiu de 2026 podrem veure i viure un eclipsi solar; quan tornarà a sortir la "gabarra"? Caldrà esperar 40 anys més?

De moment que gaudeixin, i ens facin gaudir, de la celebració d'enguany...

Nosaltres no som d'eixe món

Ho cantava Raimon fa més de 50 anys: "nosaltres no som d'eixe món". I quin era, eixe món? El món en què la por és llei per a tots, el que la sang, que sols fa sang, és llei del món, el que la fam és pa dels treballadors, el que tanca a la presó homes plens de raó...

I no sé vosaltres, però veient algunes imatges, i personatges, de l'esperpèntic casament de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb una cosina del rei emèrit Joan Carles I, Teresa Urquijo, vaig tenir la impressió de veure, a tot color, part d'eixe món del qual ni tu ni jo, ni en Raimon, en definitiva nosaltres, no som.

Part d'aquell món avui encara desfila, desfila per pomposos casaments com aquest i, encara pitjor, desfila políticament per parlaments i governs en defensa dels seus interessos i defensant, a vegades de forma velada, d'altra descarada, eixe món.

I sí, potser ens en riem a cor què vols, veient com destrossa un xotis (reconec que possiblement jo ballaria pitjor la sardana), però no oblidem que sota el vestit de nuvi hi ha un alcalde al servei d'eixe món, i sota el vestit de núvia (i el mateix vestit, el que va lluir al casament la seva pròpia àvia, Teresa de Borbón-Dos Sicilias), hi ha  part d'eixe món.

El 33, sota el cel de Memphis

Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.

La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.

I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.

I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.

I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.

Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.

En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.

Matar de fam

La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.

Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.

No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...

No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes  si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.

La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.

Comfort and Joy. Minuts Musicals de Nadal

Dies enrere us comentava la història de la cançó tradicional nadalenca  "God Rest Ye Merry, Gentlemen", que vam sentir de la mà de Jethro Tull, Annie Lennox i Pentatonix.

Doncs bé, qui també va cantar-la, a cappella, va ser el fantàstic duet Simon and Garfunkel, en una adaptació de la cançó original que van titular "Comfort and Joy".

La cançó, gravada l'any 1967, no es va publicar fins 30 anys després al triple disc "Old Friends", una antologia que recollia gran part dels seus èxits, juntament amb cançons inèdites, com aquest "Comfort and Joy". Simon and Garfunkel en estat pur.

Collita de pètals. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Collita de pètals

                    Mentre la roba s'eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera—
menjarem pomes i ens direm l'amor.

L'amor que ens dèiem
                    l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit

Taral·larejar a Ràdio Sarrià. Entrevista a Lluís Cañigueral Viñals

"Cantar una cançó, una melodia, etc., sense dir-ne les paraules." Aquesta és la definició de la paraula taral·larejar, paraula que jo sempre he dit en la seva versió més curta: taral·lejar. 

I justament això, cantar una cançó sense dir-ne les paraules, és el que va fer en Lluís Cañigueral Viñals, a l'entrevista que vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. 

Resulta que en la selecció de les cançons que demano a les persones que entrevisto no ens vam acabar d'entendre en una; sabia que era una cançó de Tom Jones, però la que jo vaig seleccionar no era exactament la que ell havia triat. 

Així que, pocs segons després que el tècnic de so la punxés, ja vaig veure que no, que aquella no era la cançó... En demanar-li quina era, la va començar a taral·lejar (o taral·larejar) i davant tal exhibició vocal (certament en Lluís Cañigueral Viñals té molt bona veu), no vam tenir més remei que baixar la cançó de Tom Jones que, equivocadament, sonava... 

És clar que l'entrevista va ser molt més que aquest moment musical, amb en Lluís Cañigueral Viñals també vam parlar, entre altres temes, del seu ofici (fuster), de les seves aficions (el ball en general i les sardanes en particular, també el clarinet), del seu paper de Jutge de Pau de Sarrià de Ter i fins i tot de la mort, per la seva condició d'enterramorts. 

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El racisme al futbol

Aquest darrer cap de setmana s'ha produït un altre incident que vincula el futbol amb el racisme. Ha estat en una categoria més modesta, però els fets són igualment greus.

El futbol, en general, té un problema amb el racisme i em sembla que aquest problema l'atien, conscientment o no, els mateixos futbolistes. Intentaré explicar-me.

La base d'un insult racista és la manca de respecte, com ho és, per exemple, la base d'un insult masclista. És a dir, un insult racista és una manifesta falta de respecte amb connotacions racistes, de la mateixa manera que un insult masclista és una manifesta falta de respecte amb connotacions masclistes.

La connotació, racista o masclista, el que busca és amplificar l'insult amb l'objectiu d'ofendre més, a risc, naturalment, que l'ofensa amplificada pugui ser tipificada com a delicte d'odi, però això a les persones que insulten no sembla importar-los massa...

El cas és que al futbol, a diferència d'altres esports, els primers que manifesten, reiteradament, manques de respecte són els mateixos jugadors, mostrant un nivell de joc net molt deplorable. Per més que portin missatges de joc net a les mànigues de les samarretes, és habitual veure, en tots els camps i amb totes les samarretes, molts futbolistes encarant-se amb els àrbitres amb manifestes manques de respecte. També molts entrenadors o d'altres membres de l'equip tècnic. I quan no són contra els àrbitres, també veiem molts jugadors amb actituds poc assimilables al joc net, provocant els rivals i fins i tot provocant al públic.

No estic dient que la responsabilitat dels insults racistes del públic als futbolistes siguin els mateixos futbolistes (responsable és qui insulta), sí que el respecte que els futbolistes reclamen (i que naturalment mereixen, com tothom), se l'haurien d'exigir, també, a ells mateixos.

El bàsquet o l'handbol, esports també amb molt de contacte i pulsacions a mil, ja fa anys que han tallat de soca-rel la manca de respecte dels jugadors, bé cap als àrbitres, bé cap als altres jugadors, bé cap al públic. I sí, em podreu dir que igualment s'hi poden sentir crits, càntics o insults racistes, en partits de bàsquet o d'handbol, però hi són menys perquè, en aquell context, es toleren menys.

El futbol té un problema de racisme, però el problema de base sobretot és d'educació, de joc net i de respecte dels mateixos jugadors.

La mona de Pasqua decapitada

 La mona de Pasqua, juntament amb el tortell de Rams i els brunyols, és un dels menjars dolços i tradicionals de la Setmana Santa i simbolitza, amb la seva esplendor, el final de la Quaresma, que s'acaba el Diumenge de Pasqua, i el final de l'abstinència.

La mona de Pasqua ha anat evolucionant al llarg dels segles; se'n té constància escrita des del segle XV, i tradicionalment era una coca de brioix en la massa de la qual s'hi entaforaven ous sencers, amb la closca. D'aquí la llaminera evolució cap els ous de xocolata.

L'origen del nom és divers i no sembla que hi hagi un consens, i entre la diversitat hi ha un possible origen grec (muníquia), àrab (mûna), llatí (munda) o fins i tot jueu (mimuna). El que sí que està clar, és que la tradició va arrelar a l'arc Mediterrani, a Múrcia, el País Valencià i a Catalunya.

Mentre a Catalunya la mona de Pasqua va anar evolucionant cap a la forma actual, amb una base de coca tipus pa de pessic i amb la xocolata com a protagonista, al País Valencià i a Múrcia es va mantenir més la forma tradicional de brioix amb un ous durs al damunt.

Avui la mona de Pasqua és sobretot un pastís vistós, d'aquells que entra pels ulls pel color i les formes de la xocolata, l'autèntica protagonista; si el brunyol representa la vulgaritat estètica (un brunyol és un brunyol, per més esguerrada que sigui la seva forma), la mona de Pasqua representa la sublimació estètica, arribant algunes a ser comparades, o ser amb totes les de la llei, una obra d'art.

El cas és que a casa ens disposàvem a fer una mona de Pasqua i la figura de xocolata que vam comprar, ai l'as, se'ns va trencar! En el trajecte del supermercat a casa, el conill, per accident, va quedar, com Maria Antonieta d'Àustria, decapitat! Res que no es pugui arreglar amb una mica d'imaginació...

Si la mona de Pasqua representa la sublimació estètica dels pastissos, jo avui en reivindico la corrupció estètica, que una mona de Pasqua trencada segueix essent una mona, i la figura decapitada ha acabat, finalment i feliç, banyada en xocolata...

Pitjor final va tenir Maria Antonieta d'Àustria, que com Lluís XVI de França, va acabar decapitada i banyada en sang...

La carn de Divendres Sant

Durant una colla d'anys era tradicional, entre una colla d'amics principalment empordanesos, o amb vincles amb l'Empordà, fer una costellada per Divendres Sant. La fèiem a Garriguella, a casa dels impulsors i amfitrions de la trobada, i a les costelles de xai s'hi sumaven botifarres i xuies, tot ben acompanyat amb mongetes seques i una mica d'amanida, i es rematava amb brunyols, naturalment de l'Empordà. La trobada tenia un caire amical i festiu, amb un toc reivindicatiu i contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Aquest any la trobada no s'ha fet (els motius ara no venen al cas), i com si es tractés de l'energia (que mai es perd, sempre es transforma) ha nascut el que, sembla ser, serà una nova tradició familiar, de la meva família paterna: trobar-nos el Divendres Sant a la falda del Montgrí per a fer, i naturalment menjar, carn a la brasa. La motivació és sobretot trobar-nos, que la meva família paterna necessitem poques excuses per fer-ho (sense anar més lluny, avui mateix al voltant d'un festival de Mones de Pasqua), tot i que també hi sobrevola un punt contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Sembla que enguany, però, el toc reivindicatiu i contestatari podria tenir menys sentit, arran d'unes suposades declaracions del papa Francesc, precisament sobre aquesta qüestió: "Come lo que quieras en Semana Santa, el sacrificio no está en el estómago, sino en el corazón".

El fragment del suposat discurs del papa Francesc, més llarg, fins i tot diu que "una deliciosa barbacoa o una carn ben guisada no et fa mala persona, de la mateixa manera que un filet de peix no et farà un sant".  Bé, en el missatge que em va arribar a mi, no diu "barbacoa" sinó "BBQ", i aquí ja podríem tenir una primera sospita: pel fet que faci servir l'abreviació BBQ? No, pel fet que ometés la paraula "asado", essent com és, argentí!

Bromes a banda, resulta que aquest discurs és fals, que de cap manera el papa Francesc va pronunciar aquestes paraules que han circulat i s'han fet virals. En el seu discurs de Quaresma, més aviat parlava, en relació amb el menjar, de dejú: "Es tiempo de actuar, y en Cuaresma actuar es también detenerse. Detenerse en oración, para acoger la Palabra de Dios, y detenerse como el samaritano, ante el hermano herido. El amor a Dios y al prójimo es un único amor. No tener otros dioses es detenerse ante la presencia de Dios, en la carne del prójimo. Por eso la oración, la limosna y el ayuno no son tres ejercicios independientes, sino un único movimiento de apertura, de vaciamiento: fuera los ídolos que nos agobian, fuera los apegos que nos aprisionan. Entonces el corazón atrofiado y aislado se despertará. Por tanto, desacelerar y detenerse. La dimensión contemplativa de la vida, que la Cuaresma nos hará redescubrir, movilizará nuevas energías."

En fi, de tot plegat en podem extreure com a mínim dues lliçons. La primera, que seguim tenint molta facilitat per combregar amb rodes de molí; la segona, que el Divendres Sant tothom mengi el que vulgui, digui el que digui (o el que no digui) el papa Francesc.

La conclusió de tot plegat és que tot apunta que l'any vinent, per Divendres Sant, la meva família paterna ens trobarem de nou per a fer carn a la brasa, i compartir taula...