Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.
La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.
I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.
I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.
I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.
Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.
En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada