dimecres, 12 d’abril del 2023

Fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?


Amb aquesta pregunta tancava l'article d'ahir: fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?

Hi ha càrrecs i responsabilitats que tenen molt definida, a través de lleis, estatuts o reglaments, la durada del seu exercici, a banda naturalment de les seves tasques i funcions.

Penso en càrrecs i responsabilitats que he exercit o exerceixo, com els de càrrec electe d'una institució o membre d'una junta directiva d'una organització. En aquests casos la legislació vigent en defineix estrictament la durada del seu exercici, especificant fins i tot alguns supòsits que poden determinar-ne la suspensió.

La durada de l'exercici del càrrec de padrí o padrina em sembla que sobretot es regeix per una llei no escrita que s'aplica de forma diversa i desigual fins i tot dins de les mateixes famílies.

La designació, en cas de fer-se, està clara i correspon als tutors legals i sol fer-se pel baptisme o, en el cas de les famílies no-creients, en la festa de presentació de la criatura. Per la meva experiència ara no recordo si en aquell moment, en el cas de les meves filles, vam acordar amb els padrins i padrines corresponents fins quan exercirien el càrrec, però jo sempre he pensat que s'exerceix fins que la criatura es casa o s'emancipa.

En altres ocasions he sentit dir que l'exercici fina quan la criatura compleix la majoria d'edat o fins i tot he vist desercions prematures del càrrec i responsabilitat de padrí o padrina, algunes vegades per desinterès, d'altres per manca de relació...

Temps enrere el regal de la Mona de Pasqua es feia fins als 12 anys de la criatura, edat en què aleshores feia la Primera Comunió. Ara si es fa, la Primera Comunió es fa en una edat més primerenca...

És clar que hi ha padrins i padrines que se'n senten tota la vida i, per més que la criatura hagi complert els 18 anys i s'hagi emancipat, segueix rebent per part seva l'atenció i l'afecte especial en les dates assenyalades, amb tortell o sense, amb Mona o sense...

En resum i responent a la pregunta, els padrins i padrines exerceixen el seu càrrec fins que, pel motiu que sigui, decideixen que ja n'hi ha prou...

dimarts, 11 d’abril del 2023

La Mona dels fillols sense padrins


Els padrins i les padrines viuen a la Setmana Santa el seu particular moment de protagonisme i glòria, alguns per Rams i d'altres per Pasqua, segons la tradició que regeixi cada família.

A les comarques sota la influència del Bisbat de Girona (no entre Blanes i Cadaqués sinó entre Arenys de Mar i Portbou) som més regalar el tortell de Rams, a la resta del país més de regalar la Mona de Pasqua.

És clar que ja fa temps que tortells i Mones arriben a quasi totes les cases i a vegades un padrí o padrina regala el tortell (estàs bo padrí?), l'altre o l'altra la Mona...

Quan jo era petit la Mona de Pasqua venia de Barcelona, literalment de Barcelona. Ens la portaven a Cantallops al meu germà i a mi uns amics dels meus avis, una parella de senyors grans sense fills (sempre els vaig veure grans, fins i tot quan potser no n'eren tant, sempre els vaig veure senyors i ho eren, uns senyors de Barcelona...). Quan ens vam fer grans la Mona la portaven pels meus cosins, més petits...

Aleshores no era una tradició tan estesa a les nostres comarques, més avesades a l'austeritat del tortell, austeritat farcida de massapà i acolorida amb fruita confitada. Que bons els tortells! 

Ara tortells i Mones ja circulen arreu i a la meva família paterna (d'origen extremeny, però eminentment empordanesa) fa anys que és tradició trobar-nos el Dilluns de Pasqua a la tarda per tal que els padrins i padrines puguin donar les Mones als fillols i filloles.

Les Mones, la majoria casolanes, fan molt de goig i tothom en tasta, siguem o no padrins, siguem o no fillols...

De fet, enguany, pensant en els fillols que ja no tenim padrins (bé perquè ja no exerceixen, bé perquè ja s'han mort) a casa hem fet una Mona per als fillols sense padrins, que en realitat és una excusa com una altra per a portar una Mona més, per a no presentar-nos amb les mans buides...

Per cert, fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?
Deixem-ho per demà, que avui toca pair la Mona!

dilluns, 10 d’abril del 2023

Esperant la resurrecció


Així he viscut aquesta Setmana Santa, esperant la resurrecció, però no la de Jesucrist sinó la meva.

Sí, ja sé que he començat amb un punt excessivament dramàtic, però ja sabeu que la processó va per dins i per dins, diu la ciència, sobretot hi tenim aigua, els adults entre un 60 i un 70%.

Aquests dies em sembla que jo en comptes d'aigua al cos hi tenia mucositat, d'aquella que no para de rajar, d'aquella que et congestiona el pit i el cap i et fa dormir amb la boca oberta i et fa venir mal de coll, d'aquella que acaba amb les existències de qualsevol paper que corri per casa i serveixi per a mocar-se...

M'he passat la Setmana Santa rajant com un ciri, amb malestar general, tos i amb pics de febre, amb dos testos negatius de Covid i un triple negatiu de Covid i de les dues grips, i perquè de l'aviària no apareixia al test! Com Pere, tres vegades negatiu! 

En fi, tampoc voldria fer-me el màrtir, però si abans de la pandèmia, fins i tot durant la pandèmia, jo era com a molt d'un refredat per temporada, amb el d'aquests dies ja va el tercer i ja no sabia si, entre ibuprofens i el termòmetre sota l'aixella, lamentar-me amargament tot implorant "salut, perquè m'has abandonat"!

Afortunadament aquests dies jo també celebro la meva Pasqua particular, que tot i que encara no he fet net del tot, finalment jo també he ressuscitat

dissabte, 8 d’abril del 2023

Zombie. Minuts Musicals històrics.


El 20 de setembre de 1993 l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) va fer esclatar dues bombes a Warrington, una ciutat prop de Liverpool, causant la mort de dos nens, Jonathan Ball de tres anys que va morir a l'acte i Tim Parry d'onze anys, que va morir dies després en un hospital a causa de les greus ferides per la metralla.

Aquest atemptat va tenir un gran impacte en la societat anglesa i irlandesa i la cantant i lletrista del grup irlandès The Cranberries, Dolores O'Riordan, va escriure la cançó després de veure'n les imatges a les notícies. O'Riordan va explicar en una entrevista que va escriure la lletra de "Zombie" per expressar la seva frustració davant la violència i el patiment causat per la guerra i la violència. El títol de la cançó fa referència als soldats que van combatre a Irlanda del Nord, que sovint eren anomenats "zombies".

La cançó, llançada com a single el 1994, va aparèixer en el disc "No Need to Argue" i va ser un èxit rotund, arribant al número 1 en molts països

La força lírica i musical va fer que la cançó es convertís ràpidament en un himne contra la guerra i la violència i és considerada, també per a mi, com una de les millors cançons dels anys 90.

divendres, 7 d’abril del 2023

Vint-i-un, la xifra de la setmana


Arròs i paella, aquest és el menjar preferit pel 21% de la població catalana segons el darrer Baròmetre d'Opinió Política.

El CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), no sé si avorrits de tanta pregunta política recurrent (Estimació d’escons / de vot al Parlament de Catalunya, Valoració dels líders, Principal problema de Catalunya, Posicionament davant la independència de Catalunya, Model d'organització territorial, Valoració de la gestió del Govern de la Generalitat de Catalunya...) introdueix als baròmetres altres qüestions de caràcter més social i en el de la primera onada de 2023 ha preguntat "Ara parlem de menjar, em podria indicar quin és el seu plat preferit?".

Guanya, tot i que ni molt menys per golejada, l'arròs i paella (21%) seguits per la pasta i fideuada (15%), els entrants i les tapes (12%) i les carns i el pollastre (12%). El resultat no sorprèn, ja que l'arròs té una gran versatilitat i tant te'l pots menjar amb ou ferrat i tomata a l'estil cubana, com a la cassola, a la paella...

Observant el detall de les dades, en clau generacional, hom podria sospitar que l'arròs i la paella tenen els dies comptats, ja que entre la població de 18 a 40 anys el plat preferit és la pasta i la fideuada, i l'arròs apareix en quarta posició entre la població de 18 a 24 anys i en segona entre la de 25 a 34 anys i també entre la de 35 a 49 anys. Només la població de 50 a 64 anys i de més de 64 anys situen l'arròs i la paella en la primera posició.

És clar que també podem interpretar que a mesura que ens fem més grans ens agrada menys la pasta i més l'arròs. Potser amb l'arròs ens passa com amb les verdures.

Situades en la sisena posició global, empatades al 9% de preferència amb les sopes i plats de cullera, les verdures apareixen en la 9a posició (5%) en la franja de 18 a 24 anys, en la 8a (4%) en la franja de 25 a 34 anys, en la 5a (8%) en la franja de 35 a 49 anys, en la 6a (9%) en la franja de 50 a 64 anys i en la franja de majors de 64 anys les verdures apareixen al podi, en la 3a posició (13%).

Els i les catalanes preferim l'arròs i la paella tot i que no és, segons les mateixes persones enquestades, el plat més representatiu de la cuina catalana; bé, ho diu l'estudi i també el sentit comú.

La paella, juntament amb la fideuada, apareix en la 7a posició com a plat més representatiu de la cuina catalana rere els canelons, la crema catalana, els calçots i, ja al podi, el pa amb tomàquet, la botifarra amb fesols i l'escudella.

En el meu cas, potser no l'escudella, però la carn d'olla la situaria, ben segur, al podi dels meus plats preferits!

En fi, aquest baròmetre, amb tants de plats i bon menjar, m'han retornat a la memòria el bo d'en Jaume Pastallé i el seu Bona Cuina! Em sembla que he quedat ben empatxat... 

Disculpeu-me, me'n vaig a fer el rotet!

dijous, 6 d’abril del 2023

Els xiprers


Durant més de vint anys els vaig veure créixer com veiem créixer a la mainada de casa, quasi sense adonar-nos-en, veient-los cada dia.

Els veia des del balcó de la sala d'estar de casa, des d'on es veu el monòlit en record i homenatge al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, des d'on es veuen els xiprers que des de fa quaranta anys l'han acompanyat i cobert les espatlles.

Tot i que en Just està enterrat al costat del monòlit, al cementiri parroquial de Pont Major, per Tots Sants la meva mare a banda de deixar flors davant la làpida també en deixa al peu del monòlit. Les meves ties, les germanes d'en Just, també n'hi solen deixar...

Aviat farà vint-i-cinc anys que amb la Sira, just acabats de casar, vam deixar-hi el ram del casament, una manera més, a banda dels textos seus que es van llegir a la cerimònia, de tenir-lo present en una data tan assenyalada.

Durant més de vint anys els vaig veure créixer cada dia i els vint següents de forma més esporàdica, cada vegada que anava a casa la meva mare, però igualment sense adonar-me, sense ser conscient, de com anaven creixent.

Aquesta darrera diada de Tots Sants, en la visita que faig al monòlit, em vaig fixar en els xiprers, en la seva imponent presència, apuntant al cel, embolcallant l'escultura amb un dens i nodrit verd a manera d'escenari. Aquell dia, sí, els vaig trobar enormes, gegants!

Vaig haver de recular unes quantes passes per a fer-los encabir, amb tota la seva llargària, a l'enquadrament de la fotografia. Em vaig sorprendre a mi mateix per no haver estat mai prou conscient, aquests darrers quaranta anys, de com havien crescut aquests xiprers.

I de la mateixa manera que ho fem amb la nostra mainada, o amb nosaltres mateixos, hem de recórrer a les fotografies per fer evident el pas del temps i a les imatges d'ara fa quaranta anys, les de Quim Curbet i Dani Duch de la inauguració d'aquest monòlit, s'hi veuen uns xiprers prims i esquifits, llavor del record que simbolitza el monòlit.

El monòlit segueix allà, impertèrrit, però els xiprers, com el record d'en Just, han crescut i s'han fet grans i forts.




dimecres, 5 d’abril del 2023

Està bruta Girona?


"Deixo una Girona més neta, segura i dinàmica". Així ha condensat l'alcaldessa Marrta Madrenas la gestió del darrer mandat, ara que, convocades les pròximes eleccions municipals, ja hi ha el compte enrere que posarà fi al seu càrrec.

El titular no ha estat ben rebut per part (la més cridanera) dels veïns i veïnes del meu barri, que al xat que compartim han expressat, alguns de forma poc respectuosa, la seva disconformitat amb tal afirmació.

Les crítiques veïnals sobretot fan referència a la neteja, ja que la percepció general és que, tot i el nou contracte de neteja (que de fet encara no s'ha desplegat del tot), els carrers i especialment els voltants de les illes de contenidors estan molt bruts.

Aquesta qüestió m'ha fet pensar en un enfilall que abans-d'ahir al vespre va fer el geògraf i expert en turisme José Antonio Donaire Benito i que començava amb aquesta pregunta: "Està bruta Barcelona?"

Traslladant la pregunta a Girona, a la Girona de Marta Madrenas, la resposta la veig cada vegada que llenço la brossa i obro els contenidors: Girona està més o menys neta (o bruta) en funció de la responsabilitat, del bon fer del servei de neteja i recollida i, reconeguem-ho també, del bon fer dels veïns i veïnes.

A Girona, Barcelona i segurament arreu del país, la clau és embrutar menys, però és clar, això ens interpel·la a nosaltres i a la nostra responsabilitat, i sempre és més fàcil responsabilitzar l'administració

És una qüestió de corresponsabilitat: l'Ajuntament hi ha de posar els recursos suficients i necessaris, els veïns i veïnes la responsabilitat de fer-ho bé, llençar la brossa on i quan toca i us puc assegurar que en moltes ocasions no és així.

dimarts, 4 d’abril del 2023

(Només si) perd Espanya


Com a subscriptor del diari El Punt Avui cada dia rebo, dins el diari, una edició de L'Esportiu; aquestes són unes pàgines que també llegeixo, com llegia abans El 9 o, anys enrere, les pàgines d'esports del diari. La informació esportiva també m'interessa, i per això m'hi entretinc, llegint informació i opinió.

La informació, com en la majoria de diaris esportius, està molt segmentada i prioritzada, essent el futbol (del Girona i del Barça) el que ocupa més espai i pàgines. No hi abunda gaire (o gens) la informació sobre la selecció espanyola, entenc que per un criteri editorial, per la qual cosa quan juga Espanya com a molt sol aparèixer un breu en cas que algun jugador català hagi tingut alguna actuació destacada.

Dies enrere la selecció espanyola va jugar dos partits de la fase de classificació per a propera Eurocopa; va guanyar el primer contra Noruega (sense Haaland) i va perdre el segon contra Escòcia. L'endemà del primer no em va semblar trobar cap referència del partit al diari però, en canvi, l'endemà del segon la notícia va superar el breu habitual i sota el titular "Perd Espanya" el diari s'hi va esplaiar una mica més, sucant pa a la derrota espanyola.

A L'Esportiu només parlen de la selecció espanyola (sobretot) quan perd, però aquest no és un criteri editorial exclusiu d'aquest rotatiu: a la premsa esportiva de Barcelona es parla més del Real Madrid quan l'equip blanc ensopega, i viceversa.

Quelcom semblant, a vegades més ben dissimilat que d'altres, també passa amb els mitjans generalistes amb relació a la informació política; al capdavall, tothom té la seva pròpia línia editorial, cada mitjà té les seves pròpies fílies i fòbies polítiques.

I en el cas que avui ens ocupa, entenc al consell editorial del diari van pensar que el titular (Perd Espanya) bé mereixia quelcom més que un simple breu.

dilluns, 3 d’abril del 2023

Flaire electoral


Quan els partits polítics flairen eleccions afilen el llapis per, a banda d'escriure els programes electorals, preparar els argumentaris, els documents interns que sobretot serveixen per fixar els missatges, les paraules clau, els temes i posicionaments de cada dia.

Els i les portaveus dels partits els transmeten als mitjans de comunicació i l'estol de piulaires de cada partit els escampa a Twitter, alguns amb més bilis i mala llet que d'altres. 

Cada partit té piulaires per a tots els gustos, uns més conciliadors, d'altres més castigadors, alguns més irònics i malauradament d'altres més maleducats.

La clau de l'èxit, sobretot el viral, és furgar en la ferida de l'adversari polític, més que defensar la posició pròpia i en aquesta praxi hi ha piulaires disposats a ensangonar-se els dits a risc de rebre cleques de piulaires adversaris. Tot per la pàtria, naturalment la pàtria de cadascú.

A mesura que s'apropen les eleccions s'intensifiquen les piulades en to i en nombre, generant més soroll que interès. És un comportament primari, instintiu, més per ebullició de la sang que per reflexió mesurada.

Em sembla que, malauradament, política és cada dia una mica menys pedagogia i una mica més acarnissament... 

dissabte, 1 d’abril del 2023

Tears in Heaven. Minuts Musicals històrics


El 20 de març de 1991 Conor Clapton, un nen de tan sols quatre anys, va morir accidentalment en caure des del pis 53 d'un gratacel de Manhattan.

El seu pare, el talentós guitarrista Eric Clapton, destrossat per la tràgica mort del seu fill es va apartar de la música fins que va rebre l'encàrrec de fer la banda sonora de la pel·lícula "Rush" (Fins al límit).

Abatut per la mort del seu fill a Eric Clapton li rondava una cançó pel cap, "Many Rivers To Cross" de Jimmy Cliff i una lletra incipient que començava a taral·lejar: "Would you hold my hand? / If I saw you in heaven"...

Amb la col·laboració del lletrista Will Jennings la cançó va prendre cos i forma i, a banda de formar part de la banda sonora de la pel·lícula, va ser un gran èxit com a senzill, llançat a principis de gener de 1992.

La popularitat de la cançó es va consolidar amb la seva inclusió al concert (i disc) "MTV Unplugged" publicat aquell mateix any.

Més enllà de l'èxit, segur que la cançó va contribuir, a la seva manera, a superar el dol...