dimarts, 12 de febrer del 2019

Vostè jutja


El judici als presos polítics que avui comença, reconeguem-ho, ja fa temps que tots i cadascun de nosaltres l'hem jutjat!

Aquests dies, els qui ja tenim una edat i els que no, farem com els televidents del popular concurs televisiu "Vostè jutja", que va dirigir i presentar el periodista Joaquim Maria Puyal a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, posicionant-nos a favor dels advocats de la defensa o de l'acusació, i molts lamentarem, sobretot, que el jutge no sigui el mític Rafeques, que interpretava l'enyorat Carles Canut, i sobretot la seva frase "li garanteixo un judici com cal"!

Com si fos una sèrie de televisió aquestes properes setmanes i mesos qui més qui menys anirem seguint el judici televisat, i no dubtem que seran molts els programes, especialment els magazines de tarda de totes les cadenes, que en faran el debat diari comentant "les millors jugades" com si es tractés del post partit d'un concurs de tele realitat.

Podem intuir el que passarà aquestes properes setmanes i mesos, i per més que tu i jo ja hàgim jutjat el judici, ni tu ni jo ni la nostra intuïció intervindrem en el desenvolupament del judici i, encara menys, en la seva sentència final. Al capdavall el nostre judici és, essencialment, per nosaltres mateixos...

Els auguris no són bons, és cert, i qualsevol sentència, em temo, no farà més que refermar el judici previ que avui (o fa dies) ja hem fet. No són bons temps per confiar, cegament, en la justícia!

dilluns, 11 de febrer del 2019

La culpa no és del relator


"La culpa fue del Cha-cha-chá", cantava Jaime Urrutia de Gabinete Caligari, txa-txa-txa!, i ell sabia que en realitat no ho era, com tampoc ho és ara del relator!

El relator, com el txa-txa-txa de la cançó, és només l'excusa, i ni tan sols és la perfecta, tampoc la millor, sinó la més disponible, la que passa per allà, la.que passa per aquí...
Per la dreta espanyola, i part de la suposada esquerra, el relator ha estat la gota que ha fet vessar el got, la prova del nou i del cotó de la submissió del president Pedro Sánchez i el seu govern a la voluntat del govern català en les seves ànsies (dèria?) independentistes. Traïció!, es van afanyar a clamar!

La vintena d'insults del líder del Partit Popular, un desfermat Pablo Casado, va dedicar al president Sánchez, a banda de quedar tristament per la història i l'hemeroteca, han atiat encara més el conflicte, fent-lo més irresoluble i situant, ja no el diàleg sinó el seu intent, a l'alçada del terrorisme, o pitjor!

La culpa no és del relator sinó d'una dreta que negarà a la major qualsevol intent de diàleg i (per tant) resolució d'aquest conflicte polític que no passi per la submissió i (sobretot) humiliació del moviment independentista. O 155 dur i permanent o 155 dur i permanent!

És clar que la situació d'ara no és només responsabilitat (per no dir culpa) de la irresponsable dreta, escorada cada dia més a l'extrema dreta i al populisme, la responsabilitat també és dels governs català i espanyol, ambdós, des de la diferència, a priori predisposats al diàleg però alhora atemorits per ser titllats de traïdors pels seus. Les 155 monedes de plata pesen molt, van pesar molt sobre el president Puigdemont i pesen molt sobre qualsevol intent de cessió, que seria llegit com una debilitat.

Uns i altres s'exigeixen un coratge que no s'apliquen a ells mateixos, el coratge de cedir, si del que es tracta és de dialogar i negociar.

I és clar, el calendari tampoc ajuda, per més que la necessitat dels pressupostos d'aquí i d'allà sembli imperativa; negociar en ple judici dels presos polítics potser també condiciona massa...

En fi, ja ho diu la cançó:
"La culpa fue del Cha-cha-chá,
sí fue del Cha-cha-chá,
que me volvió un caradura
por la más pura casualidad"

dissabte, 9 de febrer del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "No puedo vivir sin ti"


Ens empresona l'amor? Si empresona, dirien els experts i el menys comú dels sentits, no és amor!

Però l'amor, en algun moment de la nostra vida (i allargueu més o menys el moment segons us convingui), ens ha empresonat fins al punt d'afirmar, qui sap si també sentir de veritat, el que versa el títol d'aquetsa cançó ("No puedo vivir sin ti"), o quelcom seblant...

A vegades l'amor és una presó, d'altres, sota l'aparença d'un amor (quasi) incondicional, pura droga...






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 8 de febrer del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la pau...


La pau és quelcom més que absència de guerra, defensem els pacifistes, pel que no cal estar en guerra per enyorar la pau!

És obvi que avui per avui entre Catalunya i Espanya no hi ha una guerra, tal i com l'entenem encara avui (lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats), i tot i que podríem defensar que vivim en una situació de pau (d'absència de guerra), la pau no regna entre nosaltres, car hi ha un conflicte que l'altera!

Aquest conflicte polític, que té derivades judicials i policials, i que ha tingut greus episodis de violència, lluny de resoldre's sembla embolicar-se més i més, tot i els esforços d'alguns, més o menys benintencionats, per a trobar vies per resoldre'l.

Aquests dies s'ha produït una escalada política i verbal davant la possibilitat que un "relator" intervingui en unes trobades entre partits, una qüestió que ha elevat el to de la crítica de la dreta i la ultradreta espanyoles, més que contra l'independentisme contra el propi president espanyol, a qui acusen d'altra traïció!

No sé si aquesta figura, d'existir i actuar finalment, contribuirà a desfer el conflicte (a "desescalar", en diuen) o no podrà evitar que segueixi en un inacabable "crescendo"...

Sense saber exactament quin és el camí, fins i tot ignorant si hi ha camí, m'aferro a aquesta frase cèlebre de Benjamin Franklin, més il·lús (jo) que esperançat: "O caminem tots junts cap a la pau, o mai la trobarem".

Al pas que anem, no la trobarem...

dijous, 7 de febrer del 2019

I després de la inserció laboral, què?


En programes d’intermediació  laboral com el programa Incorpora, les insercions laborals solen ser la fita principal per assolir. Tant és així que la imatge de fer el cim esdevé oportuna en aquest cas, ja que el que nosaltres oferim a les persones que atenem és un procés, un itinerari, en el qual, com en una ascensió, anem avançant vencent diferents etapes.

Com deia, una de les fites principals del programa Incorpora és aconseguir la inserció laboral de les persones que hi participen, és a dir, un contracte de treball. Però abans és molta la feina que cal fer, ja que es tracta d’un camí molt particular, perquè cada persona parteix d’un lloc diferent i, alhora, té una fita diferent. Per aquest motiu, al programa Incorpora parlem d’itineraris personalitzats, plans d’inserció laboral dissenyats a mida, traçats amb l’orientació laboral dels tècnics Incorpora, el treball de les competències personals i professionals dels usuaris, la millora de l’ocupabilitat mitjançant la formació i, si escau, la preparació de les entrevistes.

Que el camí no és sempre fàcil ni ràpid ho sabem els coordinadors, els tècnics d’inserció i també les persones que atenem des del programa. Per això, quan després d’haver fet un bon recorregut s’aconsegueix una inserció, no podem evitar tenir la sensació d’haver fet el cim, d’haver assolit la fita. Així i tot, per a nosaltres, la inserció laboral no s’acaba aquí. Fet que fa que ens preguntem: què passa quan l’usuari aconsegueix un contracte laboral?

Seguiment i suport després de la inserció
Com deia, aconseguir la inserció laboral és només una de les moltes fites del programa Incorpora. Un cop assolida, cal garantir la continuïtat laboral de l’usuari. Fet que aconseguim mitjançant el seguiment postcontractació a les persones inserides i a les empreses.

Després d’una inserció, el tècnic no desapareix, sinó que continua sent un referent per a l’empresa i la persona, per tal de vetllar pel seu desenvolupament laboral, intervenir en qualsevol incidència, i treballar per consolidar aquell lloc de treball o, en el cas d’una contractació temporal, per continuar treballant amb la persona perquè millori laboralment, i amb l’empresa per continuar responent a les futures necessitats de selecció i contractació.

Durant el seguiment de la persona, registrem en quina situació es troba al cap d’un, tres, sis i dotze mesos després de la contractació. La situació de la persona pot ser certament variada: es pot donar el cas que continuï treballant a la mateixa empresa, que estigui treballant en una altra empresa o que ja no treballi, pel motiu que sigui.

Aquests registres de seguiment postcontractació ens aporten unes dades quantitatives que ens permeten valorar qualitativament la situació de les persones ateses quan han arribat al cim de la inserció. Aquestes accions de seguiment són l’evidència més clara que en realitat, si bé la inserció laboral representa el cim, no és el nostre final de trajecte, perquè l’itinerari laboral continua, bé amb la cerca d’una nova oportunitat laboral o bé amb la consolidació i la promoció de la carrera laboral de l’usuari.

Les dades dels seguiments postcontractació recollides des del 2017 fins al dia d’avui per part de les entitats d’Incorpora Girona indiquen que el 48% de les persones continuen treballant a la mateixa empresa al cap de sis mesos, i que al cap d’un any la meitat continuen treballant a la mateixa empresa o en una altra empresa. Aquestes xifres no ens permeten només donar una resposta quantitativa i qualitativa a la pregunta plantejada, sinó que també ens permeten fixar noves fites amb les persones que atenem i amb les empreses a qui donem servei.

Així, doncs, una inserció laboral no és sempre un punt final, més aviat és un punt i seguit en el qual el seguiment posterior esdevé clau en la consolidació de la feina i, si és possible, el desenvolupament de la carrera professional, o en la cerca de noves oportunitats laborals si, pel motiu que sigui, s’acaba el contracte.

Article publicat al web Incorpora.

dimecres, 6 de febrer del 2019

Deixeu que els infants vinguin a mi...


La cita evangèlica (Marc 10,13-16), en boca de segons quin capellà, no pot ser més desafortunada.

Sorpresos i, sobretot, indignats descobrim les vergonyes, els crims, que massa capellans amagaven sota la sotana; crims contra infants que si s'atrevien a explicar-ho a casa topaven amb la llei del silenci, qui sap si per por, per vergonya o per tot i més alhora!

El degoteig de casos no s'atura i és admirable la valentia dels qui, ja adults, confessen, ara sí obertament i no en un confessionari resclosit i pervers, els abusos sexuals dels que van ser víctimes a mans de monjos o capellans.

Montserrat, Vilobí d'Onyar o Constantí es sumen a una pecadora ruta d'abusos sexuals massa anys silenciats.

No ens sorprèn, ara que ell també ha confessat, que al músic Joan Reig li sortís a mode terapèutic la cançó Corvus, publicada en el darrer disc d'Els Pets, Som (RGB Suports, 2018):

(Fragment)
"On era el teu Déu quan la meva pell tocaves
i on era el meu quan jo espantat callava,
encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç,
sotanes, sermons, creus cobertes de pols."

I resulta terriblement versemblant la lletra de la cançó "Oració" del grup banyolí Kitsch. No és que la cançó ara, amb tot plegat, prengui un nou sentit, possiblement aquest és el sentit que aquesta oració ha tingut sempre!

"Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.
Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.
El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.
Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.
Deixeu que els nens vinguin a mi."


dimarts, 5 de febrer del 2019

El trasllat


D'aquí una setmana comença el judici als presos polítics, un judici que si bé no s'hauria d'haver produït, de fer-se (com passarà ara) no hauria de ser amb aquestes condicions: presó preventiva i trasllat vergonyós.

El com és on s'amaga, o a vegades resta ben visible, la nostra actitud, la intencionalitat dels nostres actes, més enllà dels nostres actes (el què); és aleshores quan ens perden les formes, quan perdem en les formes...

Veient la caravana de la vergonya, el dispositiu del trasllat dels presos polítics de les presons catalanes a les de Madrid, sembla prou evident que el trasllat volia ser (i de fet va ser) un element més d'escarni, quan no de mofa directament. I no, era qüestió de fer un trasllat viatjant en primera classe, simplement amb el mínim de dignitat que tota persona mereix.

Massa sovint en les formes perdem raons, doncs quan les defensem faltant el respecte, perden part del seu pes (cas que siguin raons de pes!), sinó tot! El trasllat de la setmana passada dels presos polítics es suma a la llista de despropòsits que acumulen i que, inevitablement, contribueixen no només a desconfiar (encara més) de la justícia espanyola, també d'un estat que no pot, o no vol, controlar els seus tentacles.

dilluns, 4 de febrer del 2019

Jesús Vidal, actor


"Campeones" finalment va guanyar, sorprenentment, el Goya a millor pel·lícula del 2018!

El veredicte de l'acadèmia del cinema espanyol ha generat certa controvèrsia entre part del públic i la crítica: realment "Campeones" és millor pel·lícula que "El Reino"?, o fins i tot millor que les altres nominades, "Carmen y Lola", "Todos lo saben" o "Entre dos aguas"?

Després de guanyar els Goya de millor so, millor música original, millor guió original, millor actor de repartiment, millor actor principal, millor muntatge i millor direcció semblava força evident, per no dir lògic, que "El Reino" guanyaria també el Goya a la millor pel·lícula, tot i que el seu director, el premiat Rodrigo Sorogoyen, va confessar que per ell precisament la millor pel·lícula era "Entre dos aguas", d'Isaki Lacuesta...

Però els premis algunes vegades són més capriciosos que justos i amb "Campeones" sembla que han volgut premiar quelcom més que una pel·lícula, perquè "Campeones", efectivament, és quelcom més que una pel·lícula, ha esdevingut un tot un fenomen, la reivindicació de les capacitats de les persones (certificades) amb discapacitat.

I si fins ara la reivindicació de la pel·lícula era més aviat coral, a partir de la darrera gala dels Goya aquesta reivindicació té cara i nom: Jesús Vidal. Jesús, a diferència dels seus companys de repartiment, no té una discapacitat intel·lectual sinó una discapacitat visual del 90% que no li ha impedit llicenciar-se Filologia Hispànica i titular-se en un màster de Periodisme.

Guanyador del Goya a millor actor revelació, Jesús Vidal va pronunciar un discurs emotiu i reivindicatiu alhora, un discurs que va emocionar fins al punt de guanyar-se una de les grans ovacions de la nit, sinó la principal, i que va causar també un gran impacte entre els teleespectadors i piuladors!



La importància del seu discurs és que el va pronunciar en primera persona, que ningú va necessitar parlar per ell (no calia!), fet naturalment que li donava una gran autenticitat i veracitat.

Dies enrere vaig assistir, a Girona, a una xerrada d'un antic company de feina, en Valentí Jiménez, psicòleg, actualment en un EAP (equip d'assessorament i orientació psicopedagògic ) de Girona; en Valentí, invident des dels cinc anys, ens va explicar totes les dificultats que, al llarg de la seva escolarització i estudis superiors, va haver d'anar superant, invertint molts més esforços i recursos per a arribar allà mateix on els vidents arribem. I explicava en Valentí que les pitjors barreres són les mentals que tantes vegades tenim les persones aparentment capacitades!

No sé si "Campeones" mereixia ser reconeguda com a millor pel·lícula, però més enllà del seu discurs, Jesús Vidal mereixia aquest reconeixement (actor revelació), i és que no ens equivoquem: ara que ja l'hem vist com a discapacitat, hem d'aprendre a veure'l com el que també és i es sent: un actor!

Només si som capaços de veure'l com a actor, el seu discurs haurà causat l'efecte esperat, haurà calat en nosaltres, més enllà de l'emotivitat del moment.

dissabte, 2 de febrer del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Crazy Little Thing Called Love"


La pel·lícula "Bohemian Rhapsody", biopic sobre part de la vida del cantant de Queen, Freddie Mercury, han tornat a l'actualitat moltes de les seves cançons, algunes autèntics èxits musicals i, simplement, història del rock!

Entre el seu repertori Queen també té grans cançons d'amor, entre elles aquesta magnífica "Crazy Little Thing Called Love", una cançó que parla de l'amor i els seus efectes sobre qui el pateix, doncs ja sabem que aquesta petita bogeria anomenada amor té un punt incontrolable!



Per cert, aquesta cançó, concretament la interpretació que Queen va fer al mític concert de Live Aid el 13 de juliol de 1985, finalment va ser extreta del metratge de la pel·lícula, tot i que recuperada per al documental "Behind The Scenes"...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 1 de febrer del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el present...


"Només existeix el present, aquest instant, aquest moment!" Així vaig acabar l'article d'ahir, un article sobre la vida i la mort, sobre la mort que hi ha en tota vida, i la vida que hi ha en tota mort...

I què és el present?
Tot és present, deia Gonzalo Torrente Ballester en una de les seves frases cèlebres ("Ni el pasado existe ni el futuro. Todo es presente"), i en certa manera de raó no li'n falta, si no fos perquè el present, a vegades amarat de passat, a vegades esperançat de futur, és fugisser!

El present és com l'aigua que se'ns escola entre els dits, incapaços de retenir-la, i tot i que sempre hi vivim, no sempre en som conscients, del nostre present, no sempre se'ns fa present...

Potser és per això que m'agrada contrastar l'afirmació de Gonzalo Torrente Ballester amb una frase cèlebre de l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga: "el present no existeix, és un punt entre la il·lusió i l'enyorança", un punt, doncs, entre el futur i el passat...

La pregunta final esdevé, arribats a aquest punt, imperativa: si "ni el pasado existe ni el futuro", i si "el present no existeix"... Què existeix?