Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dissabte, 11 d’abril del 2015
#MinutsMusicals de versions amb "Sympathy For The Devil"
Dues coses us confessaré, tot i que, com a mínim una, ja l'havia confessat anys enrere i l'altra possiblement també!
1.- sóc més dels Beatles que dels Stones...
2.-"Sympathy For The Devil" és de les cançons que més m'agraden dels Rolling Stones!
Sóc més dels Beatles però els qui he vist tocar en viu i en directe, l'any 1989 i amb 14 anys, van ser els Rolling Stones!
14 són precisament els anys que tenia la cantant nord-americana Rickie Lee Jones quan The Rolling Stones van publicar "Beggars Banquet", el seu setè disc d'estudi, l'any 1968.
"Sympathy For The Devil" és la primera cançó d'aquell disc, com també ho és del darrer disc de Rickie Lee Jones, "The Devil You Know", publicat l'any 2012 i produït per Ben Harper, en el que la cantant de Chicago, que va brillar especialment en el seu primer disc, de 1979, en fa una punyent versió més propera a l'estil Tom Waits, amb qui la cantant va col·laborar i, diuen, relacionar...
Tal és la descomposició (per no abusar del terme "deconstrucció") que Rickie Lee Jones fa de la diabòlica cançó de The Rolling Stones que fins i tot costa reconèixer-la a mans de la seva guitarra!
Aquí les teniu, l'original de The Rolling Stones i la versió de Rickie Lee Jones, ambdues cançons, diabòliques a la seva manera!
També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!
I la setmana vinent reprendrem el camí ral!
divendres, 10 d’abril del 2015
El vídeo de la setmana: i del teu cos, què canviaries?
Si poguessis canviar una sola part del teu cos, quina canviaries?
Aquesta és la pregunta i la resposta la donen uns quants adults, primer, i uns quants infants després...
Més enllà de les respostes que apareixen al vídeo, que hom pot entendre que potser estan preparades o editades, més enllà del missatge que el propi vídeo, amb més o menys encert i fortuna, vulgui fer-nos arribar, la pregunta dispara contra una de les nostres debilitats: la inseguretat que ens genera alguna part del nostre cos!
Com Aquil·les amb el seu taló, tots tenim alguna part del nostre cos que (sembla) ens fa vulnerables. Però la pregunta rebota després sobre una de les nostres fortaleses: acceptar-nos tal com som.
Si jo hagués de respondre aquesta pregunta tinc força clar què respondria, tot i que possiblement no seria la mateixa resposta a totes les edats, etapes o moments de la meva vida.
El nostre cos creix amb nosaltres i, al llarg de la nostra vida, i amb el nostre estil de vida, es va transformant... Aquí, però, no és tan important la resposta en sí, sinó els motius que la generen, i en aquesta qüestió moltes vegades el nostre cos hi té té poc a veure... No és tan el cos en sí, sinó la pròpia percepció, la seva projecció i sobretot la relació que estableix amb els cànons estètics del moment.
I vosaltres, si poguéssiu canviar una sola part del vostre cos, quina canviareu?
No cal que em respongueu a mi, us podeu respondre a vosaltres mateixos!
Bon divendres!
dijous, 9 d’abril del 2015
Jo internet, tu Jane
Internet, poc o molt, ha canviat les nostres vides en la mesura que ha canviat, que està transformant, tot allò que ens envolta. En alguns dels articles publicats en aquesta mateixa secció ho hem pogut veure quan hem parlat de Spotify i com ara escoltem música, de l'internet de les coses, dels serveis de missatgeria instantània com WhatsApp, etc.
Però si internet és una revolució, que ho és, no és només perquè canvia amb major o menor mesura les nostres vides, també perquè transforma la nostra societat i, d'una manera molt directa, la manera com ens comuniquem; ens comuniquem amb aparells diferents, però també amb codis i comportaments diferents. Paradoxalment la comunicació, la nostra comunicació, amb internet s'ha tornat més primitiva! M'explico.
Si féssim una retrospectiva de com era internet anys enrere, quan va començar a entrar a les nostres vides, podem recordar webs als que navegàvem on el tipus de continguts que predominaven eren textos, per sobre de les imatges. Ara, en canvi, si naveguem per diferents webs de diferents tipus, webs d'empreses, d'entitats, de projectes i serveis, institucionals, de professionals i fins i tot personals observarem que predomina molt més el llenguatge audiovisual (vídeos, fotos, infografies) que no pas l'escrit.
De fet avui els webs es nodreixen de continguts amb vídeos, imatges i infografies i textos que els acompanyen. És cert que el text segueix essent molt important i que quan naveguem també ens trobem molts webs, especialment blocs, on el que predomina és el text, però la nostra pròpia experiència d'usuaris ens demostra que a internet llegim molt en diagonal, i que quan necessitem llegit un text llarg la majoria de vegades l'imprimim.
Hi ha qui considera Twitter la xarxa social dels intel·lectuals, doncs les paraules, per bé que en nombre reduït i limitat, són part de la clau del seu èxit: Twitter exigeix capacitat de síntesi. Però Twitter sap en quin món viu i com ens comuniquem, i és conscient de l'auge que els vídeos estan tenint a les xarxes socials com Facebook i Instagram. Aquest 2015 Twitter reforçarà la seva estratègia de vídeo permetent publicar vídeos de fins a 30 segons des de la pròpia aplicació mòbil.
Un altre exemple del pes del llenguatge visual sobre l'escrit el trobem en la missatgeria instantània amb l'ús de les emoticones, que fan bona l'expressió, també a WhatsApp, que una imatge, ni que sigui una emoticona, val més que mil paraules!
Els continguts amb suport audiovisual són més accessibles i comprensibles per a més gent que no pas els continguts escrits; de fet aquest és un debat molt viu en l'àmbit educatiu que, més enllà de discutir sobre l'ús de les pantalles a l'aula, comença a fer-ho també sobre com s'han de mostrar els continguts a uns alumnes que es comuniquen a través de fotos i notes de veu que s'envien per WhatsApp o Snapchat.
Al final, com van fer Tarzan i Jane, cal cercar l'equilibri entre els continguts audiovisuals i els continguts escrits, doncs al capdavall hi ha coneixements, i sobretot experiències, que només es poden adquirir amb la lectura i seria un error arraconar el text, com ho seria obviar la potencialitat del llenguatge i la comunicació audiovisual.
Al capdavall si el vídeo finalment no va matar l'estrella de ràdio, ni la televisió la ràdio, ni el cinema la televisió, el vídeo tampoc matarà ara l'escriptura, els textos escrits.
Article publicat al número 90 de la revista Parlem de Sarrià.
dimecres, 8 d’abril del 2015
Aturats als 45
En Josep té 54 anys i està a l’atur. En Josep ha treballat de manera quasi ininterrompuda durant més de 35 anys fent de comercial i transportista… La darrera feina va ser per una feina temporal, un contracte d’encara no dues setmanes, per la que va cobrar, com us podreu imaginar, una misèria.
El principal objectiu d’en Josep és treballar, treballar i sobretot cotitzar com a mínim durant 90 dies abans no compleixi els 55 anys. Cotitzar aquests 90 dies per ell representa poder accedir a una prestació menys precària en cas de no poder seguir treballant, i sobretot quan se li esgoti la prestació d’atur.
A banda de preparar-se per a treballar, en Josep, com tants altres aturats majors de 45 anys, s’han fet experts en la legislació que regula les prestacions i subsidis d’atur, doncs comprendre’n els requisits esdevé, fins i tot per als avesats en la matèria, un autèntic sudoku de nivell alt!
La immensa majoria dels aturats majors de 45 anys han treballat molt, i molt dur, fins que el mercat laboral, en crisi com l'economia en general aquests darrers anys, els ha escopit; ara la majoria d'aturats de llarga durada són, precisament, els majors de 45 anys.
Estem parlant, en general, de persones amb un nivell formatiu bàsic, que han treballat durant molts anys en un o pocs sectors i que són de difícil reciclatge; a banda de desesperats per no trobar feina, també es desesperen tot fent cursos de formació que els entretenen més que no preparen per a ser de nou actius al mercat laboral.
Però el que més preocupa als aturats majors de 45 anys, com en Josep, és el seu futur. Al bell mig del període crític de cotització per a la jubilació veuen com la seva precarietat no es conjuga només en temps de present, sinó que també ho fa en temps de futur: els subsidis, prestacions i fins i tot els salaris precaris d'avui faran més precària també la seva jubilació, per més que de joves haguessin cotitzat amb imports més elevats.
En Josep té un problema i ell ho sap, n'és ben conscient; però el dels aturats majors de 45 anys no és només un problema per qui estan en aquesta situació, és un greu problema social que afecta a tot l'entorn familiar, afectant no només a la seva economia, també, d'una manera sistèmica, a la seva salut i la de qui l'envolten.
En Josep té 54 anys, està a l’atur i el seu principal objectiu és treballar, i sobretot cotitzar, 90 dies abans no en faci 55! De moment encara segueix, seguim, cercant feina!
Article publicat al número 7 de la Revista Mirall en pdf.
dimarts, 7 d’abril del 2015
Brunyolada popular a Cantallops
| Brunyolada popular de Cantallops a la Font del Solanà. Foto: Roger Casero |
És diumenge de Pasqua i, tot i haver retallat la sobretaula, arribem lleugerament impuntuals a la Plaça Major on els puntuals fa minuts que s'esperen, tot i que no ens esperen només a nosaltres!
Si en comptes de diumenge de Pasqua fos Sant Joan i en comptes de fer la brunyolada popular haguéssim quedat per la processó de Requesens ben segur hauríem fet salat! Però amb els brunyols no hi ha pressa i es dóna prou marge per tal que tothom que hi participa es congregui a la plaça.
Tothom porta brunyols però els duem amagats, dins la bossa o motxilla, doncs abans de tastar-los primer ens els haurem de merèixer: la dels brunyols és una tradició molt dolça i calòrica però no està renyida amb l'exercici!
Organitzada per l'associació Cantallops Acció Cultural la brunyolada popular ha esdevingut, ja, tota una tradició de la Setmana Santa cantallobenca! I per bé que hi ha hagut algunes excepcions, la tradició diu que es celebra el dissabte de Pasqua a la Font del Solanà!
Quan ja sembla que no falta ningú fem via cap a la Font del Solanà, deixant la Plaça Major enrere i enfilant el camí de Requesens seguint el camí de l'aigua, ara degudament senyalitzat, vorejant, encara pel nucli del poble, la riera de Torrelles pel camí estret, escorxador amunt.
Tot just a la sortida del poble, però, deixem a la dreta el camí de Requesens, que no és Sant Joan i tan amunt per Pasqua no hi trobarem els brunyols, i prenem un camí que baixa a mà esquerra i ressegueix la riera!
La del Solanà és una de les moltes fonts que es troben al voltant de Cantallops i el seu camí és apte per a tots els públics! La font, situada a recer de la tramuntana, té, com tantes altres, una taula i bancs de pedra que la fan ideal pera fer una berenada o, com és el cas, una brunyolada popular!
Arribar-hi és qüestió de mitja hora a pas de família amb mainada, tranquil·lament gaudint de l'entorn, amb un ull pendent dels petits gorgs i les flors i l'altre fitant el cel per caçar, amb la mirada, algun rapinyaire!
El camí convida a la conversa, que sempre fa més lleugera la marxa, tot i que amb quatre paraules, alguna passa de més i un parell de saltirons sobre dos torrents, ens plantem a la Font del Solanà.
La brunyolada popular de Cantallops no té cap secret ni requereix inscripció prèvia: per participar-hi tan sols cal portar brunyols per a compartir! Els organitzadors hi posen, per a remullar-los, la garnatxa!
Arribem a la Font del Solanà, que data del 1907, i en qüestió de minuts tenim la taula de pedra parada de tàpers i bosses plens de brunyols que, llavors sí, podem tastar! N'hi ha de més tous, de més grans, de més secs, de més xics, de més anisats, de més dolços... Tots diferents, però cap de dolent!
La font raja a plaer, però el major plaer ens el dóna un bon raig de garnatxa gola avall! La mainada juga pels voltants de la font, que prou s'hi presta, mentre els grans immortalitzem el moment i comentem la jugada.
La tarda acompanya i fins i tot, fora de programa, ens enfilem un xic més amunt fins a la Font del clot de la Tina, una font molt bonica, més ombrívola i humida, datada del 1916 i dotada, també, de taula i bancs de pedra.
Els brunyols són per compartir i en aquest cas són, també, la millor excusa per fer una petita excursió i gaudir de l'entorn de Cantallops, del seu paisatge natural i humà!
A casa mentre puguem seguirem fidels a les tradicions, a la de fer brunyols i també a la de compartir-los, entre d'altres, a la brunyolada popular de Cantallops!
A photo posted by Roger Casero Gumbau (@rogercasero) on
dilluns, 6 d’abril del 2015
Eternitat
És tan immensament gran l'eternitat que difícilment ens cap al cap, si ens hi parem a pensar. Tots i cada un de nosaltres no som res més que un petit accident en l'eternitat del nostre món, que de ser certament etern no té ni principi ni fi...
Nosaltres, en canvi, presoners del nostre espai i temps, del moment en què ens ha tocat viure, ens sabem finits però, malgrat tot, fem estèrils esforços al llarg de la nostra vida per fer-nos eterns.
Déus i religions, creences vàries pretèrites i presents, ens han calmat al llarg de la història l'angúnia (o la culpa!) de la nostra temporalitat i han sadollat, no sense esma, el nostre desig d'eternitat, que si no pot ser per al nostre cos, sigui per a la nostra ànima.
També jo cantava de jove, al Cau, la cançó Eternitat de Guillermina Motta, aquella que deia:
A tu, que més lluny de la mar i del cel,
a tu, que en el fons de la terra i l'infern,
has trobat el senyal d'una fe sense fi
i d'un Déu ple d'amor i d'un Déu que a la vida
t'assenyala el camí.
Jo que tinc por de la vida i de la mort,
jo, que no sé ni d'on vinc ni allà on vaig,
ara et vull demanar que no em tanquis els ulls
i que em miris com sóc que com tu també vull
d'il·lusió omplir-me el cor.
I tu que jamai demanes el perquè,
i tu que jamai sents angoixa per res,
no tens dret a ignorar la meva soledat,
pensa que jo com tu, pensa que jo com tu
vull tenir eternitat.
Al llibre "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo el personatge de Mar, fill de l'Alba i en Dídac, representa, més enllà de la supervivència (i per tant esperança) de la quasi extingida espècia humana, l'eternitat de la mateixa.
Els fills són, possiblement, allò que ens permet als mortals esdevenir un xic eterns, creure'ns eterns, doncs més enllà del nostre record, que s'esvairà a mesura que s'esvaeixin les vides dels qui ens recordin, quelcom nostre viu i viurà en els nostres fills i en els fills dels nostres fills, i aixi successivament, eternament... Per molts tenir un fill és el més aprop que hauran estat mai de l'eternitat!
L'eternitat, però, no deixa de ser una mena de trampa, doncs mentre ens capfiquem en com perpetuar-nos, ens oblidem de l'ara i aquí, del nostre dia a dia...
En el fons no hi ha millor inversió per al futur, i qui sap si també per a la nostra pròpia eternitat, que invertir els esforços i les energies en el present, en el nostre present. Trista és la vida de qui viu ancorat en el passat, com trista també és la de qui tan sols espera viure un demà que mai arribarà...
Ni tan sols els Déus són eterns, ara ja ho sabem... els fem i desfem a plaer i/o per necessitat a base, com cantava Guillermina Motta, de la por a la vida i a la mort...
Tan és si no sabem d'on venim ni on anirem; sabem que som, que som presents ara i i aquí. aquesta és la nostra veritable eternitat.
dissabte, 4 d’abril del 2015
#MinutsMusicals de versions amb "California Dreamin'"
Si us demanés que em féssiu una llista amb 5 cançons del grup nord-americà The Mamas and the Papas és molt probable que comencéssiu la llista amb "California Dreamin'"; jo també ho faria!
Són més les cançons conegudes, i bones, que aquest quartet vocal de folk i rock va composar, com "Monday, Monday" o "Straight Shooter", i interpretar, com "Dream a Little Dream of Me" o "Dedicated to the One I Love".
Cap d'elles, però, representa tan bé el grup i la seva època, doncs "California Dreamin'" és d'aquelles cançons que ens transporten en un espai i temps concret... Precisament la cançó narra la nostàlgia de la calidesa californiana des del gèlid hivern de Nova York...
"California Dreamin'" es va publicar l'any 1965 com a primer tema de la "cara B" del primer disc d'estudi de The Mamas and the Papas, "If You Can Believe Your Eyes and Ears".
"California Dreamin'" ha estat versionada per un munt de grups i músics, però avui en compartiré tres, d'estils ben diferents: la del "versionista" José Feliciano, l'energètica de Meat Loaf i la delicada de Diana Krall... Aquestes tres versions, a més, ens ofereixen, a banda de tres estils, tres registres vocals ben diferents...
Aquí us les deixo, l'original de The Mamas and The Papas, la balada de José Feliciano, la rockera de Meat Loaf i la jazzística de Diana Krall:
També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!
I la setmana vinent somriurem al diable!
divendres, 3 d’abril del 2015
El vídeo de la setmana: Manaies de Girona, 1941
Aquest 2015 els Manaies de Girona celebren el 75è aniversari de la seva refundació; documentats a Girona des de mitjans del segle XVIII els Manaies, o armats, han acompanyat tradicionalment la processó de divendres Sant, tot i que de manera interrompuda.
La darrera interrupció la va provocar, com amb tantes altres interrupcions, la Guerra Civil, i no va ser fins poc després de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat que Girona va recuperar la tradició dels Manaies, concretament l'any 1940, a partir d'un grup (els 26 manaies refundadors) que, amb el (lògic) suport episcopal, va esdevenir després la Confraria de Jesús Crucificat.
En motiu de l'aniversari la ciutat de Girona ha dedicat una plaça als Manaies, en la que s'hi erigeix una escultura commemorativa de Domènec Fita. L'efemèride a banda de la celebració (?) de l'aniversari serveix també per a fer memòria, tot i que la memòria, ja ho sabem, no sempre és agradable ni còmode, sobretot quan és històrica!
Dies enrere Quim Curbet en una de les seves Barretades feia memòria, bé, feia quelcom més que només memòria. El seu article "Manaies", de lectura necessària, ens ajuda a posar en context la refundació dels Manaies; dies més tard fins i tot piulava la retirada de l'escultura... retirada a la que m'hi sumo! Em sembla, part de la simbologia d'aquesta escultura, d'un altre temps, d'un altre país!
Debats i polèmiques a banda, però, avui del que es tracta és de destacar un vídeo, doncs s'emmarca és aquest article a la secció "el vídeo de la setmana"!
El vídeo, doncs, és de la desfilada dels Manaies de Girona de l'any 1941, tot just un any després de la seva refundació. La pel·lícula (muda) és una filmació d'Antoni varés i Martinell i la publicació és del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l'Ajuntament de Girona.
M'ha semblat interessant, per a completar aquesta mirada enrere als Manaies de Girona i, en general a la Setmana Santa gironina, afegir també aquest documental produït per la Junta de Confraries de Girona i realitzat per Narcís Sans sobre les processons de Setmana Santa a Girona...
Per cert, aquí podeu veure l'escultura commemorativa dels 75 anys dels Manaies de Girona...
@girona_cat ha instal·lat un monument als Manaies que atempta contra la convivència. Demano retirada immediata. pic.twitter.com/eN1DQq6kDQ
— Quim Curbet (@quimcurbet) March 31, 2015
dijous, 2 d’abril del 2015
El Pont de l'Aurora
![]() |
| Imatge del nou pont de Girona sobre el riu Ter. Foto: Roger Casero |
"No parlis malament d'un pont fins haver creuat el riu", diu un proverbi; jo avui no parlaré malament de cap pont, però en tot cas abans de parlar-ne puc assegurar-vos que el riu del pont que parlaré avui l'he creuat en cotxe i a peu! Queda dit!
Des d'aquesta setmana un nou pont s'afegeix a l'inventari gironí de ponts, un pont pensat fa molts anys, construït amb massa retards i que finalment, aquests dies, ha estat obert al trànsit rodat i pedestre.
Aquest nou pont sobre el riu Ter, situat en una banda entre l'Hospìtal Josep Trueta i el final del terme municipal de Girona, a tocar de Sarrià de Ter, a la rotonda Vila de Perpinyà i a l'altra banda entre el llindar dels barris gironins del Pont Major i Pedret, entre els Salesians i el supermercat, no ha estat encara inaugurat ni batejat oficialment, tot i que els veïns del Pont Major proposen que es digui Pont de l'Aurora, en record de la fàbrica de paper que hi havia a mitjans del segle XIX.
La construcció d'aquest pont ha posat en valor, a la banda del Pont Major, un antic pont dels segles XV i XVI, a tocar del restaurant Can Punxa i la via del tren, just a la nova rotonda (dels Salesians?) construïda recentment. Tot i que aquest antic pont no té, diuen els experts, un alt valor històric, sí que té un valor patrimonial, si més no pels veïns del barri del Pont Major, que entre el nou pont (de l'Aurora?) i el vell (aquest antic) ara ja en tenen tres, juntament amb l'històric Pont de l'Aigua, d'origen romà...
Bastir ponts sempre és positiu, també els que uneixen, físicament, les dues ribes d'un mateix riu.
Girona és ciutat de rius i, per tant, ciutat de ponts, construccions que al llarg dels rius cusen a banda i banda de llurs ribes barris i carrers, apropant persones, negocis i serveis...
Els ponts de Girona, com els de qualsevol altre poble, vila o ciutat, també han patit, com la pròpia ciutat i els seus ciutadans, els avatars de la història: ponts enderrocats per guerres i riuades, ponts construïts per la pau i la prosperitat, fins i tot ponts, com el de l'Aigua, reconstruït com a càstig i represàlia... La història també ens l'expliquen els ponts...
Els ponts escurcen distàncies, ja ho sabem, tant les físiques com les mentals! Tot i que tard, molt tard, benvingut sigui aquest nou pont, que tan de bo sigui el pont de l'Aurora!
dimecres, 1 d’abril del 2015
El meu cos sense mi
D'entre les moltes preguntes que la vida, la nostra pròpia existència, ens exigeix respondre hi ha aquelles que tenen a veure amb la mort, amb la nostra pròpia mort.
Des que l'home és home no hi ha home, i dona, que d'una o altra manera no hagi pensat en la vida que seguirà quan aquesta fini, en la vida (o no vida) que tindrem després de la mort, en la del nostre cos, la nostra ànima, en la vida dels qui, amb més o menys consol, ens ploraran.
En el novè dels seus somnis Guerau de Liost relata el seu propi enterrament:
Mes, ai!, tot d'una ma cabòria trenca
un sotragueig innoble. Al cementiri
em duen ja per viaranys polsosos...
Adéu, muller sortada i contristada!
Adéu, amics, que ara us fingiu solemnes!
Amb menys poesia jo també he pensat en el meu enterrament, que si tot va bé, i d'aquí a molts anys, no hauria de ser de cos present.
Als qui al seu dia tinguin la dissort d'acomiadar-me els estalviaré decidir, si em sé morir, què n'hauran de fer de mi: enterrar-me dins un taüt? No! Incinerar-me? Tampoc!
1 dels 913
El meu és un dels nou-cents tretze cossos de la demarcació de Girona que de moment s'han donat a la ciència, més concretament a la Facultat de Medicina de la UdG.
La decisió estava presa de feia temps i mesos enrere, a finals de l'any passat, vaig fer la petició formal de donació del meu cos, acreditada amb un carnet que duc a sobre, al costat dels que em donen identitat i (mala) vida, i que espero no haver d'utilitzar properament.
El meu cos, inert, no prendrà de nou vida en el cos viu d'algú altre, però donant-lo a la ciència, després del servei que en vida m'ha prestat, penso que serà igualment útil i, ni que sigui a bocins, la seva utilitat em sobreviurà, no morirà amb mi.
Serà la sort del meu cos una part més de la meva vida sense mi, com la que (espero, confio) romangui al cor dels qui em sobreviuran.
Ara que ja he resolt què em passarà quan em mori, ara que ja tinc decidida la meva vida sense mi ja puc preocupar-me de nou de la meva vida amb mi, que ja té prou trajectòria i espero que tingui encara més recorregut!
Que una cosa és donar el cos a la ciència i l'altra és tenir pressa per donar-lo! En el meu cas, pel que fa al meu cos, la ciència pot esperar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








