Eternitat

És tan immensament gran l'eternitat que difícilment ens cap al cap, si ens hi parem a pensar. Tots i cada un de nosaltres no som res més que un petit accident en l'eternitat del nostre món, que de ser certament etern no té ni principi ni fi...

Nosaltres, en canvi, presoners del nostre espai i temps, del moment en què ens ha tocat viure, ens sabem finits però, malgrat tot, fem estèrils esforços al llarg de la nostra vida per fer-nos eterns.

Déus i religions, creences vàries pretèrites i presents, ens han calmat al llarg de la història l'angúnia (o la culpa!) de la nostra temporalitat i han sadollat, no sense esma, el nostre desig d'eternitat, que si no pot ser per al nostre cos, sigui per a la nostra ànima.

També jo cantava de jove, al Cau, la cançó Eternitat de Guillermina Motta, aquella que deia:

A tu, que més lluny de la mar i del cel,
a tu, que en el fons de la terra i l'infern,
has trobat el senyal d'una fe sense fi
i d'un Déu ple d'amor i d'un Déu que a la vida
t'assenyala el camí.

Jo que tinc por de la vida i de la mort,
jo, que no sé ni d'on vinc ni allà on vaig,
ara et vull demanar que no em tanquis els ulls
i que em miris com sóc que com tu també vull
d'il·lusió omplir-me el cor.

I tu que jamai demanes el perquè,
i tu que jamai sents angoixa per res,
no tens dret a ignorar la meva soledat,
pensa que jo com tu, pensa que jo com tu
vull tenir eternitat.

Al llibre "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo el personatge de Mar, fill de l'Alba i en Dídac, representa, més enllà de la supervivència (i per tant esperança) de la quasi extingida espècia humana, l'eternitat de la mateixa.

Els fills són, possiblement, allò que ens permet als mortals esdevenir un xic eterns, creure'ns eterns, doncs més enllà del nostre record, que s'esvairà a mesura que s'esvaeixin les vides dels qui ens recordin, quelcom nostre viu i viurà en els nostres fills i en els fills dels nostres fills, i aixi successivament, eternament... Per molts tenir un fill és el més  aprop que hauran estat mai de l'eternitat!

L'eternitat, però, no deixa de ser una mena de trampa, doncs mentre ens capfiquem en com perpetuar-nos, ens oblidem de l'ara i aquí, del nostre dia a dia...

En el fons no hi ha millor inversió per al futur, i qui sap si també per a la nostra pròpia eternitat, que invertir els esforços i les energies en el present, en el nostre present. Trista és la vida de qui viu ancorat en el passat, com trista també és la de qui tan sols espera viure un demà que mai arribarà...

Ni tan sols els Déus són eterns, ara ja ho sabem... els fem i desfem a plaer i/o per necessitat a base, com cantava Guillermina Motta, de la por a la vida i a la mort...

Tan és si no sabem d'on venim ni on anirem; sabem que som, que som presents ara i i aquí. aquesta és la nostra veritable eternitat.