divendres, 23 de novembre del 2007

Carmelita Xabé, el somriure etern

D'aquí pocs dies farà un mes que ens va deixar la Carmelita Xabé. El dia del seu enterrament, per Sant narcís, el seu fill Joan, en Joan Masdemont Xabé, ens demanava que la recordéssim tal i com ella se'ns mostrava sempre, amb un somriure als llavis i un agradable comentari, sempre, per tothom.

La Sira explicava, el mateix dia de l'enterrament, a les nostres dues filles grans, la Clàudia i la Irina, qui era la Carmelita: "aquella doneta que sempre reia... l'àvia de l'Aïda..." Les nenes van saber de qui parlàvem. Sempre somriu, sempre té un comentari amistós, una atenció especial, sobretot, a la mainada: la Sira de petita també rebia les seves rialles, com ara h havien fet les nostres filles quan la trobàvem al carrer, al mercat a l'estiu... La Carmelita, encomanant felicitat; ara en diríem encomanant "bon rotllo"...

Rere uns ullets petits hi havia una àmplia mirada al món, al seu voltant. La seva germana, la Dolors Xabé, em comentava un dia: "sempre ha estat molt sociable, molt oberta..." Les persones tenim una gran capacitat d'infuir positivament en els que ens envolten, per aquesta mateixa norma també d'influir negativament, és cert.

En Joan Masdemont Soler, el seu estimat Joan, comentava amb serenor el canvi que la Carmelita havia produït en la seva personalitat; ho explicava serè però amb un profund sentiment d'agraïment i estima.

El recordatori del seu enterrament conté unes paraules de la pròpia Carmelita; llegint-les pren força el compromís que les persones, les dones i els homes, tenim vers nosaltres mateixos: ser conseqüents amb els nostres pensaments, les nostres manifestacions (el què diem) i els nostres actes (el què fem). Són paraules senzilles, escrites des del cor, emocionadament. Paraules més de record que no pas de comiat...
RECORD
"Des de petita m'ha guiat la dèria d'encomanar Felicitat als que m'envolten: Família, amics coneguts... El meu desig més fervent ha estat que arreu regnés la pau i la bona harmonia, no sé si me n'he sortit, però sí us puc dir que estic molt agraïda a totes aquelles persones que m'han permès gaudir de la seva amistat.
Fins sempre, en el record".
Carmelita
El teu recors, Carmelita, és un tresor.
-----------------------------
pd1: un emotiu pensament per Paco Candel, una de les veus dels qui no en tenien.
pd2: tothom té dreta tenir un mal dia... també el gran Fernando Fernán Gómez... el va tenir, és cert, però és una mera anècdota davant la seva gran aportació a la literatura, el teatre i el cinema. Amb la seva mort m'ha revingut a la memòria Eduardo Haro Tecglen, i he enyorat les seves intervencions a la Ventana de la Cadena Ser...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada