Miràvem l'altre dia, en família, Missió Odissea, una sèrie de dibuixos animats que emet el Club Super 3. Aquests dibuixos expliquen, a cada capítol, les aventures d'Ulisses en la seva particular odissea, el seu retorn cap a Ítaca. Suposo que el capítol que vèiem era el darrer, doncs Ulisses es retroba, després de superar les habituals dificultats, amb la seva família: el seu fill Telèmac i la seva esposa Penèlope.
El cert és que jo havia passat per alt el detall i al moment de passar ningú va comentar res però, ja amb els crèdits de la sèrie avançats, la Irina, la meva filla mitjana, de cinc anys, i seguidora de la sèrie juntament amb la Clàudia(la gran de 8), va dir (referint-se al retrobament d'Ulisses i Penèlope): no s'han fet ni una abraçada ni un petó. Davant l'observació de la Irina vam comentar l'estranyesa del fet: com era possible que els guionistes no haguessin donat un xic més de calidesa al retrobament d'Ulisses amb Penèlope?.
Però el comentari de la Irina té una dimensió que sobrepassa l'anècdota dels dibuixos, que és l'expressió de l'afectivitat. Per ella és normal que el retrobament entre dues persones conegudes (més si són estimades), sobretot si fa un cert temps que no es veuen, tingui un important contingut d'afectivitat, expressada amb, a més de paraules, petons i/o abraçades.
Així és quan ella torna de l'escola i es retroba amb nosaltres, o quan s'ha quedat a dormir a casa els avis o l'àvia...
Aquesta sèrie, bàsicament entretinguda, vol transmetre alguns valors: la noblesa, la valentia, l'amistat... però sense proposar-s'ho han obviat, en un dels moments claus de la sèrie, el valor de l'afectivitat.
D'acord que hi ha persones que petonegen més i n'hi ha que petonegen menys, també amb les abraçades i amb l'expressió de les emocions... però l'afectivitat és inherent a la condició humana i, malgrat no sempre en som conscients, l'afectivitat, com el coneixement, l'educació o els hàbits, també es transmet...
pd: qui de petit no s'ha vist obligat a fer un petó a algú que no l'hi venia de gust?. Al final quasi sempre s'imposa la voluntat dels pares o altres adults, però existeixen també petits episodis de victòries dels infants que, bé morruts bé aparentment despistats, esquiven el protocol...
El cert és que jo havia passat per alt el detall i al moment de passar ningú va comentar res però, ja amb els crèdits de la sèrie avançats, la Irina, la meva filla mitjana, de cinc anys, i seguidora de la sèrie juntament amb la Clàudia(la gran de 8), va dir (referint-se al retrobament d'Ulisses i Penèlope): no s'han fet ni una abraçada ni un petó. Davant l'observació de la Irina vam comentar l'estranyesa del fet: com era possible que els guionistes no haguessin donat un xic més de calidesa al retrobament d'Ulisses amb Penèlope?.
Però el comentari de la Irina té una dimensió que sobrepassa l'anècdota dels dibuixos, que és l'expressió de l'afectivitat. Per ella és normal que el retrobament entre dues persones conegudes (més si són estimades), sobretot si fa un cert temps que no es veuen, tingui un important contingut d'afectivitat, expressada amb, a més de paraules, petons i/o abraçades.
Així és quan ella torna de l'escola i es retroba amb nosaltres, o quan s'ha quedat a dormir a casa els avis o l'àvia...
Aquesta sèrie, bàsicament entretinguda, vol transmetre alguns valors: la noblesa, la valentia, l'amistat... però sense proposar-s'ho han obviat, en un dels moments claus de la sèrie, el valor de l'afectivitat.
D'acord que hi ha persones que petonegen més i n'hi ha que petonegen menys, també amb les abraçades i amb l'expressió de les emocions... però l'afectivitat és inherent a la condició humana i, malgrat no sempre en som conscients, l'afectivitat, com el coneixement, l'educació o els hàbits, també es transmet...
pd: qui de petit no s'ha vist obligat a fer un petó a algú que no l'hi venia de gust?. Al final quasi sempre s'imposa la voluntat dels pares o altres adults, però existeixen també petits episodis de victòries dels infants que, bé morruts bé aparentment despistats, esquiven el protocol...
pd2: he dit de petit?. Hi ha dones que expressen que en la salutació (o comiat) convencional s'avancen a l'encaixada de mans abans del petó quan els aborda un home. Argument: perquè pel fet de ser dones els homes ens petonegen "protocolàriament", quan a vegades no ens ve gens de gust rebre o fer un petó de l'home o homes en qüestió, si entre ells no ho fan...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada