He superat la crisi dels quaranta!

Avui que faig quaranta tres anys ja puc certificar-ho: he superat la crisi dels quaranta! Bé, permeteu-me afegir un matís: he superat la crisi dels quaranta, en cas d'haver-la sofert...

Quan fa tres anys m'ho preguntàveu jo sempre deia que no, que no la patia aquesta crisi, però amb la perspectiva del temps han emergit certes evidències que certifiquen que sí, que he patit la crisi dels quaranta, i sí, l'he superat.

I encara diria més: avui fins i tot puc identificar quan i perquè va començar la meva crisi dels quaranta i quan i perquè es va acabar, tot i que ni al principi ni al final en fos conscient, ni d'una cosa ni de l'altra.

La meva crisi dels quaranta ha durat quatre anys i vuit mesos aproximadament, des de mitjans de maig del 2012 fins a mitjans de gener de 2017. Sí, la meva crisi dels quaranta va començar quan encara no havia fet els trenta vuit, i l'he superat als quaranta dos...

Al mitjans de maig de 2012 un impuls em va fer sortir al carrer a córrer. Ja havia fet "footing" abans, quan encara no en dèiem "running", també altres esports, però allò era diferent... Suposo que l'impuls feia temps que s'anava covant fins que finalment va ser prou fort per impulsar-me, expulsar-me, al carrer. A més aquell primer dia vaig tenir un extra de motivació: córrer junts amb la Sira!

Aquell vespre van ser només vint minuts i vaig acabar baldat, però des d'aquell vespre no he parat, setmana rere setmana, sortint a córrer entre 3 i 4 dies a la setmana. Ja fa uns anys que surto cada dos dies d'hora ben d'hora... Sense saber-ho aleshores aquell va ser el primer símptoma evident de la meva particular crisi dels quaranta.

Fa uns mesos després d'afaitar-me em vaig mirar al mirall i em vaig veure diferent. Semblava ser el de sempre o, si més no el dels darrers anys: cara rodona, ulls blaus, calb, amb barba... Amb barba? No, no, aquell dia anava sense barba, que m'acabava d'afaitar!

Em vaig mirar al mirall sense barba i em vaig reconèixer de nou, va ser com una revelació, com l'aparició d'una verge: així és ara en Roger, sense barba!

Des que en tinc jo sempre n'he dut, de barba; mai massa llarga i regularment tallada, que no rasurada, cada quinze dies o tres setmanes, però generalment sempre amb més barba que sense. Vaja, la barba, com les ulleres o les arracades, com un tret d'identitat, aquells que les meves filles destacaven quan em dibuixaven, i dibuixen encara.

Però aquell dia em vaig reconèixer sense barba i poc després vaig demanar als Reis una nova màquina d'afaitar i avui no passen tres dies sense que em rasuri la barba i, ja que hi som doncs van amb el "pack", els pocs cabells que encara em coronen el cap. Afegiu-hi un canvi d'ulleres i, pam, aquí teniu el nou Roger, el que ha tancat i segellat la crisi dels quaranta!

Sincerament no sé si tot això ha estat realment una crisi i la dels quaranta per a ser més precisos, potser tot plegat són cabòries meves, però en cas de ser-ho i d'haver-la sofert avui que faig quaranta tres anys anuncio públicament que sí, que l'he superat, que he sobreviscut a la crisi dels quaranta!