Cada poble té les seves pors i si la del cap del llogarret dels gals d'Astèrix, Abraracúrcix, és que el cel li caigui al damunt la dels gironins és que se'ns desbordin els quatre rius de la ciutat!
En la memòria de molts gironins encara hi ha la ciutat inundada pels aiguats dels anys 1940, 1962, 1963 o 1970, i allà on no arriba la memòria humana hi arriba la de les pedres, sempre més perdurable, amb les fites marcades d'on va arribar l'aigua que encara es poden veure en algun dentell d'alguna porta del barri vell. El pare del pastisser de la família, amb botiga (pastisseria) al carrer del Carme, just davant de l'Onyar, a finals dels seixanta ho va veure clar quan va poder fer-se una casa: al capdamunt de Palau-Sacosta!
I quan la història ens és insuficient tenim l'imaginari o, en aquest cas, la literatura: l'any 1983 l'escriptor Miquel Fañanàs i Ràdio Girona van inundar radiofònicament Girona amb una lectura dramatitzada del seu primer llibre, Susqueda (Edicions del Pèl, 1983), narració que relata el trencament de la presa de Susqueda amb la corresponent inundació dels pobles que hi ha Ter avall! Molts oients d'aquests pobles es van alertar i espantar de debò. Què passaria avui si es trenqués Susqueda? Potser ben aviat ho sabrem...
Aquest divendres, però, no va ser cap dels quatre rius de Girona el que va inundar els carrers de la ciutat sinó la calamarsada que va caure, impossible d'engolir pels embornals, ofegats per les fulles i per tanta quantitat d'aigua.
Els carrers, alguns autèntics rius que enaiguaven cotxes i motos i convertien els contenidors en barques, van inundar tot el que hi havia al seu pas i, els més propers a l'Onyar, hi vessaven. Les xarxes socials es van inundar de fotografies i vídeos amb imatges que ja formen part de la crònica d'una de les majors calamarsades de Girona amb escenes tan sorprenents com que plogués dins el Centre Comercial Hipercor o fonts d'aigua que brollaven a borbolls, com guèisers, allà on normalment hi ha les tapes del clavagueram!
L'endemà dissabte l'escenari del dia després era calamitós: arbres i branques caiguts i un mantell verd que tenyia de verd els carrers, com l'or de fulles tardoral però en ple estiu; a primera hora del matí el llarg del carrer Nou semblava, encara, una pista de gel! A primera hora del matí els operaris del servei de neteja viària municipal s'afanyaven a tornar als carrers el seu aire de normalitat, però fins i tot just l'endemà resulta impossible esborrar les cicatrius de tal calamarsada!
Al meu país la pluja no sap ploure, cantava el poeta, i a Girona menys!, diria el president del Polònia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada